No vaig a esmentar a les moltes persones amb les quals he col·laborat
durant els 34 anys durant els quals he estat oficialment professor de
la Universitat de València, o durant els 45 anys durant els quals he
estat vinculat, d'una o altra manera, a aquesta Universitat, i moltes
de les quals han passat de ser professors meus a ser colegues en la
docència, o de ser alumnes a ser professors. I no els vaig a esmentar
perquè serien inevitables oblits que després lamentaria. Però faré una
única excepció amb Llorenç Ferrer,
que m'ha acompanyat als llarg de tots aquests anys, primer com a
professor de Mecànica Clàssica, després com a director de la meua Tesi
Doctoral. Que va ser qui me va introduir en la Teoria de Sistemes, el
camp en el qual he desenvolupat la meua tasca investigadora. I amb qui
en els anys 70 vam encetar una experiència de renovació pedagògica que
adelantava alguns dels trets del que ara es planteja en el marc del
Procés de Bolonya, si més no abans dels retalls pressupostaris que està
patint. I com a degà, primer de la Facultat de Ciències i després de la
Facultat de Matemàtiques, En Llorenç Ferrer va encapçalar el procés de
la seua transformació democràtica durant la transició. Després hem
seguit col·laborant al si del que es va anomenar Bloc per una
Universitat Progressista, Moderna i Valenciana, que Llorenç
presidia, i al si de la Sociedad
Española de Sistemas Generales, que
continua presidint. La meua llarga i estreta relació amb el professor
Llorenç Ferrer és una palesa expressió de la vinculació, al llarg de
tota la meua vida universitària, entre el compromís acadèmic i el
compromís social. En el marc de la Matemàtica Aplicada sempre he
considerat que les Matemàtiques, a més de ser divertides, que ho són i
molt, podien ser un instrument per a la transformació de la realitat, i
en particular per a la transformació social, ajudant a entendre els
processos de canvi del sistemes complexos, com són els sistemes
socials. De fet, durant molts anys he estat treballant en el
desenvolupament de Models Matemàtics d'Evolució Social, tant en la
realització de treballs propis com dirigint tesis doctorals.
En relació a això vaig a contar dues anècdotes de sentit contrari: la
primera un tant ominosa, la segona més esperançadora:
Fa
molts anys, després que vaig presentar en un Congrés una ponència sobre
teoria matemàtica de l'aprenentatge, se me va apropar un home i me va
dir que la meua teoria podia ser útil en el camp al qual treballava,
demanant-me còpies dels meus treball. S'els vaig donar, i quan me va
donar la seua targeta vaig llegir "Capitán
de Corbeta, del Gabinete de Psicología del Estado Mayor de las Fuerzas
Armadas".
I sempre he tingut el reconcomi de si les meues teories haurien estat
utilitzades per a fer "enginyeria social", com deia Pep, menjant-lis el
coco als reclutes.
I anys després, vaig perdre part dels
prejudicis que tenia envers Estats Units en un Congrés internacional
sobre Cibernètica al qual vaig assistir en Pittsburgh, Pensilvania. Com
es podeu figurar, anava amb certa prevenció sobre el que me podria
passar, especialment tenint en compte que era poc després de l'11 de
setembre. Però no solament no vaig tenir cap problema, sinó que me van
donar el primer premi del Congrés per una comunicació
que essencialment
consistia en un Model matemàtic per a la superació del capitalisme.
D'aquesta manera, i parafrasejant a Alfonso Carlos Comín,
podria dir igualment que he estat comunista en la Universitat i
matemàtic en el Partit, per exemple elaborant propostes de sistemes
electorals per a millorar el seu funcionament democràtic. Ara
deixaré
d'estar físicament en la Universitat (com ha estat publicat, seguiré
present en el Ciberespai), però continuaré essent matemàtic en el
Partit. Perquè m'hauré jubilat com a professor, però com a matemàtic u
no es jubila mai.
Campus de Burjassot, 1 d'octubre de
2010