L'INSA DEL PENSAMENT ÚNIC?

Rafael Pla López

El contrast entre l'abundància d'epítets (ridículo, esperpéntico, orate iluminado, disparates, bufón del reino, irascibilidad enfermiza, vociferantes, payasadas...) i la falta d'arguments en l'article publicat per Ramiro Reig en El Pais del 7 de maig, així com la comparació que realitza amb personatges mediàtics ("El Apeles de la política") me van fer pensar inevitablement en un cert presentador radiofònic i conjunturalment televisiu que ha fet de l'insult la seua senya d'identitat més cridanera.

No voldria, tanmateix, caure en el mateix joc que Ramiro. Podria fins i tot fer una interpretació no sé si més benvolent del seu article: podria tractar-se fins i tot d'una artera (no vull dir jesuítica) maniobra del seu autor per a prestigiar al PC identificant amb el mateix a tots els que s'oposen a la Reforma Laboral? Podria fer pensar això el fet que insinue tal identificació en el conjunt dels que van fer palesa la seua veu crítica en la manifestació de l'1 de maig, quan tots els assistents es van poder adonar que els mateixos constituïen una clara majoria dels manifestants, dels quals els membres del PC érem solament una part relativament reduïda.

Potser siga tanmateix més just pensar que Ramiro diu eixes coses perquè les pensa. Més just i també més trist pel mateix Ramiro, pel dogmatisme i sectarisme que traspua. Per no parlar de falta de caritat, virtut teologal que ell hauria d'apreciar, i que els laics podríem traslladar per tolerància.

Sabem que els conceptes que abonen la Reforma Laboral (competitivitat, productivitat, flexibilitat laboral...) són coherents amb el sistema capitalista al qual vivim, i presumiblement majoritaris entre la població (si és que els resultats electorals volen dir alguna cosa). Però d'això a anatematitzar als que amb ells discrepen hi ha, o hauria d'haver, un abisme. L'abisme que hauria de separar als intolerants dels partidaris del lliure pensament. L'abisme que feia exclamar a un vell liberal que estava disposat a donar la vida per a que el seu discrepant poguera seguir expressant les seues idees.

Això és el realment preocupant: que un vell demòcrata, sindicalista i persona d'esquerres com Ramiro Reig assumisca el discurs del pensament únic, i es senta tan irritat per la discrepància que es veja obligat a traure del sac el vell discurs inquisitorial.

I tanmateix, haurem de dir, com Raimon, que som molts més dels que ells volen i diuen...

València, 15 de maig de 1997

Rafael.Pla@uv.es
http://www.uv.es/~pla