Guillermina (València, 1913-2005) va nàixer en una familia de tradició republicana-socialista. Estudià Magisteri i Filosofia i Lletres. Va exercir com a mestra a una escola de Llíria. Primera dona regidora de l'Ajuntament de València (1936-1939) per Izquierda Republicana. Organitzadora de colònies escolars, projecte truncat per la sublevació militar. Durant la guerra, va habilitar vivendes per a les families evacuades de Madrid, refugis, i es va fer càrrec de l'asil de Sant Eugeni amb xiquets depenents del Tribunal de Menors al qual anomenaren "Casa de la Infancia Giner de los Ríos". En 1938 va marxar a París representant les joventuts d'Izquierda Republicana en l'Aliança Jovenil Antifeixista. Allí va reunir-se amb el seu marit, el també regidor Rafael Supervía, que havia estat a un camp de concentració al nord d'Àfrica. Va ser expulsada de la carrera de magisteri perquè l'alcalde de Llíria va informar que era molt perillosa per al “glorioso alzamiento nacional”. Inicia l'exili cap a Mèxic, però va residir sis anys a la República Dominicana on va treballar per al Ministeri d'Educació. Va fundar i dirigir el “Instituto Escuela”, que acaba de cumplir ara 50 anys d'existència, tratant de seguir les directrius educatives de la “Institución Libre de Enseñanza”. Finalment es va instal.lar a U.S.A., a Washington, on va desenvolupar una intensa activitat docent a la Sidwell Friends School i a l'American University. En 1965 va ser distinguida per la Universitat de Harvard. El govern espanyol li va concedir en 1986 el Llaç de Dama d'Isabel la Catòlica. En març del 2001 ha rebut en València el guardó “Isabel Ferrer” donat per la Direcció General de la Dona de la Generalitat Valenciana.

Entrevista a Guillermina realitzada per Rosa Solbes
Infància	República
Exili	Actualitat

 

Guillermina Medrano, primera dona regidora de l'Ajuntament de València
Rosa Solbes

(Publicat en el diari “El País” el 29 de setembre del 2005

Hauria complit 93 anys el 8 de desembre, 70 anys després de convertir-se en la primera dona regidora de l'Ajuntament de València. Política, per passió. Mestra, per vocació. Republicana, per descomptat, Guillermina Medrano va ser una xiqueta precoçment activista i una jove preciosa que va tindre la mala fortuna d'arrancar a viure en aquells temps primer d'esperança, després d'odi i sang. A pesar de tot, durant els últims anys de vida i ja de tornada a la seua ciutat, es lamentava que els records “se li estaven esborrant”.
Entre el que millor rememorava, aquella “disfressa” dels 12 anys, composta per un barret frigi i la bandera tricolor. Prompte el partit Radical Socialista, després Esquerra Republicana, en el que va fundar el Comité Femení. Estudis de filosofia i magisteri, especialització en deficients, Direcció de la Casa de la Infància Giner de los Rios en Llíria ...Tot això en paral·lel a una intensa activitat política que incloïa el centre republicà del Cabanyal i l'acollida de xiquets d'Astúries. Guillermina era mitinera i un bon dia es va convertir en la xiqueta regidora sent alcalde Cano Coloma. Aviat comprobaria la dificultat que a una dona, a més jove i guapa, se la prenguera seriosament (relatava una vegada i una altra que Azaña no li havia dedicat més que una breu salutació, desdenyosa encara que cortés).
Durant la guerra, Guillermina va ser a París la petite espagnole que recaptava fons, i quan tot va estar perdut es va exiliar amb el seu espòs, l'advocat Rafael Supervia, a França, on actuava de secretària de Diego Martínez Barri. Més tard va fundar una prestigiosa escola en Santo Domingo, però fugint de Trujillo, "un altre Generalíssim", es van instal·lar a Washington. Sa casa allí es va acabar convertint en una espècie d'ambaixada antifranquista, i només el seu alumnat “de postín” (filles de Warren, Nixon, de congressistes i ambaixadors...) va endolcir l'evident fet que la parella i les seues amistats continuaven sent "rojillos" espanyols. El definitiu reconeixement de Franco per part dels EUA va acabar de trencar el cor de Supervia. Ella, que va continuar ensenyant i escrivint textos i records, bromejava explicant que “l'ambaixador invitava més i millor que nosaltres als polítics nord-americans”.
Guillermina hi ha mort sent republicana, però sentia un sincer respecte per Juan Carlos i Sofía, i havia acceptat el Llaç d'Isabel la Catòlica. També va rebre premis com l'Isabel Ferrer, Rosa Manzano i Dones Progressistes. Des de sa casa de València, a la que va tornar en 1988, es comunicava amb les seues amistats per Internet i aviat es va posar al dia de la política espanyola i valenciana. La majoria del PP dominant en esta ciutat en altre temps "frentepopulista", i la seua alcaldessa (Rita Barberá) només van consentir, després de moltes pressions per part del grup socialista, dedicar-li un minúscul carrer quasi fora del plànol. Potser li doldria, però tampoc açò estranyava a Guillermina d'un Ajuntament que ha sigut capaç d'editar llibres “històrics” sobre els anys 40 aconseguint no mencionar, de cap manera, els assassinats franquistes de què van ser víctimes tants mestres. “Els que ens exiliarem -deia- almenys sabíem que de nit no vindrien a afusellar-nos. Però la major tragèdia és que, al final, les teues arrels no estan ni en un lloc ni en un altre, són arrels adventícies”.

Llegir text complet de l'entrevista que li va realitzar la periodista Rosa Solbes, publicada en el País el 13-04-2001