A principi del segle XX, Gabriel Miró narrava les aventures de l’infatigable caminant Sigüenza per la muntanya alacantina, on, després de vint anys a Madrid, havia pogut tornar a beure l’agua del pueblo i sentir a la boca i en el record la dulzor de dejo amargo, pero de verdad química, que todavía es más verdad lírica. En aquest passatge d’Años y Leguas (Madrid, 1928), Miró enfrontava el protagonista de moltes de les seues novel·les amb dues aigües molt distintes. Una, la que veia bullir de la sierra o en la vera, la puresa de la qual podia apreciar con los ojos, con las manos, con la boca, aspirándola desde la superficie al fondo. L’altra, l’agua urbana, la dels primeros hombres de empresas hidráulicas, que la ciegan en cañutos de plomo y cemento, que la cuentan, la miden y la envuelven en forjas de escrituras de propiedad, la puresa de la qual escapa als sentits, i la seua determinació queda en mans d’aquells que eren capaços d’establir la seua verdad química. Quina era aquesta “veritat química” a què es refereix Miró a principi del segle XX? Qui la posseïa, com la trobaven i com la feien valer? Són preguntes que, des de la segona meitat del segle XIX, han tractat de respondre, a totes les ciutats d’Europa, els qui produïen, comerciaven, regulaven i consumien productes com l’aigua, el vi i els licors, l’oli, la xocolata, la llet, el pa i les pastes, el sucre, el cafè, el té... i una infinitat d’aliments i begudes sorgits de la incipient indústria alimentària.  Hi pesava, sobre aquesta olla d’articles de consum, una creixent alarma social, fruit dels dubtes, ben fonamentats, sobre la puresa de la seua composició i les conseqüències sanitàries i econòmiques de la seua adulteració, cada vegada més freqüent, amb substàncies colorants, conservants o simplement substitutives dels seus components més costosos. Els sentits ja no eren capaços de determinar aquesta nova noció de “qualitat” dels productes, molt diferent a la que els consumidors i els “venedors” municipals havien estat capaços d’apreciar fins aleshores en els productes venuts a places i mercats. Ara era necessari mirar dins dels nous aliments i begudes industrials, i això era una cosa que no estava a l’abast de tothom.

La biografia del polifacètic José Soler y Sánchez pot ser explicada de moltes maneres, segons que fixem l’atenció en la seua condició de farmacèutic, químic, professor, polític, terratinent o promotor urbanístic, entre altres. Ací ens fixarem en una activitat que va anar més enllà de totes les anteriors i que necessitava aquelles per poder practicar-la: la d’expert en anàlisi química, encarregat, com veurem, d’establir la “veritable química” d’aigües, aliments, begudes, productes industrials, combustibles, taques de sang... i fins i tot de la bondat del clima de la ciutat d’Alacant. A través d’aquesta biografia d’un expert podrem comprovar que, com passa amb l’honestedat dels polítics, els científics no solament han d’esforçar-se per ser savis, sinó que també han de procurar semblar-ho. La trajectòria vital i professional de José Soler y Sánchez ens ajudarà a comprendre la raó per la qual això va ser –i encara és- tant important i quines són algunes de les formes d’aconseguir-ho.

José Soler y Sánchez va nàixer el 1840 al si d’una acomodada família de farmacèutics. Els seus pares, José Soler y González i Encarnación Sánchez y Sempere procedien de famílies benestants de la ciutat d’Elx, des d’on es van traslladar a Alacant per obrir, el 1836, una botiga a la plaça de Sant Cristòfol, a escassos passos de l’Ajuntament. Com altres molts fills de les famílies benestants d’Alacant, el primogènit José Soler y Sánchez va completar els seus estudis d’humanitats al recentment creat institut d’ensenyament de la ciutat, situat al Palau de l’Assegurada, molt a prop de la farmàcia familiar. El 1857, va viatjar a València per optar al grau de batxiller en Filosofia i després a Madrid, on va completar la seua formació superior a la Universitat Central de Madrid. Entre el 1857 i el 1865, va obtenir els graus de batxiller i de llicenciat en Farmàcia, primer, i en Ciències, secció de Física, després, per assolir el títol de doctor en Ciències Físiques el 1865, amb una memòria sobre La importancia de la teoría electroquímica, que anys més tard donarà lloc a Las teorías de la química (Madrid, 1874). No era estrany que els estudiants de farmàcia completaren la seua formació científica i, de pas, reforçaren el prestigi del seu futur professional seguint els cursos de la Facultat de Ciències, especialment els de química. En el cas de Soler va ser més que això. El seu interès per les ciències físiques i químiques el va dur a abandonar la carrera farmacèutica, a la qual el seu origen familiar semblava predestinar-lo, per embarcar-se en una carrera acadèmica que alguns dels seus contemporanis no dubtaven a qualificar de “gloriosa”. Amb la llicenciatura acabada d’obtenir, va ocupar la plaça d’ajudant interí de Química General a la Facultat de Ciències de la Universitat Central de Madrid, i va ser nomenat, dos anys després, catedràtic supernumerari i, el 1871, amb només 30 anys d’edat, catedràtic numerari de Química Inorgànica, el màxim grau acadèmic en la principal universitat espanyola. Des d’aquesta destacada posició i atesa la seua proximitat als polítics liberals com Mateo Sagasta i Manuel Ruiz Zorrilla, no van faltar els qui auguraren per a Soler un no menys brillant futur en l’administració de l’Estat, on, deia un contemporani seu, podia haver arribat a ser ministre.

Tanmateix, no va ser aquest l’ecosistema on Soler va posar a prova els seus innegables avantatges per imponerse por la adaptación y la lucha al medio social contemporáneo, per utilitzar el símil evolucionista amb què un dels seus primers biògrafs va retratar aquesta etapa de vida cortesana. Va preferir orientar la seua activitat cap un espai professional nou que en aquells anys s’obria als químics. Juntament amb un grup d’enginyers i professors de facultats i escoles tècniques de Madrid, Soler va fundar pel desembre de 1866 un laboratori d’anàlisi química, que, segons afirmaven els seus promotors, era único de su clase en España. El laboratori es va publicitar àmpliament en la premsa quotidiana com un lloc destinat als industrials que buscaven assessorament en els seus dubtes i assajos que certificaren la qualitat dels seus productes. Necessitats totes vitals, afirmaven, per a l’èxit de les seues indústries. I, en efecte, aquesta va ser la principal activitat del laboratori de Soler a Madrid: l’anàlisi d’aigües, terres, adobs, vins, olis, teixits, minerals i tot allò que tinguera por base la química. Anàlisi que els industrials i productors necessitaven per certificar la qualitat i la puresa de les seues mercaderies i guanyar així confiança entre els seus potencials clients.

Com bé sabien, però, l’èxit de la seua iniciativa descansava no solament en les seues capacitats per realitzar aquestes anàlisis, sinó, sobretot, en el reconeixement públic de la seua autoritat per convertir els seus informes en certificats de qualitat, dictámenes, la credibilitat dels quals estiguera fora de qualsevol dubte. Cosa gens senzilla en el cas de l’anàlisi química, una disciplina en ple procés de formació i una activitat professional completament nova. Els graus i posicions acadèmiques de Soler i els seus socis enginyers hi constituïen un important aval, i així els van fer valer en la intensa publicitat que van fer del laboratori en la premsa quotidiana i en l’encapçalament dels seus informes tècnics i dictàmens pericials. Però, no hi havia prou amb això. Per conquistar la credibilitat i l’autoritat científica que el laboratori necessitava per funcionar, els seus promotors van fer servir un ampli ventall de recursos. Van situar el laboratori en uno de los mejores sitios de Madrid, al carrer de Carretas, al costat de l’Ajuntament, i hi van esmerçar una autèntica fortuna per fer-lo esdevenir un templo dedicado a la ciencia y a sus grandes hombres, com el va qualificar el periodista que va descriure i mostrar el laboratori als lectors d’El Museo Universal. Els clients i visitants podien admirar des de la llotja de l’entrada l’enorme sala d’operacions, on l’instrumental químic s’ordenava en grans bancades i vitrines, flanquejades per murals que representaven taules d’equivalències, classificacions i lleis de la ciència química, tot això rematat per bustos i rètols d’estil “pompeià”, on es retia homenatge a los varones de la ciencia venerados por nosotros. Un lloc, sens dubte, persuasiu, des del qual era difícil posar en qüestió el que els seus ocupants afirmaven.

El laboratori va tractar de convertir-se també en un referent per als enginyers, farmacèutics i químics que pugnaven en aquells anys per ocupar el nou espai professionals que se’ls obria com a pèrits en anàlisi química. La inauguració del laboratori es va fer coincidir amb el llançament del primer número de la revista Anales de química y farmacia y de las ciencias auxiliares, en la qual Soler i els seus socis col·laboradors van publicar cada quinze dies assajos crítics sobre mètodes analítics, descripcions tècniques sobre substàncies, minerals, metalls i materials de producció industrial; transcripcions i notes crítiques sobre les normatives i reglaments relatius a la seua activitat professional; notícies sobre congressos, exposicions, publicacions i activitats científiques d’interès; descripcions dels més moderns aparells d’anàlisi presentats en les revistes internacionals i una puntual notícia de l’instrumental adquirit, les activitats realitzades i les anàlisi que el laboratori havia expedit, que era, al seu torn, el principal punt de venda de la revista. Els articles dels Anales van ser àmpliament ressenyats en la premsa quotidiana de Madrid, cosa que va contribuir a donar a conèixer el local i els serveis que oferia.

L’ensenyament i la divulgació també van ser activitats clau en el posicionament del laboratori com a centre de referència per a la nova generació de pèrits. Es va habilitar una àmplia sala que havia de servir de “càtedra” on impartir cursos de química i història natural, dirigits especialment a aquells qui en aquells anys aspiraven a formar part del cos de pèrits de duanes. Els alumnes podien participar, a més, en los análisis y preparaciones de cuerpos en el laboratorio, tal com anunciava La Correspondencia de España, el primer de desembre de 1867, data d’inici dels cursos. El laboratori se sumava així a una nova metodologia d’ensenyament teoricopràctic que molts instituts químics d’Europa estaven adoptant. A tot això cal afegir que Soler i els seus socis van ser sovint membres dels tribunals d’oposició dels llocs de pèrits de duanes, la qual cosa, a més de suposar un indubtable atractiu addicional per a la seua oferta docent, els convertia en autoritats indiscutibles entre els futurs membres de la professió. Amb aquesta mateixa finalitat atribuïren, sens dubte, la publicació de llibres de text com el Tratado teórico y práctico de ensayos y análisis químicos en sus aplicaciones á la farmacia, la medicina legal, la industria, las artes, la agricultura y el comercio, publicat inicialment pel laboratori (Madrid, 1869).

La càtedra va ser també utilitzada per impartir conferències públiques dirigides a industrials, comerciants i agricultors interessats a conèixer les possibles aplicacions de la química a les seues produccions. Especialment freqüents van ser les conferències sobre adobs artificials que Soler i els seus socis van portar a nombrosos pobles i ciutats d’Espanya. Aquesta activitat estava lligada a la realització d’anàlisis de composició de terres de cultiu i la venda d’“adobs minerals concentrats”, especialment preparats per suplir les carències detectades en el terreny. A los labradores era el títol d’un dels fullets publicat aquells anys per publicitar els “adobs concentrats”, preparats a la fàbrica de productes químics instal·lada per Soler i els seus socis al barri del Pacífico de Madrid.

Aquesta fulgurant carrera va quedar, però, abruptament truncada quan, a l’octubre de 1874, Soler y Sánchez va perdre el seu pare i la farmàcia familiar, el seu titular. Als pocs mesos, el nostre personatge abandonava Madrid per regressar a la seua ciutat natal, on en pocs anys va aconseguir refer una carrera professional seguint passos molt semblants als que havia donat a la capital. A principi de 1876, Soler y Sánchez era nomenat professor de Física i Química de l’institut de segon ensenyament d’Alacant, després de superar unes oposicions molt disputades, i va entrar a formar part, així, d’aquesta primera generació de professors que entraren a treballar en les mateixes institucions d’ensenyament secundari en què s’havien format. Amb això deixava de ser catedràtic numerari a la principal universitat del regne i perdia pel camí un quart del seu salari, però en el context local suposava seguir ocupant la cúspide en l’escalafó docent, ja que la càtedra d’un institut d’ensenyament secundari era el grau acadèmic més alt possible en una ciutat sense universitat. Des d’allà, va formar durant més de trenta anys centenars de joves procedents de les famílies acomodades de la ciutat i la província d’Alacant, per als quals Soler y Sánchez es convertí en el seu mestre indiscutible. A molts d’ells, els trobarà anys més tard al capdavant de fàbriques, produccions agrícoles, comerços, empreses i càrrecs polítics o administratius en els qual, com veurem, els seus informes pericials van ser objecte de fortes controvèrsies. El magisteri de Soler y Sánchez va anar més enllà de l’àrea d’influència de l’institut alacantí. Durant anys, va publicar i reeditar llibres de text de química i de física especialment adaptats a l’ensenyament secundari. En aquests va adoptar les noves teories atòmiques de la matèria, amb la qual cosa es distanciava, de manera airosa, d’aquells altres que, des de càtedres similars a la seua, negaven l’existència d’aquestes partícules invisibles i purament hipotètiques. El seu pas per l’institut d’Alacant va significar també un notable enriquiment de la ja nodrida col·lecció d’instruments de física i química. A més de servir per mostrar davant els alumnes fenòmens i operacions de física y de química, la col·lecció li va subministrar un inestimable suport material per als seus treballs com a analista químic, com va ser el cas dels nous i costosos microscopis, dels quals l’institut va adquirir un model. També els instruments d’observació meteorològica van complir aquesta doble funció. Com molts altres professors de física i química dels instituts d’ensenyament secundari d’Espanya, Soler va ser el responsable de recollir i registrar durant anys les dades climatològiques de la ciutat d’Alacant, que la premsa publicava puntualment i que eren enviades periòdicament a l’Institut Central Meteorològic de Madrid, on s’elaboraven les estadístiques nacionals.

Com havia fet a Madrid, Soler va seguir dedicant un gran esforç a Alacant al tipus d’activitats que ara anomenem de divulgació, però que en aquells anys era encara difícil de distingir d’altres purament docents. Així, el trobem oferint conferències sobre els adobs i l’alimentació de les plantes al Consulado de la ciutat o inaugurant amb una xarrada sobre les “energies” el cicle de conferències de la societat El Fomento de las Artes, creada a Alacant a imatge i semblança de l’homònima societat madrilenya dedicada a la instrucció de les classes populars. O també impartint lliçons públiques vespertines, dirigides a “les classes del poble i altres classes socials”, des de la secció de ciències de la Societat Econòmica d’Amics del País d’Alacant, una institució que ell mateix va presidir des de la seua creació el 1881 i que, com en altres ciutats espanyoles, agrupava bona part de les elits comercials, industrials, professionals i terratinents de la província.

Recordem, però, que no van ser aquestes les activitats que van fer tornar al nostre biografiat, sinó la necessitat de posar-se al capdavant de la farmàcia familiar. A això, s’hi va dedicar des del primer dia. A través de la premsa quotidiana, podem conèixer alguns dels seus més exitosos preparats, en la publicitat dels quals mai no va faltar l’elenc de títols acadèmics que donaven suport a la qualitat i eficàcia dels seus preparats. El seu prestigi com a facultatiu i el seu pes dins del gremi de farmacèutics de la ciutat es va posar de manifest en ser elegit president de la Junta Organitzadora del primer Col·legi de Farmàcia d’Alacant, el 1898, institució que va presidir durant anys. Juntament amb aquesta tasca tradicional de preparació i venda de pocions, tònics, ungüents i específics, Soler va introduir un nou producte que va revolucionar la farmàcia familiar: la venda de certificats de qualitat i puresa química de tota mena de materials, substàncies, aliments i begudes. Per a la seua producció, Soler va reestructurar el disseny  interior de la botiga familiar d’acord amb principis molt semblants als que es van aplicar en el disseny del laboratori de Madrid. El més important va ser instal·lar un modern laboratori d’anàlisi química que, a diferència dels laboratoris farmacèutics situats al fons de la rebotiga, va plaçar a l’entrada, al costat de l’oficina destinada a rebre els client, recollir les mostres i dispensar els certificats. Un laboratori farcit d’aparells i col·leccions de substàncies que el client podia veure mentre confiava a Soler la certificació de la qualitat dels seus productes. Entre aquests hi havia productors de vi, petrolis o xocolata, així com d’una amplia varietat de productes industrials, però també les administracions municipals i provincials van recórrer als seus coneixements, prestigi i autoritat per establir la “veritat química” dels aliments i begudes que es venien a les places i mercats d’Alacant i la seua província.

Durant anys, el consistori municipal o la delegació provincial del govern van portar al laboratori de Soler mostres de vi, oli, petrolis, sucre, aigües... sobre les quals hi havia la sospita d’estar adulterades o no ser aptes per al consum humà. Eren els primers intents de calmar el creixent desassossec que havien instal·lat en la població els cada vegada més freqüents casos d’intoxicació per aliments i begudes i el desprestigi als mercats internacionals de productes locals tan importants com el vi, sospitós de ser adulterat amb substàncies colorants o alcohols artificials. Les anàlisis fetes al laboratori de Soler i els certificats expedits amb la seua firma i títols acadèmics van ser claus, no tant per resoldre el complex i desbordant problema del frau alimentari, com per sostenir i legitimar la tímida acció de les autoritats locals i aplacar les veus dels qui reclamaven accions més eficaces i contundents en un assumpte tan transcendental per a l’economia i la salut de la ciutat.

El 1887 la ciutat d’Alacant se sumava a les iniciatives d’altres ciutats espanyoles i europees i creava el seu Laboratori Químic Municipal, donde puedan analizarse todos los artículos dedicados al consumo y comprobar su bondad o las adulteraciones que contengan. La inauguració del laboratori va estar precedida d’intensos debats on es defensaven diverses formes d’organitzar un laboratori químic municipal, criteris de selecció del seu director i fins i tot propostes de candidats. Al capdavant de tan delicat servei era necessari situar una persona amb prou autoritat i credibilitat perquè no poguera ser qüestionat, ja què, d’això, en depenia que els resultats de la seua feina servira per dirimir litigis on confluïen forts interessos professionals, econòmics i polítics. La posició ja exercida en aquest terreny pel laboratori privat de Soler y Sánchez explica, en part, que la direcció del laboratori s’encarregara a qui ja s’ocupava de tasques molt semblants a les que el nou servei havia d’oferir. Però, segurament també hi havia uns altres factors no menys importants, entre els quals la pertinença a la mateixa família política, en els dos sentits de l’expressió, del llavors alcalde liberal Rafael Terol, amb qui Soler havia compartir responsabilitats polítiques com a regidor, efímer exalcalde i discret correligionari del partit liberal, a més de ser el seu consogre. En la seua elecció degué pesar també el seu extens treball com a membre de la Junta de Sanitat local o en comissions municipals com la d’aigües, totes les quals estaven estretament relacionades amb el control sanitari i de qualitat d’aliments i begudes. Hi hem d’afegir, encara, que el 1886, en plena discussió sobre la creació del laboratori, Soler y Sánchez publicara un extens i complet tractat, Análisis y ensayos de los alimentos, de las bebidas y de los condimentos (Alacant, 1886), que el convertia en autoritat indiscutible en la matèria entre els farmacèutics, metges, directors de laboratoris municipals, veterinaris, comerciants... als quals anava dirigit el tractat.  

Encara que el reconeixement al seu treball al capdavant del nou laboratori va rebre nombrosos elogis, no van faltar els casos en què els seus dictàmens van ser posats en qüestió. Així va ocórrer, per exemple, quan va haver de defensar la seua definició acadèmica de xocolata “pura” enfront de la d’un grup de fabricants acusats d’adulterar les seues xocolates amb substàncies que ells consideraven necessàries per fer-les apetitoses; o quan els productors de vi acusats de fer servir colorants i alcohols artificials van qüestionar els procediments utilitzats per Soler per determinar la presència d’aquestes substàncies i fins i tot la seua animadversió envers els productes alineats amb opcions polítiques diferents a la seua; o quan l’advocat defensor de l’homicida del Camp de Mirra va rebutjar que les observacions microscòpiques fetes per Soler pogueren demostrar la presència de sang a la roba del seu defensat; o quan els resultats de les seues anàlisis d’aigües van qüestionar alguns lucratius projectes de proveïment hidràulic de la ciutat; o, fins i tot, quan les xifres d’humitat i temperatura preses a l’observatori de l’institut en ple mes de juliol posaven en un compromís seriós els qui feien de la bondat del clima temperat d’Alacant un reclam per a les seues incipients indústries del turisme. L’anàlisi d’aquestes controvèrsies permet comprovar que no solament les dades i la manera d’obtenir-les van ser objecte de debat. El prestigi, l’autoritat i la credibilitat de qui n’estava al darrere i del lloc des del qual se sustentaven van ser factors igualment determinants en la resolució d’aquestes disciplines.

Es preguntava un dels biògrafs i contemporani de Soler y Sánchez a quina clase de usuras emplea los ahorros de su incesante trabajo i en quines empreses financeres posava els cuarto a espadas explotando su popularidad y su prestigio. I oferia com a resposta un dels projectes pels quals avui encara és recordat el nostre biografiat a la ciutat d’Alacant: la construcció del barri de Benalua, delimitat avui en dia en un dels seus flancs per l’avinguda del catedràtic Soler. Partint d’un capital inicial reunit per l’autodenominada societat de los diez amigos i amb un enginyós sistema de finançament, van aconseguir construir a la dècada de 1880 més de dos-cents habitatges familiars dissenyats i disposats segons el pensament higienista de la burgesia reformista d’Alacant. No va ser l´únic projecte de reforma urbana en què es va embarcar el nostre il·lustrat farmacèutic. També el veiem al capdavant d’una societat, en aquest cas de los nueve, per a la construcció d’una línia de tramvia a la ciutat. Va ser a aquests projectes que va dedicar els seus esforços durant els anys finals de la seua vida, que es va exhaurir a l’abril de 1908. Al seu soterrament, deia un cronista d’El Graduador, llevaban velas alumnos de dos generaciones.

Antonio García Belmar (Universitat d'Alacant)

Personatges i espais de ciència es un projecte de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València que compta amb la col·laboració de l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència "López Piñero" i amb el suport de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia i del Ministeri d'Economia, Indústria i Competitivitat