El professor Josep Guia escriu en El Temps del 2 al 8 de juliol un article sobre El dret d'autodeterminació aplicat al cas català on conclou que s'hauria d'utilitzar el fet de saber parlar català com a criteri director per a la confecció del cens d'autodeterminació, estès a tots els territoris de llengua catalana. Aquesta proposta resulta sorprenent, per tal com recorda els criteris utilitzats en els Estats Units per a privar del dret de vot a la població de color analfabeta, i plantejada en el marc europeu ens retrotrau als temps anteriors a la introducció del sufragi universal. I resulta més sorprenent encara, atesa la trajectòria d'esquerres del professor Guia, per quant representaria privar del dret de vot a una part significativa de la classe obrera valenciana.

També resulta sorprenent la ingenuïtat del mètode proposat pel professor Guia per a la confecció del cens, en base a les dades del padró actual, que reduiria el criteri al fet d'afirmar saber parlar català (o valencià, si es refereix a les afirmacions contingudes al padró valencià), potser en la intimitat? hauríem de reconèixer el corresponent dret de vot a José María Aznar? Així com l'alegria amb la qual es refereix a que el tret de la llengua "encara és majoritari dins del nostre territori: més de set milions de catalanoparlants sobre una població de vora d'onze milions". Pretén el professor Guia privar del dret de vot als quasi quatre milions restants? Quina viabilitat pensa que tindria un eventual resultat afirmatiu de quatre milions sobre un cens de set i una població d'onze milions?

L'embolic al qual es fica és, però, una derivació lògica de la premissa que atribueix el dret d'autodeterminació a una "comunitat nacional" i no a la ciutadania d'un determinat territori. I certament, la lògica del professor Guia és impecable. Però s'hauria d'adonar que, quan un raonament lògic porta a conclusions aberrants, cal qüestionar les premisses.

Certament, podria pensar-se que l'escassa viabilitat del referèndum d'autodeterminació proposat pel professor Guia per al conjunt dels catalanoparlants al marge del territori de residència faria que la seua proposta no fora excessivament inquietant. Però el perill està més bé en que aquesta proposta, especialment si es deixa sense resposta, pot donar carnassa als que vulguin ridiculitzar les propostes d'autodeterminació plantejades amb voluntat d'incidir en la realitat política i social. Per això, és important no solament contestar a la proposta del professor Guia, responent així positivament a la seua invitació al debat, sinó plantejar una estratègia alternativa.

Aquesta estratègia hauria de partir de dues premisses: la primera, que el dret de vot en qualsevol ocasió, inclòs un eventual referèndum d'autodeterminació, s'hauria de reconèixer a tota la ciutadania d'un determinat territori (reivindicant a més plens drets de ciutadania per a tota la població immigrant, amb independència de la seua llengua i color). La segona, que l'exercici del dret d'autodeterminació hauria de partir de la prèvia articulació política de la ciutadania.

Això requereix partir de la prèvia organització de municipis i comunitats autònomes als Països Catalans, que són els àmbits als quals la seua ciutadania exerceix actualment els seus drets polític i elegís als seus representants per sufragi universal. Com a punt de partida, cal insistir, per a superar les seues limitacions. I una d'aquestes és la prohibició constitucional de federació de comunitats autònomes, que hauria de ser una de les qüestions bàsiques a suprimir en qualsevol projecte de reforma constitucional, especialment si es planteja des d'una perspectiva federal.

Sobre aquesta base, les actuals comunitats autònomes haurien de decidir com a primer pas de l'exercici del seu dret d'autodeterminació la seua federació o mancomunitat de serveis, establint unes institucions polítiques comunes amb competències en les matèries compartides, i en particular en l'àmbit lingüístic-cultural, superant, per exemple, l'aberrant fragmentació d'organismes amb pretensions d'autoritat lingüística normativa per a la llengua catalana.

I seria a partir del desenvolupament d'aquestes institucions polítiques comunes, on haurien de participar entitats regionals o municipals de diferents Estats actuals, com podria articular-se la participació conjunta dels Països Catalans, per damunt de les fronteres, en les institucions europees, així com la possibilitat futura d'un exercici conjunt del dret d'autodeterminació. Partint sempre del respecte a la voluntat dels diferents pobles, sense demanar-lis cap pedigree nacional, sinó entenent el dret d'autodeterminació com una forma d'articular democràticament la convivència social alternativa a les estructures jeràrquiques dels actuals Estats.