En el temps que corren, quan la llibertat d'expressió està greument amenaçada des del poder, amb tancaments de periòdics i intents de controlar Internet, el que menys ens fa falta són intents de reimplantar la censura des de posicions suposadament progressistes. Però més xocant encara és quan s'intenta fer en nom de la ciència, essent així que la ciència allò que primordialment necessita és llibertat de debat.
    Tot hi ha que dir-ho: les apel·lacions a la ciència resulten sorprenents en més d'una direcció. Tenim en primer lloc un Professor Titular de Dret Civil que sembla pensar que les seues titulacions i publicacions li dispensen de provar la cientificitat de les seues afirmacions, fins i tot quan s'allunya de la seua especialitat, en relació a l'homofòbia. I en segon lloc un Psicòleg i Sexòleg per al qual el principal argument per la cientificitat d'una tesi sembla ser la llista d'Associacions que li donen suport. Una i altra utilització d'arguments d'autoritat com a base de la "cientificitat" ens resulta molt estranya als que treballem en les ciències anomenades "dures", i més encara si ho fem des de l'estudi de la metodologia científica: en primer lloc, la "cientificitat" d'una afirmació hauria de raure principalment en el fet de romandre oberta a la seua contrastació i correcció; en segon lloc, la referència a qualsevol suposada "veritat científica" s'hauria de fer amb la modèstia derivada de la seua essencial provisionalitat; i en tercer lloc, la defensa d'una tesi s'hauria de basar exclusivament en arguments lògics o resultats experimentals. En aquest context, mai es pot legítimament emparar-se en la ciència per a negar la llibre expressió de qualsevol posició: científicament, les tesis es debaten, no es censuren.
    En aquest mateix sentit, resulten també sorprenents algunes afirmacions contingudes en un manifest "per una societat laica" recentment subscrit per un conjunt d'organitzacions de caire progressista. Certament, molta gent podem coincidir en que "l'ensenyament de les religions ha d'estar al marge de l'ensenyament obligatori i fora del currículum escolar". Però és molt dubtós que això es puga fonamentar en que "les creences religioses i no religioses formen part de l'àmbit privat". No: les creences formen part de la cultura i pertanyen a l'àgora, a l'espai públic. I, en bona lògica, una història de la cultura i del pensament en un marc acadèmic hauria d'incloure les creences religioses i no religioses. Allò criticable no és el seu estudi, sinó l'esbiaixament d'unes assignatures que exclouen les creences no religioses com l'ateisme. Tampoc té sentit pretendre expulsar la religió de l'escola junt a "l'adoctrinament religiós i ideològic": una escola viva no es pot reduir als continguts curriculars, sinó que ha de romandre oberta al lliure debat d'idees, això sí, en igualtat de condicions i sense privilegiar el pensament religiós. Oposar-se a això en nom d'una pretesa asèpsia acadèmica o científica no solament suposaria un nou i perillós atac a la llibertat d'expressió, sinó que no afavoriria el clima de debat necessari per a que el pensament científic, indestriable de l'esperit crític i l'afany investigador, puga fructificar en els i les estudiants. Cal no confondre laïcitat amb asèpsia.
    Per altra banda, cal distingir netament entre allò que poden ser declaracions que promoguen directament la discriminació d'una suposada minoria, per exemple homòfobes, i afirmacions que qüestionen alguna reivindicació de les seues organitzacions. Les primeres serien políticament condemnables, i penalment punibles si inciten a una persecució violenta o a l'incompliment del principi constitucional d'igualtat. Les segones seran, en tot cas, discutibles, però sense pretendre silenciar als seus defensors. Així tindríem les singulars tesis sobre la "curació" de l'homosexualitat o els eventuals problemes que pogueren derivar-se de l'adopció per parelles homosexuals.
    Respecte a la primera qüestió, més enllà de en quin moment l'homosexualitat va ésser suprimida d'un determinat catàleg de malalties psíquiques, seria bo recordar, per a fonamentar el caràcter natural de l'homosexualitat, com aquesta es dóna en més de 450 espècies animals. Però al mateix temps podríem recordar com la sexualitat original és, en paraules de Marcuse, "polimorfa perversa", i és el procés d'una educació repressiva el que força a restringir l'objecte del desig sexual, arribant-se així a que la gran majoria de les persones adultes es troben en els extrems de l'escala de Kinsey, és a dir, essent fonamentalment heterosexuals o homosexuals. Naturalment, cal partir del respecte a l'opció sexual de cadascú entre les 4 lògicament possibles (celibat, heterosexualitat, homosexualitat, bisexualitat), però això no impedeix considerar l'absència de qualsevol vessant de la sexualitat com un dèficit de la seua plena expressió. En aquest sentit, per tant, l'homosexualitat estricta es podria considerar una afecció sexual, però exactament igual que l'heterosexualitat estricta i menys que el celibat. I tant les teràpies aversives como les reversives serien contraproduents pel seu caràcter repressiu, però qui volguera alliberar la seua heterosexualitat i/o homosexualitat reprimida tindria dret a rebre ajuda terapèutica.
    Respecte a la segona qüestió, caldria partir de la consideració de l'adopció en si mateixa com excepcional, derivada de la situació d'infants prèviament privats de família: allò normal serà que els que engendren a un infant (un home i una dóna, en tant la ciència i la tècnica no permetan la clonació i recombinació genètica humanes) es responsabilitzen de la seua criança. Per tant, en cap cas s'hauria de parlar d'un "dret a l'adopció", sinó en tot cas de la possibilitat d'adopció per una persona, parella o grup familiar, valorant les seues condicions per a proporcionar un entorn favorable al desenvolupament de l'infant, que és l'únic que té drets als respecte. Doncs bé, hi ha bones raons per a considerar que a un infant li convé la referència tant d'una figura paterna com d'una figura materna per al seu desenvolupament. Per tant, ceteres paribus, en igualtat de condicions, pot ser preferible que l'adopció es realitze per una parella formada per un home i una dona a que es realitze per una parella formada per dues persones del mateix sexe. Però cal subratllar-ho: en igualtat de condicions. Poden donar-se molts casos en que, per la situació econòmica, per la formació cultural o per l'estabilitat afectiva, la segona situació siga més favorable que la primera. I ambdues seran, normalment, preferibles al manteniment en una inclusa. Per altra banda, d'aquestes consideracions no es pot deduir una minusvaloració de la relació homosexual en si mateixa: subratllem que el problema assenyalat no existiria si conviviren junts una parella de gais i una parella de lesbianes, per tal com en aquest cas estaria assegurada la presència d'homes i dones adults en l'entorn familiar; i des d'una perspectiva laica tampoc s'entén per què, posats a anar més enllà del matrimoni de tradició cristiana, caldria restringir-se a l'estructura de parella, enlloc de contemplar la possibilitat d'una multiplicitat de tipus d'unitats familiars en el marc de les quals es puguen desenvolupar les diferents formes d'afectivitat humana.