La col·laboració científica és un fenomen generalitzat i en augment: tres de cada quatre investigadors de les universitats valencianes han cooperat durant els dos últims anys documentats (2014-2015). També és una pràctica habitual per al professorat associat, del qual més de la meitat realitza regularment activitats investigadores que no estan reconegudes en el seu contracte. Un llibre recentment publicat il·lustra per primera vegada la col·laboració científica en l’àmbit regional i, actualment, és el millor indicador nacional d’aquest fenomen.

Análisis de las prácticas de colaboración científica: una vía hacia la excelencia (Nau Llibres, 2017) és una publicació que documenta la col·laboració entre investigadors de diferents branques de coneixement i està basada en un projecte d’investigació on han participat professors de les universitats de València, Politècnica, Miguel Hernández, i Cardenal Herrera–CEU. L’obra de Gregorio González Alcaide i Javier Gómez Ferri, professors de la Universitat de València, forma part d'una recerca seua, on “existeix una valoració molt positiva de la col·laboració científica, la qual és percebuda com a imprescindible en les branques de Ciències i Ciències de la Salut, Ciències Socials, Arts i Humanitats, Enginyeria i Arquitectura”.

Destaquen “la gran activitat de col·laboració que declaren realitzar els investigadors i investigadores de les universitats, fins i tot entre el professorat associat, que no està contractat específicament per a dur a terme aquesta tasca, ja que la seua funció és únicament docent. Aquest fet ens porta a pensar que algunes coses no estan funcionant bé, i que possiblement tenen a veure amb la precarització en la formació dels investigadors i investigadores, i, també, amb la inestabilitat i incertesa de la carrera investigadora”.

Gregorio González i Javier Gómez, dels departaments d’Història de la Ciència i Documentació, i de Sociologia i Antropologia Social, respectivament, expliquen que “la primera intenció era omplir un buit en el coneixement de les pautes i principals característiques de la col·laboració científica dels investigadors a Espanya, encara que només hàgem pres com a cas les universitats valencianes”. Com ells diuen, tracten de “mostrar alguns dels principals elements de la disposició a col·laborar per part dels investigadors, desglossats per variables com la categoria acadèmica, el gènere o la branca científica, la qual cosa permet veure la importància d’alguns factors i fer comparacions entre aquests”.

Els motius principals per a la col·laboració científica recollits en el llibre són aprofitar les habilitats, destreses o coneixements dels col·laboradors, així com la proximitat a les diferents disciplines del tema estudiat, per davant de la productivitat o el reconeixement. La predisposició a col·laborar i la compatibilitat en els coneixements i tècniques són els factors que els investigadors consideren més essencials per a col·laborar.

Respecte a si les publicacions finals reflecteixen la col·laboració, l’obra Análisis de las prácticas de colaboración científica: una vía hacia la excelencia mostra que un 35% dels tècnics de laboratori opina que no; són el grup més perjudicat. Aquests declaren que la no publicació de l’estudi n’és la causa principal –la magnitud de la qual no havia estat identificada–, però també destaquen que, molt sovint i com a segon motiu, es deu a les hiperautories: l’existència d’autories no justificades, que els desplacen de la signatura.

La mitjana d’investigadors amb els quals es col·labora per publicació a les universitats valencianes és de 5 a 7. Gregorio González i Javier Gómez indiquen que “aquesta dada guanya rellevància si tenim en compte que en Ciències Socials i Humanes  l’obtenció de recursos per a les publicacions és castigada si es fan amb un altre autor o autora, i les publicacions són l’indicador principal per a valorar i promocionar la carrera professional i docent dels investigadors”. Aquest fet “segurament, té un efecte dissuasiu a l’hora d’embarcar-se en activitats investigadores de més envergadura que s’hagen de realitzar en col·laboració”.

Congressos

La proximitat geogràfica, el contacte freqüent amb l’entorn de treball o el coneixement personal són factors insubstituïbles en l’establiment dels vincles de col·laboració, per davant d’iniciatives virtuals o xarxes socials. Els congressos són el primer lloc on els catedràtics coneixen els col·laboradors, i el segon lloc més rellevant per a la resta de grups, per als quals el lloc de treball és la font principal de contactes col·laboratius.

Els autors observen relació entre la posició que s’ocupa en la jerarquia acadèmica i la distribució de tasques col·laboratives. L’activitat que més sovint desenvolupen els tècnics i tècniques de laboratori en col·laboració és la “preparació de materials, mostres o instrumental per a l’anàlisi”. Al contrari que els catedràtics i catedràtiques. En els casos d’associats, ajudants, col·laboradors i becaris predoctorals, duen a terme com a segona tasca la “cerca, recopilació i revisió de documentació o de materials”, segons Gregorio González i Javier Gómez.

Escletxa de gènere

Segons l’estudi, les tasques que més es realitzen en col·laboració són la redacció, revisió i difusió dels resultats. Els autors creuen que per la relació directa entre el reconeixement de l’autoria i la possibilitat de col·laborar de manera no presencial. A més, l’obra revela una escletxa de gènere en la divisió de les tasques d’investigació. Per exemple, la “cerca, recopilació i revisió de documentació o de materials” és la tercera activitat més freqüent per a les investigadores, mentre que suposa la sisena per als investigadors. Aquests tenen una presència superior en la “producció de dades, models o productes” i la “formació i supervisió d’investigadors”. També hi ha menys dones als càrrecs superiors.

Els autors recorden que mitjançant les enquestes s’ha incidit en alguns vessants menys estudiats bibliogràficament de la col·laboració científica. Per exemple, “com s’estableixen els contactes entre els investigadors –la precol·laboració–, el desenvolupament de la col·laboració com a procés, la percepció i el grau de satisfacció en relació amb la plasmació dels resultats de les activitats en col·laboració a través de les publicacions científiques, la grandària habitual dels nuclis estables de col·laboradors o la identificació dels problemes que la dificulten”.

Nova metodologia

Análisis de las prácticas de colaboración científica: una vía hacia la excelencia sorgeix de l’encreuament de les dades obtingudes a partir de 3.070 enquestes realitzades en l’àmbit universitari valencià i mostrades en taules. Aquesta metodologia, les enquestes en l’àmbit de la col·laboració científica, mai no s’havia emprat abans a l’estat espanyol, i fa de l’obra una referència documental i la primera anàlisi en profunditat sobre l’estat de la col·laboració científica a escala regional, i amb la possibilitat d’extrapolar-se a l’àmbit nacional per les seues similituds.

“El nostre estudi”, assenyalen Gregorio González Alcaide i Javier Gómez Ferri, “ha pres com a referència el personal docent i investigador de les universitats valencianes, cinc de les quals són públiques –Universitat de València, Universitat Politècnica de València, Universitat d’Alacant, Universitat Miguel Hernández d’Elx i Universitat Jaume I– i dues privades –Cardenal Herrera CEU i Catòlica de València San Vicente Mártir–”.

Puntualitzen que “tradicionalment s’ha mesurat el grau de col·laboració científica entre autors d’una manera indirecta, a través del nombre de coautors en les publicacions científiques, la qual cosa [a diferència de les enquestes] pot conduir a errors, ja que aquestes aproximacions no recullen totes les formes de col·laboració que es duen a terme realment, o bé per l’existència de les coautories honorífiques o convidades. És a dir, la inclusió d’autors que no han col·laborat o l’exclusió d’autors que sí que han col·laborat. Així, doncs, no són totes les persones que estan, ni estan totes les persones que són”.

Trajectòria acadèmica

Gregorio González Alcaide i Javier Gómez Ferri són membres del grup EDIFICA (Evaluación y Divulgación de la Ciencia, Fomento del Conocimiento de las Metodologías de Investigación y Comunicación Académica).

Gregorio González Alcaide, professor contractat doctor al Departament d’Història de la Ciència i Documentació de la Facultat de Medicina i Odontologia de la Universitat de València, ha publicat més d’un centenar d’articles en revistes internacionals com Scientometrics, Plos One o Lancet, basats en l’anàlisi quantitativa de la recerca científica, qüestionaris i l’anàlisi de xarxes socials per a estudiar la col·laboració i altres facetes associades a les activitats de recerca, com la identificació de les estructures intel·lectuals que fonamenten el coneixement en diferents disciplines científiques, l’avaluació dels investigadors, l’ètica en el procés de publicació o la participació de la dona en la ciència.

Javier Gómez Ferri, professor contractat doctor de Sociologia al Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, va ser un dels primers a començar a treballar i introduir els estudis de ciència, tecnologia i societat a Espanya, a la fi de la dècada de 1980. La seua recerca s’ocupa de qüestions de cultura científica, comprensió i percepció pública de la ciència i la col·laboració científica. Entre les seues últimes publicacions hi ha, amb Gregorio González i Víctor Agulló (coords.), La col·laboració científica: una aproximació multidisciplinària (València, Nau LLibres, 2013), i amb José Manuel de Cózar Escalante, el monogràfic Nanobiotecnología y Sociedad, en la Revista Iberoamericana de Ciencia, Tecnología y Sociedad (abril 2012, vol.7, núm.20).

La publicació d’aquest llibre ha sigut finançada per la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana dins de la convocatòria d’ajudes per a la realització de projectes d’R+D per a grups d’investigació emergents (GV/2015/049).