| Però ella era contenta de trobar un bon
llit de se reposar, ma teniva apetito, que era tot lo dia sense menjar.
Finalment, entra a una aposento i veu aqueixa mesa ben aparellada; a mig
de la mesa, una sopera de plata, los plats de plata, tasses i posades també
de plata. Era pròprio una mesa principesca
Ella destapa la sopera i troba aqueixa bella minestra;
després hi havia un pollastre i plats en dos. Ella ha menjar que
se n'és consolada, i ha begut bon sense veure mai gent, sempre plorant
la família, que s'era perduda. Després, estraca, tot lo dia
caminant, s'és colgada. L'endemà se n'és alçada
i ha trobat la vasia ama l'algua per se rentar, la colació prompta
i un paner ama tanta treballs en recam d'or i de plata encomençats
Ha vist una finestra, l'obri perquè no
sabiva aon tocava, i veu aqueix bell jardí: – Ai, qui belles flors!
–ella alhora ha dit–, si puguessi debaixar a ne collir!–.
Ma, com a dit, aqueix jardí és d'aqueix
palau, és menester de cercar la porta. Finalment, després
que ha girat totes les aposentos, ha trobat la porta. Alhora és
debaixada al jardí i s'ha fet un gran buquet. Mentres se n'estava
fent lo buquet, veu aqueix gran mostro en terra tot encadenat, que ella
n'ha pres un assusto. Ell li ha dit: – No t'assustis; no te mancarà
arrès–.
I Alhora ella li ha dit: –Iò me'n vull
anar on la família mia–.
Ell li ha dit: –On la família tua, iò
no te puc portar; iò te donc aqueix diamant, que tu am'això
veuràs tot allò que fan en casa de la família tua–.
Ella ha pres lo diamant i ha vist lo pare i la
mare i les germanes plorant la mancància d'ella.
Ella cada dia trobava lo llit fet, lo pranso preparat;
la nit, la cena també aparellada; i al matí la colació
preparada; a ella, no li mancava arrès, que estava com una princesa.
Maití i tarda mirava a lo que feva la família, i se'n debaixava
al jardí a raonar ama'l mostru, que se dieva Belindo.
Un dia, se n'aixeca, va a la finestra ama lo diamant
per mirar la família, i veu en casa de l'aqueixa muntar i debaixar
lo doctor, les germanes plorant; pren ella, debaixa al jardí i diu
a Belindo que en casa del pare hi havia gent malalta, que les germanes
eren plorant i que lo doctor muntava. Alhora ella li diu:
–Deixa-me anar–
Ma ell li ha respost: –Si tu vas, no hi véns
més–
Després de tanta empregos d'ella, alhora
ell ha dit:
–Iò te dongaré un cavallutxo que
te portarà fins en casa tua; però, passat los tres dies,
tens de venir–.
Ella se preparava per anar en casa del pare, i
ell li ha donat una escàtola de confitura i li diu:
–Mira: aqueixa escàtola de confitura és
per donar a menjar al cavallutxo, que te porta en aqueixos tres dies que
sés en casa de ton pare; no te n'olvidis de li donar a menjar–.
A ella, li ha dat una bossa de moneda per dar a la família. Quant
és debaixada a debaix, troba lo cavall prompt dret a s'asseure,
que l'ha portada en casa del pare. Aqueix era al llit, moribundo; ma tota
la família,apena l'ha vista, li s'és gitada adamunt, de l'alegria.
–Ai, germana mia! Maria mia! Filla mia!– Tots,
fins-a lo pare, se l'ha abraçada. Alhora lo pare li ha dit: – Filla
mia: manco mal que primer de morir he tingut aqueixa contentesa de te veure,
perquè t'havia plorat per morta–.
Alhora ella li ha recontat tot lo fet com era
succeït.
Després que lis ha dit tot, és debaixada
debaix, per posar la confitura al cavall.
L'endemà, lo pare, després de tanta
contentesa, diu a la filla:
– Vina, filla mia: dó-me l'últim
abraç, que iò só anant a l'altro món–.
I és mort en braços de la filla.
L'endemà, li ha fet un bell enterro, li
n'ha deixat la bossa de la moneda, i ha dit: –Mama mia:
Iò menester que me'n vagi, que més
de tres dies no puc estar>>.
La mare: – Filla mia, ésta-te!–.
Les germanes, plorant, ma no és estat remei
de poguer-la fer-la estar.
Dóna a menjar la confitura al cavall, i
se'n torna a partir al palau de Belindo lo mostro.
Era de nit; ha trobat la cena aparellada, lo llit
fet.
L'endemà és muntat Belindo lo mostro,
i ella li ha dit: –A veus, Belindo, a los tres dies t'he dit que veniva,
i só venguda–.
I Belindo li ha dit: –Aqueixa volta has fet de
bona minyona–.
A ella, no li mancava arrès: feva una vida
com una reïna, ma era enfadada d'estar sempre sola.
Així se n'és passat mig any, que
ella feva aquesta vida d'estar cada dia mirant en casa de la mare.
Un dia, veu les germanes plorant i lo doctor muntant.
Ella se posa a plorar i va on Belindo i li diu:
–Deixa-me anar, que li és gent malalta–.
I ell ha dit: –Si vas, no hi véns més–.
–Ja veuràs que, com só venguda l'altra
volta a los tres dies, així venc aqueixa.–.
Després que l'ha empregat tant, li ha dit
que sí. Li ha dat una altra escàtola de confitura per donar
a menjar al cavallutxo i li ha dat una altra bossa de moneda. Seu a cavall
i va on la mare, que troba moribunda. Ella se gita a los braços
de la mare, que li diu: –Me resta poca momentos de vida, ma muir contenta,
que t'he tornat a veure–.
Després de poc'hores és morta la
mare.
Ella, ama les germanes acomencen a plorar: –Ai,
germana mia!, no te veiem més; ara no tenim més ni pare ni
mare–.
Les germanes alhora li han dit: –No te'n vagis
més, que si no estem totes dues soles–.
Eren passat los tres dies i ella no s'era arrecordada
de dar a menjar al cavallutxo. A los tres dies de bajoneta va a l'estala
i no troba més lo cavallutxo, que se n'era anat on Belindo lo mostro.
Alhora ella ha dit:
–Germanes mies; deixau-me anar–.
Se dispidi i se posa en camí a peu.
Caminant, caminant, li fa nit. Després
de tanta caminar, ha trobat lo palau de Belindo; però lo portó
era tancat. Comença alhora a picar, aquirrant: –Belindo meu, obri-me!–
, fins-a que lo portó s'és obert.
És muntada adamunt i no ha trobat ni la
cena ni lo llit aparellat.
Alhora ella se posa a plorar, dient: –Belindo
meu, ixi!–. Després de tanta aquirrar, ella ha dit: –Basta que ixis,
Belindo meu, iò t'espòs!
Alhora entén tota aqueixes remors de cadenes,
i era ell que entrava a l'aposento d'ella, i li ha dit: –Ara ja és
acabada al mia penitença: iò só un fill de rei, i
aqueixa casa és una cort encantada, que finsamenta que una minyona
no m'haguessi dit que m'esposava, lo meu encantésimo no s'acabava.
Ara tu me tens de treure aqueixa pell que iò port; la tens de portar
al jardí alluny i la grusges que iò no entengui l'olor–.
Després que ella ni li ha tret aqueixa
pell, se n'és entrat drins d'una fontana d'algua i és ixit
un bell jove com una joia.
Maria, després que ha brusjat la pell,
va ont és Belindo lo mostro, i veu aqueix bell jove que li diu:
–Tu sés ma muller–.
Alhora aquell palau és venguda una cort
ama los patges, les guàrdies, i les dames de la cort belles com
un sol.
Ella, lego l'han vistida de vellut com una reïna,
i lo capellà e la cort mateix los ha esposats.
Després passats los tres dies de les nuvialles,
són anats en carrossa a se'n prende les germanes, que se les ha
portades a la cort ama ella.
Les dues germanes se són casades una ama
un conte, l'altra ama un marquès; i són estades sempre ensiema,
alegres i contentes.
Agraïments a Dolors Munar i a Lluïsa
Cifre |
