A la darreria del segle XVII i durant el primer terç del segle XVIII s’organitzaren a Espanya diferents “tertúlies”, reunions característiques de la Il·lustració en les quals es debatien les novetats científiques, lluny d’una universitat anquilosada i reticent a la incorporació de canvis en l’ensenyament que impartia. Fou el cas de la Venerada Tertulia Hispalense, fundada l’any 1693 pel metge Juan Muñoz y Peralta, que renuncià a la seua càtedra en la Facultat de Medicina de Sevilla per no compartir el model docent imperant, basat en la medicina galènica i excessivament teòric. El 1700, sota el regnat de Felip V, va rebre el nom de Regia Sociedad de Medicina y demás Ciencias de Sevilla, i va ser la primera acadèmia europea de medicina, antecessora de la Real Academia de Medicina d’aquesta ciutat, fundada el 1830.

A Madrid es formà una altra tertúlia integrada per metges, cirurgians i farmacèutics que es reunien en la rebotiga de l’oficina de farmàcia de José Ortega y Hernández, i que va ser oficialitzada el 1733 amb el nom de Tertulia Literaria Médica Matritense. L’intercanvi d’opinions sobre el progrés de la ciència centrava els debats al si de les seues reunions. Un any més tard, un decret de Felip V la convertí en Regia Academia Médica Matritense, i la situà sota la protecció de la corona, alhora que s’obria a altres disciplines científiques com la història natural, la física, la química i la botànica. Iniciatives semblants es dugueren a terme en diferents ciutats espanyoles, i durant el regnat de Ferran VII es publicà, el 1831, un reglament general per al règim literari de les Reials Acadèmies de Medicina i Cirurgia del regne. En aquest moment hi havia onze acadèmies de medicina: les de Barcelona, Cadis, La Coruña, Granada, Madrid (que el 1861 passà a denominar-se Real Academia Nacional de Medicina), Múrcia, Palma de Mallorca, Sevilla, València, Valladolid i Saragossa, i a les quals s’incorporà l’Acadèmia de Santa Cruz de Tenerife el 1886. En l’actualitat, són catorze les reials acadèmies de medicina espanyoles: la nacional i les acadèmies de districte d’Andalusia Oriental, Cantàbria, Catalunya, Comunitat Valenciana, Illes Balears, Sevilla, Tenerife, Principat d’Astúries, Cadis, Galícia, Múrcia, Salamanca i Valladolid.

Es crearen amb la finalitat de dedicar-se a l’estudi i la investigació de les ciències mèdiques, així com per a col·laborar amb les autoritats sanitàries, universitàries i judicials en tots els àmbits de l’administració pública, i emetien informes científics i mèdics sobre les qüestions per a les quals eren requerides. Fortament centralitzades durant el regnat de Ferran VII, el president de totes les acadèmies de districte era el ministre de Foment. En aquesta primera etapa, exerciren com a instrument de control del govern absolutista, amb treballs de vigilància de l’ensenyament i de censura de llibres. Durant el regnat d’Isabel II, els governs liberals permeteren que les acadèmies començaren a funcionar primordialment com a organismes consultius de caràcter científic, en un ambient ideològic que facilitava l’assimilació de les novetats científiques europees de major importància, sobretot després de la revolució de 1868.

La Reial Acadèmia de Medicina de València fou creada per un decret de Ferran VII el 28 d’agost de 1830. A diferència d’altres ciutats, a València no tingueren èxit els intents d’obrir una acadèmia de medicina abans, potser perquè la seua facultat havia estat l’única a Espanya a incorporar, de forma constant, els corrents renovadors des de finals del segle XVII. Inicià les seues sessions el 3 de març de 1831. Al principi, tenia la seu al domicili dels quatre primers presidents, començant pel d’Antonio Ajós a Quatre Cantons de Mossèn Sorell, i després al de Pedro Vicente Bel, al carrer de la Nau. En aquesta etapa inicial, el càrrec en realitat era el de vicepresident, ja que, com s’ha indicat, el president nat era el ministre de Foment, situació que es mantingué fins al 1875.

La impossibilitat de dur a terme les seues activitats en domicilis particulars va fer que l’acadèmia sol·licités un local a la Junta de Govern de l’Hospital General, el qual va cedir, el 1833, la seua sala de juntes situada al carrer Guillem de Castro, a l’eixida de la sala Sant Vicent del recinte hospitalari. Allà mantingué la seua seu fins que el govern de la República decretà, el 1936, la desaparició de totes les acadèmies nacionals, inclosa la de medicina. El local fou confiscat per la Facultat de Medicina, situada en aquell moment al costat de l’Hospital, i el va habilitar com a hemeroteca.

Les funcions de l’acadèmia reprengueren el 1943. La mancança d’un local propi va fer que l’entitat sol·licitara a l’ajuntament emprar la seua sala de sessions. La corporació municipal va cedir el Saló Daurat de la Llotja, en el qual se celebrà la sessió inaugural del curs. El Col·legi Oficial de Metges va oferir, com a seu provisional, els seus locals situats al palau dels Comtes de Bunyol, al carrer d’Isabel la Catòlica. Aquesta situació de provisionalitat portà a la cerca d’un lloc definitiu, per la qual cosa es realitzaren gestions davant l’ajuntament, que oferí locals al palau del Marquès de Dosaigües, a la seu de la Societat Econòmica d’Amics del País, i al palau de Pineda, que van ser descartats. El 1959 es traslladà definitivament a la nova Facultat de Medicina, a l’actual Avinguda de Blasco Ibáñez, en unes sales ubicades al costat de l’Aula Magna. Però el 1985, un incendi d’aquesta sala d’actes va fer que durant la seua restauració s’ampliara i s’ocupara l’espai que utilitzava l’acadèmia. La seua biblioteca i els arxius, emmagatzemats de forma provisional en un porxo de l’edifici, es van veure seriosament minvats per un nou incendi l’any següent. En l’actualitat, i després de la remodelació integral de l’edifici que alberga la Facultat de Medicina, la Reial Acadèmia hi ocupa uns locals propis. Com a Acadèmia de Medicina de la Comunitat Valenciana des de 2009, compta també amb un despatx de representació al Col·legi Oficial de Metges d’Alacant i un altre al de Castelló.

Jurídicament, ostenta la categoria d’Acadèmia Associada a l’Institut d’Espanya i forma part de les Reials Acadèmies de Districte. Després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana el 1982, és la Generalitat Valenciana la que té competència exclusiva en matèria d’investigació, i la que inclou les acadèmies l’àmbit principal d’actuació de les quals és la Comunitat Valenciana.

El seu Reglament de Règim Interior, aprovat en l’última versió el 2010, assenyala que la missió principal de la Reial Acadèmia de Medicina i Ciències Afins de la Comunitat Valenciana és contribuir a l’estudi i investigació de les ciències mèdiques, de les ciències afins, de la bioètica i de l’ètica professional, i que les seues àrees d’estudi han de ser d’utilitat històrica i bibliogràfica. Entre les seues funcions, manté aquelles per a les quals van ser creades les acadèmies de medicina: col·laborar amb les autoritats de l’administració pública, emetre informes mèdics sol·licitats per les autoritats competents o per particulars sobre assumptes de la seua competència, informar els investigadors que ho sol·liciten sobre qüestions sanitàries, científiques i bibliogràfiques, i fomentar i estimular la incorporació al patrimoni de l’acadèmia de fons bibliogràfics i materials relacionats amb ella, així com conservar un patrimoni propi que garantisca el llegat cultural de la medicina valenciana i espanyola, i contribuir a la comunicació científica.

Un exemple de la seua activitat històrica com a organisme assessor en assumptes legals va ser l’informe emès a instàncies del jutge que portava la causa sobre el tancament, suposadament il·legal, d’una dona, Juana Sagrera, al manicomi de Sant Baudili de Llobregat, i que el 1862 motivà una detallada anàlisi jurídica per part de l’advocat i polític valencià José Peris y Valero, recollida en la seua monografia titulada “La frenopatía y la Academia de Medicina y Cirugía de Valencia: o examen científico de las soluciones dadas por aquella corporación a las cuestiones propuestas por el juez de la causa formada sobre la supuesta detención ilegal de Doña Juana Sagrera, en el Manicomio de San Baudilio de Llobregat”.

Altres vegades, l’acadèmia obtenia informació sobre alguna qüestió mèdica que suscitava opinions enfrontades entre els seu propis membres. Fou el cas de l’informe emès amb motiu de l’epidèmia de còlera declarada a València el 1885. En el transcurs d’aquesta epidèmia, el microbiòleg català Jaume Ferran va ser reclamat per l’ajuntament de la capital perquè es traslladara des de Tortosa a València amb la finalitat d’aplicar la vacuna anticolèrica que ell mateix havia inventat, i que va constituir la primera experiència al món amb aquesta mesura preventiva durant una epidèmia. Amalio Gimeno, catedràtic de Terapèutica a la Facultat de Medicina de València i membre de l’acadèmia, en va ser un dels seu primers valedors, i posà a la seua disposició un habitatges que posseïa al carrer Pascual i Genís per tal que hi instal·lara  el seu laboratori i dispensara la vacuna en les seus instal·lacions. Ferran trobà detractors a la seua profilaxi anticolèrica, que dubtaven que tinguera un efecte protector. Per tal d’esclarir tant com fóra possible l’eficàcia d’aquesta vacuna, la Reial Acadèmia nomenà una comissió a proposta d’un dels seus acadèmics, Joan Baptista Peset i Vidal, professor també de la Facultat de Medicina, que s’havia enfrontat repetidament a Amalio Gimeno perquè no creia que el microorganisme que Robert Koch havia identificat com a origen de la malaltia en fos el causant. Peset i Gimeno, entre d’altres, formaren part d’aquesta comissió que visità Ferran per a seguir de prop les seues inoculacions a la capital i en algunes poblacions de l’horta valenciana envaïdes pel còlera. Peset quedà convençut de l’eficàcia de la vacuna i així ho va fer saber públicament, amb el que ell anomenava la seua “conversió”, al llarg d’una sessió celebrada a l’Institut Mèdic Valencià: “…yo no he jurado consecuencia en mis opiniones científicas, pero los progresos de los siglos de cada año, obligan a modificar las ciencias, sapientia est mutando”. Va morir de còlera una setmana més tard. Una làpida commemorativa a la façana de la casa abans esmentada recorda que va ser allà on Jaume Ferran administrà la vacuna anticolèrica i hi inclou els noms dels metges valencians que li donaren suport, entre ells diversos membres de l’acadèmia.

El dictamen de l’acadèmia valenciana era sol·licitat reiteradament davant problemes mèdics locals. Un bon exemple d’això, n’és l’informe que aquesta institució encomanà a un dels seus membres, Vicente Peset i Cervera, catedràtic de Terapèutica a la Facultat de Medicina, metge i químic alhora, sobre una intoxicació alimentària, i que va ser publicat el 1920 en la Revista Valenciana de Ciencias Médicas amb el títol “Especie de epidemia entre comensales de varios restaurantes de la playa [Valencia, verano de 1917], señalándose como causa de los numerosos accidentes y escasas defunciones habidas, el consumo de langostas”.

En l’actualitat, per a dur a terme les seues funcions, la Reial Acadèmia celebra sessions científiques, adjudica premis i concedeix beques amb la finalitat d’estimular l’activitat assistencial i investigadora dins les ciències medicosanitàries, i promou publicacions d’interès en aquest àmbit, especialment les que reflecteixen la seua labor acadèmica.

En un principi, els acadèmics eren exclusivament metges, però el 1850 ingressà en aquesta institució el primer farmacèutic, José Pizcueta y Donday, i el 1875 el primer veterinari, Casimiro Gómez Roda. A farmàcia i veterinària, ciències afins a la medicina que donen nom a l’acadèmia valenciana, s’han unit odontologia, psicologia i bioquímica, entre altres disciplines científiques, els representants dels quals ocupen les 50 butaques disponibles per als acadèmics numeraris. Es divideixen en 5 seccions: disciplines no clíniques, clínica mèdica i les seues especialitats, clínica quirúrgica i les seues especialitats, disciplines medicosocials i ciències afins. El 1969 ingressà el primer acadèmic per la província d’Alacant, el metge internista José Sánchez San Julián, i el 1971, el primer representant de Castelló, el també internista Vicente Altava Alegre. La primera dona en ingressar com a acadèmica numerària va ser María Luz Terrada Ferrandis, catedràtica de Documentació Mèdica de la Universitat de València, en 1994. Integren també l’acadèmia els acadèmics corresponents, espanyols i estrangers, que ho son per designació, perquè han rebut algun dels premis que atorga l’acadèmia o per ser acadèmics numeraris d’alguna de les Reials Acadèmies de Medicina espanyoles. També existeixen càrrecs honorífics, integrats pels acadèmics d’honor espanyols i estrangers i pels acadèmics honorífics. El nomenament dels últims recau sobre professionals de la ciència de prestigi reconegut, a proposta dels acadèmics numeraris. Actualment el nombre total d’acadèmics i acadèmiques (numeraris, corresponents, d’honor i honorífics) és de 255. Els 50 membres que ocupen una butaca i que són de major categoria son els numeraris, dels quals només 5 són dones.

Personatges i espais de ciència és un projecte de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València, que compta amb la col·laboració de l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència 'López Piñero' i amb el suport de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología y el Ministerio de Economía, Industria y Competitividad.