|
Una vegada hi havia tres germans tot eixerits,
que eren molt pobres. Veient que al poble no hi havia manera de mantenir-s'hi,
van determinar d'anar-se'n a provar fortuna.
Varen marxar tots tres per un camí, i
quan feia temps que caminaven, van veure un cau de formigues. El noi gran
i el mitjà, instintivament, van agafar un grapat de terra i ja van
ser posats allí al peu del cau a veure com ho havien de fer per
tapar-lo. el petit s'hi va oposar i, així com va poder, se'ls va
emportar, dient-los que no podien fer cap mal a aquelles pobres bestioles
de les quals cap mal n'havien rebut.
Al cap d'una estona de caminar, passen pel peu
d'un estany en el qual hi nedaven unes oques. Els dos nois més grans,
veure les oques i agafar una pedra per tirar-les-hi, tot va ser u, però
el petit els ho va treure del cap i van seguir avant el seu viatge.
Al cap d'uns quans dies de caminar, veuen que
d'un arbre en penjava un formós eixam d'abelles. Així que
el veuen els dos nois més grans amb igual instint van tractar de
calar-li foc, però també fou el petit el qie els va convencer
que no devien deturar de fer mal a ningú.
A tot això anaven caminant, i quan semblava
que no havien de trobar mai la fi del seu viatge, et veuen un castell molt
gran que els tapava tot el camí.
Arriben, truquen a la porta i compareix una dona
molt vella o mal vestida a obrir-los. Li demanen acolliment per a passar
la nit, i la vella els fa entrar i els arregla el sopar .
A l'endemà al matí, així
el llevaren, hi compareix la vella, i els diu:
-- Mireu: heu vingut a parar a un castell, en
el qual hi ha tres priceses encantades, i aquells que els hi trauran l'encant
es podran casar amb elles.
Contents els jovens caminants, van dir a la vella,
per boca dl més gran, que els digués ço que calia
fer per a desencantar les priceses, que tots tres estaven dispossats a
fer-ho.
La vella els féu per resposta:
-- M'heu de sortir bé de tres proves que
us diré, acaba't un l'altre.
Al dia següent crida al més gran i
li diu que la seguís. El porta a un jardí on hi havia un
rètol que deia que, qui volgués desencantar a les princeses,
havia d'anar al bosc del palau i arreplegar mil pedres que eren les que
entraven en el collar de la princesa i s'hi casaria, però si no
trobava totes mil pedres, quedaria convertit en una estàtua de marbre
com tantes d'altres que n'hi havia al jardí.
Va sorti el noi gran cap al bosc del palau, i
del matí fins al vespre no en va poder collir més que cincuanta.
Arriba al palau tot mústic i quan la vella li va demanar quantes
pedres duia, no n'hi va poder ensenyar més que cinquanta. La vella
no va dir res, però traient-se una vareta, el toca al cap i el converteix
en una estàtua de marbre.
L'endemà va ser posat a prova el germà
segon, i igualment que el primer, anà a llegir el rètol del
jardí, en el qual es deia que aquell qui trobés les mil pedres
precioses de que estava compost el collar de la princesa, que s'hi casaria
en desencantar-la, però que qui no les trobés totes, quedaria
convertit en estàtua.
Marxà el segon germà cap al bosc
del castell i, després de cercar pedres precioses, va tornar al
vespre portant-ne cinquanta, de les mil que entraven al collar de
la princesa. Igualment que son germà gran, va ésser convertit
en estàtua per la vella guardiana.
Toca el torn al germà petit i el matix
que els altres germans va ésser portat del primer jardí,
per tal que llegís la manera com podia obtenir el desencantament
de la princesa, amb la qual podria casa-se.
El pobre noi surt cap al bosc amb el cor oprimit,
pensant la fi que li esperava, així com als altres germans, però
Nostre Senyor, que no deixa mai sense recompensa cap bona acció,
ho tenia disposat d'una altra manera.
Mentre estava plorant amb desconsol, arriba amb
tota la pressa que calia el rei de les formigues, d'aquell cau de formigues
que havien trobat pel camí els tres germans.
-- De què plores, noi? -me li pregunta.
-- De què voleu que plori, sino de
la meva desventura! Figureu-vos que he de cercar mil pedres precioses que
entraven en el collar d'una princesa, o si no en convertiran en una estàtua.
--Docs mira, jo et trauré del compromís.
Crida els seus súbdits, compareixen a
mils, i al cap de ben poca estona el noi tenia al seu poder les mil pedres
del collar de la princesa.
Aqueixa recompensa va obtenir de no haver permés
que els seus germans inquietessin les formigues d'aquell cau que trobaren
pel camí.
Se'n va cap al palau i ja va trobar la vella
que l'esperava:
-- A veure quantes pedres precioses portes? -li
demana.
-- Vós mateixa ho podreu veure! Teniu!
- i n'hi aboca tota una mocadorada.
Les conta la vella i, just, en punt, n'hi havien
mil.
En va estar molt contenta i va dir al noi:
-- Molt bé!, molt bé! A veure si
et sabràs sortir de les altres proves que et posaré.
-- Mira, coma segona prova, has d'anar al jardí
i hi veuràs un estany, dins d'aquell estany hi va caure un dia una
clau que ens fa falta per al desencantament de la princesa.
El pobre noi no va dir res, però se'n va
anar tot contristat cap al jardí.
S'encomanava a Déu de tot cor, per tal
que rebés una llum d'inspiració i, feta la seva pregària,
es va posar al peu de l'estany, mirant d'ací i d'allà, per
veure si entrellucava la calu perduda, al fons, i estat amb aquelles, li
compareix l'ànec, aquell mateix ànnec al qual per bondat
del seu cor va evitar que els seus germas fessin una mala jugada. Se li
posa davant, i li demana per què estava trist.
L'hi conta el noi, i l'ànec respon:
-- Com sóc agraït, jo et donaré
la clau perduda a dins de l'estany. Així et recompensaré
de bona acció que vas fer en favor meu, evitant que els teus germans
em maltractessin.
I dient això, es tira a l'estany, es capbussa
i surt al cap de poc amb la clau penjada al bec.
Content el noi, se'n va cap a trobar la vella,
que ja l'esperava, i va estar-ne molt contenta.
-- A veure -li va dir- si ara et desempallegues
de la tercera prova, i tot anirà com una seda. Mira et posaràs
davant de tres estàtues que són les princeses encantades.
Totes aniran tapades amb un vel, de tal faisó que no se'ls hi veurà
més que la boca. Doncs bé, només que mirant a l'una
i a l'altra, has de coneixer quina de les tres princeses va menjar mel
un dia.
--D'aquesta sí que no en surto - va dir-se
el noi, i tan capficat estava, que no va donar-se compte que la vella havia
desaparegut.
Mes, va durar poc la distracció perquè
tot seguit se li presenta la reina de les abelles, la reina d'aquell rusc
que volien cremar els seus germans i que ell no ho va permetre, i demanant-li
per què estava tan trist, quan el noi l'hi va haver dit, contesta
la reina de les abelles:
--Jo faré per tu el que tu vas fer per
les abelles. Mira bé on me posaré, i la princesa que estará
davall meu, aquella és la que un dia va menjar mel.
Tot just havien tingut aquest enraonament amb
la reina de les abelles, la vella guardina del castell crida el noi des
d'una sala de tocant allí mateix, i li diu:
-- Entra, ja pots entrar, i trobarás les
tres princeses encantades, a punt de desencantar.
El noi entrà tot coratjós i et
veu tres oies tapades de cata amb un vel, de manera que no se'ls veia més
que la boca. Les mira totes tres per a fer el paperot, però veu
que la reina de les abelles volava damunt del cap d'una de les princeses,
i diu tot resolt:
--Aquesta!, aquesta és la princesa que
un dia va menjar mel.
--Ho has endevinat! -va dir la interesada, i en
aquell mateix moment llença el vel que li tapava la cara i va restar
al descobert el rostre de la vella guardiana del castell, però una
vegada s'hagué tret el vel i els pellingos que li cobrien el cos,
aquella cara vella i arrugada es tornà una cara jove i resplendent,
i els vestit pobres que portava, uns vestits de seda que enlluernaven de
mirar.
La vareta que sempre duia a la mà es convertí
en un ceptre d'or, i tocant amb la punta del ceptre les altres princeses,
els caigueren les robes pobres que les cobrien, i aparegueren amb una cara
tan bonica com la d'ella mateixa.
Desencantades que foren totes tres princeses,
la més guapa de totes picà de mans i tot el que hi havia
al castell es va desencantar, aquelles estàtues de marbre es convertiren
en joves i tot el castell es cobrí de flors i de càntics
d'ocells.
El més petit dels tres germans es casà
amb la princesa que era la senyora del castell, i els altres dos es casaren
amb les altres dues i se'n anaren a uns altres castells.
I tots van viure feliços molts anys
catacroc,catacric
conte contat
conte finit
|