Sobre
els hel.lenismes a l'obra d'Arnau de
Vilanova *
Jordi Redondo
Juntament amb la producció
literària stricto sensu, la relació entre
els Països Catalans i Grècia té una vessant igualment notable dins la prosa
científica, i en especial la relativa a l’art de la medicina. El nervi
principal d’aquesta relació el constitueix la tasca traductora, sempre en la
direcció grec > llatí/àrab/hebreu/romanç. La qüestió ens ha ocupat anys
enrera, quan vàrem estudiar la presència d’al.lusions de caire mèdic
a la poesia d’Ausiàs March [1], però sense abordar en cap moment la problemàtica concreta del manlleu
dels hel.lenismes. De fet, March en fa servir tan sols un, fleuma < gr. flevgma, mentre que cal comptar com a termes perfectament anostrats
d’altres com ara malenconia,
testimoniat des de Llull [2], o còlera [3]. Així les coses, no haurà pas d'estranyar que la freqüència i l'interès
d'aquests préstecs grecs hagin estat remarcades pels estudiosos [4].
Voldríem remarcar tanmateix que
la influència de la medicina grega sobre la valenciana no va estar una mera
qüestió de traducció. Ja al segle XII documentem la composició del famós Llibre dels simples –traduït segles més
tard per Arnau de Vilanova amb els títols de De simplicibus a la versió llatina, i Llibre dels medicaments simples a la catalana-, obra del dianenc
Abul-l-Salt (1068-1134, aproximadament) [5]. Els seus primers cinc capítols versen sobre la teoria dels humors, que
presenten de forma resumida i clara. Hi ha, per tant, una tasca de caire
didàctic que té com a finalitat la d’inserir la medicina hipocràtica dins la
pràctica mèdica habitual.
La datació d’aquest anostrament
àrab de la medicina grega per part dels professionals valencians es feia,
doncs, gairebé tres segles més tard de les activitats de l’Escola de Salern, on
a mitjan segle IX ja estava elaborant-se la versió llatina d’alguns dels
principals tractats hipocràtics. Com a conseqüència directa d’aquests treballs,
la traducció greco-italiana va estar iniciada a mitjan segle XII [6]. Ara bé, fins que no es faci l’estudi exhaustiu de l’abast a què va
arribar la tradició mèdica àrabigo-hebrea al País Valencià, a hores d’ara
encara per redefinir en tots els plans, bo i començant pel cronològic i pel
prosopogràfic, no estarem en condicions de situar amb precisió la presència de
la medicina grega als nostres autors literaris –Roig, March- i científics
–Vilanova-. Que aquesta literatura mèdica va estar una de les vies de
penetració de manlleus hel.lènics a la nostra llengua, ens sembla
fora de tot dubte. Per exemple, els Aforismes
hipocràtics eren un dels textos primordials per a la instrucció dels futurs
metges, alhora que un breviari per als professionals. I doncs, precisament un
dels hel.lenismes de la nostra llengua, pampallugues < pomfovluge", es troba als Aforismes –VII
34-.
El metge valencià Arnau de
Vilanova, nat a aquest raval cap als anys 1238-1240 i finat cap als anys 1311-
Que Arnau de Vilanova va tenir un
contacte continuat amb la medicina grega ens ho ratifiquen els seus escrits.
Dins l’obra de Vilanova registrem, per exemple, un tractat De seu carnium que sens dubte tindria com a referent els tractats
hipocràtics Sobre el règim, Sobre la nutrició i Sobre la dieta sana, a més del pseudo-plutarquià del mateix
títol, i de les obres de Galè sobre la correcta alimentació; un tractat De uigore et iectigatione et tremore et
spasmo, traducció del text homònim de Galè, feta a Barcelona el 1282 i a
partir d’una versió àrab, segons el manuscrit de
També sabem que entre les obres
de què Arnau de Vilanova va fer ús, al llarg de la seua extensa executòria com
a autor d’una literatura mèdica, hi havia almenys un metge grec, Nicolau de
Constantinoble, els Experimenta del
qual estaven en gran voga per aquella època. D’altra banda, s'ha argumentat que
el mateix Vilanova hauria composat una obra en grec, per bé que la veracitat
d’aquesta atribució és més que dubtosa, i farem bé de rebutjar-la [15].
Entre els opuscles de l’extensa
obra de Vilanova, una primera anàlisi ofereix resultats que només podem
qualificar com a lògics. Només al Regiment de sanitat a Jaume II, ja hem
anotat uns quants manlleus a la llengua grega, entre els quals algun de
sintàctic. L'obra se'ns ha conservat en la versió catalana de Berenguer
Sarriera, el qual va anostrar un opuscle composat per Vilanova cap al 1305 amb
el títol Regimen sanitatis ad ynclitum
regem Aragonum. L'autor fa tota una proclamació de principis quan a l'inici
de l'obra anuncia el seu deute amb la ciència de l'Antiguitat: con la art de la medicina és fort llonga, e
els savis metges entichs ho hagen llongament escrit etc. [16] A més de l'al.lusió a l'aforisme hipocràtic, es fa evident que el
tractat ha de reflectir teories apreses dins la tradició mèdica grecollatina. Un primer text palesa amb claredat les fonts emprades per Vilanova:
La pólvora de què hom deu fer salça: E, per tal que pusca hom tota error
esquivar, porà hom portar la pólvora següén. Recipe: gingebre ben blanch, dracmes II; ciliandre preparat, dracma
I; cardemoni benalbi ana, dracma miga; rasura de vori llavada, dracmes II; giroffle, saffran, ana, dracma I; de bona canela, dracmes
VI [17].
Creiem oportú
d’estalviar qualsevol comentari al manteniment del terme dracma com a mesura monetal per a calcular les proporcions de la
recepta, i que per ell sol justifica l’interès del passatge [18]. La mateixa evidència l’aparició de la preposició grega ajnav, amb valor
distributiu, que els traductors fan esdevenir adverbi [19]. El fitònim ciliandre,
finalment, es correspon amb l’hel.lènic kelivandron (< kolivandron < korivandron), terme que
la llengua grega documenta ja des de les tauletes micèniques [20], i que el català testimonia des de mitjan segle XIII [21].
Especialment
interessant és el passatge següent:
Les fruytes qui an natura de compembre són diverses,
cor alcunes <compremen> per llur sola grosea e per greutat de llur
substància, axí com avellanes crues; alcunes compremen <pel poder que tenen
de constrènyer i d'aquestes que comprimeixen> à-n'i alcunes qui poc constrenyen, e són apelades stíptiques, ço és a saber, que an natura de compembre e de
estrènyer poc, axí com sarmenys e peres; altres n'i à qui an natura de
constrènyer fortment, axí com codonys e serves, e aquestes són apelades pòntiques, ço és a saber, qui an natura
de compembre e de molt fortment estrènyer [22].
Els adjectius estíptic i pòntic no deixen lloc al dubte respecte del seu inequívoc origen
grec. El primer, derivat del grec stuptikov", astringent, i esdevingut habitual a la llengua mèdica, no presenta
el més mínim problema de comprensió; el seu ús es coneix des dels mateixos Aforismes hipocràtics [23], precisament un dels textos més sovintejats als estudis de medicina de
l'Europa medieval, ja des dels treballs del Cercle de Ràvena i l'Articella salernitana [24]; el de Vilanova és el primer testimoniatge a la nostra llengua [25]. El segon terme, però, només s'entén des de la història de la llengua
grega: pontikov" -del Pont, ço és, de les terres
riberenques de
No volem pas fer el llistat
complet dels manlleus grecs presents a aquest opuscle de Vilanova, ans en
ressenyarem tan sols aquells de més notables: són termes relativament comuns àer, ço és, aire, atmosfera, derivat del grec ajhvr [28], i colèric [29], derivat de l'adjectiu grec colerikov", ambdós presents en català des
de Llull [30]. En canvi, semblen més interessants termes com ara epidèmia [31], derivat de l'adjectiu grec ejpidhmiva, que segons Coromines no es registra fins a la segona meitat del segle XIV [32], i festucs [33], derivat del grec pistavkia. Més encara, són manlleus grecs que la llengua catalana testimonia a
partir, precisament, de l'obra de Vilanova, els de buglosa, lit. llengua bovina
[34], derivat del grec bouglw'ssa -i que designa també el llenguado [35], i litargiri [36], derivat del grec liqarguvreo" [37]. Semblen també sengles testimonis d'entre els més antics, si no els que
més, els dels termes emorreydes, ço
és, morenes [38], derivat del grec aiJmorroivde" (pl.), i íreos [39], aplicat a una varietat de llir blanc i derivat del grec i\ri" [40].
La presència dels manlleus grec
al Regiment, abundosos i alhora
significatius, s'entén perfectament arran de la utilització d'una o vàries
fonts gregues per part d'Arnau de Vilanova. Ha estat identificada una
d'aquestes fonts, una Epístola
d'Aristòtil a Alexandre atribuïda a Galè, i on l'estagirita hauria
aconsellat al rei macedoni en matèria de dietètica [41].
El tractat titulat Aforismes
de la conservació de la memòria, tot i la seua brevetat, mereix també un
comentari. Els manlleus grecs són escassos en nombre, però no pas exempts
d'interès. Hi registrem els termes camomilla,
saliandre, màstech, pliris
–transliterat al llatí, a la frase pliris
cum musto-, i anacardina. Deriven,
respectivament, de camovmhlo, de bell nou kelivandron, mastivca o mastivch, plhvrh", i, finalment, de
l'adjectiu compost *ajnakavrdino", derivat al seu torn del substantiu ajnavkardo". Aquest darrer
terme va estar manllevat pel grec al llatí tardà anacardus. El terme català anacard
està datat per Coromines des del 1455 [42], per la qual
cosa Vilanova s'hauria anticipat un cop més, mercès al seu ús de fonts
tècniques. El substantiu màstec o màstic, com el ja tractat celiandre, està documentat en època
anterior a la producció de Vilanova [43]. Pel que fa al
terme camomilla, està documentat per
Coromines només cap a la fi del segle XIV [44], per la qual
cosa el testimoniatge arnaldià esdevé també el primer a la nostra llengua.
Un altre exemple ben interessant ens apareix quan
Vilanova esmenta diversos ictiònims al tractat titulat Regimen quartane, la datació i autoria del qual, certament, resten
encara per determinar amb exactitud, però que molt probablement es pot
considerar autèntic [45]:
Tollerabiliores et minus
mali tamen sunt scamosi aquarum dulcium currencium, ut turtures et sophie, et
marini parui corporis sicut trilie
(rogeti), aurate et rubee camarote et
ranelli [46].
Un segon esment gairebé dels mateixos ictiònims es troba
al Regimen podagre, opuscle lliure de
sospites d'inautenticitat [47]. El passatge,
que reforça notablement l'autoria arnaldiana del Regimen quartane, és el següent:
Item pisces
paruos riui et de mare magno, ut trillias,
id est rogetos, auratas, ranellos, camarotas elixatas et assatas [48].
Les by-forms testimoniades
pels manuscrits, trellia, trillia and trollia, mostren com hom tractava d'adaptar el terme grec trivglh –cf. italià triglia-. L'ictiònim en qüestió ens és
conegut per molts altres textos llatins, però Vilanova va estar potser el
primer a manllevar-lo a una obra de Galè [49]. Pel que fa a camarotas, els testimonis abonen que
prové del terme grec kammarwtov", variant del
terme, força més habitual, kavmmaro", ço és, arrodonit [50]. A aquest últim cas, l'origen sembla haver estat un de no
gens literari: en primer lloc, el terme kammarwtov" és un de
medieval, no mai testimoniat a la tradició mèdica antiga, per la qual cosa ha
d'haver arribat a Vilanova com a un manlleu a la llengua grega contemporània.
Segonament, només les llengües occitana i catalana presenten, dins el conjunt
de les romàniques, termes com ara camarota,
carambot i cambarot, i gambarotes, respectivament [51].
Arnau de Vilanova, doncs, no limita els manlleus a la
llengua grega a un sol tractat, la qual cosa podria haver-nos indicat un ús
casual d'una font concreta. El que registrem, en canvi, suggereix una cerca
sistemàtica dins la tradició científica hel.lènica. D'altra banda,
els manlleus tenen llur origen no només en la llengua grega antiga, ans també
en la medieval, una mena d'intercanvi sobre la qual ja hem oferit alguna
informació [52]. Seria
metodològicament incorrecte limitar l'anàlisi a la lexicografia científica del
grec clàssic i postclàssic, sense estendre-la al grec bizantí. Aquest és el principi
que voldríem que inspirés les nostres comeses.
Abstract.
Our paper deals with a certain number of Greek borrowings noticeable
because of their entering into the Catalan language after Vilanova's use. The
coincidence of both Ancient and Byzantine Hellenisms suggests that Vilanova had
acquaintance with different sources, maybe not only written.
Résumé.
Notre contribution vise à un groupe d'emprunts grecs dont l'intérêt est
dû à ce qu'ils sont attestés en Catalan depuis leur apparition dans les textes
du savant Arnau de Vilanova. Le fait que les termes grecs ont une double
origine, ancienne ou byzantine, nous mène à suggérer que Vilanova a bénéficié
de l'accès à une variété de sources, à l'inclusion peut-être de sources
non-écrites.
* Aquest treball s'insereix dins les activitats
del projecte de recerca Fuentes griegas
de la literatura catalana medieval (HUM2005/07697).
[1] J.
Redondo, "Hipòcrates líric a l'Humanisme català", Fauentia 18 (1996), 87-101.
[2] G. Colón, «La forma malenconi de Llull i els fets occitans»,
in Estudis Joan Veny I, Barcelona 1997, 27-37.
[3] A. March
XCIV 19-20 en un sol jorn regna
malenconia, / n’aquell mateix,
còlera, sang e fleuma.
[4] F.
Moll, "Sorpreses i problemes d'un filòleg davant la medicina
medieval", Textos i estudis
medievals, Barcelona 1982, 319-334; A. Carré, "Nova terminologia
mèdica medieval", Miscel.lània
Giuseppe Tavani I. Estudis de llengua i literatura catalanes XLII,
Barcelona 2001, 9-17.
[6] Cf. G. Baader, “Die Tradition des
Corpus Hippocraticum im europäischen Mittelalter”, in G. Baader & R. Winau (edd.), Die Hippokratische Epidemien. Theorie-Praxis-Tradition. Verhandlungen des V Colloque International
Hippocratique, Stuttgart 1989, 409-419.
[7] J. De Carreras i Artau, pròleg a l’edició de M. Batllori, Arnau de Vilanova. Obres Catalanes II. Escrits mèdics, Barcelona 1947 (=
1982), pp. 9-10.
[8] Vegeu A.M. Alfonso-Goldfarb & M.A. Pileggi
Perassollo, "O universo cultural e científico valenciano durante os
seculos XIII e XIV e a contextualizaçâo da obra de Arnaldo de Vilanova", Historia, Ciéncias, Saúde-Manguinhos, II (novembre 1995-febrer 1996), 32-43.
[9] P.
Vernia (ed.), Arnaldi de Villanova
Antidotarium, Valentiae, Nicolas Spindeler, 1495 –edició facsímil-,
Borriana 1985, p. 21: Consta que
existieron algunos códices griegos en su biblioteca valenciana, pero sus
conocimientos de la lengua griega debieron ser muy escasos.
[10] M.
Batllori, "Alguns moments d'expansió de la història i de la cultura
valencianes", A través de la
història i la cultura, Barcelona 1979, 109-127, pp. 113-114: Paral.lelament, el seu ideari
espiritual arribava al món bizantí, renovat per l'hesicasme, a través
d'incorrectes traduccions gregues elaborades en algun monestir de
[11] M.
Batllori, "Ramon Llull i Arnau de Vilanova en relació amb la filosofia i
amb les ciències orientals del segle XIII", A través de la història i la cultura, 15-35 (= "Raimondo Lullo
e Arnaldo da Vilanova ed i loro rapporti con la filosofia e con le scienze
orientali del secolo XIII", in
Oriente e Occidente nel Medioevo: Filosofia e Scienze, Roma 1971, 145-157),
p. 30: Pel que fa a la seva oniromància,
a més de les fonts comunes als metges occidentals que han escrit tractats sobre
els somnis, caldria remarcar una influència espiritualística bizantina, molt
difosa des del temps de Gioacchino da Fiore entre els espirituals italians i
provençals dels segles XIII i XIV. Vegeu també D. Barca, "Sulla
'Prophetia tripolitana' in Catalogna: anotazioni su un viaggio letterario di
testi e motivi profetici tra Oriente e Occidente", in A. Pioletti & F. Rizzo Nervo (edd.), Medioevo Romanzo e Orientale. Il viaggio dei testi, Venècia 1999,
175-188.
[12] J.
Carreras i Artau, op. cit., p. 10: Dels seus mestres recollí la tradició de la
medicina salernitana; per lectures dels textos àrabs i pel tracte directe amb
metges jueus conegué la ciència oriental, i per un altre camí remuntà a les
fonts mateixes de la medicina grega clàssica. A la seva llibreria figuraven
textos d'Hipocràs i de Galè, diversos llibres hermètics, obres de ciència
falsament atribuïdes a Aristòtil i Ptolomeu etc.
[13] G. Sarton, Introduction
to the History of Science II, Londres 1921, p. 893: He had some knowledge of Greek and Hebrew.
[14] El
mateix Galè, XIV 7, esmenta d’altres autors d’Antídots, per bé que tots ells semblen dependre, d’una manera o
d’una altra, del tractat de Nicandre.
[15] G. Sarton, op.
cit., p. 899, on remet a C.O. Zuretti, "Alcuni capitoli di un 'manuale
chemicum' greco", in J. Ruska
(ed.), Studien zur Geschichte der Chemie.
Festgabe Edmund O. v. Lippmann dargebracht, Berlin 1927, 55-74; "Les
manuscrits d'Espagne", in J.
Bidez, F. Cumont, A. Delatte, O. Lagercrantz & J. Ruska (edd.), Catalogue des manuscrits alchimiques grecs
5, Brussel.les 1928, 1-172.
El text en qüestió, contingut
dins un manuscrit vaticà, esmenta com a autor Arnau de Vilanova, però la
notícia sembla falsa. L’atribució es deuria a la fama de Vilanova com a
alquimista.
[16] A.
de Vilanova, Regiment de sanitat a Jaume
II, in M. Batllori (ed.), op. cit., p. 100.
[17] M.
Batllori, op. cit., pp. 179-180.
[18] Un altre cas a la mateixa obra es pot llegir a M. Batllori (ed.), op. cit., p. 187.
[19] Així ho remarca M. Batllori (ed.), op. cit., p. 180, n. 9.
[20] J.L. Melena, “Coriander in
[21] J.
Coromines, DELC II, Barcelona 1981,
pp. 659-660. El primer testimoniatge, del 1249, es troba i a la poesia de
Cerverí de Girona i als mercurials de la llotja de Cotlliure, on consta com a
producte d'importació.
[22] M. Batllori (ed.), op. cit., pp. 150-151. Més
endavant, p. 153, llegim encara: La
segona regla és que les fruytes pòntiques,
qui an natura de costrènyer, negun temps no deuen ésser raebudes crues, si
doncs no eren confites ho no avien perduda la ponticitat per llonc temps que haguessen estat; cor totes coses
pòntiques naffren e agreuyen los tels
[23] Hp. Aph.
VII
[24] Cf. G. Baader, "Die Tradition des Corpus
Hippocraticum im europäischen Mittelalter", in G. Baader & R. Winau (edd.), Die Hippokratische Epidemien. Theorie-Praxis-Tradition,
[25] J.
Coromines, DELC III, Barcelona 1982,
p. 776.
[26] Crat. frg.
[27] Curiosament, Vilanova hauria pogut estar la
font per a l'arribada d'aquest hel.lenisme a l'italià. Michele
Savonarola (ca. 1385-1468), metge de la cort dels Este a
Ferrara i anteriorment professor a
[28] M. Batllori (ed.), op. cit., pp. 101 i 103-109.
[29] M. Batllori (ed.), op. cit., p. 169.
[30] J.
Coromines, op. cit. I, Barcelona
1980, p. 101 sobre àer. El primer
testimoni en seria a R. Llull, Llibre de
meravelles I 68. Sobre colèric, J. Coromines, op. cit. II, Barcelona 1981, pp. 818-819. Primer testimoni n'és el
passatge lul.lià del Llibre de
meravelles II 58.
[31] M. Batllori (ed.), op. cit., p. 144.
[32] J.
Coromines, op. cit. III,
s.u. democràcia, on dóna com a
referències les dates del 1354 I el 1387.
[33] M. Batllori (ed.), op. cit., pp. 156 i 157.
[34] M. Batllori (ed.), op. cit., p. 159.
[35] En dóna
notícia el zoòleg de
[36] M. Batllori (ed.), op. cit., p. 196.
[37] J.
Coromines, op. cit. IV, Barcelona
1984, pp. 961-962.
[38] M.
Batllori (ed.), op. cit., p. 102.
[39] M. Batllori (ed.), op. cit., p. 191.
[40] Es
correspon amb
[41] J.
Carreras i Artau, op. cit., p. 70:
(…) Una de les seves recensions, prou
catalanitzada, se'ns ha conservat precisament en el mateix manuscrit de
[42] J.
Coromines, DELC I, Barcelona 1980, p.
[43] J. Coromines, DELC V, Barcelona 1985, p. 524. El primer testimoniatge, relatiu a les taxes carregades pel port de Barcelona, és del 1271.
[44] J. Coromines, DELC II, Barcelona 1981, p. 450. El primer testimoniatge és una relació de la manescalia de Klagenfurt, del 1375.
[45] S.
Giralt, "El Regimen
quartane atribuït a Arnau de Vilanova", Faventia 27 (2005), 97-112, p. 99: Així doncs, trobem
un joc de semblances i diferències en diversos punts entre, d'una banda, el Regimen quartane i, per l'altra,
[46]
[48] A.
de Vilanova, Regimen podagre,
manuscrit d'El Escorial, p. 17, ff. 120r-122r.
[49] Gal. De alimentis III 26, Galeni Opera VI, ed. C.G. Kuhn, p. 715. Cf.
G. Rondelet, op. cit., pp. 229-231.
[50] See G. Babiniotis, Lecikov
th" neva" Ellhnikhv" Glwvssa", Atenes
1998, s.u. E. Kriaràs, Lexikov th"
Mesaiwnikhv" Ellhnikhv" Dhmwvdou" Grammateiva" VI, Tessalònica 1980, p. 308, no ofereix cap informació.
L'entén com a occitanisme S. Giralt, "Nota sobre alguns ictiònims d'origen
occità en textos mèdics d'Arnau de Vilanova i d'altres autors medievals", Estudis Romànics 24 (2002), 103-108, p.
104.
[51] Cf. J. Coromines, op. cit. IV, Barcelona 1984, p. 324. Per als
testimonis occitans, vegeu G. Rondelet, op.
cit., I 394-395. Vegeu també S. Giralt, Decus
Arnaldi. Estudis entorn dels estudis de medicina
pràctica, l’ocultisme i la pervivència del corpus atribuït a Arnau de Vilanova, tesi doctoral, Universitat Autònoma de
Barcelona 2002, pp. 150-151.
[52] Sobre
els préstecs d'època medieval a totes dues llengües, J. Redondo, "Hel.lenismes al català
medieval: bilingüisme o llengua franca?", Quaderns de Filologia. Estudis lingüístics 5, 1999, 173-186; sobre
els manlleus a la secció grega de la Crònica
de Ramon Muntaner, com a cas paradigmàtic, "H ellhnokatalanikhv diglwssiva sto Cronikov
tou Muntaner", in Th.S. Pavlidou & Chr. Tzitzilís
(edd.), Melevte" gia thn
Ellhnikhv glwvssa. Studies in Greek Linguistics, Tessalònica
2000, 491-498.