Si de l'experiència de Catalunya i les Illes Balears (per no sortir de l'àmbit dels Països Catalans) es pot extraure alguna lliçó, és que no és la via Maragall sinó la via Antich la que permet foragitar a la dreta del govern. Potser perquè aquesta darrera no és realment la via "Antich", sinó la de la unitat d'acció d'un ampli ventall de forces progressistes.
        L'augment del percentatge d'abstenció (fins al 40%) en les Eleccions Autonòmiques a Catalunya no és precisament un indicatiu d'entusiasme per les opcions presentades. Certament, una responsabilitat significativa d'aquest augment recau en EUiA, el "referent de IU a Catalunya", que no ha estat capaç d'aglutinar als esquerrans: les intromissions exteriors al projecte inicial d'unitat d'esquerres possiblement s'han cobrat el seu preu al dificultar la seua implantació nacional, com vaig advertir fa dos anys en un article publicat al Mundo Obrero amb el títol de No és això, companys, no és això... Però, en tot cas, el que es demostra és com d'irreal és la pretensió d'aglutinar a tots els sectors progressistes darrere d'un únic líder d'un únic partit.
        El camí seguit a les Illes ha estat molt diferent: pas a pas, començant per la candidatura unitària al Senat de la independent Pilar Costa per les Pitiüses, i seguint per mobilitzacions conjuntes pels drets socials, per la llengua i per la terra, s'ha anat desenvolupant la unitat d'acció de les forces progressistes (socialistes, comunistes, verds, nacionalistes, independentistes...) fins arribar al Govern de cada Illa i del conjunt de les Balears.
        Al País Valencià hi ha una proposta damunt de la taula per a encetar aquest camí: l'Entesa dels Valencians al Senat. EUPV i el BNV li donen suport, i ha hagut també veus favorables des de l'independentisme del PSAN i des de l'àmbit del PSPV-PSOE.
        Altres de l'àmbit del PSOE-Progressistes han contraproposat fer també candidatures conjuntes al Congrés dels Diputats. Aquesta contraproposta, tanmateix, que vol seguir el camí Maragall, és irreal. I no solament perquè EUPV i el BNV no hi estiguen a favor, sinó perquè, a diferència de la proposta per al Senat, no és possible aglutinar ara per ara a tota la gent progressista darrere d'una única candidatura al Congrés.
        Recordem, en efecte, que el Congrés dels Diputats ha d'elegir al President del Govern de l'Estat Espanyol. I la gent d'esquerres difícilment podria donar suport a una candidatura que no maldés, no solament per la llei de les 35 hores, sinó també per desfer les successives contrarreformes laborals (eliminant, en particular, les ETTs) i per la sortida de l'OTAN, per no parlar del reconeixement del dret d'autodeterminació de tots el pobles (Euskadi inclòs...). Caldria, certament, unir al màxim de gent d'esquerres al voltant d'un programa d'aquest tipus (i serien benvinguts gent valenciana d'esquerres que semblen no ser volguts en altres àmbits). Però no sembla ser aquesta la perspectiva dels que fan la contraproposta al·ludida.
        Tanmateix, la proposta de candidatura unitària al Senat els interessa també a ells: si el sistema proporcional per al Congrés dels Diputats podria permetre recollir el màxim suport a diferents opcions progressistes que en altre cas s'abstindrien, un eventual acord de govern progressista que fora majoritari al Congrés podria veure-s entrebancat per una majoria de dretes al Senat elegida pel sistema majoritari, si la presentació de candidatures progressistes unitàries al Senat no ho impedís.
        I al País Valencià hauria de ser possible un acord progressista favorable, per exemple, a aturar i revertir les privatitzacions (defensant especialment un ensenyament i sanitat públics), a la defensa del medi ambient i a la normalització lingüística del català. Un acord que permetés actuar unitàriament en aquest sentit en un Senat concebut com a cambra "de les autonomies" i "de segona lectura", i que encetés una dinàmica unitària que poguera en unes properes eleccions foragitar a la dreta de la Generalitat Valenciana.
        En altre article que no ha vist la llum en la premsa impresa, però que es pot consultar des de la meua pàgina personal en Internet (http://www.uv.es/~pla), proposava com a millor camí una agrupació d'electors que permetés aglutinar tant a persones independents com a la pluralitat interna de cada força organitzada. Aglutinar a aquesta pluralitat interna és en qualsevol cas una necessitat per a que cadascuna d'aquestes forces puga enriquir unitàriament el projecte comú.
        En el cas d'EUPV, serà la seua Assemblea la que sobiranament aprove les propostes presentades, incloses les candidatures al Congrés (i no s'hauria de donar credibilitat als que pugnant per fer-se un lloc en les candidatures de Madrid especulen amb desplaçar cap a ací als seus rivals...) i els eventuals acords per al Senat. Aquesta serà també la nostra contribució a l'impuls de la participació democràtica que ens ha d'espentar cap al futur.