ANTONI FURIÓ: No només un llibre, sinó que, al costat d’aquestes primeres vint-i-una persones que hi han escrit ara, hi ha en curs un segon llibre amb una vintena de noms més i un tercer escrit per gent d’entre vint i trenta anys, representants d’una nova generació que no va viure la transició i ja educada en valencià. Parlem, per tant, de seixanta persones que exposen i publiquen les seues opinions. I no és poca gent.

GUSTAU MUÑOZ: Bàsicament pensem que hi ha tot un debat pendent en aquest país, que hi ha moltes veus que no troben espai en el sistema mediàtic actual i que calia trencar el silenci. Havia arribat un punt que semblava que hi havia un sol discurs triomfant: el de l’acomodació als paràmetres dominants. Però resulta que hi ha unes altres veus, molt plurals, que no estan d’acord amb la dinàmica política, mediàtica i de discurs sobre el país (amb la pretensió d’abolir alguns dels eixos bàsics que han inspirat la recuperació de la idea de País Valencià i de normalització lingüística, d’estructuració política, etc.) que s’havia anat construint.

A. FURIÓ: El llibre apareix en una conjuntura precisa, amb els recents congressos del PSPV, que va estar a punt de perdre les sigles PV, i el del Bloc, amb una ponència política que semblava voler posar èmfasi en un valencianisme “neutre”, “per damunt de dretes i d’esquerres”, tot deixant fora els “llasts” del catalanisme. Però m’agradaria situar-lo també en un context més estructural, en allò que podríem anomenar el descrèdit de la modernitat, i que no deixa de ser una postura prou reaccionària. La crisi de la modernitat, la crisi de la cultura política progressista, no es resol amb el postmodernisme, amb l’acceptació del terreny i les regles del joc de la dreta (ja siga en matèria de simbologia o de gestió de l’aigua), sinó aprofundint en la modernitat, sent més radical. Es corre el risc, en cas contrari, no sols de no sumar ningú pel centre i la dreta, com es pretén, sinó de decebre i restar per l’esquerra. En tot cas, només hem pretès llançar un còdol (o seixanta còdols) en una aigua que semblava estancada.

—O que gotejava en una única direcció: hi ha hagut certa “agitació antifusteriana” si més no sorprenent.

PAU VICIANO: L’article de Francesc Viadel és el que entra més directament, al llibre, a analitzar la política que està seguint especialment La Vanguardia en els últims temps. Diu –i pense que té raó– que un sector de la societat catalana –conservador o no– pensa que prou problemes té Catalunya per haver d’aguantar a més els valencians i “els seus embolics”. I s’impulsa un blanqueig de la imatge del PP al País Valencià: tot és destacar els “assoliments” del govern Camps (i es dissimulen posicions vinculades sovint a actituds d’extrema dreta o el model econòmic tan destructiu que implanta) mentre, al mateix temps, es fa una sistemàtica denigració del valencianisme fusterià. No sabem si això té a veure amb polítiques empresarials com a diari o amb altres qüestions, però sí que hi ha una dinàmica de fons: sectors influents de la societat catalana volen deixar anar “llast”. I adaptar-se a eixa Espanya que s’està construint.

G. MUÑOZ: Només cal llegir el capítol que dedica Enric Juliana a la “Comunitat Valenciana” al seu recent llibre La deriva de España. Es resumeix molt fàcilment: el gran problema són els catalanistes; sense ells, les relacions entre Catalunya i València serien fluïdes. Això d’eliminar el “càncer catalanista”, val a dir, recorda el cervell gris darrere l’anomenada batalla de València: Fernando Abril Martorell, que va dir precisament aquestes paraules.

A. FURIÓ: El cas de La Vanguardia és flagrant: maquilla les actuacions tan reaccionàries del PP al País Valencià (els mateixos polítics del PP que entren, quan cal, com el cavall de Pavia a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que persegueixen els mestres i l’escola pública, que han dut a terme una política depredatòria del territori, que..., són presentats per La Vanguardia com a icones representatives del progrés i la modernitat: Que santa Llúcia els conserve la vista!) i, alhora, impulsa el descrèdit d’un col•laborador del diari, com es Fuster, amb més de 600 articles publicats a La Vanguardia. Els hauria de caure la cara de vergonya.

—La demonització de Fuster s’acompanya del discurs de “limitar” les relacions Principat-País Valencià a l’àmbit econòmic, no?

A. FURIÓ: La demonització de Fuster serveix per a tot. En la Transició, per neutralitzar l’hegemonia electoral de les esquerres, i avui, per neutralitzar l’evidència d’uns vincles culturals i lingüístics entre els Països Catalans. Però és que ni tan sols suposant que foren possibles aquestes relacions “neutres”, institucionals i econòmiques, la prèdica s’impugna fàcilment: quantes vegades s’ha reunit Camps amb Montilla per parlar d’infraestructures? O del que siga? On és el tren d’alta velocitat en l’agenda dels presidents? Tot plegat no deixa de ser mera retòrica.

G. MUÑOZ: Uns per excessiva prudència, i uns altres perquè han fet un mal servei als interessos valencians, les comunicacions entre Catalunya i el País Valencià estan en precari. I compartir llengua i cultura no és una qüestió negligible: cal aturar una deriva que s’observa darrerament i que ja no és el secessionisme obert de dir que valencià i català són llengües diferents, sinó que formen part d’un sistema comú però que, a partir d’aquí ja no es fa res més. És a dir, no és un secessionisme descarat, anticientífic, sinó un secessionisme en la pràctica.

--Quines conseqüències pot tenir?

G. MUÑOZ: Dramàtiques. I letals. Que en definitiva és el que busquen sectors amb molt de poder en la societat valenciana: acabar amb el problema d’una llengua diferenciada que no és el castellà. Perquè, en l’època de la globalització, sense el marc compartit de la llengua catalana, la nostra cultura té molt poc a fer. Eixa mutilació dels referents culturals, eixe impedir la circulació d’idees i de missatges entre els territoris és un autèntic suïcidi. És un suïcidi per a aquells que estimen la seua llengua i que la volen viva. Però també és una operació que hauria de ser denunciada amb tota l’energia. Perquè aquí el problema no és el catalanisme, el problema és el castellanisme d’unes classes socials benestants instal•lades en el poder i que entenen el valencià com una nosa. I tota la resta és per a tapar eixe veritable problema.

A. FURIÓ: Cal recordar que el discurs de Fuster no és historicista, sinó de futur. L’únic que diu, senzillament, és que el futur només pot ser comú, entre el Principat, les Illes i el País Valencià. Perquè, si no, no hi ha futur. Tampoc per a Catalunya. Això és el que significa “Països Catalans”. Amb independència del marc polític, de si ha de ser el regne d’Espanya, un estat federal, confederal, separat o el que siga. I pense que val la pena d’insistir-hi perquè també s’està creant un estat d’opinió a Catalunya –i sobretot, i això em sap greu, avivat per les lluites partidistes–, que paguem els valencians.

—En quin sentit?

A. FURIÓ: El conflicte entre els dos partits nacionalistes fa que des d’alguns think tanks de Convergència s’estiga també demonitzant la idea de Països Catalans perquè la consideren pròpia d’ERC, i no s’adonen que el que passe ací tard o d’hora passarà a Catalunya. I Catalunya sola... no tindrà futur. Home, no desapareixeran del mapa ni el País Valencià ni les Illes ni Catalunya. Simplement desapareixeran en tant que poble. Seran... una altra cosa. Tres regions d’Espanya amb una cultura residual, un accent lleugerament diferent, uns plats típics.

—També es diu que València, en realitat, hauria de ser “frontissa” entre Barcelona i Madrid. És possible?
G. MUÑOZ: Tot això són metàfores moltes vegades enganyoses. Perquè la realitat és que hi ha un projecte clar de fer de València el port de Madrid, pràcticament una colònia de la seua àrea metropolitana. Amb dues línies paral•leles d’AVE i amb autovies i de tot. Si hi sumes la descoordinació, la centrifugació provincial, la renúncia al projecte de país, a l’estructuració en comarques, els pals a les rodes a la llengua, a uns mitjans de comunicació compartits amb l’espai cultural dels Països Catalans, la conclusió és evident: el que hi ha és un projecte en marxa per carregar-se definitivament aquest país. I si això no es veu i tornem a qüestions de simbologia i a inventar vells fantasmes... anem molt malament.

—A qui va adreçat el llibre?

P. VICIANO: A tota la gent que estiga preocupada per la qüestió del país. Potser la clau d’algunes reaccions un poc crispades que hi ha pogut haver és que certa gent estava acostumada a fer un discurs, que pareixia majoritari, fonamentalment de qüestionament del que s’anomena fusterianisme. I ara s’ha vist que hi ha més veus. Perquè, al llibre, a part de la crítica al projecte del PP que s’ha instaurat, també hi ha una crítica a un discurs valencianista que intenta acomodar-se a eixa hegemonia. Des del punt de vista simbòlic, això és el més cridaner, però també hi havia un discurs de fons de cert valencianisme que es basa a carregar totes les culpes del suposat fracàs polític del valencianisme a les idees de Fuster.

—Joan Fuster, trencador del consens anterior i culpable de totes les coses?

P. VICIANO: Sí: és una interpretació absolutament distorsionada del passat. I no s’ha de perdre de vista que si en aquell temps el valencianisme pareixia una bassa d’oli era perquè no tenia rellevància política, no tenia prou pes per a qüestionar l’espanyolisme ambient. Molts d’aquells prohoms foren molt benemèrits i es van mantenir sempre en uns postulats valencianistes molt pròxims al que després seria Fuster. Però també hi hagué actituds molt confuses. Les suposades basses d’oli, quan hi ha un problema polític important que implica posicionaments, es trenquen sempre. De fet, en començar la dictadura de Primo de Rivera, molts dels que havien firmat la declaració valencianista de 1918 hi passen amb armes i bagatges i es dediquen a confegir un regionalisme espanyolista que després reelaboraran també uns antics valencianistes a favor del franquisme. Perquè eixa idea del “valencianisme totalitari” que deia Reig, “estrictament valencianista”, que no fora “ni de dretes ni d’esquerres”, en el fons era sempre de dretes. I els veritables valencianistes republicans més conseqüents no hi entraren.

A. FURIÓ: De fet, per rescatar també la tradició anterior, cal recordar que Fuster no naix del no res, sinó d’un valencianisme laic, progressista, republicà, representat pels joves universitaris dels anys 30. Ell és qui recull –i li dóna nova vida– una herència intel•lectual i política que ve de la República. Reivindiquem l’herència lúcida de la qual prové Fuster. Amb el que no ens podem identificar és amb l’altra tradició, la d’un valencianisme merament folklòric, arcaïtzant, amb el qual ara alguns semblen voler empalmar.

—És el fusterianisme el pal a la roda que impedeix d’avançar políticament i electoralment?

A. FURIÓ: D’entrada, cal tenir present que, tot i que és molt important, la política no s’esgota en el parlament. Trobe que el pretès fracàs del nacionalisme polític és una falsa premissa, perquè, en realitat, el fusterianisme ha infiltrat sectors més amplis del que podria semblar a primera vista, com testimonia una trama civil, més o menys àmplia i activa, dinàmica, a molts pobles de nord a sud del país. En tot cas, el remei a l’estancament electoral no pot ser la cancel•lació de la consciència crítica que, de fet, és el fusterianisme, sobre la base d’una suposada adequació a la realitat. Em sembla que quan es desqualifica el fusterianisme dient que no s’ajusta a la realitat el que es vol, simplement, és acceptar la realitat existent, l’statu quo.

G. MUÑOZ: Hi ha, de fet, una pulsió d’adaptació al discurs que ha definit la dreta durant 15 anys d’hegemonia i que s’ha consagrat. Eixa adaptació confegeix pràcticament un pensament únic que fa una lectura absolutament restrictiva dels punts d’entesa a què es va arribar en un moment determinat entre les diverses forces polítiques. Tan restrictiva, de fet, que proscriu i persegueix obsessivament expressions com ara “País Valencià” o “català”. I que conste, de passada, que el terme “País Valencià” tampoc no se’l va inventar Fuster. I és un greu error que les forces progressistes tiren per la borda tot el seu patrimoni d’idees, de projectes, fins i tot de debat obert de cara a la configuració del futur. Així donen en safata als poders dominants la definició del que és aquesta societat i les seues possibilitats. Precisament en un moment molt greu, amb una crisi econòmica que replanteja el model social, amb una crisi moral de la societat que reclama un projecte rigorós de regeneració que puga usar els recursos d’idees més rics i potents que tenim en la nostra tradició. I posar en dubte els fonaments és un greu error que es pagarà car.

—Però i si és una qüestió merament tàctica, de diguem-ne, pragmatisme electoral? Assumint el marc referencial del contrincant se li poden furtar vots o se’l reforça?

P. VICIANO: Això ho raona molt bé Vicent Partal en la seua col•laboració: hi explica, primer, que el nacionalisme al País Valencià té molta més força de la que aparenta (no és una qüestió només electoral: la major part de les forces més actives en l’àmbit cívic i cultural estan vinculades al nacionalisme). I després, raona fins a quin punt té poca credibilitat eixa tàctica de voler adaptar-se a la idea dominant. Primera, perquè l’electorat castiga qui fa eixos canvis purament tàctics; i segona, perquè la pràctica ja ha demostrat que no hi ha espai polític per a un valencianisme estricte de centre. Per tant, electoralment eixe canvi tampoc no té viabilitat. Si vol un espai electoral, el nacionalisme s’ha de convertir en un pol de regeneració política. Aquest és el tercer espai: no pas un inexistent àmbit entre PP i PSOE adaptat a un forçat consens social sobre símbols i pràctica econòmica, sinó una alternativa, que poguera ser votada per persones que potser no són nacionalistes però són demòcrates i volen un canvi i un avenç regenerador.

G. MUÑOZ: I des del punt del vista del PSPV, no hem de perdre de vista que les posicions que va explicant el responsable actual d’aquest partit van en sentit contrari del que es va aprovar al congrés, amb aquell rebuig majoritari al canvi, com a element simbòlic clau, del nom del partit (que és la renúncia a fer del valencianisme un dels components del projecte socialista). I això està en precari. I és un signe de feblesa. I molt preocupant. Tot i que molta gent d’eixe mateix espai electoral hi està absolutament en contra.

A. FURIÓ: Des d’un punt de vista absolutament pragmàtic o electoralista, és un error d’anàlisi. No crec que el País Valencià, a pesar que la dreta domine quasi totes les instàncies de poder, siga conservador. En part, més que no pas una victòria de la dreta, les successives convocatòries electorals mostren una derrota de l’esquerra, produïda en bona mesura per l’abandó dels votants que no s’entusiasmen precisament per les posicions polítiques dels partits que els haurien de representar. És un greu error acceptar el marc de referència, l’agenda política que marca la dreta: amb les regles i el terreny de joc marcats, el partit està perdut abans de començar a jugar. D’altra banda, la política només val la pena si hi ha idees, si hi ha uns objectius pels quals lluitar: si és només política institucional o orgànica, només interessarà els funcionaris dels partits i els militants més entusiastes però farà que la majoria de la població se’n desentenga. I, en última instància, no serà anant a manifestacions “per l’aigua”, acceptant la simbologia autonòmica oficial, no serà fent-li el joc a la dreta com recuperaràs l’entusiasme. La gent progressista busca missatges animosos, entusiastes, transformadors i moderns. I tornem-hi: cinquanta anys després, el que en aquest país continua essent modern és Fuster.

Núria Cadenes

I divuit veus més