A mesura que s'aprope el 20 de juny, data prevista per a la vaga general que els sindicats estan convocant, és d'esperar que cresquen les desqualificacions contra la mateixa. Així, hem llegit que el Govern afirmava que no hi havia motius per a ella, i que un conspicu representant de la patronal escrivia que "la actuación de las centrales sindicales mayoritarias suena más a rotura de las reglas del juego propias de una democrática madura que a confrontación de posturas en búsqueda de soluciones."

La primera afirmació pot semblar sorprenent, per tal com lògicament són els treballadors i treballadores, i la seua representació sindical, qui han de tenir o no motius per a una vaga: lògicament, també, un govern no pot mai tenir motius per a una vaga contra les seues mesures, per tal com és de suposar que pensa que aquestes són correctes; per això, quan es produeix un desacord clar i precís (si són o no necessàries mesures restrictives per a les pensions per desocupació), el govern pot expressar el seu desacord amb els motius sindicals per a la vaga, fins i tot valorar-los com a injustificats. Però dir que no hi ha motius evidencia una falta de respecte als seus interlocutors, i un menyspreament a les regles constitucionals del joc democràtic.

Més greu encara és la segona afirmació, que ignora deliberadament que el dret de vaga està explícitament recollit en la Constitució, i que per tant el seu exercici entra plenament dins de les esmentades regles de joc. Afirmar que trenca les regles de joc evidencia que no s'està pensant en la Constitució, sinó en altra cosa, pot ser en una llei de l'embut "neoliberal" (i ho pose entre cometes perquè és més autoritària que realment "liberal") segons la qual els treballadors i treballadores han de resignar-se pacientment a les imposicions del govern i la patronal, i que criminalitzaria la "confrontació social", però únicament per part de la classe treballadora, per tal com els privilegiats han abandonat des de fa temps la política de "conciliació de classes", donant en la pràctica la raó a les tesis marxistes i reduint la conciliació socialdemòcrata a un somni utòpic, per més que algú dels seus líders semble no haver-se adonat encara.

I el que és el súmmum és que s'ens intente vendre un suposat "radicalisme" de les centrals sindicals majoritàries, quan tot evidencia que les seues direccions han practicat un extrem moderantisme durant els darrers anys: van donar una feble resposta a la contra-reforma laboral que va instituir els contractes "fem", van pactar altra contra-reforma laboral que introduïa l'acomiadament "fem", i no van ser capaços de donar una resposta unitària a la darrera contra-reforma laboral imposada. I davant d'això s'han trobat amb un govern i una patronal insaciables, entestats en arrancar o imposar successius retalls als drets laborals. És normal que els sindicats hagin dit prou, i el que és estrany és que no ho hagin dit abans.

Actualment solament cap esperar que l'èxit de la vaga general, i una actuació conseqüent arran d'aquesta, pare els peus a la prepotència del govern i òbriga pas tant al diàleg democràtic com a una alternativa de progrés enfront de l'autoritarisme "neoliberal".