Una vegada hi havia dues germanes, una de les quals era molt rica i l'altra molt pobra.
La pobra, que tenia sis fills, va dir una dia a la rica:
--Dóna'm un pa per tal que pugui donar de menjar als meus fillets.
--Te'l donaré--li va fer de resposta--si véns a pastar per a mi.
Hi va, i en cavi li donava cada vegada un pa petit. Tanmateix, era poc, un panet per mantenir la família de la pobra, però la dona, que es deia Anneta, no es rentava les mans pastoses fins que arribava a casa seva, i en sortien unes farinetes que alimentaven d'allò més els seus fills, fent-los estar grassos i lluents, ben al contrari del que esdevenia amb els de la Maria, la seva germana rica, que eren escanyolits.
Pensant, com podia ésser allò, va un dia la germana rica a casa de l'Anneta i diu als nens:
--Ja heu esmorzat?
--Sí, tia, la mare ens ha fet farinetes de l'aigua pastosa que surt de les seves mans.
La Maria no va dir res i al dia següent va obligar la seva germana a rentar-se les mans abans de sortir de casa, amb la qual cosa els nens de l'Anneta no pogueren menjar entre tots sinó un panet, i així cada dia, i s'anaren emmagrint i àdhuc va venir un dia que ni el pa tenien, i la pobra mare estava tota trista.
--Què teniu, mare? --deien els nois. Ella no va tornar resposta i els nens varen callar, creient que estava malalta, però la gana els apretava i van tornar:
--Mare, vull dinar!
El més petit de tots se li va abraçar i plorant va repetir:
--Tinc gana, mare!
--Tots ploreu, fills meus?
--És que tenim gana!
Féu com qui s'asserenava dels seus dolors i respongué:
--Doncs bé, farem una bona sopa. Tu, Joan, omple la marmita d'aigua; Francesc, posa llenya al foc, i jo vaig a comprar.
Se'n va a casa de la Maria i li demana pa per a donar als seus fills.
La Maria, dura de cor, li contesta:
--Jo no dono pa a ningú que no se'l guanyi!
--No ens deixis morir de fam, dona!
--Prou, no te'n vull donar!
La pobra dona se'n va tornar desconsolada, però pel camí va tenir la idea d'aplegar tres palets de riera i els embolicà amb un paper.
Arriba a casa fent el cor fort.
--A veure, a veure, ja heu omplert la marmita d'aigua? Ja heu posat llenya al foc?
--Sí, mare; que trigarem gaire a dinar?
--Sí, un xic, s'ha de coure el dinar. El que podríeu fer seria anar-vos-en a jugar una estona.
Van jugar els nens i ella que tira els tres palets de riera a la marmita.
Passa una estona i el foc cremava, i l'olla bullia sense res dins, sinó les tres pedretes.
Tornen a demanar els nens:
--Que encara no és cuit? Tinc gana.
--Aviat, fills meus, aviat.
Estant en aquestes raons, un pobret truca a la porta.
--Pam, pam!
-Qui hi ha?
--Em faríeu una gràcia de caritat, per l'amor de Deú?
--Ai! germanet!...
Els nens, compassius, diuen sa mare:
--Que es quedi! Quan estigui cuit el dinar, n'hi haurà per a tots.
L'Anneta obre la porta al pobre i quan està assegut vora el foc demana:
--Un bocinet de pa, per l'amor de Déu!
--Ai, germà, que no en tenim!
--Per què ho dieu, Anneta? Això no està bé! Teniu un armari ple de pa i me'n podrieu donar un bocí.
--Ai, tant de bo que fos així! No em faria pregar gens.
--Ni mai! Si no em voleu donar un bocí de pa, doncs doneu-me un tros de carn.
--Carn? Jo en tingués...
--Ací en teniu una marmita plena, i dieu...
--Tenim gana, tenim gana!--van dir els nens, sentint més que mai les ganes de menjar.
--Que en sou de dolenta, Anneta, de fer patir de fam els vostres fills.
--No sé pas què passarà! Déu meu, Déu meu --deia la pobra dona condolent-se'n.
--No res; si no teniu pa ni carn, almenys doneu-me un xic de vi del que teniu al celler.
--Us heu equivocat de casa; no en tenim pas, ni res absolutament.
--Com s'entén? No teniu un porc mort al salador? No teniu pernils? No teniu bons formatges?
--No, bon home, no; no tinc res de tot això que dieu.
--Vaja, vaja! Us demano que doneu un xic de pa i de carn als vostres fills i me'n doneu a mi i tot, perquè tots tenim una fam que ens arbora.
--I ara! Si no voleu creure el que dic, mireu-ho vós mateix.
El pobre destapa la marmita i amb el culler treu dos trossos de carn.
Moment d'admiració.
Els nens, obrint els ulls com a taronges, exclamen:
--Ja és cuit el dinar Au!, que en farem passar la gana.
--No encara, petits! La vostra mare ens ha de portar pa i vi.
La dona, veient això, però sense gaire confiança, obre l'armari i el veu tot ple de pa, corre al celler i hi troba vi.
--Què me'n dieu, Anneta?
L'Anneta no deia res; no feia res sinó pregar i donar gràcies a Déu.
Entretant les criatures menjaven i bevien i el pobre, quan va estar satisfet, va dir que voldria formatge. Va l'Anneta al rebost tota animada i en troba molts que s'assecaven.
Els nens reberen els formatges amb picaments de mans.
--Ah! Per què m'enganyàveu, Anneta? Ja ho veieu si en teniu, de recapte.
--Oh, això és un miracle de Déu! Perquè us puc ben assegurar que res no tenia, perquè si no, no hauria pas sabut negar-vos una gràcia de caritat demanada per l'amor de Déu!
--Tens raó, Anneta--digué el pobre, que no era d'altre que el Bon Jesús--, he volgut fer un miracle perquè aquests nois no es morissin de fam per culpa de ta germana, la qual s'ha mostrat sorda i insensible als teus plors, però ja la castigaré, ja!
--Senyor, no la castigueu, que ja la perdono.
--Pel teu bon cor--replicà el Senyor--aquestes provisions que tens a casa teva duraran fins que et moris, però és precís que jo humiliï el cor dels dolents. Jo li faré comprendre què cosa és la necessitat.
Alguns moments més tard va marxar el pobre i tots els mals s'abocaven contra la Maria i els seus béns, i res no va poder tòrcer la voluntat de Deú.
--Pietat, pietat! --se sentia cridar a tot arreu i les campanes tocaven a foc i la gent corria a apagar-lo. Mes res no hi va valer, perquè ultra el foc, va venir un huracà i va fer caure la casa, i aquella Maria tan rica, tan orgullosa i tan dura de cor, va restar pobra i va haver de demanar caritat, perquè tot ho va perdre, les vaques, els cavalls, els moltons, és a dir, tot el que tenia.
Com que es va quedar sense casa, calgué que anés a demanar aixopluc a les cases veïnes. El record de les seves males obres era massa viu, i tothom li va negar hostatge.
--Caritat! feu-me caritat, que ho he perdut tot!
Mes la gent no se l'escoltava perquè havia tingut massa mal cor.
De la porta va anar a parar a casa de sa germana Anneta.
En veure-la, li diu compungida:
--Em voldries donar un bocí de pa, per l'amor de Déu?
Els meus fills no tenen res per mejar.
--Sí, germana meva, de molt bona gana.
La va fer menjar, li va donar de beure, la va fer asseure.
--I els meus nebots, on són?
--Són morts!
--Pobra germana meva, per què em dius mentida? Que tenies por que et negués un bocí de pa?
--Sí, en tenia por; he estat tan dolenta amb tu, que no esperava pas que et fes pietat.
--No hi ha cura que així hagués esdevingut. Ai!, com deus haver sofert! Quedeu-vos amb nosaltres, que encara que no som rics, tinc el menester per a viure tots i que  no ens manqui res.
Maria plorava del goig que sentia.
Va quedar-se amb la seva germana i es va estimar els nebots com si haguessin estat fills seus.
Les dues germanes van viure juntes sempre més i van acabar joiosament els dies de la seva vida.