BUFEN
BONS VENTS
Rafael Pla López
membre del Consell Polític d'EUPV
La victòria del candidat d'esquerres Rafael Correa a la
presidència d'Ecuador es suma a les anteriors
victòries
de
l'esquerra en Venezuela amb Hugo
Chávez i en Bolivia amb Evo
Morales, i a les victòries progressistes en
Nicaragua amb
Daniel Ortega,
en Brasil amb Lula,
en Uruguay amb Tabaré
Vázquez, en
Argentina amb Néstor
Kirchner
i en
Xile amb Michelle
Bachelet.
Tot això configura en Latinoamèrica, junt amb la
Cuba
antimperialista, un pol de progrés que pot obrir
camí a
la defensa dels interessos populars enfront de la
globalització
neoliberal i del militarisme nord-americà, que ha patit una
important derrota també en les eleccions legislatives a casa
seua, desplaçant als "neoconservadors" del Partit
Republicà. A això cal afegir en Europa la derrota
de Berlusconi
en Italia. I més
prop de nosaltres, però en aquest marc d'avanç
global de
l'esquerra, la reedició del
Tripartit en Catalunya.
Aquesta darrera, en particular, pot representar un important
fre
a la deriva cap a la dreta del govern de Zapatero, que en la
seua
aproximació a Convergència i Unió
allunyant-se
dels acords amb l'esquerra semblava voler reeditar una mena de
"felipisme del segle XXI". Però les condicions actuals no
són les mateixes que es donaven sota el govern de Felipe González:
en aquells
temps, el neoliberalisme es trobava en auge, presentant-se com un
"pensament únic" que proclamant "la fi de la
història"
negava la possibilitat d'alternatives econòmiques a la
prosternació davant del mercat i les multinacionals en el
marc
del capitalisme com a sistema econòmic
inqüestionable.
Però ha corregut molta aigua des d'ales hores. Per una
banda, el
moviment altermundialista contra la globalització neoliberal
ha
qüestionat multitudinàriament, des de Seattle i
Porto
Alegre, la doctrina del pensament únic, enlairant la senyera
d'"Altre món és possible". Per altra banda, la
política bel·licista del govern Bush va rebre la
repulsa
mundial, que va tenir un punt culminant en la manifestació
global del 15 de desembre de 2003, impulsant un moviment per la pau que
en l'Estat Espanyol va portar a la derrota del PP i a l'arribada al
govern de Zapatero.
Tanmateix, i en un context de feblesa de l'esquerra política
en
l'àmbit estatal espanyol, després d'un
període amb
avanços democràtics i progressistes (sortida de
les
tropes d'Iraq, anul·lació del transvasament de
l'Ebre,
congelació de la LOCE, matrimoni per a homosexuals), el
govern
centrista de Zapatero es va posar a mirar amb insistència
cap a
la seua dreta. Incapaç d'arribar a acords amb un PP escorat
cap
a la dreta extrema, que vota en contra dels Pressuposts encara que li
agraden, li restava la possibilitat de l'acord preferent amb
Convergència i Unió, des de la
coincidència en la
política econòmica neoliberal del ministre Solbes.
Així es va arribar
al fotografiat pacte estatutari Zapatero-Mas, que va conduir
a desfer el
primer Tripartit.
Tanmateix, el poble de Catalunya no ha volgut seguir el guió
que
li havien escrit. I és així com ICV-EUiA, amb la
seua
defensa d'un govern d'esquerres, va augmentar en vots, percentatge i
escons, en tant que augmentaven els que s'abstenien de votar a CiU,
PSC, ERC i PP (encara que aquests semblen haver tingut un transvasament
de vots a l'anomenat "Partit dels Ciutadans" que propugna una mena de
"lerrouxisme del segle XXI" encapçalat per un home provinent
de
les Noves Generacions del PP). De manera que l'augment d'escons
d'ICV-EUiA va possibilitar un nou Tripartit amb majoria absoluta
deixant sense justificació altres opcions escorades a la
dreta i
forçant de pas al govern de Zapatero a mirar, encara que
siga de
reüll, a la seua esquerra.
És en aquest context on cal emmarcar l'eventual pacte
electoral
de l'esquerra del País Valencià: tenim el repte,
en
efecte, no solament de posar fi a les polítiques
antisocials,
depredadores del territori i menyspreadores de la cultura valenciana
del govern autonòmic del PP, sinó de generar una
nova
situació amb un nou govern condicionat, des de dins o des de
fora, per un fort grup parlamentari d'esquerres, aglutinat al voltant
d'un programa inequívocament d'esquerres, valencianista i
ecologista i que siga la traducció política de la
mobilització social contra aquelles polítiques.
Aquesta
nova situació no solament obriria pas a la defensa dels
interessos del poble del País Valencià, de la
seua terra
i de la seua cultura, sinó que suposaria una
contribució
important per a un gir a l'esquerra en el conjunt de l'Estat Espanyol.
Bufen bons vents per a l'esquerra en el món. Fem que bufen
també al País Valencià.