La permanent baralla de la dreta extrema del PP contra el Govern, i el ressò que se'n fan els respectius aparells mediàtics, donen la impressió que el que haurien de dilucidar les properes eleccions generals fora fonamentalment aquesta alternativa. Les picabaralles sobre l'eventual show televisiu bipartidista com a substitut del caducat programa tomatero, la reiteració en traure a passejar a l'ex-president de Govern i l'envestida de la Conferència Episcopal, abunden en el mateix sentit.

Això, tanmateix, es compagina mal amb el que diuen les enquestes, que no donen al PP cap possibilitat d'avançar al partit del Govern, i menys encara de governar després d'haver espantat als seues anteriors aliats i fins i tot haver deixat de costat als seus dirigents més moderats com Gallardón o Piqué. Per acabar-ho d'adobar, el seu candidat a la presidència de Govern apareix emparellat en puntuació amb Gaspar Llamazares, candidat d'IU a qui les enquestes situen com a tercera força. I caldrà recordar que el PP s'ha passat la legislatura alabant la política econòmica de Solbes i atacant al Govern contra la política de pau a Euskadi, per a que finalment el Govern haja assumit les seues tesis en pro de la il·legalització del PCTV i ANV, reproduint polítiques anteriors de retall de les llibertats democràtiques i de l'Estat de Dret, que si abans es van expressar en forma de terrorisme d'Estat amb els GAL, ara ho fan volent privar del dret a la representació política a una part significativa del poble basc.

En aquestes condicions, l'alternativa del PP sembla més bé una ficció mediàtica en pro del bipartidisme, que pretén reduir el debat polític a una cursa de rebaixes fiscals, emmascarant la coincidència en polítiques econòmiques neoliberals que menysprean la necessària millora dels serveis públics.

Tanmateix, les distorsions a la proporcionalitat generades per les circumscripcions provincials i la Regla d'Hond't fan que en molt llocs les candidatures d'IU es troben al tall de guanyar escons (o de perdre'ls). Així, amb una variació molt menor en percentatge de vots el seu número d'escons ha oscil·lat entre 5 i 20 (i els d'EUPV entre 0 i 3). Per contra, una força clarament de dretes encara que siga una dreta democràtica com CiU, amb un número de vots molt menor però concentrat en les circumscripcions de Catalunya, ha obtingut en diverses ocasions un número major d'escons. Això l'ha permés condicionar les polítiques de Governs anteriors, com els de Felipe González y els següents. I cal recordar que, quan fa 8 anys IU tenia expectatives de governar, Arzalluz va expressar les seues esperances per la posició d'IU favorable als drets del poble basc, en tant que Jordi Pujol va proclamar la seua incompatibilitat amb IU per la politica econòmica, deixant palés que era abans de dretes que nacionalista.

Així, l'alternativa real rau en si serà IU o CiU qui jugue un paper determinant. I quan en l'horitzó apareixen mals presagis econòmics, cal recordar el que van ser les polítiques econòmiques dels governs de Felipe González i altres suportats per CiU, privatitzant, precaritzant el treball, abaratint l'acomiadament i retallant les pensions. Així com que va ser amb CiU amb qui el Govern va pactar la Reforma de l'Estatut de Catalunya, i si no es va consolidar la preferència pel pacte amb CiU va ser per la nostra pujada en les eleccions al Parlament de Catalunya. A la vista de tot això, seria una mala broma que fugint del PP hi hagués gent d'esquerres que facilités caure en mans de CiU. I al País Valencià cal recordar qui es presenta junt amb CiU a les Eleccions Europees.