La Devesa del Saler és un paisatge entranyable per a la ciutadania, un àrea d’esplai de la metròpoli de l’Horta, un conjunt d’ecosistemes d’enorme biodiversitat i un element essencial del Parc Natural de l’Albufera. EL 1962 l’Ajuntament de València va promoure un pla per urbanitzar-la i convertir-la en una marina mediterrània més, destinada a l’allotjament temporal del “turisme de masses” amb el qual Manuel Fraga Iribarne, ministre aleshores d’Informació i Turisme, plantejava colonitzar els espais marítims més singulars.

 

El projecte d’urbanització, que signava l’arquitecte madrileny Julio Cano Lasso i que va ser impulsat per un grup d’inversors amb forts interessos immobiliaris i financers, entre els quals hi havia el Banco Urquijo, d’entrada va ser acollit amb admiració per la societat valenciana. El pla va ser aprovat el 1965 pel consistori que presidia l’alcalde Adolfo Rincón de Arellano, va començar a executar-se poc temps després i prompte es van veure els seus efectes destructors en el bosc i la platja del Saler.

 

 

 

 

 

En aquells anys finals de la dècada dels seixanta, algunes veus minoritàries apuntaren les crítiques inicials al procés urbanitzador. Eren biòlegs i ambientalistes que comprovaren els danys i l’absència de criteris de respecte a la natura de les obres en marxa al Saler. Veus com les dels professors Docavo, Mansanet o Gil Corell, a les quals se sumà Félix Rodríguez de la Fuente amb un programa de Vida salvaje en la televisió espanyola en 1970, provocaren una primera polèmica pública i generaren en la societat valenciana dubtes fonamentats sobre la bondat de la urbanització de la Devesa.

 

Quan el 1973 la subdirectora de Las Provincias, María Consuelo Reyna, publica al maig tres articles molt crítics sobre el projecte i les obres, el diari canvia de posició i esdevé altaveu d’una llarga polèmica. Al principi del 1974 l’Ajuntament de València, alertat per les crítiques persistents i ja presidit per Miguel Ramón Izquierdo, un nou alcalde designat pel govern central, proposa una remodelació del pla urbanitzador que, presentada en públic, no canvia els criteris del pla original. En aquells moments, però, la societat civil, el moviment ciutadà que s’oposa urbanitzar la Devesa està configurat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El Saler per al poble va ser l’emblema de la campanya ciutadana que a l’estiu del 1974 va plantejar amb rotunditat que la urbanització era un desastre i que s’havia de recuperar la Devesa. Juntament amb les crítiques ambientalistes, argumentava que s’havia expropiat un bé comunal incomplint la Llei del 1911 de cessió a València de la propietat de l’Albufera, que la ciutat perdia un pulmó verd i que, com a operació econòmica, la urbanització era una calamitat per a les finances municipals. El moviment ciutadà va ser empentat per les associacions veïnals nascudes als barris i pobles en el final del franquisme i per la iniciativa de professionals diversos, sociòlegs (Josep Vicent Marqués), arquitectes (Just Ramírez), docents (Trini Simó), periodistes... S’arreplegaren 15.750 signatures d’oposició a la urbanització, una xifra increïble sota la dictadura, i es multiplicaren les al·legacions contra la remodelació que proposava l’Ajuntament. Ocupa un lloc preeminent la contraexposició, informativa i propositiva, que es va organitzar al juny del 1974 al Col·legi d’Arquitectes amb el títol “El Saler: dades per a una decisió col·lectiva”, que va tenir una repercussió ciutadana major que l’oficial de la remodelació del pla. I al setembre es va convocar una concentració al Saler reprimida per la dictadura...

 

 

 

 

 

El treball del moviment ciutadà va aconseguir que no es continuara construint la urbanització. Els edificis que encara hi ha a l’interior del bosc del Saler, l’autopista que s’estrangula o el camp de golf són alguns dels recordatoris o cicatrius d’una urbanització que hauria posat fi a la Devesa.

 

La primera corporació democràtica valenciana, presidida per Ricard Pérez Casado,  paralitza definitivament l’execució del pla urbanitzador,  inicia en 1980 els estudis per a la recuperació del Saler i aprova el Pla Especial Protector de la Devesa en 1982. Després, en 1986, la Generalitat declara el Parc Natural de l’Albufera, on s’inclou la Devesa del Saler, i comença la regeneració dels sistemes dunars (1990-2000) arrasats per la urbanització i l’ordenació dels usos turístics de la zona.

 

Amb la voluntat de continuar en la línia d’aquell moviment ciutadà que va evitar la desfeta del Saler, l’exposició que presentem tracta també de l’actualitat de la Devesa. El llibre que l’acompanya no és un catàleg a l’ús sinó més aviat una suma d’articles de diferents autors que actualitzen una gran part dels registres –científics, culturals i socials– possibles d’un paisatge metropolità tan singular com únic.

 

 

 

 

 

Al Parc Natural de l’Albufera queden moltes qüestions pendents. Com a preàmbul del nostre treball vam ser coorganitzadors del simposi dedicat al parc que es va celebrar al Jardí Botànic de la Universitat de València al novembre de l’any passat, en el qual es diagnosticaren problemes i es feren propostes. Pensem en qüestions (o reivindicacions) com ara restaurar les platges alterades per l’expansió del port de València, la recuperació de la qualitat que tenia l’aigua del llac el 1960, l’anomalia d’una autopista que es dirigeix al cor d’un parc natural, el camp de golf en contradicció completa amb la riquesa dels ecosistemes del Saler, el futur de les edificacions existents a la Devesa, la recuperació de la connexió del poblat del Saler amb el seu port, etc.

 

Queden moltes coses a fer i cal debatre-les per planificar adequadament el seu futur a curt i llarg termini. La participació ciutadana hi serà essencial.