Escric aquest article el dia següent de la primera manifestació mundial de la història de la humanitat, com aportació per a la necessària reflexió col·lectiva sobre les conseqüències d'un esdeveniment del que es poden preveure important repercusions per al futur del planeta: amb l'ajuda de les noves tecnologies de la comunicació global, d'Internet, milions de cors vam latir a l'unísono el 15 de febrer, obrint pas a l'autèntica globalització, que no pot ser la del dinés ni la de la guerra: és la globalització de la solidaritat que ens feia sentir com a pròpia l'amenaça patida pel castigat poble iraquí, la consciència de que si permetiem en silenci que la dictadura mundial del govern nordamericà s'acarnissara amb ell passant per damunt de la legalitat internacional i de la mateixa ONU perillaria la pau i la llibertat per a tots els pobles del món.

Els milions de manifestants que hem inundat les ciutats de tots els continents no podem ser ignorats, sota pena de fer de la democràcia una parodia. Naturalment, els Aznar, Berlusconi i Blair han de rectificar i deixar de seguir servilment el bel·licisme del taujà Bush que avergonyís al gran poble nordamericà, i Bush ha de desistir de seguir el camí dels Atila, Gengis Kahn o Hitler volent ser l'amo del món: els pobles del món, creixentment interconnectats i intercomunicats, no ho anem a consentir. I que no ens vinguen amb el sarcasme de recordar als europeus els sacrificis dels nordamericans que van lluitar contra el nazisme. Al marge de que no ens lliuraren de 40 anys de franquisme, els vertaders hereus d'aquells nordamericans són els centenars de milers que es manifesten al seu país contra la guerra i per les llibertats, en germanor amb la resta de pobles del món.

Però és més: després dels milions de manifestants contra la guerra en Espanya, Italia i Gran Bretanya, els Aznar, Berlusconi i Blair han perdut qualsevol legitimitat per a parlar en el seu nom. De manera que la salvaguàrdia de la democràcia requereix la seua dimissió i la convocatòria d'eleccions generals, on els votants de totes les ideologies puguen elegir a representants que sintonitzen amb els seus dessitjos de pau.

Certament, no hem de caure en la ingenuitat d'oblidar que la iniciativa de la mobilització contra la guerra va sorgir de les esquerres anticapitalistes des dels Fòrums Socials en Florencia i Porto Alegre, secundats per sectors de centre-esquerra que rectificaven les seues posicions prèvies de suport a altres conflictes bèl·lics, i també per sectors socials ideològicament conservadors que, seguint a Juan Pablo XXIII i altres líders religiosos, no volien seguir el camí de la guerra. Però també la gent de dretes té el dret d'escollir a dirigents que, com Chirac, es posen al costat de la democràcia i de la pau. Tothom ha de ser benvingut a la tasca urgent de construir un món on la guerra haja passat al museu de la història.