Contada per Mercé Teixidor, de Granja d'Escarp Una vegada era un sabater del poble de Torregrossa,
tan pobre i carregat de mainada, que, per més que treballava de
l'un cap de dia a l'altre, no guanyava prou per apanar-la.
En aquell mateix instant se li presenta el dimoni
en forma de senyor.
--Jo? -digué el sabater entre estranyat i esporiguit. --Sí, home, no has cridat el dimoni? Ja sóc aqui! --Ah!, tu... però... --Res, si te'n desdius, me'n torno! --Ja veuràs, jo... --Tu m'has invocat! Tu no guanyes prou per a mantenir la família. Doncs és ben sencill, jo et donaré més feina que no voldràs. --Si ens entem -arribà a dir el desgraciat sabater. --Aviat ens haurem entès; a canvi de la feina en abundancia que jo et facilitaré, tu em donaràs l'ànima... --Renoi!, renoi!... --No hi ha renoi! que valgui. --I i me'n ve tanta feina que no pugui donar a l'abast, potser seria pitjor el remei que la malaltia. --No, homem no! que jo et donaré feina i treballadors per a fer-la. I el pobre sabater, sense saber què deia
ni què feia respon:
--Quan no sàpigues quina feina donar als treballadors que et remetré. --Doncs no en parlem més, vinguin els treballadors. --Recorda't dels tractes! -digué el dimonni desapareixent. No havia passat un minut, quan es presenten tres
fadrins amb un cabasset d'eines.
--Ei, no parlem tan alt, que la meva dona us podria sentir i no hi hauria res de tot lo dit. --Doncs, feina feina! --Calleu, que ara us tallaré sabates. --Feina, feian! -repetien. Tan fort cridarven, que arribà a oïdes
de la sabatera, la qual, presentant-se a la botiga, diu al seu home:
--Aquests fadrins que he llogat, que estan freturosos de treballar. --Tres n'has llogat? --Sí, tinc molta feina. --Si que t'ho havies portat callat! --Què t'hi diré jo? -digué l'home per dir alguna cosa. El sabater anava enraonant amb la seva doan i
vinga tallar i més tallar.
Aqueix crit se li figurà que àdhuc
reposant i dormint el sentia. Que és cosa d'anar a fer un trago,
de fer un cigarret, de sortir un xic al carrer! A tothora un o altre d'aquells
galiferdeus li cridava:
Un dia no pogué més i els féu
fonedís. Se n'anà a les golfes per mor de no sentir aquella
veu que li recordava a tothora aquella maleït pacte amb el dimoni.
--Sí però... --Però què?... --Treballo massa! --Això rai, no treballis tant. --Sí, jo ho dius tu, com donaré feina als tres fadrins? --Despatxa'n algun! --No puc, que si pogués, ja et dic jo que ho faria de seguida. --No pots, dius? No ho entenc... El sabater els pos a plorar i diu a la seva dona entre una gran pena i sanglotant --Ja t'ho diré ben clar. Un dia, de tan pobre com em veia, sense pa per a donar-te a tu i als nostres fills, vaig desesperar-me im em vaig donar a ls dimoni. --Jesús, Maria, Josep! que va de bo això? --Si, filla, si. a canvi de donar-me molta feina i treballadors per a fer-la, jo li he de donar la meva ànima el dia que s'acabi la feina. --Què més? --Res més! encar et semba poc? per això et dic que no puc despatxar als fadrins que tinc. --Doncs ja ho arreglaré jo. I si tu haguessis tingut la franquesa de dir-m'ho abans, ja hauriem acaat més avait. Anem Van a la botiga i, així que els fadrins
estaven sense fer res, veuen el sabater i criden com de costum:
--Ja us en donaré jo, de feina; d'aquí endavat, jomano en casa -digué la doan. --La qüestió és feina, feina i feina! --Vosaltres, tant treballeu de sabater con d'altra cosa oi? --Sí, la qüestió és que ens doneu feina! --Feina voleu, feina haureu. Tu! -diu a un d'ells- vés allà a l acuina i porta una cistella que trobaràs. Va a cerca la cistella i, en tornant, diu la sabatera:
Quan hagué marxat el fadrí, diu
a un altre:
Marxa a la seva cambra i agafa un nen que dormia
al bres
Ja em teniu al fadrí encarregat d'això agafant la criatura. --Ara n'hi haurà per tu -digué al tercer fadrí. Va cap dinx de casa i torna a sortir al cap d'un
moment portant a la mà una pell negra.
Fa l'ullet al seu home, i suten de l'obrador.
--Em sembla que els costarà d'acabar-se-la --digué l'home arrencant un gran sospir. --Doncs ja pots estar ben tranquil, i amb l'ajuda de Déu no tinguis por del dimoni.Ara me'n vaig a veure el de l'hort. Se'n va a l'hort i veu el fadrí el dimonique
anava pujant galledes d'aigua i les abocava a la cistella. quena l'hi tirava,
tota se n'hi anava i, quan amb la cistella arribava a la pica, ja no n'hi
quedava ni gota.
Se'n va a veure el que havia d'ensenyar de lletra
a la seva criatureta de tres mesos i, encara que el fadrí tractava
d'ensenyar-li, la pobra criatura n'hi feia tanty cas com si sentís
ploure.
--Ès difícil, sí, però guaita, l'angelet de Déu, si no ho enten, s'hi fixa. Marxa a veure el que feia tornar blanca una pell
negra i, malgrat l'ensabonada que havia clavat a la pell negram un cop
l'esbania tornava a quedar negra com era.
Passaren molts dies i la sabatera anava vigilant
cada dia els seus treballadors, els quals tots estaven da-li que da-li,
l'un tractant d'ompllir d'aigua la pica del pou amb la cistella, l'altre
intentant fer aprendres de lletra a una criatura de tres mesos i l'altre
provant de fer tornar blanca una pell negra.
--Anem a l'hort que en veuà un -diu el sabater. I el dimoni pogué veure com un dels seus
fadris s'afanava en va a omplir amb una cistella una pica amb aigua del
pou.
--Anem que el veurà. Van a una cambra i te'l troba anant dient-li la
"a" al menut de tres mesos, que està clar, amb els dies que feia,
encara no li havia pogut fer aprendre la "a".
Van cap a la cuina i me'l troben fregat amb els
dits i sabó una pell negra perquè es tornés blanca.
--Però treballen -féu el sabater --Oh!, treballen!, treballen! -respongué el dimoni-; a mi no em convé tenir tant de temps entretinguts aqueixos xicots. Són els millors dimonis que tinc, i tu, amb el teu treball me'ls hi faràs perdre el temps. Mira, més m'estimo proposar-te una cosa. --Digues, i veurem si és enraonada. --Jo t'alliberaré de la promesa de donar-me l'ànima, a condició que em deixix emportar aquests dimonis. --Aneu's-en,en nom de Déu. --No et cal dir aqueixa paraula, home, ja marxem! I corrents, corrents se'n van entornar a l'infern,
d'on Déu faci que no surtin perquè no els haguem de sofrir
ni crus.
catacrac catacric
|
|