QUE NO GUANYE LA BANCA
Rafael Pla López
secretari de comunicació interna del PCPV
 
En el capitalisme de casino en el qual vivim, sembla normal que guanye sempre la Banca. De fet, ha comptat amb el suport dels que fins ara han estat els dos partits majoritaris (PP i PSOE), que fins i tot van modificar al seu servei l'article 135 de la Constitució. I sembla clar que són els que estan menejant els fils en Andalucia, condicionant la possibilitat de governar.

Més enllà del desvergonyiment de Susana Díaz, que després que l'electorat no l'ha donat majoria per a governar acusa a les forces de l'oposició de fer oposició votant en contra de la seua investidura, cal recordar que va disoldre el parlament andalús convocant eleccions per a no acomplir el previ acord amb IU de creació d'una Banca Pública, i ara no vol acceptar la condició de Podemos de trencar les relacions amb la Banca desnonadora. Clar que per a que això fos viable caldria la Banca Pública que exigeix IU i que va ser la raó de que trencara el pacte amb ella.

Naturalment la Banca, donada la previssible davallada de PP i PSOE, ja està cercant una alternativa, en la forma de la dreta mutant de "Ciudadanos" promoguda per les grans empreses de l'IBEX 35. En octubre de 2014 vaig publicar en http://www.uv.es/pla/recompos.htm un article titulat "Recomposició del panorama polític en Espanya?", on afirmava que calia preveure també una recomposició de la dreta política, i me preguntava quina seria la força darrere de la qual la banca, el gran capital i els principals mitjans massius de comunicació llancaren tot el seu pes. Ara ja sembla clara la resposta a aquesta pregunta.

Actualment el PP sembla haver deixat de representar a la Banca i al gran capital, que no pensa apostar al seu manteniment per a la defensa dels seus privilegis de classe. Naturalment, els aparells del PP intenten defensar les seues posicions, però ja no tant per a defensar uns interessos genèrics de classe (burgesa) sinó els seus interessos personals específics, entrampats en la corrupció del que s'ha anomenat capitalisme d'amics de la colla ("amiguetes" en castellà). És en aquest sentit que pot ser adient descriure-los com a "casta", un concepte més restrictiu que el de "classe". I un procés similar s'ha produït al si del PSOE, especialment en un lloc com Andalucia on manté el govern des de fa dècades: els ERE falsos que estan essent investigats semblen també un obrerisme de "amiguetes". Naturalment, això no lleva que en moltes agrupacions de base del PSOE puguen ser genuinament d'esquerres, amb les limitacions de la ideologia socialdemòcrata, en la línia de Thomas Piketty, que els permet oposar-se a la desigualtat però no al capitalisme, cosa que els porta a mitjà termini a un carreró sense sortida. I malauradament, també dins de l'esquerra pròpiament dita es produeixen actituts pròpies d'una "casta", negant-se a assumir responsabilitats polítiques amb dimisions, i posant així també els seus interessos personals per damunt dels interessos de classe (treballadora, en aquest cas).

No és estrany que Ciudadanos pose en Andalucia com a única condició per deixar governar a Susana Díaz el trencament amb la corrupció, personalitzada en els dos anteriors presidents. Perquè per a ells del que es tracta és de deslliurar-se de la "casta" per poder defensar millor els seus interessos de classe, i principalment els interessos de la Banca i el gran capital.

Certament, podem coincidir amb els que, desde d'una esquerra vergonyosa, pretenen també trencar amb la "casta". Perque sí, cal trencar amb la "casta" bipartidista. Però no és suficient. Cal trencar també amb la classe dominant que s'ha beneficiat de la crisi, utilizant-la per a augmentar la desigualtat transferint renda de la classe treballadora al capital.

Per a que no guanye la Banca.