Resum

RESUM TVMORFOSIS/CONTD
ELS CONTINGUTS AUDIOVISUALS EN EL NOU ESCENARI MEDIÀTIC
2-4 de Juny de 2015 – Edifici La Nau de la Universitat de València

La trobada TVMorfosis, una de les referències per a l'anàlisi i reflexió sobre el sector audiovisual a Iberoamèrica, ha arribat a la seua X edició. I ho fa, per primera vegada, donant el salt a Europa de la mà de les jornades CONTD – Continguts per a la Televisió Digital, que es realitzen des de fa vuit anys en la Universitat de València, Espanya, com a punt final del Màster Oficial en Continguts i Formats Audiovisuals. Durant aquest temps, les jornades CONTD s'han constituït també com una cita ineludible per a acadèmics, professionals i estudiants de la comunicación, valencians i espanyols. D'aquesta fusió enormement enriquidora, ha sorgit TVMorfosis/CONTD, una iniciativa nascuda amb l'objectiu d'obrir un fòrum de discussió entre Europa i Iberoamèrica per a establir una radiografia de l'estat actual del flux mediàtic digital, amb les seues conseqüents conclusions, i aportar referents d'equilibri i regularització en els diferents àmbits de la Comunicació Audiovisual.

L'esdeveniment ha sigut produït i realitzat pel Canal 44 de la Universitat de Guadalajara (Mèxic) i el Taller d’Audiovisuals (TAU) de la Universitat de València per a ser transmès en directe a través de l'espai de radiotelevisió iberoamericà i de la xarxa de televisions universitàries d'àmbit espanyol, europeu i iberoamericà, gràcies a la col·laboració de l'Associació de Televisions Educatives i Culturals Iberoamericanes (ATEI), l'Associació de Professionals d'Audiovisuals Universitaris (APAU) i l'Associació Espanyola i Europea de Cinema i Imatge Científics (ASECIC).

TVMorfosis/CONTD té un format diferent a les clàssiques jornades o congressos, ja que es tracta d'un format audiovisual que combina debats o entrevistes. La finalitat d'aquests debats/entrevistes, que en aquesta ocasió han sigut presentats i moderats per la professora Marga Landete, de la Universitat de València, ha sigut oferir als assistents i als teleespectadors un espectre ampli d'opinions i experiències, així com plantejar qüestions que afavorisquen la reflexió sobre el nou flux dels continguts audiovisuals en el marc de la multidifusió digital. Opinions i reflexions provinents d'experts i analistes, professionals de la producció audiovisual, creatius, teledifusores, investigadors i alumnes de comunicació tant europeus com iberoamericans que han aportat un panorama el més ampli possible de la situació en què es troba el sector audiovisual en l'actualitat en tots dos territoris.

Bona part d'aquestes qüestions ja va quedar plantejada durant la inauguració presidida per Esteban Morcillo, Rector de la Universitat de València, i per Itzcóatl Tonatiuh Bravo Padilla, Rector de la Universitat de Guadalajara. Així mateix, en aquest primer acte van intervenir Rosa Marín, Vicerectora d'Estudis de Postgrau de la Universitat de València; Gabriel Torres, director del Canal 44 de la Universitat de Guadalajara; Miquel Francés, director del Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València; i Jorge da Cunha Lima, president de l'Associació de Televisions Educatives i Culturals Iberoamericanes, ATEI.

Da Cunha va destacar que les jornades TVMorfosis/CONTD eren una gran oportunitat per a donar respostes i descobrir com fer televisió en un món complex, amb tanta diversitat. Francès, per la seua banda, va explicar que aquesta trobada suposava tot un repte que mereixia la pena assumir, especialment per a les universitats, que són els qui propicien els professionals del futur. Torres va incidir en l'amplitud d'al·licients d'aquestes jornades, ja que suposa una reflexió en la qual es convoca al talent, a professionals, professors, acadèmics i gestors de la televisió. A continuació, Marín, va insistir en la part creativa i d'innovació que incorporen aquest tipus d'actes per la seua capacitat per a congregar a estudiants els projectes dels quals seran defensats davant una representació de la indústria audiovisual espanyola i llatinoamericana. El Rector Bravo Padilla va intervenir a través d'un missatge de vídeo agraint l'hospitalitat de la Universitat de València per haver permès aquest nexe de debat entre tots dos continents per a tractar els desafiaments, la regularització i el tractament dels continguts audiovisuals en l'era digital. A més, va afegir que la seua anàlisi i discussió són necessaris tant per als professionals com per als ciutadans, ja que tots dos interactuen amb els continguts diàriament. Finalment, va tancar el torn d'intervencions el Rector Morcillo, donant la benvinguda a tots els ponents i participants de Llatinoamèrica i definint les jornades com un necessari flux mediàtic i de comunicació entre tots dos continents, una col·laboració que hauria d'estendre's en el futur.

Entrevista: Cap a un nou model mediàtic.

Giuseppe Richeri (Universitá de la Svizzera Italiana)

El professor Richeri va començar les entrevistes de TVMorfosis/CONTD parlant de l'impacte d'Internet en el panorama comunicatiu mundial, tant econòmic com social i cultural. Una qüestió que, com no podia ser d'una altra manera, va estar molt present al llarg de les diferents xarrades i debats que van tenir lloc durant aquests dies a València.

Entre els canvis culturals i socials que introdueix Internet en els mitjans de comunicació, Richeri va parlar de com la xarxa i els social media permeten interactuar amb les persones i com han multiplicat l'oportunitat d'accés al contingut audiovisual. Des del punt de vista negatiu, va insistir en la fractura de les funcions socials que pot incorporar la televisió digital, sobretot com a conseqüència del consum individualitzat que aporta la multipantalla. La televisió, des de la seua posició, és la base per a la creació d'identitat i cohesió social i, amb la creixent fragmentació, aquesta qüestió es veurà cada vegada més afectada. La fragmentació del públic, doncs, segmenta a la societat, ja que cadascun tria en funció dels seus interessos, la qual cosa ens obliga a analitzar-ho críticament. La televisió està relacionada amb la democràcia i l'evolució dels mitjans de comunicació està canviant aquesta connexió de manera incerta. Així, per al professor Richeri, el consum televisiu divers provoca un patrimoni cultural personalitzat, individualitzat. En aqueix sentit, Internet es pot considerar un element de discriminació, perquè encara no hem resolt l’escletxa digital.

En la part econòmica, la principal transformació té a veure amb l'anomenat video on demand, és a dir, accedir a un catàleg molt ampli de continguts audiovisuals pagant solament per un producte genèric. Un exemple d'açò és Netflix, que és l'empresa que de major èxit en aquests moments amb aquest tipus d'oferta. De fet, només a EUA ha aconseguit 40 milions d'abonats. Entre altres conseqüències, amb aquest tipus de serveis i d'empreses la penetració de continguts de Hollywood és molt més fort, ja que, encara que ofereix el 20% de contingut local, el 80% és de fora. Vist així, l'arribada de Netflix a Europa i a altres territoris pot augmentar el desequilibri de la indústria audiovisual local.

Segons Richeri, aquesta transició que estem vivint no solament concerneix a l'economia, a la societat i a la cultura, també modifica el valor del negoci. Tota la cadena de valor es veu afectada. L'espectador ara ha de decidir el que veu, i per a tenir èxit entre el públic ara entra en joc un element interessant: el big data. La metodologia de cerca encara és molt aproximada, de tal manera que a través de l'anàlisi puntual del que fan les persones amb Internet o del disseny d'un algorisme que permet obtenir tal informació s'arriba a individualitzar i aconseguir productes definits. Netflix ho ha entès perfectament i inverteix a l'any més de 300 milions de dòlars per a investigar el big data, la qual cosa li permet tenir controlat el mercat.

En aquest escenari, Netflix no solament gestiona la compravenda de drets de distribució, etc. sinó que també modifica els productes en funció dels resultats obtinguts a partir del big data. Netflix sosté que l'abonat, que pot accedir a tots els programes, té la sensació de tenir al seu abast una quantitat enorme de continguts a què no va a poder consumir, la qual cosa li genera frustració. A partir dels seus algoritmes, insisteix Richeri, el que es fa és ajudar a trobar quin, entre tots els productes, és el que més li pot interessar a l'usuari o li ajuda a seleccionar el que li agrada, produint satisfacció en el client.

Per tant, en el debat sobre la qualitat s'han introduït nous elements a considerar. Per a Richeri es tracta d'una qualitat difícil de definir, perquè es pot referir tant a la part tècnica com al contingut en si del format televisiu. De totes maneres, l'expert va assenyalar que qui ha d'apostar per la qualitat és el propi canal de televisió, doncs és l'encarregat de millorar el gust del públic. Normalment els diners no condicionen la qualitat, però sí que és un factor molt important per a aconseguir-la. Per açò, es fa necessari que les televisions públiques tinguen un bon sistema de finançament, perquè són el contrapunt en moltes ocasions als continguts de les televisions comercials, l'oferta de les quals persegueix altres interessos. La qualitat depèn, doncs, del públic i de la seua exigència. En conseqüència, el problema fonamental és l'educació de l'espectador, perquè si volem millorar la qualitat dels continguts, cal millorar la cultura de les persones. Però açò l'ha de fer l'Estat, l'escola, les famílies i fins i tot la televisió pública, i açò necessita temps, potser generacions, va abundar Richeri.

Una altra de les qüestions que preocupen al professor Richeri és la pèrdua d'identitat europea com a conseqüència de l'enorme importació de continguts estrangers, fonamentalment nord-americans, malgrat les lleis protectores existents. Un problema que està afectant al conjunt de la indústria audiovisual europea, excessivament depenent dels EUA. Un cas similar ho està patint la Xina. Per a l'autor, l'ideal seria produir a Europa pel·lícules que puguen atraure al públic, encara que les raons del domini americà són vàries. Unes de les principals és la diferència de pressupost, sobretot en màrqueting i publicitat. Si una pel·lícula europea inverteix 3 milions de dòlars en promoció, les majors de Hollywood es gasten en una pel·lícula més de 20 milions de dòlars en aquest apartat. Una dada que ho condiciona tot.

No obstant açò, per a l'expert, a Europa no s'ha fet prou per a mantenir i promoure la producció audiovisual europea. En aqueix sentit, les televisions públiques europees haurien de jugar un paper important i, entre altres coses, podrien comprar sèries europees abans les nordamericanes, amb el que s'aconseguiria augmentar un sentiment comú d'identificació, una cultura europea unificada. Normalment, els audiovisuals que es consumeixen en els països europeus són pel·lícules i sèries nacionals o nordamericanes, no hi ha d'altres països europeus. Aquests canvis, insisteix Richeri, haurien de fer-nos reflexionar en la UE per a trobar les mesures que ens permeten sentir-nos optimistes, però els senyals no són positius.

Debat: Models de comunicació audiovisual en l'era digital.

En el primer dels programes de debat, experts del mitjà audiovisual de Colòmbia, Mèxic i Espanya van revisar els aspectes principals dels nous models de comunicació a Europa, Iberoamèrica i EUA. També van parlar dels canvis que la digitalització ha produït en la representació de la cultura i les noves relacions establides entre els nous continguts audiovisuals i la comunitat científica.

Emili Prado, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, va asseverar que la gran quantitat de continguts als quals pot accedir-se avui dia en les diferents pantalles ens col·loca enfront d'un gran magatzem audiovisual. Un gran dipòsit del qual podem prendre els continguts de la nostra preferència, sota les condicions que decidim. És a dir, l'usuari disposa avui dia, com no mai abans, de la possibilitat de decidir quan, com i on usar, consumir, un contingut audiovisual.

Prado va assenyalar, a més, que aquest inèdit panorama audiovisual porta com a conseqüència un procés de desregulació que fa cada vegada més difusa la possibilitat de mantenir les normatives del sector com fins ara han sigut concebudes i aplicades en els diferents països d'Europa, Iberoamèrica i Estats Units. L'expert va emfatitzar que, davant tots aquests canvis en la manera de consumir televisió, avui dia aquest mitjà és considerat com un contingut entre altres, més que com un canal de distribució.

A propòsit de les noves maneres de produir i consumir televisió, Alfredo Sabbagh, productor audiovisual, documentalista i professor de la Universidad del Norte, en Barranquilla, va assenyalar que el ritme del canvi en aquesta àrea de la comunicació és tan vertiginós que no hi ha gens clar, ni ferm. Tot està en constant moviment. Sabbagh va assegurar que en breu passarem de la “democràcia audiovisual a la dictadura del dispositiu”. El consum audiovisual cada vegada més alt en els diferents dispositius dels quals ara disposa l'usuari no va a canviar, sinó que serem els creatius de continguts els qui haurem d'adaptar-nos a aquesta nova realitat, va insistir el documentalista colombià. Per açò, Sabbagh va apuntar que haurem d'estar preparats i disposats a crear continguts en nous formats que puguen captivar als nous usuaris, especialment als nadius digitals.

Davant el creixent i indetenible auge del consum audiovisual en els múltiples dispositius i la cada vegada més abundant oferta de continguts a la disposició del consumidor, Carmina Crusafón, professora de la Universitat de Barcelona i sotsdirectora de l'Observatori Iberoamericà de la Comunicació, va exposar la seua preocupació pel present i futur de les polítiques públiques de regulació de l'audiovisual.

En principi, va destacar, caldrà repensar el procés de desregularització i haurà de parlar-se més que d'indústries audiovisuals, d'indústries creatives, perquè la hibridació que porta amb si el procés, torna cada vegada més poroses les fronteres entre els mitjans. El sector viu un procés de sinergia que va més enllà dels esquemes col·laboratius i que impacta la creació del producte final, segons la seua visió. Crusafón va expressar també la seua preocupació per la magnitud de la dimensió econòmica com a condicionant per a la producció de continguts en el sector. I va assenyalar que aquesta situació va en detriment de la dimensió social i cultural de la creació audiovisual, doncs subestima la influència de l'audiovisual, especialment el cinema i la televisió, en la construcció dels imaginaris col·lectius.

Insistint sobre els riscos que comporta privilegiar els criteris quantitatius sobre els qualitatius en el procés de la creació audiovisual, Gerardo Ojeda, secretari tècnic de la Plataforma Audiovisual ASECIC362, va destacar en canvi, els múltiples avantatges que pot significar la convergència de mitjans clàssics i digitals en favor de la producció de continguts per a mitjans culturals i educatius. Aquest és, al seu judici, un gran moment per als continguts educatius en televisió i s’ha d'aprofitar.

Per la seua banda, Germán Franco, el sotsdirector del Centrpo Ático de la Universidad Pontificia Javeriana, en Bogotá, va abundar en la necessitat de tornar a col·locar els continguts com a centre del sentit de la producció audiovisual. Va destacar la gran potencialitat de la hibridació i convergència de mitjans a favor de l'anhelada comunicació popular i alternativa, promoguda en els anys 60. Mai com ara, va dir, els usuaris no han tingut la possibilitat de crear els seus propis continguts i posar l'èmfasi en el que realment els interessa. Ser, en definitiva, el creador i protagonista de les seues pròpies narratives. Estem llavors, va assenyalar Franco, davant un nou actor de la comunicació, un receptor capaç de convertir-se en emissor, sense necessitat de les mediacions tradicionals. En aqueix sentit, el comunicador contemporani ha d'estar cada vegada més conscient del seu nou rol, que no és un altre que facilitar que la societat cree les seues pròpies narratives.

En aqueixa línia, i per a finalitzar, els experts de Mèxic, Colòmbia i Espanya participants en aquest debat van coincidir a afirmar que una de les grans tasques pendents és facilitar als usuaris/prosumidors els canals per a visibilizar els continguts que produeixen. Per a açò van apuntar que les televisions públiques, incloent les universitàries, estan cridades a convertir-se en els escenaris naturals d'aquest procés

Debat: La regulació del sistema audiovisual contemporani.

En aquest debat es va voler plantejar la importància de la regulació en els canvis i l'evolució dels continguts audiovisuals, una qüestió a la qual se sol dedicar una menor atenció. Va ser el professor José Mª Vidal, de la Universitat de València, qui va exposar en primer lloc si els continguts han de regular-se o no, ja que, encara que existisca la necessitat de regular els continguts, sempre sorgirà el debat sobre la llibertat d'expressió. Va posar com a exemple la Comunitat Valenciana, regió en la capital de la qual, València, se celebren les jornades. En aquests moments, va dir Vidal, no hi ha mitjans públics ni regulació audiovisual vàlida, però quan existia una televisió pública, aquesta estava molt condicionada i instrumentalitzada pels poders públics.

En un context més general, Vidal va parlar d'Espanya, on sempre hi ha hagut la tradició que els mitjans públics estiguen regulats pel govern, excepte el període comprès entre 2006 i 2012, on va estar vigent una llei promoguda per l'executiu del socialista Rodríguez Zapatero, que va intentar desguvernamentalizar la radiotelevisió pública estatal. En la seua opinió, aquesta dinàmica no fa més que perjudicar al públic i als seus drets. Aquest excés de regulació europea contrasta amb la situació d'Estats Units, segons va explicar John Ospina, sotsdirector de Señal Internacional Canal 31.2 de Los Angeles (EUA), qui va voler fer referència als diferents marcs regulatoris que hi havia entre els dos continents referents al sector audiovisual, l'escenari del qual és molt més flexible en el cas nord-americà.

A continuació, Elisenda Malaret, professora de la Universitat de Barcelona, va assenyalar que sempre hi ha un mínim de regulació en els continguts audiovisuals que garantisca uns requisits mínims: el respecte al dret de la democràcia, la diversitat d'opinions, la diversitat social, cultural i política, etc. I una vegada presents aquests requisits mínims, cada Estat adapta i aplica el marc regulatori de forma diferent donant com resultat regulacions molt diferents entre si. En el cas d'Espanya, va expressar que té una peculiaritat evident i és que “sempre arriba tard a la regularització de l'audiovisual”, un sector molt sensible ja que hi ha molts drets i llibertats en joc. És per açò que el repte per a la regulació europea consisteix, per a Malaret, en sintonia amb Richeri, en com garantir la difusió d'obres europees i la promoció de la diversitat cultural després de l'aparició de plataformes com Netflix.

Alexandra Falla, professora de la Universitat Javeriana, va obrir la seua intervenció posant en context com era la regulació de la televisió a Colòmbia, on, segons la seua opinió, els avanços han depassat la regulació actual de l'audiovisual, que data de l'any 1995. Falla va explicar que, a Colòmbia, la televisió pública només viu dels ingressos de les televisions privades i és per açò que resulta necessari reflexionar sobre aquest model de negoci i convertir la televisió pública en una institució eficient. A més, va apuntar, la televisió pública també juga un paper important dins de la regularització audiovisual d'un país, per la qual cosa és important reflexionar sobre el context cultural i polític en què aquesta regularització té lloc.

En el debat posterior sobre quins elements cal calibrar abans de dur a terme una bona regulació del sector audiovisual, Vidal va assegurar que, a l'hora de conjugar tots els elements que intervenen dins de la regulació del sector, sempre s'acaba prioritzant algun, i el problema és que a Espanya, l'element que sempre ha acabat prevalent és el control del poder polític: “A Europa tenim l'oportunitat de fer la televisió més democràtica i fer-la per als ciutadans, perquè cada dia hi ha motius per a canviar la regularització, però no es fa”, va explicar Vidal.

Malaret, per la seua banda, va destacar que la regularització actual estava molt lluny dels motius pels quals s'hi havia instaurat: enfortir la llibertat d'opinió i la pluralitat cultural i social. Ara, gràcies als canvis tecnològics, en el sector audiovisual s'estava produint una concentració mediàtica a les mans de dues o tres empreses que tenen en les seues mans la gran majoria dels canals d'informació i entreteniment. Aquesta dada va ser també denunciada per la resta de ponents.

Ospina va continuar la discussió assegurant que “regulem per por de perdre el control”, i precisament els nostres sistemes regulen amb els grans grups per a mantenir aqueix control. Per a evitar aqueix control, va sostenir, s'havia de dur a terme una conquesta ciutadana per tal que es regule segons les preferències de la societat i no dels grans grups, que mentre que a Espanya són dues o tres empreses a Colòmbia es tracta d'una sola persona la que controla tots els mitjans.

Com a exemple del que hauria de ser una bona regulació del sector audiovisual i de pluralitat de mitjans, Elisenda Malaret va posar d'exemple el cas de Finlàndia, on malgrat haver-hi molt pocs mitjans, es tracta d'un país on la pluralitat d'opinió i diversitat està més que garantida en el sector audiovisual. En la mateixa línia es va pronunciar Vidal, que a més de donar suport a l'opinió de Malaret, va expressar que el que s'havia de fer era canviar la perspectiva perquè l'usuari puguera intervenir en els continguts. Segons Vidal, es fan les lleis i regulacions des d'a dalt, i caldria fer-les des de baix, “una regularització més participada per la ciutadania, especialment en aquest sector”. Alexandra Falla va afegir, a més, que a part de donar-li participació, també caldria formar a l'espectador i enfortir una audiència diferent, que aporte arguments per a valorar millor la televisió i els seus continguts. En la seua opinió, moltes persones es queixen que no es creen bons continguts, però el que es pot constatar és que, quan s’emeten, molt poca gent els veu.

Pel que es refereix a garantir la pluralitat en la televisió, Malaret i Ospina coincidiren que és necessària una gran voluntat per part del poder públic per a establir una bona regulació que respecte els drets i llibertats bàsiques de la societat, a més d'una autoritat que assegure que es compleixen totes les lleis. Ospina va posar l'exemple de Xile, on les produccions audiovisuals finançades pel govern es declaren com Creative Commons, és a dir, amb una llicència que permet la lliure difusió del contingut per a conscienciar al públic que si la producció ha eixit dels seus impostos també tenen responsabilitat sobre l'obra. No obstant açò, Vidal va expressar que no solament depèn dels poders públics, sinó també de tots els professionals del sector i dels mitjans de comunicació involucrats.

Abans de concloure el debat, Vidal va afegir que el repte més important a Espanya a hores d’ara era establir un bon marc regulatori, ja que el resultat havia sigut sempre dolent. Segons el professor, ara hi ha l'oportunitat d'incidir des dels professionals i la ciutadania per a evitar que la producció es concentre i no solament decidisquen uns quants. En les seues paraules: “la regulació la necessitem, i la necessitem ja, amb crisi o no”.

Per a Ospina, el fonamental és aconseguir una bona democràcia perquè “el ciutadà s’empodere i puga decidir”, mentre que, per a Malaret, l'essencial és no oblidar que la discussió està en els drets individuals. I és per açò que el sector audiovisual necessita d'unes regles clares per a respectar i garantir aquests drets. Finalment, Alexandra Falla va opinar que la regularització ha d'estar sempre encaminada a construir una societat millor, i en conseqüència ha de pensar més enllà de les plataformes i mercats. “Ha de reflexionar com els continguts poden construir pluralitat i democràcia”, va concloure.

Sessió de presentació de comunicacions.

TVMorfosis/CONTD també va tenir alguna activitat durant els matins. En concret, es va celebrar una sessió de presentació de comunicacions acadèmiques sobre el centre d'interès del seminari. Es van abordar qüestions com la crisi de la televisió digital a Espanya, tant en continguts com en finançament; els canvis que estan introduint les noves pantalles en relació amb els usuaris, però també amb els continguts; l'aparició de l'audiència social, que també haurà de començar a comptar en els diferents mesuraments, i com pot afectar a la creativitat i al disseny de les programacions per part de les cadenes; la creació de nous productes que s'ajusten als nous patrons de consum i distribució; la convergència de continguts globals i locals; la construcció de la memòria i el record en les sèries de ficció a Xile i Espanya; i fins i tot qüestions més tècniques, com l'increment de la mescla sonora en la publicitat televisiva.

La procedència dels ponents i participants en la sessió també va ser diversa. Va haver-hi investigadors de la Universitat de València, de la Universitat Jaume I de Castelló, de la Universitat de Valladolid, de la Universidade de la Corunya, de la Universitat Autònima de Barcelona i de la Universitat Miguel Hernández d'Elx, entre d’altres. La sessió, que ha sigut habitual en altres edicions de CONTD, va estar moderada pels professors Àlvar Peris i Germán Llorca, de la Universitat de València, i va acabar amb un debat entre els assistents sobre els temes plantejats. La majoria de les aportacions presentades s'editaran i s'arreplegaran en una publicació posterior.

Debat: Continguts i formats audiovisuals en la multidifusió digital.

Les noves formes de classificar els continguts i formats audiovisuals, desenvolupar-los i produir-los, així com les noves audiències, públics i usuaris, van centrar l'atenció d'aquesta trobada entre especialistes audiovisuals d'Iberoamèrica i Europa. En aquesta oportunitat van participar Guillermo Orozco, professor de la Universidad de Guadalajara, en Mèxic, i coordinador de l'Observatori Iberoamericà de Ficció Televisiva; Eduardo Prádanos, consultor de nous mitjans; Francesc Escribano, director de la productora Minoria Absoluta; Matilde Delgado, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i integrant de l'Observatori de la Programació Televisiva; i Carlos Lineros, Coordinador de Mediaciones Comunicacionales de la Universidad Nacional a Distancia de Colòmbia, UNAD.

Orozco va iniciar la seua intervenció revisant com ha canviat en els últims temps el vincle de les audiències amb els continguts de ficció. Segons va explicar, açò es tradueix en que el pacte de credibilitat de l'usuari davant l'obra de ficció s'ha traslladat de la versemblança a la noció de probabilitat. Davant els nous relats de ficció l'usuari ara es planteja el “podria haver succeït”, més que el “va succeir”, va assenyalar.

També es va referir l'expert mexicà al fet que, paradoxalment, encara que tenim tota la tecnologia, no estem aprofitant tota la seua potencialitat, ni com a productors ni com a audiències. No és cert que tots podem produir continguts, va dir. Una cosa és ser un receptor actiu i una altra ser un productor de continguts. Al que s’ha d'aspirar, en tot cas, és a ser productors de continguts, açò sí que marca una diferència important entre les audiències clàssiques i contemporànies.

Una altra conseqüència de la multidifusió digital és la tendència a produir continguts més curts. En Televisa, va exemplificar, s'estan produint novel·les per a la web amb capítols de 4 minuts de durada. La intenció és capturar l'atenció d'aqueix usuari saturat per l'abundant oferta de continguts i que, a més, té la possibilitat de crear els seus propis continguts des dels seus dispositius d'ús diari.

Per la seua banda, Eduardo Prádanos, especialista en branded content i storytelling, va alertar sobre l'impacte que causa en les relacions socials l'exposició permanent a la multiplicitat de pantalles i la sobresaturació d'informació. Les relacions basades en el factor humà estan sent desplaçades per les relacions construïdes des dels dispositius. A açò cal parar-li esment i esforçar-nos per evitar-ho, doncs no podem deixar que els dispositius dominen la nostra quotidianitat, va assenyalar.

Pel que fa al nou rol de l'usuari, Prádanos va coincidir amb Orozco a afirmar que és molt difícil que l'usuari cree continguts. Més enllà del fenomen dels youtubers, més enllà de la fama massiva i quasi instantània que ha significat per a molts aquest mitjà, la veritat és que, segons estudis recents, el percentatge d'usuaris creadors de continguts segueix sent baix.

Va destacar també que la producció de continguts transmedia, malgrat haver-se convertit en una tendència sobre la qual es parla molt en els últims temps, segueix sent molt difícil a Espanya. No hi ha encara una disposició real a assumir aquesta modalitat audiovisual en les productores i canals. Fins avui, segueix sent una gran aventura per a qui l'emprèn. Un exemple recent és la sèrie de ficció El Ministerio del tiempo (TVE), que s'ha convertit en una experiència transmedia reeixida gràcies a l'equip creador més que a la cadena que va assumir la seua producció. Aconseguir que creadors i productores/canals conjuguen els seus interessos i recursos per a la producció transmedia seria l'escenari desitjable.

Va concloure Prádanos assenyalant que el mesurament d'audiència social encara no s'ha integrat als plans de mitjans i que aquest hauria de ser el següent gran pas en la indústria audiovisual, doncs cal aprofitar tota la potencialitat dels prosumidors. L'estudi de l'audiència social ens permetria acostar-nos i conèixer-los més, per a així saber amb més exactitud com integrar-los als projectes audiovisuals.

Abundant en les limitacions per a la producció massiva de continguts per part dels usuaris, bé pel baix accés a la tecnologia bé per la falta d'interès a fer-ho, Francesc Escribano, de Minoria Absoluta, va introduir en la discussió la variant econòmica. “Qui pagarà la producció de continguts dels usuaris?”, es va preguntar. Pel que fa als obstacles que encara confronta Espanya per a la producció audiovisual amb narratives transmedia, Escribano va advertir que, malgrat aqueix panorama, el transmedia constitueix, sens dubte, la millor eina per a seduir a les noves audiències. Unes audiències que reclamen un espai en la construcció del relat, que reclamen participació directa en l'obra.

Pel que fa a la vigència dels models clàssics de producció enfront del transmedia va assegurar Escribano que no són formes de producció excloents. En pantalla poden coexistir la una i l'altra, perquè hi haurà continguts que seran millor explicats en claus clàssiques que en claus transmedia i viceversa. El professional va recordar com, en aquests moments, els mitjans tradicionals estan cercant cada vegada més “l’efecte directe”, és a dir, la possibilitat d'una alta interactivitat a partir de la transmissió de continguts en directe que permeten interactuar amb el públic en temps real. Per a açò, les cadenes es recolzen en eines com les xarxes socials, especialment el twitter, que per les seues característiques facilita la interactivitat instantània i d'una manera molt senzilla per a l'usuari. Es tracta, llavors, que aqueixa plaça pública que és el mitjà tradicional des d'on es convoca a l'audiència, tinga avui altres expressions, com és el cas de les xarxes socials, que han de ser aprofitades íntegrament.

Per la seua banda, la professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, Matilde Delgado, va destacar la fugacitat dels formats i continguts en les diferents pantalles audiovisuals. És tan vertiginós el ritme que els continguts i formats pateixen un desgast ràpid, va comentar. En aqueix sentit, l'experta va apuntar que, fins ara, el gènere que ha aconseguit una major supervivència ha sigut l'entreteniment i açò ha provocat que, en general, s'haja estès el tractament dels continguts sota aquest macrogènere, de tal manera que ens trobem amb que els diferents canals acaben oferint els mateixos continguts. En aqueix escenari, el macrogènere que domina la pantalla des dels anys 90 és l’infotainment, també anomenat infoshow o telerrealitat, que ha aconseguit posicionar-se en la pantalla televisiva fonamentat en una tendència que privilegia el real, o, en tot cas, allò que sembla real.

Delgado també va exposar que el fenomen de la hibridació en televisió equival a la convergència en tecnologia, la qual cosa significa un gran motor per a la innovació, per la qual cosa considera fascinant aquest moment per a l'estudi de la televisió en particular i l'audiovisual en general. La professora va finalitzar la seua intervenció destacant que les lògiques de la televisió mantindran encara la seua vigència durant un temps llarg. El prime time d'Internet coincideix exactament amb el prime time de la televisió clàssica i aqueix és un símptoma clau de la vigència de la televisió convencional, va destacar.

En el seu torn, Carlos Lineros, Coordinador de Mediaciones Comunicacionales de la Universidad Nacional a Distancia de Colòmbia, UNAD, va fer èmfasi en com la diversitat de les pantalles ha introduït canvis en la narrativa audiovisual. La tendència actual apunta a la producció de continguts més curts, va sostindre, amb l'objectiu de captivar l'atenció dels usuaris exposats a una constant i sobreabundant oferta.

Especialment, va destacar que la tecnologia ha impactat en el consum de continguts durant l'anomenat “temps mort”. Així, per exemple, estudis llancen que el 30% del consum es produeix en el bany, mentre que els xiquets consumeixen cada vegada més continguts en l'autobús durant el trajecte a les seues escoles. El bany, l'autobús escolar, etc. són espais no tradicionals de consum que van prenent cada dia més importància i que, per tant, també caldrà mesurar.

Sobre altres aspectes de l'impacte de la tecnologia en la forma de produir i consumir continguts, va apuntar Lineros que la tecnologia neutralitza els estrats, ja que l'exposició als continguts no discrimina nivells socioeconòmics, la qual cosa produeix una democratització del fenomen. Per a reforçar tal asseveració, l'expert colombià va exposar estadístiques relacionades amb mitjans i noves tecnologies a Amèrica Llatina. Segons va indicar, el creixement dels usuaris d'Internet a Amèrica Llatina està per sobre del 50%, mentre que el consum audiovisual en plataformes Android ha crescut un 70% i en smartphone s'ha experimentat un creixement de més del 30%. Aquestes xifres evidencien una estreta relació entre tecnologia i consum de continguts, per la qual cosa cal pensar en produir continguts (informatius, formatius i d'entreteniment) per a totes les pantalles.

Durant el debat, entre altres coses, els experts van coincidir que la producció de continguts transmedia coexistirà amb els continguts clàssics de l'audiovisual, doncs encara existeix públic que espera continguts d'aquesta naturalesa en la pantalla tradicional del televisor. El que sí s’ha de tenir clar, han reconegut els participants, és que estem presenciant el naixement de les audiències del futur. Audiències per a les quals comunicar-se és una nova forma d'entreteniment. Per tant, cal pensar des de ja en aqueixes noves audiències que seran molt diferents a les quals coneixem. Aqueixes audiències requeriran més interactivitat i, per tant, s’ha de procurar fer produccions el desenvolupament de les quals no estiga tancat per endavant per l'emissor. És a dir, caldrà deixar espai perquè l'usuari interactue amb el contingut. A partir d'ara, la manera d'interpel·lar a l'audiència serà la clau de l'èxit dels nous continguts. No estem ja davant un consumidor passiu. I per a aquesta tasca resultarà molt útil, com va suggerir el professor Orozco, recuperar els codis creatius de la ràdio, ja que és l'únic mitjà que proposa a l'usuari construir les seues pròpies imatges.

Entrevista: La radiotelevisió pública en el marc de la crisi.

Enrique Bustamante (Universitat Complutense de Madrid).

L'entrevista al professor de la Universitat Complutense de Madrid, Enrique Bustamante, es va centrar en analitzar el paper de la televisió pública i els seus continguts dins d'un context de crisi.

L'expert va començar fent una reflexió general sobre l'augment d'oferta de continguts televisius, que en realitat amaga un empobriment sistemàtic: “Tot està replet de dispositius i formats, d'aparent abundància, i no obstant açò, els estudis diuen que els continguts i formats són cada vegada més reduïts, discriminatoris i de menor diversitat”, va sentenciar Bustamante. Respecte a la producció de la televisió a Espanya, va assegurar que aquesta s'ha enfonsat i ha reduït el seu pressupost, al mateix temps que els canals temàtics produeixen cada vegada menys continguts. Per al catedràtic, quantitat no és el mateix que qualitat ni diversitat. I a Espanya la tendència ha sigut la d’una “increïble concentració de mitjans. Només unes empreses controlen quasi tots els continguts”.

Açò, a més, porta a un món on la participació com a ciutadans és també cada vegada menor. I la solució consistiria en començar a liderar tot el procés de canvi de la cultura i avançar cap a un mitjà de servei públic de qualitat, va explicar. Per a Bustamante, un bon exemple a seguir del que hauria de ser un servei públic és el que ha fet la BBC al Regne Unit respecte els seus serveis en Internet. Per contra, en els països llatins i en l'Europa mediterrània les coses no s'estan fent bé, fins al punt que s'hauria de regenerar el servei públic. “Avui cal donar un salt qualitatiu i donar veu als ciutadans perquè tornen a prendre el control dels mitjans públics”, va explicar.

El professor es va preguntar que si hi ha eines suficients perquè els ciutadans participem en política, per què no es poden usar en la televisió pública? El mateix Bustamante va participar d'una proposta que es va presentar a la televisió pública espanyola i als càrrecs polítics perquè en el Consell Assessor participaren les associacions ciutadanes de consumidors i ocuparen un lloc majoritari, mentre que les persones del grup o del mitjà de comunicació formaren una minoria dins d’aquest organisme. Una proposta que es va ignorar fins al punt que és totalment oposada al que ocorre avui dia. A més, Bustamante creu que, en la cúspide del mitjà de comunicació públic, els nomenaments de directors i alts càrrecs s'haurien de fer per concurs públic, de manera que pogueren participar també de forma directa les entitats civils que es registraren. El dret a participar en aquests processos no hauria d'estar limitat, va continuar Bustamante, sinó que hauria de ser un fet integrat en el devenir democràtic.

Aquesta proposta va ser lliurada al govern de Zapatero i tots els partits polítics, grans i xicotets, van aconseguir posar-se d'acord per a evitar que es portara a terme, va explicar Bustamante. Durant el govern de Rajoy, es va extremar la dinàmica d'intervenir en el servei de radiotelevisió pública, i els polítics i militants van tornar a formar part dels consells d'administració. “El resultat és una caiguda lliure de RTVE i un desprestigi absolut del mitjà”, va assenyalar l’expert.

La proposta de l'equip de Bustamante consistia, a més, a descentralitzar el servei públic, la qual cosa significa que s'acabava amb el sistema heretat del passat que no té en compte la televisió de proximitat. “Proposem que es construïsca una televisió des de baix, un sistema federal de radiotelevisió pública perquè cada comunitat autònoma realitze les seues retransmissions amb total autonomia, i col·labore amb el sistema estatal per a fer un sistema que es nodrisca de totes les regions”, va explicar.

Respecte al finançament, Bustamante creu que a Espanya sempre hi ha hagut molt males pràctiques. Durant la seua intervenció va proposar que tornara la publicitat i que l'impost que paga cada ciutadà per a pagar la televisió pública apareguera en la seua declaració de la renda en funció dels seus ingressos. D'aquesta manera, els ciutadans serien més conscients del que paguen per tenir un servei públic, vital per a la cohesió cultural. “Que vegen, comproven, exigisquen, participen, demanden, i que les seues demandes siguen transparents i notòries”, va expressar Bustamante. A més, també va exigir que els contractes i activitats internes del sector públic siguen totalment transparents i es justifiquen tots els ingressos en producció audiovisual, ja que “un servei públic ha de ser un motor per a la producció audiovisual pròpia”, va afegir.

Quant al repartiment de llicències, per al professor és inadmissible que les llicències privades se cedisquen per quinze anys, amb pròrroga automàtica, a les grans cadenes: “Ha de ser un període més breu i un concurs més transparent”. Va afegir que s'hauria de trencar el duopoli existent a Espanya pel qual dos grups controlen tot el panorama televisiu privat, per al que seria necessari revisar la regulació de la televisió local i comunitària, tots dos models de servei públic. L’acadèmic va defensar que la televisió ha de ser un motor de cultura i democratització, per la qual cosa s'han de conjuminar esforços i continguts entre la televisió tradicional i la televisió digital per a aconseguir una democràcia de major qualitat.

Respecte als continguts, Bustamante va explicar que hauria d'haver-hi mecanismes perquè els ciutadans puguen decidir els continguts, com un procés de consulta sistemàtic perquè els ciutadans diguen els continguts digitals que volen. Per a açò, va explicar que ha d'haver-hi un “compromís amb la ciutadania”, a més d'un gran avanç en la cooperació internacional per part de les diferents xarxes de radiodifusió.

Per a finalitzar, Enrique Bustamante va destacar efervescentment la importància dels ciutadans per a projectar la seua cultura a través dels mitjans de comunicació públics; la independència absoluta dels treballadors de cadascuna de les emissores i canals; i la participació i vigilància per part dels ciutadans. En poques paraules, Bustamante va explicar que s'ha de fer una “refundació de bones pràctiques” en els serveis de radiotelevisió públics d'Espanya: “Espanya és el manual perfecte de males pràctiques i ara estem en la recta final. El servei públic s'ha enfonsat del tot”, va apuntar.

Com a dades, va afegir que l'audiència de la televisió pública espanyola no arriba al 15%, i al 18% en els casos autonòmics de les regions amb televisions públiques. “Si no fem una reforma radical, dins de 4 anys solament podrem parlar de la mort del servei públic. I anem cap a un sistema en el qual els ciutadans no tenen possibilitat de participar i no hem d'esperar al fet que la degradació del servei públic espanyol arribe a aqueix extrem”, va concloure

Debat: La televisió de proximitat en l'entorn digital.

En aquesta sessió de debat van participar Javier Marzal, professor de la Universitat Jaume I de Castelló; Josep Lluís Fitó, extreballador de Canal 9; Ángel García Castillejo, professor de la Universitat Carlos III de Madrid; i Pau Martínez, president d’Escriptors de l’Audiovisual Valencià (EDAV).

Marzal va començar la seua intervenció destacant que el tema plantejat en el debat és de plena actualitat. En primer lloc va explicar que quan es parla de televisió de proximitat no som prou conscients de l'enorme importància que té per a les indústries locals i més properes. Per a l'acadèmic, estem en un context absolutament digital on el consum dels continguts audiovisuals es fa a través de multitud de pantalles que marquen l'emergència del nou paradigma, i en aquest escenari va subratllar la importància de la televisió pública de proximitat per a assentar les diferents indústries culturals de cada territori. A més, va definir com molt “dura” l'experiència que s'ha viscut a la Comunitat Valenciana en perdre la seua televisió pública, que ha servit per a comprendre el necessari que és un mitjà de comunicació sòlid com a servei públic.

En aqueixa línia, Fitó també va remarcar el “drama” que suposa per als valencians no tenir una radiotelevisió pública. No obstant açò, no solament es va quedar ací, sinó que va explicar que en la regió valenciana no solament no es té una televisió pública, sinó que tampoc es pot gaudir “d’un periòdic d'àmbit comunitari ni una emissora de ràdio” potents que proveïsquen a tot el territori i “projecten la cultura pròpia”. Una situació que Fitó va qualificar de “catàstrofe”. En la seua opinió, és paradoxal que en un moment de tanta globalització es faça necessari amb tanta intensitat un servei de proximitat públic o algun tipus d'indústria potent que ens proveïsca de televisió, ràdio o mitjà digital. Per a Fitó, la causa d’un fet tan perjudicial per a la societat valenciana està en què “no hi ha descentralització política si no hi ha descentralització informativa”.

Va afegir que Canal 9 és un exemple i un contraexemple al mateix temps. Especialment, és un exemple de que com una societat s'ha quedat òrfena de servei públic de comunicació, ja que en una data tan important com les passades eleccions municipals i autonòmiques del dia 24 de maig, no hi havia cap televisió potent ni cap ràdio que ens explicara de prop el que estava succeint en territori valencià amb els resultats electorals. “És un drama i un repte per als ciutadans i polítics valencians”, va explicar.

Ángel García Castillejo va continuar el debat parlant de les lleis i el marc regulatori que sempre ha embolicat l'altra pota de la televisió de proximitat, la televisió local. Va explicar que encara que el primer marc regulatori de la televisió local s'aprovara en 1995, no va ser fins a 2004 quan es va aprovar el primer desenvolupament d'aquesta llei. Una llei que es va aprovar durant l'època gloriosa de la rajola i la construcció, “quan tothom volia tenir una televisió local per a ells mateixos”, va explicar García Castillejo. No obstant açò, el resultat de totes aquestes situacions és que encara està tot per fer, i ara és el moment apropiat per a construir aqueix model de proximitat que encara no existeix, va afegir.

Per a Pau Martínez, el tema més important a debatre consisteix en com han de ser els continguts d'aquesta televisió de proximitat, per al que, segons ell, és necessari fer un repàs sobre com s'han anat especialitzant i evolucionant aquests continguts. En la seua opinió, mentre els canals generalistes estan molt tematitzats, una definició molt apropiada del que seria un canal de televisió de proximitat és que ha de ser un “canal especialitzat, temàtic, en continguts pròxims”. A nivell de continguts s'ha de pensar en el públic objectiu i en l'espectador que va a veure aqueix canal de televisió. I un altre aspecte molt important, segons Martínez, és el de com les noves pantalles acaben influenciant a la televisió tradicional. Hi ha molta gent que ja només veu la televisió a través d'Internet, i açò hauria de tenir-se molt en compte a l'hora de decidir com han de ser els continguts d'una bona televisió de proximitat, va explicar el president de l’EDAV.

A continuació, Marzal va respondre que tampoc s'ha d'oblidar que bona part de l'audiència és de mitjana edat o gent d’edat avançada. “Els reptes són molt grans, i és importantíssim que la ciutadania senta la nova radiotelevisió valenciana com a pròpia”, va afegir Marzal. El desafiament consisteix, segons ell, a satisfer tota la societat valenciana, una societat tan diversa com complexa.

En tot cas, va explicar que avui dia ens trobem davant una comunicació dialèctica, no direccional, i el segon repte és que els models de producció es queden amb aquesta naturalesa nova completament transmedia. Per a Marzal és important veure el que fan altres radiotelevisions regionals, on la ràdio, la televisió i els continguts digitals estan completament connectats per a una audiència jove que vol tenir els continguts a la carta. En la seua opinió, tot açò suposa una “oportunitat excepcional” per a donar protagonisme a les veus que han sigut sempre menystingudes. I que les universitats també podrien contribuir i enriquir aqueixa radiotelevisió, que els seus continguts no solament han de ser informatius, sinó que també ha d'haver-hi espai per a l'entreteniment.

D'altra banda, tots els ponents del debat van coincidir en que la falta de televisió pública a València ha provocat una expropiació sense cap tipus de compensació per als ciutadans, ja que es tracta d'un mitjà públic que s'ha pagat amb els impostos de tots. A més, per a García Castillejo, és absurd que aquesta situació es done en una regió amb cultura i llengua pròpia, com és el cas de la Comunitat Valenciana.

En aquest context, García Castillejo va defensar que els valencians mereixen una televisió com les altres i arribar a una normalitat en la qual tothom se senta identificat amb la seua programació. “Necessitem uns mitjans de comunicació normals, on es puga fer humor polític i dels quals ens sentim orgullosos per tenir un mitjà plural”, va opinar. En aquesta línia també va destacar que perquè tot açò es complisca també són els ciutadans els que han de començar a exigir a les entitats privades que complisquen la llei i es faça televisió de qualitat.

Els participants també van recalcar que aquesta pèrdua de la televisió pública ha suposat una possibilitat perduda de desenvolupar la indústria audiovisual valenciana, doncs aquest servei públic podria haver aportat les eines necessàries per a invertir en el sector. Per a concloure, Javier Marzal va explicar que aquesta situació d'enfonsament del servei públic també està molt relacionada amb la mala educació que té la ciutadania respecte a allòi públic. “No estem ben educats en allò que és públic. I per açò hi havia aqueixa desafecció quan es va tancar RTVV. No hi ha pedagogia, ni hi ha hagut durant els últims anys”, va finalitzar.

Entrevista: La qualitat dels continguts audiovisuals en el flux digital.

Agustín García Matilla (Universitat de Valladolid).

L'aproximació del professor García Matilla al concepte de la qualitat dels continguts audiovisuals va ser molt àmplia. Entre altres qüestions va parlar de temes tan diversos com la pedagogia i educació de l'espectador, els nous formats televisius i el finançament de les televisions. En opinió de García Matilla, els continguts haurien d'anar més dirigits als joves i deixar també que trien els continguts dels programes televisius. “Hem passat d'una etapa en la qual triaven els continguts els programadors a una altra en la qual programen els ciutadans els seus propis continguts a través d'Internet”, va explicar. Ara el context ha canviat i són els ciutadans els que poden triar durada, continguts i formats. Aquesta tendència no és negativa, sinó que ha de ser tinguda molt en compte per a reflexionar i analitzar la qualitat des d'una altra perspectiva.

Per a l'acadèmic, hi ha hagut un desmantellament de la televisió de proximitat, i açò mostra que el ciutadà espanyol no està ben format en la recepció de continguts audiovisuals, mentre que en altres països sí ho estan. “Cal educar a la ciutadania perquè sàpien que la televisió és un mecanisme cohesionador, democratizador socialment i culturalment”, va afegir.

A més, també va apel·lar a la professió del periodisme i la seua relació amb els continguts audiovisuals. En les seues paraules, sense periodistes no hi ha periodisme, i per molt que el ciutadà puga crear continguts, el periodista és necessari ja que consulta les fonts, dóna veracitat a la informació i confirma la qualitat dels continguts. No obstant açò, en el sistema espanyol els periodistes estan molt lligats als poders polítics i, en realitat, no hauria de ser així doncs qui ix pitjor parada és la qualitat dels continguts. “Hauria d'haver-hi una transformació social a través de la informació”, va explicar García Matilla.

Aquesta qualitat dels periodistes i els seus continguts és molt diferent segons cada país, va explicar García Matilla. Mentre que a EUA els periodistes professionals són experts en la seua matèria, a Espanya un mateix periodista amb contactes en els programes de televisió acaba anant a totes les tertúlies i debats, parlant de tots els temes encara que no siga molt coneixedor de la matèria. En el cas espanyol, els programes de tertúlia el que fan és confondre a la ciutadania. “Si els nostres joves estan veient els programes, creuran que açò és debatre. No obstant açò, quan evitem entrevistes de bons experts en un informatiu, estem privant-los de molt bona informació”, va asegurar.

Un exemple de bones pràctiques a Espanya, per a l'entrevistat, seria el programa Salvados (La Sexta), que consisteix en un format en el qual el periodista i conductor del programa debat se situa en el lloc del ciutadà fent les preguntes que faria una persona normal, educament, i que qualsevol voldria fer: “Aquests formats de posar-se en la pell de l'espectador són essencials”, va afirmar. Per a García Matilla, caldria recuperar aquests formats que no han sigut tan explotats i que el que permeten és que es tracte de temes en profunditat i amb rigor. Són formats demandats pels espectadors, que encara haurien de ser-ho més.

Respecte al finançament de la televisió, García Matilla va opinar que la “inversió de fons” que es realitza en la televisió hauria de ser més productiva, i no solament aprofitada pels poders polítics. A més, seria important imitar altres models i plantejar-nos que si l'experiència de la televisió educativa ha sigut bona en països iberoamericans, s'hauria de rescatar i posar en pràctica en altres escenaris, com a Espanya.

García Matilla també va parlar de la importància de l'educació per a transformar a la ciutadania. Encara que el sistema educatiu sempre ha treballat per parcel·les ben diferenciades, ja és hora d'establir un coneixement hol·lístic, va explicar el professor. Aquesta forma d'educar cada vegada està canviant més per a crear ciutadans crítics i conscients, i gràcies a les noves eines tecnològiques hauríem de contribuir en aqueixa direcció des dels espais televisius i “fer un bon ús dels continguts i eines digitals”.

Quant als nous formats, va explicar que és favorable que els estudiants del sector estiguen plantejant formats nous i més curts, una tendència que està transformant els formats audiovisuals tradicionals. La interacció entre els formats antics i els nous és cada vegada més gran per a integrar-se al flux digital. Totes les innovacions digitals i els èxits dels jocs online també han de fer reflexionar els professionals, acadèmics i professors, perquè no s'eduque als estudiants de la mateixa forma, ja que el context ha canviat completament. “Els estudiants han de tenir més consciència sobre l'ús de les tecnologies i els nous formats, per la qual cosa els professors hem d'adaptar la nostra docència a formar aqueixa consciència. Hem de rebel·lar-nos des del punt de vista audiovisual, comunicatiu i educacional per a crear una societat més conscient”, va resumir. A més, va defensar que la ciutadania havia de rebel·lar-se també contra els polítics que no li donen la importància suficient a l'educació, i que a Espanya la televisió educativa hauria de passar d'aqueix concepte de televisió aïllada a complir una funció molt més educativa a nivell general.

Com a conclusió, García Matilla va apuntar que qualitat en les pantalles significa qualitat en la realitat i el que la gent demanda és precisament aqueixa qualitat. És per açò que li estranya que quan es parla de l'extinta Radiotelevisió valenciana (RTVV), els bons professionals que treballaven en el mitjà no s'hagen reunit ja per a crear una nova televisió de qualitat.

Debat: Els continguts culturals i científics en el nou espai mediàtic.

En aquesta sessió de debat van participar Fernando J. García, president de l'Associació Brasilera de Televisió Universitària (ABTU); Miquel Francés, director del Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València; Gustavo Lomelín, director general de Televisión Educativa de Mèxic; Alberto García Ferrer, secretari general de ATEI; i Julio Cabero, professor de la Universidad de Sevilla.

El primer en obrir la sessió va ser Fernando J. García, qui va proposar que s'havia de crear un model de televisió alternativa, no solament pública, sinó també no governamental que tinga el seu paper ben definit. En la seua opinió, l'essencial és incorporar el paper de les televisions universitàries, i més en un moment en el qual “la crisi aguditza l'enginy”. A més, va parlar d’ABTU, creada amb la finalitat de compartir els continguts. García va explicar que, encara que quan es va crear l'associació no es feia molt ús de la tecnologia, perquè no estava del tot desenvolupada, ara es troben en plena reflexió sobre com integrar-la en els seus continguts. Des d'aqueix punt de vista, s'ha de treballar molt amb la interactivitat perquè la gent tinga més accés als continguts i perquè la ciutadania siga menys passiva.

Per la seua banda, Miquel Francés va explicar la tasca de pedagogia que tracta de dur a terme la seua universitat amb la societat espanyola. Entre altres projectes, estan desenvolupant per a la 2 de TVE un magazine de divulgació científica, anomenat provisionalment Universidad y Sociedad, la intenció del qual és donar a conèixer el dia a dia de les universitats a la ciutadania i que realitzaran conjuntament les universitats espanyoles sota la direcció de la Universitat de València. En la seua opinió, fer aquests formats televisius és essencial per a les universitats actuals.

Per a Gustavo Lomelín, el repte principal és saber com unir els tres pilars de l'entreteniment, el coneixement i la tecnologia. A més, va parlar de com és el model de televisió educativa a Mèxic, i que una de les seues dificultats és descobrir com distribuir els continguts a través de les diferents plataformes. “No hi ha recursos suficients i hem de ser més enginyosos per a trobar les formes de compartir els continguts culturals i científics per tota la regió per a cohesionar el país”, va afegir.

Alberto García Ferrer va centrar la seua introducció parlant de la necessitat de crear sinergies i que el producte de la cooperació siga un canvi en el relat televisiu. Va defensar, a més, la necessitat de trobar un instrument fiable per a mesurar la rendibilitat dels programes educatius, i la importància de definir bé el seu paper. El més favorable seria no enumerar els aspectes negatius i posar l'atenció a crear coses noves i millors. I per a açò és important que la gent participe i intervinga mostrant les seues preferències.

Per la seua banda, Julio Cabero va obrir la seua intervenció parlant del paper de la universitat i del seu acostament a la ciutadania, a la qual hauria d’empoderar, ja que aqueixa és una de les seues finalitats. Les universitats haurien de reflexionar sobre els nous tipus d'usuaris que existeixen avui dia en el món audiovisual i els nous usos de les tecnologies per part del ciutadà. Caldria analitzar com reben ara la informació els usuaris i treballar en la cooperació que existeix per a produir aquests continguts educatius. Per a la universitat, seguir pensant en com traslladar la informació a la ciutadania hauria de ser essencial.

Per a Francès, no obstant açò, el que caldria fer és “anar més enllà”, i no solament mostrar el que fa la universitat sinó també aprofundir en els continguts audiovisuals que es fan. Les universitats han de reflexionar sobre la construcció de nous formats, i prendre responsabilitat dels nous formats que es creen. Les universitats i els docents han de ser capaços de crear nous professionals crítics que eviten els formats i continguts d'efecte placebo, que a voltes es fan en les televisions universitàries, i que arriben a un públic molt minoritari. Com a solució, Francès va proposar “pensar els formats de manera íntegra i prendre responsabilitat des de l'àrea universitària”. I per a recolzar aquesta teoria, Cabero va proposar treballar amb la tecnologia, evitar les metodologies antigues d'ensenyament i adoptar noves tècniques que puguen aportar coses noves a la ciutadania.

A més, Francès també va reconèixer que s'han d'optimitzar millor els recursos en el sector audiovisual. En una comparació efectiva, va tractar de visualitzar l'escrupolosos que som en la cadena de producció de qualsevol altre producte, i el “superbs” que ens mostrem amb la indústria audiovisual, no tenint tan en compte la col·laboració i la creativitat compartida. Francès va defensar els models de producció més participatius, i que ara és el moment de progressar de forma unida i ser més col·laboratius. En la mateixa línia va parlar García Ferrer, qui va exposar que hauríem de crear la nostra pròpia força i recursos i no ser sempre opositors. “Hem d'obrir finestres. Tenim recursos per a crear-les i perquè els joves participen d'aquestes noves creacions”, va afegir.

En aqueixa línia va parlar Fernando J. García, qui va assegurar que calia empoderar molt més els joves dins de les televisions universitàries. Segons ell, ens trobem en un moment molt difícil per a comprendre com cal treballar amb les audiències televisives, i per açò, seria molt favorable introduir els joves, ja que són ells mateixos els qui protagonitzen el canvi de les noves audiències. És per açò que caldria donar-los participació, sempre amb responsabilitat.

Com a resum d'açò, Francès va expressar que les universitats han de convertir-se en l'enllaç entre joves i ocupació. I a més, no deixar de crear els clàssics perfils especialitzats que trobem en el sector audiovisual en matèria d'ocupació, ja que ara els perfils són diferents, però tampoc no es poden perdre els tradicionals.

Quant a l'entreteniment en els nous continguts, tots van coincidir que havia d'estar present i que s'havia de seguir un mètode molt clar, però sobretot tenir possibilitat de temps i espai creatiu per a generar continguts originals. Un contingut entretingut sense arribar a convertir-se en espectacle. Ha d'haver-hi “creativitat i mètode en la creació”, va explicar Francès. Segons García Ferrer, no hi ha models tancats de creació, “cal estar preparat per al fracàs i usar sempre la creativitat”, va puntualitzar.

Com a resum, Gustavo Lomelín va sentenciar que existeix un estrès social a causa de la televisió comercial, i que el que cal fer és atendre les noves exigències dels joves, que cerquen nous formats i “nosaltres li’ls hem de poder donar”, va dir en referència a les televisions universitàries.

Entrevista: Els usuaris de la televisió educativa.

Alejandro Piscitelli (Universitat de Buenos Aires).

Piscitelli qualifica de manera provocadora el sistema educatiu actual com d'una “ineficiència brutal, absurda”, perquè la gent no treballa del que ha estudiat. Açò, va assegurar, va en contra de la felicitat, de les competències que un ha adquirit en la seua etapa formativa. Per açò, aposta per una educació digital amb tot el que açò significa quant a la transformació de pràctiques i actituds, sobretot per part dels docents.

En aqueix sentit, assegura el professor, no es tracta de separar els “nadius digitals” d'aquells que no ho són. Ací no radica el problema. De fet, va afirmar Piscitelli, no és cert que els “nadius digitals” siguen tan competents, també tenen manca d'algunes destreses o coneixements. Hi ha altres categories, com els “colons digitals”, que han après a usar les noves tecnologies com una segona llengua i que participen d'aquesta nova forma d'entendre l'ensenyament. Des de la seua posició, s'ha utilitzat el terme “nadius digitals” com a provocació, perquè ha fet molt soroll, en una decisió que té motivacions comercials, de funcionament del sistema capitalista, que ha volgut colonitzar el mercat educatiu introduint la tecnologia en les escoles, més que motivacions estrictament culturals, pedagògiques o educatives. Per a Piscitelli, llavors, tots necessitem una altra educació perquè el sistema és ineficient, independentment de la tecnologia. Existeix un mal rendiment del sistema per les polítiques públiques que s'han aplicat, no perquè hi ha una diferència entre els nadius digitals i els que no ho són. No cal fer polaritzacions entre els estudiants, que són genials, i els professors, que són un desastre. La introducció de la tecnologia en l'escola no va millorar el rendiment escolar de manera directa, per exemple. Tots necessitem una altra pedagogia, va asseverar el professor.

Piscitelli va afirmar que l'avorriment en l'escola és un fet ancestral, però abans l'estudiant no ho mostrava jugant amb el cel·lular sinó divagant, imaginant coses. La neurologia ha demostrat, va prosseguir, que no podem parar atenció durant molt de temps, màxim 10 minuts, per açò “els docents han d'aprendre a comunicar d'una forma molt més eficient a com s'està fent fins ara”. Un exemple de bon comunicador és el d’Steve Jobs. Açò es deu, bàsicament, al fet que el docent ja no té el monopoli de la informació. Ara, els xiquets i joves saben molt més abans d'arribar a l'escola, i açò és gràcies a les noves tecnologies. De fet, es considera a YouTube com una “escola de vida”, on habita una quantitat de coneixement enorme. En aquest escenari, el docent no pot controlar aquesta ecologia mediàtica, competeix amb ella. Per açò, els docents han de conèixer eines com el Núvol, Wikipedia, RR.SS., etc. i les han d’aplicar en la mesura del possible. Per tant, si el docent no es desenganxa dels models tradicionals, li anirà malament. En canvi, el docent ha d'aprendre a comunicar en aquest escenari.

Aquest canvi no té perquè ser fàcil, ni molt menys. Per a l'expert, es necessiten “clíniques pedagògiques” per a redissenyar i aconseguir millors professionals. Cal canviar la formació del docent, reconfigurar com fer classes, cal ensenyar els docents a fer classes d'una altra manera. En conseqüència, no es tracta d'estudiar durant molts anys, sinó que necessitem coach de docents, com succeeix amb altres disciplines molt especialitzades. El docent, fins ara, fa el que podia, i n’hi ha d’excel·lents. Però necessitem que algú observe al docent i li diga què fa bé i què fa malament, per a que puga millorar.

Piscitelli no aposta per posar un pedaç en el sistema, sinó per hackejar-lo, un redisseny integral del sistema educatiu. “El hackeig del sistema educatiu és possible”, va afegir, i per a açò cal hackejar l'espai, el temps, el curriculum i l'avaluació. Per a començar, açò passa per abandonar les classes magistrals, de tipus teòric, i apostar per reinventar les classes: treballar per projectes per a entendre i intervenir en el fenomen, perquè els alumnes siguen copartícips, i siga així un treball emancipatori amb els alumnes. No cal fer classes com les d'ara, de més de 40 minuts, sinó adaptar-se a una altra manera d'abordar el coneixement. Un exemple va ser el que es va implementar en la Universidad de Buenos Aires en 2009 sobre un fenomen naixent com era Facebook, els resultats del qual es poden comprovar en el llibre El proyecto de Facebook y la post-universidad, en el qual els alumnes treballaven en petits grups per a entendre com funcionava aquesta nova eina. Des d'aqueix moment, va exposar, va tenir clar que calia treballar per projectes, cada any un projecte diferent. No feia falta estudiar, sinó tractar que els estudiants siguen codissenyadors de l'experiència, i procurant fer un seguiment individualitzat dels mateixos.

Per a açò, segons Piscitelli, cal aprofundir en la “cultura maker”, que durant alguns segles s'abandona i que recupera gràcies a la web 2.0. Solament fa falta tenir un dispositiu per a poder crear un maker space, i desenvolupar un media lab on entren les noves tecnologies comunicatives com a eines d'aprenentatge. D'altra banda, no cal obsessionar-se amb el curriculum. Evidentment, va abundar l'expert, els metges i enginyers han de tenir uns coneixements, però en comunicació és diferent. A voltes el curriculum té sentit, però cal ser flexibles. Un exemple d'açò són els col·lectius agrupats entorn a les Humanitats Digitals, on es pretén combinar el poder de les arts amb la ciència per a dissenyar nous patrons de creació cultural. El mateix succeeix amb l'avaluació, que també hauria d'abandonar les seues formes convencionals.

Així mateix, cal dissenyar noves arquitectures d'aprenentatge en les quals es modifiquen els espais d'ensenyament. Més musicals i colorits, tipus loft, com a Suècia o Dinamarca, que permeten la creativitat, el desenvolupament de cadascun dels alumnes. Cal obligar al fet que la universitat canvie conforme a les necessitats dels alumnes. Portar les estructures del kindergarten, que són les que estan en millors condicions, a l'escola primària, secundària i a la universitat. Hi ha bons docents i bones experiències. El que hem de fer, va afegir, és replicar-les. I necessitem humilitat: “Donar les classes amb la boca tancada”, és a dir, parlar menys i escoltar més el que diuen els alumnes. No val tot, però cal adaptar-se.

Per tant, cal apostar per dissenyar noves competències, noves habilitats, noves formes d'inserir-se en les quals la cooperació i la integració entre tots siga bàsica, com demostren iniciatives com aquestes jornades i molts exemples de projectes i escoles innovadores. Piscitelli va destacar el model de Minerva’s School, universitat creada en San Francisco, en la qual s'ofereix un campus virtual on els estudiants durant el primer semestre estan en San Francisco, sense assistir a classes físiques, mentre que en la resta de semestres han d'anar-se a estudiar a altres parts del món, i atendre realitats molt diferents a les del seu país.

Sessió de pitching: presentació de nous formats audiovisuals.

TVMorfosis/CONTD va acabar, com és habitual en les jornades CONTD, amb una sessió de pitching en la qual els estudiants del Màster Oficial en Continguts i Formats Audiovisuals de la Universitat de València van presentar els seus projectes davant una selecció de responsables de les principals televisions i empreses productores espanyoles i iberoamericanes, amb l'objectiu que la major part d'aquests treballs puga tenir un recorregut professional en el futur. En aquesta ocasió, les professionals que van valorar els projectes dels estudiants van ser Samuel Martín, de TVE; Joan González, de Docs Barcelona; Albert Sagalés, de Diagonal TV; Kiko Martínez, de Nadie es Perfecto; i Germán Pérez, de Canal Zoom de Colòmbia.

Els projectes fi de màster d'aquesta edició van ser AmerIndia, un docu-soap sobre els processos d'integració, a voltes difícil però sempre enriquidor, de la població indígena en les grans ciutats de Latinoamèrica, mitjançant una aproximació diferent a l'habitual; Territorios de frontera, un docu-tainment en el qual s'explica de manera amena els estrets vincles que existeixen entre persones que viuen en espais separats per divisions que, en ocasions, són més administratives i polítiques que reals; Intubados, una sèrie de ficció en to de comèdia que es desenvolupa en l'àrea d'urgències d'un hospital, on conviuen un conjunt de personatges d'allò més estrafolari; + Vida, un llargmetratge documental en el qual es pretén conscienciar sobre la necessitat de la donació d'òrgans, un acte que pot salvar vides humanes i oferir segones oportunitats; Pato Ratón, una sèrie d'animació infantil que explica les aventures de tres amics dinosaures que han creat un compte en YouTube on pengen els seus propis vídeos; i Civil 80, un macroprojecte en el qual conviuen telefilms, docu-ficcions, documentals i debats per a oferir una mirada global i diferent sobre la Guerra Civil espanyola en el 80 aniversari del seu inici, que se celebrarà en 2016. Els professionals van valorar de forma molt positiva els projectes i els estudiants van oferir talent, creativitat, innovació i esforç, demostrant que estan plenament capacitats per a enfrontar-se al món laboral.

Clausura TVMorfosis/CONTD.

En la sessió de clausura van participar Antonio Ariño, Vicerector de Cultura i Igualtat de la Universitat de València; Gabriel Torres, director del Canal 44 de la Universidad de Guadalajara; Alberto García Ferrer, secretari general d’ATEI; i Miquel Francés, director del Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València.

El primer en intervenir va ser Miquel Francés, qui es va encarregar de fer un estès agraïment a tots els participants, col·laboradors, directius de les universitats organitzadores, ponents i equip tècnic del programa, tant d'Espanya com de Mèxic. També es va centrar en agrair la creativitat i l'esforç dels joves que havien participat en la sessió de pitching anterior. I finalment, també va mostrar el seu desig de que aquest nou format se seguira realitzant en pròximes edicions amb la col·laboració d'ambdues universitats.

Alberto García Ferrer va donar també les gràcies a l'organització i als vicerectors per tota l'hospitalitat i esforç posat per a desenvolupar l'esdeveniment. També va posar l'accent en que aquestes jornades eren un producte de la col·laboració i l'acte creatiu, que per descomptat tenien un element de risc i incertesa, però que eren la prova de que “si no arrisquem, no avancem”.

Gabriel Torres, per la seua banda, no solament va expressar també el seu profund agraïment a tota l'organització i als professionals participants, sinó que, a més, va exposar algunes de les conclusions que s'havien extret després de tres dies d'intensos debats i xarrades. Entre les més destacades es troba la realitat dels continguts multiplataforma, que es poden veure des de qualsevol dispositiu mòbil, tableta, ordinador, etc. El que ha generat una narrativa transmedia que agrega noves situacions i personatges, conformant una narrativa contínua i interconnectada. A més, Torres va recordar que els usuaris desitgen interactuar en els continguts audiovisuals, en els quals es destaca el seu vessant més social, doncs es comparteixen, es comenten i es discuteixen. En definitiva, s'ha passat del consumidor al prosumidor.

Finalment, Antonio Ariño va posar l'accent en la necessària col·laboració entre les universitats i els professionals de la informació, ja que és “vital per a contribuir i propiciar finestres obertes i oportunitats de futur”, va explicar. A més, va definir la cultura televisiva actual com una televisió de trànsit i de continua transformació, i va defensar que les universitats actuals han d'unir recerca i talent per a trencar els esquemes que estem acostumats a veure. Per a acabar, va expressar que el repte futur és un món en el qual tots puguem veure'ns reconeguts en igualtat, un repte que, en la seua opinió, s'havia aconseguit durant les jornades de TVMorfosis/CONTD 2015, animant els assistents a preparar futures edicions.

Informació elaborada per Àlvar Peris, Sumaya Barber, Liliana Lozano, Lorena Cano i Laura Argilés. Organització TVMorfosis/CONTD. València, juny 2015.