Contada per Antoni Torrellas, de Rocallaura Un dia, el llop que habitava a la cova de cal
Benet de Rocallaura, es va alçar del jac, va fer un badall i, flairant
flairant l'orajol que entrava per la cova, va dir:
Camina el tornall que els separava dels bous,
i quan arriba els diu sense embuts:
Un dels bous que fa de resposta:
S'hi conforma el llop i els bous se separen; quan
són un xic lluny giren en rodó i se'n van corrent cap on
el llop esl esperava. Com que venien per camí oposat, van topar
el llop al mig i li clavaren tan forta anyada, que el deixarem mig fet
malbé.
En arribar a prop d'allí on pasturava un
escamot de cabres amb els seus cabrits. s'esvera el ramat i va a tancar-se
a la boca de la cova del Pau Ferrer. Només se va quedar a la boca
de la cova una cabra vella que me l'escomet dient-li:
--Ja t'ho diré! Tinc gana; ja se m'ha presentat una bona ocasió de menjar-me un bou, però no m'ha sortit bé l'escomesa. De manera que, acabem aviat; deu-me un cabrit. --Oh, el meu no te'l vull donar! -digué la cabra. --El meu tampoc! -respon una altra. --Ni el meu! Ni el meu! van anar responent totes. Allavors la primera cabra, com dirigint-se a les
altres cabres, diu:
I el babau del llop, tot content de poder fer
sentir la seva veu a les cabres, els contesta:
I es posa a grunyir amb uns udols tan esgarrifosos,
que la gent de Rocallaura va sortir de les cases, i es va dir:
I com que en aquell temps no hi havia armes de
foc sinó escopetes de pedra foguera, els que en tenien vam marxar
amb escopeta i els que no en tenien, l'un va pendre els arpillots, l'altre
el falç, l'altre una barra, l'altre una bassetja, i tir va, garrotada
ve, el van deixar per mort.
--Mira, m'he llevat amb molta gana i he sortit de la cova amb desig d'atipar-me. em volia menjar un tros de cansalada rància que hi havia baix d'un pou, però quan hi anava a baixar veig dos bous i e pensat que tindria un bon esmorzar menjant-me'n un, però havent convingut amb ells que em menjaria el que fos més poc corredor, se separen, vénen corrents i com han arribat tots dos alhora, m'han atrapat al mig i m'han fet malbé amb les banyes. Després, he trobat cabres i cabrits i quan ja les cabres estaven aconsolades de doanr-me un cabrit, ha volgut sentir la meva veu i es coneix que he cridat tant, que m'ha sentit de Rocallaura i han vingut, que m'han deixat mig mort. --Pobre llop! -li digue la guineu-. Mira, anirem tots dos i no ens pasarà res de nou. Marxen i, en passar per davant del del pou de
Relat, guaiten dins, i com que la lluna es refelctia a baix de l'aigua,
es van pensar que era una tallada de formatge i va dir la guineu:
Baixa a baix la guineu posant-s edins de la galleda,
i en tractar d'agafar la tallada de formatge, es va trobar que no era,
però no volent que fos dit que s'havia equivocat, diu al llop:
El llop que es deixa anar, i amb el seu pes, la
corriola va fer pujar la galleda amb la guineu, i el llop va restar baix
de pou cercatn la tallada de formatge. Tan aviat la veia com desapareixia,
segons estigués quiet o es bellugues, fins que la guineu compadida
del llop va anra posant pedres a la galleda, i quan va pesar més
la galleda que el llop, la galleda se'n a baix del pou i el llop va pojar
dalt d'ampit.
--Mira, saps el que podríem fer? Demà que és sant Andreu, fan festa major a Montblanquet; una cosa o altra arreplegarem, i demá deixa'm fer a mi, que traurem el ventre de pena. Aquella nit van menjar poc, només el que
van trobar pel camí, però al dematí següent la
guineu que diu al llop mentre la gent era a l'ofici:
Així ho van fer, el llop es posà
a tocar foc i la gent en sentir-ho, els que eran a l'església van
sortir a veure on era el foc, les dones que eren a casa que cuinaven, ho
deixaren tot i la guineu, després de menjar-se el que es coïa
a ca l'Eloi, se'n va anar a ca l'Embuder, i quan va estar ben tipa que
no podia donar un pas, agafa un cassola de cal Damià i se'n va a
l'església a cerca el llop.
El llop es posa a córrer, però com
la guineu havia menjat tant i portava tota una cassolada de recapte, li
va dir:
El llop s'hi ajup i la guineu es posa a cantar: farta i rica cavallera; la guineu anguera, angà, farta i rica a cavall va. Varen arribar a la cova de cal Sicard i allí els van menjar aquell llatrocini i tots els altres que cometeren, fins que, havent-se apercebut els de Rocallaura que el llop i la guineu tenien el jaç parat a la cova, hi anaren un dia amb palla, i cremant-la a la boca del cau, amb l'escalfor del foc i el fum de la palla, quedaren ofegats el llop i la guineu. catacrac catacric
|