La Gota de Llet de València es creà en 1910 amb l’impuls del metge Joaquín Aguilar Jordán, que, juntament amb una altra figura important de la medicina valenciana, el catedràtic de pediatria, Ramón Gómez Ferrer, participà activament en el que podem considerar com una de les fites fundacionals d’aquesta especialitat, el primer Congrés Espanyol de Pediatria que se celebrà a Palma de Mallorca en 1914.

La salut, la malaltia i l’assistència als infants en la història ens revela el caràcter estratègic que la salut adquirí en el món industrial contemporani. L’interès medicosocial creixent per aquestes edats de la vida és un dels trets que defineixen la modernitat, com indicava en 1900 Ellen Key en designar el segle XX com “el segle dels infants”.

Les elevades xifres de mortalitat infantil a l’Espanya de finals del vuit-cents i primers anys del segle XX, van ser no només una sagnia de població i un problema econòmic, sinó també una preocupació moral. La consideració cada vegada més atenta (gràcies, en part, al desenvolupament de la investigació bacteriològica i, més tard, a la higiene i a la medicina social) de les malalties infeccioses com malalties “evitables”, suposà un canvi de mentalitat a partir de supòsits deterministes i fatalistes (“angelets al cel”, segons la coneguda frase popular), de l’adopció d’actituds actives i de les respostes científiques concretes, com indicà Aguilar Jordán en el seu treball “Sobre una de las causas más poderosas de la mortalidad infantil en Valencia y los medios para combatirla”, aparegut a la Revista Valenciana de Ciencias Médicas en 1904.

La resposta legislativa protectora, iniciada a França amb la Llei Roussel (1874), fou seguida en altres països, com va succeir entre nosaltres amb la Llei de protecció de la infantesa, que fou promulgada el 12 d’agost de 1904. Des del punt de vista organitzatiu es creà un Consell Superior de Protecció de la Infantesa, del qual depenien les juntes provincials i locals, les responsabilitats de les quals eren dur el control de les nodrisses i, en general, vetlar pel compliment de la legislació relativa als infants i elaborar informes anuals de tipus estadístic.

Les respostes medicosocials al problema de la mortalitat infantil tingueren una doble procedència, pública i privada, i una intenció reformista i filantròpica. Els principals recursos per a assegurar la supervivència dels lactants de les classes més desfavorides van ser els consultoris per a lactants i gotes de llet, la datació dels quals, d’acord amb els criteris que els definirien en totes les seues funcions, s’ha fixat, per consens, en 1890. Aquesta iniciativa, purament local, es va difondre no sols a la resta de França sinó que aviat adquirí una dimensió internacional tan important que sols pot explicar-se pel context de preocupació per la vida dels infants de què parlàvem adés, de manera que en el Primer Congrés Internacional de Gotes de Llet (París, 1905) hi va haver representació de més de cent entitats de França i d’una cinquantena (amb representants espanyols), forànies. Però, a més, no es pot entendre la florida d’aquestes sense tenir en compte l’element cientificotècnic, és a dir, el mètode per a l’esterilització de la llet, ideat per L. Pasteur, que eleva la temperatura de la llet a 70º, la hi manté durant 40 minuts i, després, es refreda ràpidament. A més, amb l’adopció del mètode Gaertner –mesclar la llet de vaca amb un complex de lactosa i clorur sòdic–, s’obtenia un producte final que era més assimilable pels lactants que la llet de vaca original.

En el cas espanyol, la primera Gota de Llet és la que es va obrir en 1902 a Barcelona. Els precedents de la Gota de Llet cal enquadrar-los en les iniciatives que adoptaren als consultoris d’infants de pit figures tan rellevants com Francisco Vidal Solares, a Barcelona, o el mateix Joaquín Aguilar Jordán, a València.

Les noves institucions van ser, a més, l’espai de treball dels puericultors, especialistes de pediatria en la medicina social. A Espanya, amb l’antecedent barceloní assenyalat, hi hagué gotes de llet i consultoris des de 1904, i gairebé totes incloïen un servei d’esterilització i de repartiment de llet. Se’n comptabilitzaren prop de quaranta des dels seus inicis, en 1902, fins a 1928. El seu període de vigència fou variable. Algunes, com és el cas de la d’Alacant, tancà les portes en 1940, d’altres ho van fer més tard i en alguns casos la seua vida fou efímera. En el cas espanyol, el període de major rellevància, desplegament i desenvolupament d’aquestes institucions va transcórrer entre 1904 i la guerra civil.

El cas valencià és especialment interessant. Se sol considerar un antecedent de la Gota de Llet (encara que en realitat no pot ser considerat com a tal pel que fa als seus objectius i organització) l’antic Asil de Lactància, fundat en 1873 pel rei Amadeu de Savoia en un edifici situat darrere de la Fàbrica de Tabacs, a l’actual Palau de Justícia, als jardins de la Glorieta. La finalitat d’aquest asil era que les cigarreres disposaren d’un local per a alletar els fills i que aquests hi pogueren romandre albergats en condicions adequades. L’atenció anava a càrrec de les monges de l’ordre franciscana i figurava sota el patronat de l’Ajuntament, que en sufragava, en part, les despeses de manteniment. Sabem a través de les normatives que regulaven aquesta activitat, per exemple la de 1925, que les mares disposaven d’un màxim d’una hora per jornada per a la lactància, dividit en dos temps de trenta minuts cadascun, al matí i a la vesprada.

La Fàbrica de Tabacs es traslladà a un nou edifici a l’actual carrer d’Amadeu de Savoia, que seria utilitzat per l’Ateneu Mercantil de València, per impuls del seu president, Tomas Trénor Palavicino, per a promoure-hi l’Exposició Regional Valenciana, que va inaugurar el rei Alfons XIII el 22 de maig de 1909. A canvi, es va comprometre a construir un nou Asil de Lactància enfront de l’edifici, darrere del Palau Municipal de l’Exposició. El seu constructor fou l’arquitecte Ramón Lucini Calleja (1852-1939).

Una inscripció al frontis de l’edifici en deixa constància: “L’Ateneu Mercantil, perpetuant el record de l’Exposició Regional Valenciana, iniciada pel seu president, el Sr. Tomás Trénor Palavicino, construí aquest edifici per a Asil de Lactància i de pàrvuls fills de les cigarreres, que fundà en 1873 el rei Amadeu de Savoia. Any 1909.”

L’Ajuntament va posar en marxa en 1910 aquesta institució benèfica a l’antic Asil de Lactància. L’import del material i de les obres de construcció ascendí a 17.000 pessetes. Les tres seccions, que s’albergaven en tres pavellons diferenciats van ser: la Gota de Llet en sentit estricte, dirigida per Aguilar Jordán; la zona de reconeixement de nodrisses els dilluns, dimecres i divendres, a les tres de la vesprada, a càrrec d’Eladi Fajarnés, i, finalment, una policlínica infantil dirigida per Crespo, que obria els dimarts, dijous i dissabtes a la mateixa hora. La Gota de Llet proporcionava, per deu cèntims diaris, tota la quantitat de llet que el pediatre considerava oportuna a les mares més pobres.

Els objectius de la institució foren el seguiment del creixement dels infants mitjançant la visita i el pesatge periòdic dels menors de dos anys, el suplement alimentari si es considerava necessari, la divulgació sanitària mitjançant consells directes (per exemple, s’indica en les fonts de l’època que el doctor Aguilar Jordán pronunciava tots els dijous conferències sobre higiene infantil destinades a les mares) i, com a element fonamental, el subministrament de llet esterilitzada. Aquest subministrament de llet gratuït o molt econòmic era també una forma d’atraure-hi la població més necessitada. L’educació en matèria de salut, l’afany pedagògic, constituïa l’eix rector d’aquestes institucions, en les quals la figura del metge era essencial, ja que l’entrada de les infermeres puericultores va ser més tardana, cap al 1926 en el cas d’Espanya. El subministrament de llet esterilitzada en biberons, però, semblava contradir els arguments a favor de la lactància materna dels pediatres, segons opinen alguns historiadors. De fet, el nombre de testimonis escrits en contra de la lactància artificial va ser molt alt, i aquests van ser la norma. Per exemple, el mateix Aguilar Jordán, en un fullet dirigit a les mares del Consultori d’Infants de Pit i Gota de Llet de València, deia el següent: “Nodrir els infants amb la sang, després amb la llet i, per últim, amb amor i cura, és una real trilogia maternal, és a dir, és ser tres vegades mare”, per tant, calia fer servir aquestes institucions sols en cas de necessitat real.

En tot cas, el naixement d’aquestes institucions cal emmarcar-lo en el context de les iniciatives per a fomentar la lactància materna i controlar la mercenària. Sobre aquest assumpte, a més de la classe mèdica, en algunes instàncies judicials s’entaularen discussions i es va alertar que la falta de control de la lactància mercenària podria tipificar-se fins i tot com a delicte. Aquest és un bon exemple del discurs culpabilitzador de les mares, que va ser també omnipresent en les activitats divulgatives de les gotes de llet, que subratllaren la dimensió moral del deure de la maternitat, que incloïa la condemna del treball femení fora de la llar i establia una determinada consideració de la dona limitada exclusivament a la funció d’esposa i mare.

L’Asil de Lactància de València es convertí en els anys de la segona República en la Guarderia i Escoles Severino Chacón. Després de la guerra civil va perdre tant el nom com les escoles i quedà únicament com a Asil de Lactància.

En suma, encara que hi ha en l’àmbit local i nacional importants estudis sobre el que van suposar aquestes institucions, i malgrat els nombrosos problemes a què calgué fer front i la posada en marxa d’una eina important en la lluita contra la mortalitat infantil i les desigualtats socials en matèria de salut, és difícil de valorar amb precisió la seua influència real sobre les taxes de morbiditat i mortalitat en aquestes edats de la vida, ja que ens fan falta més dades per a reconstruir-la en la seua globalitat a Espanya, i, en particular, a València. És necessari disposar de més treballs de camp sobre aquestes entitats en contextos locals (s’ha estudiat, per exemple, en el nostre entorn, les gotes de llet d’Alacant), que ens permeten tenir un panorama global, però, sens dubte, tant des del punt de vista professional i especialitzat com des del punt de vista de l’adopció creixent de conceptes i tècniques clíniques i de laboratori en el camp de la pediatria i la puericultura, el balanç provisional podem qualificar-lo de clarament positiu.

L’Obra Maternal i Infantil derivada dels sistemes de previsió que es van crear des dels inicis del segle XX a través de l’Institut Nacional de Previsió (INP), impulsà la creació d’una xarxa de serveis de salut infantil que van ser absorbits pel Seguro Obligarorio de Enfermedad (SOE), iniciat en 1942, que va ser el precedent de l’Institut Nacional de la Salut (INSALUT). L’atenció que prestava recollia la dels infants, amb el sorgiment de les consultes de pediatria i puericultura a càrrec de metges especialistes. En un context diferent, les beneficències municipals (cases de socors) i provincials (a càrrec de les diputacions), així com altres institucions arrelades en la societat per a la cura dels infants (gotes de llet) perderen gairebé de colp gran part de la seua raó de ser. 

Rosa Ballester (Universitat Miguel Hernández)

Per saber-ne més:

García Nieto, V. M. i altres, “Historia y significación de las Gotas de Leche en España”, Cuadernos de Historia de la Pediatría Española, núm. 8, 2014.

García Nieto, V. M. i altres, “Algunas notas sobre la historia de la pediatría en Valencia”, Cuadernos de Historia de la Pediatría Española, núm. 11, 2016.

Muñoz Pradas, F.,  “La implantación de las Gotas de Leche en España (1902- 1935). Un estudio a partir de la prensa històrica”, Asclepio, 2016; 68 (1).

Perdiguero-Gil, E. i Bernabeu Mestre, J., “La Gota de Leche de Alicante (1925-1940)”,  en Benito Lloris À., Blay Meseguer, F. X., Lloret Pastor, J. (eds.), Beneficència i sanitat en els municipis valencians, Seminari d’Estudis sobre Ciència, Associació Cultural Alcoià-Comtat, Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics, Alcoi, 1999, pp. 291-310. 

Personatges i espais de ciència és un projecte de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València, que compta amb la col·laboració de l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència 'López Piñero' i amb el suport de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología y el Ministerio de Economía, Industria y Competitividad.