Un Partit d'avantguarda no és aquell que s'autoproclama com a tal, sinó el que és capaç d'encapçalar un ampli moviment social, cosa per a la qual és necessari alhora la formulació d'una política correcta que responga a les necessitats immediates en la pespectiva d'avançar cap als objectius a llarg termini del Partit, i una organització que possibilite que la militància del Partit trasllade aquesta política a amplis sectors socials impulsant així la seua mobilització.

Així, el PCE va assolir la seua funció de Partit d'Avantguarda no quan arran de la proclamació de la República el 14 d'abril de 1931 va sortir al carrer cridant la consigna "Abajo la república burguesa, vivan los soviets", sinó quan va formular la política de Front Popular defensant-la de forma conseqüent, cosa que li va permetre augmentar el seu prestigi i implantació a partir de 1936 enfront del colp d'Estat del general Franco.

De la mateixa manera, el PCE va actuar com a Partit d'avantguarda sota el franquisme amb la política d'unitat democràtica antifranquista, amb els seus militants encapçalant els diferents moviments de resistència democràtica.

Tanmateix, després de mort Franco el PCE va continuar fent política antifranquista, amb propostes de concentració democràtica que no s'ajustaven a la realitat política, i va anar perdent influència, cosa que es va expressar en la seua davallada electoral en octubre de 1982.

Posteriorment, sota la secretaria general de Gerardo Iglesias i de Julio Anguita, el PCE va formular una política correcta de convergència política i social de l'esquerra real, que a partir de la creació d'Izquierda Unida li va permetre augmentar la seua influència impulsant mobilitzacions en contra de la política neoliberal del govern del PSOE encapçalat per Felipe González.

Tanmateix, el PCE no va saber fer front a l'ascens del PP, i després de les eleccions municipals i autonòmiques de 1995, en les quals Izquierda Unida va obtenir els seus millors resultats electorals, va possibilitar amb la seua abstenció el govern del PP en Málaga i Asturias, perdent també l'alcaldia de Córdoba. I a pesar de la victoria del PP en les eleccions generals de 1996, es va continuar fent antifelipisme sense Felipe, igual que abans s'havia fet antifranquisme sense Franco (veure "La rigidez de los dirigentes" en http://www.uv.es/pla/rigidiri.htm ). I de nou es va produir una forta davallada electoral, aquesta vegada d'IU.

Arran de l'experiència patida, es va reformular la política amb la consigna de que "ni per acció ni per omissió" es facilitarien governs del PP. I enfrontant-se amb les polítiques dels successius governs del PP i del PSOE, i confluint amb altres organitzacions d'esquerres, IU-Izquierda Plural va anar recuperant influència social i pes electoral. Però es van produir diversos incompliments permetent governs del PP, com en Extremadura i en la diputació d'Araba. Igualment, des de la participació en la Junta d'Andalucía, IU es va fer corresponsable de les retallades socials que va practicar. Possiblement les incongruències i contradiccions en la política seguida van  coartar el desenvolupament d'IU, obrint el camp per al sorgiment i ascens de Podemos.

Les eleccions generals del 20D van generar una situació complexa però que feia possible un govern progressista. La direcció del PCE el va propugnar correctament, però no va saber o poder impulsar a través de la seua militància una mobilització social pel mateix.

I ara, després de les eleccions generals del 26J, hi ha una situació encara més complexa, en que ni tan sols es donen les condicions per a un govern progressista, peró sí per a un govern de regeneració democràtica, sense corruptes ni franquistes, evitant la continuació d'un govern del PP.

Però precisament en les situacions complexes és quan es demostra la condició de Partit d'avantguarda. En la situació actual, calia que el PCE i el PCPV exigiren la formació d'aquest govern de regeneració democràtica, reclamant al PSOE que mantiga el seu vot en contra de la investidura de Mariano Rajoy i a Unidos Podemos etc. que anuncien la seua disposició a votar a favor d'una investidura de Pedro Sánchez, sense compromisos de goven i mantenint-se en l'oposició (veure "Como la soga sostiene al ahorcado" en http://www.uv.es/pla/sogahorc.htm ). I que a través de la seua militància impulsaren la mobilització social en contra de la resignació a la continuació d'un govern del PP.

Malauradament, i a pesar de que enfront de d'aquesta resignació, inicialment dominant en els mitjans de comunicació de masses, han començat a proliferar declaracions en aqueix sentit, ni el Comité Executiu del PCE reunit el 2 de juliol ni el Comité Central del PCPV reunit el 3 de juliol han formulat aquesta exigència, i així han renunciat a assumir la funció de Partit d'avantguarda, convertint en paraules vuides totes les declaracions d'enfortiment del Partit.

Fins a quan?

RESPOSTA (2-12-16): en el següent Comité Federal del PCE el 22 d'octubre de 2016 (es pot llegir la meua intervenció en http://www.uv.es/pla/pce/16a22int.htm ); veure també l'article del secretari general del PCE José Luis Centella en el Mundo Obrero de novembre de 2016 titulat "Era posible expulsar del gobierno al Partido Popular".