L'ESTAFA DE LA GLOBALITZACIÓ DE L'AIGUA
Rafael Pla López i Antonio Arnau,
membres del Moviment de Resistència Global (Pa amb tomaca)

Estem acostumats a veure en les botigues rellotges japonesos, sabates italianes o fromatges suissos. I quan paguem ens tornen monedes franceses, alemanes, etc. Con estranyar-nos, aleshores, que vulguen que quan obrim l'aixeta caiga aigua de l'Ebro?

Però encara que el capitalisme global ho vulga globalitzar tot, les coses no són tan senzilles. Menjar un fromatge suís pot ser abellidor, però hi ha bens que es millor consumir-los prop d'on se generen, primant la localització i l'estalvi, per tal com transportar-los lluny provoca fortes distorsions i genera importants costos ambientals.

L'aigua (dolça) és ú d'aquests bens. Un be més limitat del que de vegades sembla, però que no s'hauria de tractar com una mercaderia apropiable per les multinacionals de l'aigua, sinó que requereix desenvolupar una nova cultura de l'aigua que evite el seu malbaratament, garantisca el seu ús social equitatiu i ecològicament sostenible com a bé públic i ature el procés de desertització.

Al País Valencià, aquesta desertització és un greu problema, al socaire dels nombrossos incendis que han assolat les nostres terres (alguns no massa misterosos)i de la desecació de zones humides (tampoc massa "naturals"). Molts marxals de les zones costaneres s'han eliminat o estan greument amenaçats, i moltes zones de l'interior s'han vist despoblades, sense habitants que visquen de la terra i tinguen cura d'ella, i amb una intensa erosió accelerada per urbanitzacions i activitats industrials menyspreadores de la natura. A això ha contribuït també el transvasament Tajo-Segura, fiasco que mai ha arribat a acomplir ni amb un terci d'allò promés, i que va deixar al regadius creats baix la seua expectativa sense dotacions de reg, fomentant la il·legal sobrexplotació d'aquífers amb l'ull grós de l'autoridad "competent". Així s'ha trencat l'equilibri ecològic als nostres montes i marxals, i la pérdua de vegetació, els incendis i la combinació de sequeres i riuades es reforcen recíprocament. És important maldar per una recuperació de la coberta vegetal que retinga l'aigua, regule la seua circulació i ature la desertització.

En lloc d'això, el Govern ens proposa un anomenat Pla Hidrològic Nacional que en realitat és un Pla de Transvasaments, basat en la realització d'obres immenses que augmentarien més encara la destrucció ecològica de les nostres terres, i que a mitjà termini agreujarien els problemes: en lloc d'aprendre la lliçó de la necessitat de respectar la natura per a combatre les causes de la desertització, incrementarien la seua degradació. Si no vols caldo, dues tasses!

La pretensió de globalitzar les aigues de l'Ebro (però també del nostreXúquer, aigua de millor qualitat de la que eventualment rebriem, no ho oblidem) s'incriu en una política de menyspreament de la natura que pretén, en darrera instància, alimentar urbanitzacions, parcs temàtics i camps de golf que malbaraten l'aigua, i també plenar les butxaques tant dels seus promotors com de les constructores i la faràndula que les envolta. No solament malbaratarien en grans construccions recursos públics (casolans o europeus)  que serien millor utilitzats en la millora de serveis públics, sinó que els grans costos del trasllat de l'aigua a grans distàncies finalment els pagariem els seus consumidors. Al final consumiriem aigua més cara i de pitjor qualitat (per tal com l'aigua de l'Ebro té, per exemple, més salinitat que la del Xúquer que consumim ara en València, a més de la inevitable contaminació rebuda durant el seu recorregut) per a que uns pocs pogueren fer negoci en grans instal·lacions d'oci.

Per una nova cultura de l'aigua, per defensar el nostres rius i marxals, rebutjant malbarataments i transvasaments destructius i oposant-nos al Plà Hidrològic Nazional del govern del PP, anem el 24 de novembre a les 12 del matí a la Manifestació que partirà de la Plaça de Sant Agustí de València.