Als gestors de l'ordre públics els vindria bé estudiar una mica de Cibernètica i Teoria de Sistemes. Potser així entengueren perquè una massa d'estudiants deixada per lliure pot autoorganitzar-se i recòrrer ordenadament els carrers de València, en tant que la intervenció de perturbacions externes violentes (i uniformades) provoca el caos. Perquè els fet són tossuts: el desordre púbic es produeix quan hi ha actuacions violentes de policies que s'haurien d'anomenar pròpiament forces de desordre públic.

Resulta lamentable a més que policies utilitzen una terminologia franquista parlant de manifestacions "no autoritzades", i més encara que ho hagen fet càrrecs governatius fins i tot d'un partit amb tradició democràtica (encara que, tot hi ha que dir-ho, poc actiu en la lluita antifranquista). Perquè el que això fa palés és el seu desconeixement de l'actual Constitució, que a l'apartat 1 del seu article 21 proclama que "Es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes. Per a l'exercici d'aquest dret no caldrà autorització prèvia", redacció inequívoca que és possiblement la més clara de la Constitució, i s'hauria de mantenir fins i tot en una eventual futura Constitució Republicana. Els que volen limitar el dret de manifestació solen referir-se a l'apartat 2 del mateix article, que diu "En els casos de reunions en llocs de trànsit públic i de manifestacions caldrà comunicar-ho prèviament a l'autoritat, la qual només podrà prohibir-la quan hi haja motius fonamentats d'alteració de l'ordre públic, amb perill per a persones o béns". Però a més del taxatiu de la seua redacció, que únicament admet prohibicions per perill per a persones o béns, restricció freqǜentment sobrepassada per l'autoritat governativa, i que moltes vegades ha hagut de ser anul·lada per l'autoritat judicial, no es pot interpretar l'apartat 2 de manera que contradiga l'apartat 1 negant el dret a manifestar-se. L'obligació de comunicar prèviament les convocatòries al carrer té la seua lògica per permetre a l'autoritat la reordenació del trànsit, però la falta de comunicació és en tot cas una responsabilitat dels convocants que no pot privar als manifestants de l'exercici del seu dret constitucional. Aquesta comunicació prèvia, per altra banda, és inviable en el cas de manifestacions espontànies, sense convocatòria prèvia, acordades per exemple "in situ" per una assemblea. En tals casos la policia municipal, actuant realment al servei de l'ordre públic, improvisa freqüentment una reordenació del trànsit, acomplint així la finalitat de l'esmentat apartat 2.

Després del que ha passat en València arran de la repressió policial de la protesta dels estudiants de l'IES Lluís Vives, certament cal demanar responsabilitats amb dimissions o destitucions dels responsables polítics i policials, com la Delegada del Govern o el Cap de la Policia que anomenà (i tractà) d'enemics als estudiants. Però això és insuficient a mitjà termini. Perquè el problema de fons és que, en absència d'un trencament democràtic en la transició del franquisme a l'actual règim constitucional, va haver un continuisme als aparells policials, tant inicialment en les persones com, en bona mesura, en els hàbits. I per a tenir un ordre públic democràtic cal abordar aquest problema. En primer lloc, fent realment efectiu el principi constitucional de que tothom és igual davant la llei. Doncs això implica que la violència contra les persones ha de ser no menys penalitzada quan qui l'exerceix és un policia, i la condició de suposat agent de l'ordre públic del seu autor ha de ser, en tot cas, un agreujant: la violència policial, com la de qualsevol ciutadà, únicament es pot justificar quan s'exerceix de forma proporcional en defensa pròpia o d'altres. L'al·legació d'acomplir ordres podria ser, en algun cas, un atenuant, traslladant la plena responsabilitat a qui va donar les ordres, però mai un eximent. I l'obligació de portar visible el distintiu d'identificació s'ha d'acomplir de forma efectiva, però a més els caps policials tenen l'obligació d'identificar als agents que actuen violentament, i si no ho fan hauran d'assumir la responsabilitat d'aquesta actuació.

Naturalment, els policies condemnats per actuacions violentes hauran d'assumir les conseqüències penals d'aquestes actuacions, que hauran d'incloure la separació del cos policial i en cap cas haurien de ser indultades. Però en el moment que estiguen imputats hauran de ser apartats d'activitats de carrer i limitats a activitats administratives o de vigilància que no requereixen portar armes, ni de foc de ni goma.

Solament per aquest camí les unitats policials afectades podran recuperar la legitimitat que han perdut a l'actuar com a forces de desordre públic, i adquirir autoritat moral com una policia democràtica.