Conrado Granell Modesto 

Al costat del restes de la muralla carlista de Sueca i de la maquinària reconstruïda de l’antic Molí de la Baldovina —un exemple rellevant del patrimoni hidràulic valencià— es troba el carrer Conrado Granell. L’any 1965, el consistori suecà va dedicar a Granell aquesta via com a record del seu “acendrat patriotisme” i de “l’amor a la seua terra de Sueca”. Tot i que les autoritats franquistes de Sueca van aprovar aquesta retolació, la relació de Conrado Granell amb les elits polítiques i acadèmiques no va ser senzilla al llarg de la seua vida.

Conrado Granell Modesto (fig. 01) va nàixer l’any 1877 a Sueca, on el seu pare, Joan Baptista Granell Lledó (1848-1919), va ser mestre d’escola i, posteriorment, cronista oficial de la ciutat. Conrado va aprovar el batxillerat a València el 1895 i es va matricular a la Universitat de València per estudiar ciències. L’últim curs, però, el va fer a Madrid, on va obtenir la llicenciatura en Ciències Químiques l’any 1901. Poc després, va tornar a Sueca per treballar com a professor de ciències al col·legi de segon ensenyament en què havia estudiat de jove. Potser la mancança d’un institut públic a Sueca on tenir la possibilitat de desenvolupar una possible carrera docent i poder arribar a exercir com a catedràtic li va fer tornar a Madrid a continuar estudiant. En aquells moments, i fins a l’any 1953, la universitat de Madrid era l’única institució pública autoritzada per a atorgar el grau de doctor universitari. Llavors, va preparar una tesi titulada Consideraciones acerca de la teoría de los iones en què plantejava una revisió crítica d’aquesta teoria química. Tot i que començava afirmant que el seu propòsit no era “atacar o combatre” aquesta teoria, va concloure la seua tesi preguntant-se si era possible continuar “admetent per complet” la teoria del ions després de les observacions, exposicions, i interpretacions que havia desenvolupat. Granell, però, no va poder presentar aquest treball, va renunciar a defendre’l davant d’un tribunal avaluador per considerar-lo “insuficient” i va demanar al deganat la possibilitat de substituir-lo per un altre treball. Certament, la retirada o anul·lació d’una tesi doctoral no es tractava d’una qüestió molt freqüent, potser Granell no estiguera prou convençut de la qualitat del seu treball, però també és probable que decidira no arriscar amb una proposta tan controvertida. Finalment, va obtenir el doctorat en química al desembre de 1907 gràcies a la tesi Los minerales de Wolframio en España, en què va fer una revisió més tradicional dels principals jaciments, procediments d'extracció, usos industrials i aplicacions d'aquesta substància. El tribunal avaluador d’aquesta nova tesi doctoral estava presidit per José Muñoz del Castillo, catedràtic de química inorgànica a la Universitat Central i especialista en treballs pràctics i, especialment, anàlisis d’aigües, qüestió que uns quants anys després va esdevenir l’àmbit principal del treball de Granell.

Fig. 01 Retrat de Conrado Granell

Als seus anys universitaris va escriure alguns llibres i articles como ara La Potasa es un veneno para las plantas (Madrid, 1900), Aguas minerales artificiales carbónicas (València, 1899), i una versió reduïda de la seua tesi doctoral amb el títol Estudio sobre los minerales de Wolframio de España, que es va publicar al Boletín de la Sociedad Española de Historia Natural l’any 1909. A més a més, Granell va escriure el Tratado elemental de Química moderna (Madrid, 1906). Aquest treball va ser publicat per la prestigiosa editorial Bailly-Bailliere i va ser reeditat el 1913 i el 1915 (fig. 03). Es tractava d’un llibre de text de química general preparat per a ser emprat a les universitats, escoles normals i altres centres docents, i contenia també una bona col·lecció de qüestionaris i exercicis per a afavorir la seua utilitat pedagògica. Granell també va participar en diversos congressos científics, com ara el I Congreso Nacional de Ingeniería, celebrat a Madrid l’any 1919, on va presentar un treball titulat “Proyecto para un sanatorio de viejos en la Sierra de Gredos”, o els organitzats per la renovadora Asociación Española para el Progreso de las Ciencias, —a Valladolid (1915) i Bilbao (1919)— en què va presentar els treballs titulats “Un nuevo gasógeno”, així com “Los abonos nitralitas” i “El fósforo en la vida orgànica”, publicats posteriorment.

Les seues publicacions i intervencions en diferents congressos mostren l’evolució dels interessos de Granell, que inicialment estan molt vinculats als àmbits acadèmics més oficials, com per exemple els llibres de text publicats per editorials dedicades a l’ensenyament o la presentació de treballs adreçats a col·lectius eminentment universitaris. Progressivament Granell va anar combinant la seua participació en aquests espais relacionats amb el mon acadèmic amb la intervenció en altres espais més oberts, com per exemple els agricultors i els obrers, als quals els va impartir un curs de química aplicada a les indústries metal·lúrgiques organitzat per la Sociedad Obrera de Joyeros l’estiu de 1915. Altres exemples de l’interès de Granell per adreçar-se a públics més variats són les conferències i xarrades que va oferir a espais com l’Asociación de Agricultores de Madrid (1917), l’Ateneo de Madrid (1922), el Círculo Mercantil de Almería (1924), l’Ateneu Literari de Castelló (1932), l’Ateneu de Sueca (1932), la Casa de Levante de Madrid (1933),  l’Ateneu Mercantil de Sueca (1934), l’Ateneu Popular de Xàtiva (1934) i la Cambra Agrícola de Castelló (1934) (fig. 02).

Fig. 02  Conrado Granell impartint una conferència en l’Asociación de Agricultores de Madrid (1917).

Aquest interès de Granell per connectar amb audiències més diverses va ser, segurament, resultat de les dificultats que va trobar per a consolidar la seua trajectòria científica en les institucions acadèmiques o bé en altres organismes oficials, com ara l’Instituto Técnico de Comprobación, on es va presentar a unes places de químic el 1927, que no va aconseguir. Molt possiblement, la participació de Granell en diferents disputes científiques de l'època, amb posicions molt vehements i controvertides van dificultar que Granell obtinguera cap càrrec oficial. Però també és molt possible que la seua trajectòria fóra afectada pels seus compromisos polítics, com li va succeir en els primers anys de la II República, quan alguns diaris de l'època van valorar positivament les propostes tècniques que presentava en un nou llibre però criticaven, alhora, el seu "esquerranisme" i la seua defensa de solucions socialistes o fins i tot "encara més avançades". A causa de les dificultats per a integrar-se en les estructures científiques institucionals, va establir un laboratori d'anàlisis químiques al carrer del Príncipe, 19 de Madrid (posteriorment traslladat al carrer Huertas, 14), dedicat principalment a l'estudi d'aigües minerals, orina, llet, mostres de terres, adobs i productes agrícoles. En aquesta etapa, Granell va publicar alguns treballs sobre aquestes qüestions com ara: La química en la agricultura (Madrid, 1916); Obtención económica de los abonos potásicos de las aguas del mar (Madrid, 1916), Los fermentos de la tierra (Madrid, 1917) i La Potasa en las tierras (Madrid ,1918). Aleshores, i fins a la Guerra Civil, la principal ocupació de Granell van ser les anàlisis fetes en aquest laboratori, on també va desenvolupar nombrosos treballs químics que li van permetre registrar setze patents de diversos productes, com per exemple adobs potàssics, pesticides, sistemes d’arada i procediments per a produir arròs integral i purificar aigües minerals, com es mostrarà posteriorment.

A més de química, Conrado Granell va estudiar biologia —tot i que hi ha mancances documentals que dificulten conèixer més dades al voltant d’aquests estudis— i va estar molt interessat per les qüestions agràries. Els seus treballs vinculats a l’agricultura mostren la vinculació de Granell amb els principals cultius de l’Horta i la Ribera. És per això, que va escriure nombrosos articles i fullets en què proposava mètodes per a millorar les collites, lluitar contra plagues al camp, o afavorir el cultiu d'arròs i taronja, productes emblemàtics de la seua ciutat de Sueca. Alguns exemples d’aquests treballs són els seus llibres: Nuevas orientaciones en el cultivo de las tierras (Madrid, 1920); Mejoras en el cultivo y desinfección del naranjo y expansión comercial de su fruto (Madrid, 1926); Nuevos métodos de cultivo, desinfección y fertilización de las tierras (València, 1936); Recuperación de fertilidades perdidas (València, 1950); Manual del Cultivador  (València, 1951) i El naranjo y su fruto (València, 1955). Així com altres treballs relacionats amb altres qüestions com ara: España en ruinas y su reconstrucción (Madrid, 1932); Errores en la alimentación que nos impiden vivir 150 años (València, 1945) o Alimentos que matan y alimentos que curan (València, 1957).

Els seus articles en revistes agrícoles com el Boletín de la Asociación de Labradores de Zaragoza o en diaris locals com els suecans El Anunciador Comercial i El Sueco mostren el seu interès pels problemes vinculats amb l'agricultura pràctica. En relació amb la localitat on va nàixer, Granell va aprofitar la creació del nou ajuntament democràtic republicà l'any 1931 per presentar un informe de cinc pàgines al consistori en què proposava un projecte hidràulic. La seua idea era executar diverses obres per a tractar d’evitar les inundacions del riu Xúquer i per a permetre’n la navegació fins a la ciutat de Sueca. En la seua proposta, Granell va afirmar, convençut, que Espanya només podria ressorgir gràcies a la iniciativa d’un govern "homogeni, fraternal i justicier" que s’ocupara d’assumptes com el que ell proposava, i va tancar l’escrit exclamant "Visca la República unitària" al costat de la seua signatura (fig. 03). Tot i que el consistori suecà va declarar l’“adhesió entusiasta i sincera” a la seua proposta, el seu projecte mai no va ser desenvolupat, però l’Ajuntament va recomanar donar-li difusió tant a Sueca com en altres poblacions de la Ribera Baixa.

A banda d'estar interessat pels cultius i els problemes agraris del seu poble, és possible que Granell tractara també d’aprofitar els seus contactes polítics per a donar a conèixer les seues idees al consistori suecà. Uns quants anys després, Granell va aprofitar l'arribada a València d’un important polític republicà per a promocionar una de les seues noves invencions. A principi de juliol de 1936 alguns diaris van anunciar que Diego Martínez Barrio havia llogat un xalet a la platja valenciana de la Malva-rosa per estiuejar, després d'haver sigut president interí de la República entre abril i maig de 1936. En aquest moment, el colp d'estat dels militars franquistes encara no s’havia produït, i Granell va aprofitar la notícia de la seua visita per a escriure-li una carta en què s’oferia al seu "benvolgut coreligionari", que havia sigut president del Consell de Ministres el 1933 i president de la República espanyola el 1936. Efectivament, Granell es declarava membre d’Acción Republicana, el partit polític que havia sigut fundat per Manuel Azaña.  En la seua carta, Granell afirmava que les aigües de la Malva-rosa eren “poc convenients” per a ser begudes, a causa de l’excés de sals. Per això, va oferir a Martínez Barrio una cisterna que produïa agua de la millor qualitat i amb propietats molt paregudes a la del riu Lozoya de Madrid. Potser, per mostrar la bona voluntat de la seua proposta, Granell va afegir també que era "íntim amic" i "condeixeble d’estudis" de José Giral, un altre polític republicà que era també catedràtic de Química biològica a la Facultat de Farmàcia de Madrid fins al seu exili després de la Guerra Civil. Poc després, ja començada la guerra, el seu expedient de depuració conservat al Centro Documental de la Memoria Histórica mostra que va ser adscrit al sindicat químic del sector de la Malva-rosa de València. Després de la Guerra Civil, es va establir definitivament a València amb la seua dona Dolores Forn Martín, i es va dedicar principalment a la producció de depuradors o filtres d’aigua, associat amb alguns ceramistes manisers.

Fig. 03 Informe enviat al consistori suecà i portada del Tratado elemental de Química moderna.

Aquesta última qüestió va ser especialment important en la vida de Conrado Granell, ja que va combinar els seus coneixements químics i biològics per dissenyar uns nous filtres d’aigües minerals, coneguts amb el nom de filtres d’aigua Sinaí. Granell va aprofitar el seu laboratori per a dissenyar aquests filtres per a produir aigua potable que imitaven la qualitat de les aigües minerals. Els va patentar el 1927 i els va millorar el 1928 i el 1933 amb noves patents. En realitat, però, l'ús de filtres i altres procediments per a millorar la qualitat de les aigües era molt més antic, i ja existien al mercat diferents mètodes i dispositius (fig. 04). Al llarg del segle XIX, les visites als banys i fonts d’aigües medicinals van aconseguir gran popularitat, i això va afavorir també la venda d’aigües minerals embotellades, que, depenent de les seues característiques químiques, es recomanaven per tractar malalties molt diverses. Els filtres Sinaí tenien, a la part superior, un dipòsit per a l’aigua sense depurar, la qual es filtrava a la part central i es recollia a la cisterna inferior, on hi havia l'aixeta (fig. 03). Uns dels seus avantatges principals, comparat amb altres filtres, és que permetia preparar aigües amb diferents composicions químiques depenent de les sals minerals, que juntament amb el carbó activat i les pedres poroses, calia afegir per depurar i tractar l’aigua. A més a més, la publicitat del Sinaí afirmava que era una “prodigiosa font mineral en miniatura” que podia imitar les més famoses aigües internacionals, com ara Vichy o Karlsbad, només variant la composició i proporcions de les sals afegides. Tot i que es tractava d’un article car, els Sinaí van tenir prou èxit comercial, ja que es tractava d’un objecte tant funcional com decoratiu. Molt possiblement, l’èxit del dispositiu de Granell es va deure a una combinació de les seues habilitats per a promocionar la seua patent juntament amb el seu esforç per a combinar aquest dispositiu científic dins d’un objecte ceràmic molt decoratiu i elegant adreçat a les llars benestants. Efectivament, Granell va fer ús de totes les estratègies al seu abast per a donar a conèixer la seua invenció, no només en nombroses conferencies i xarrades en diverses ciutats sinó també amb la publicació de treballs tant en format de monografia, com els titulats Horrores y fantasías en los análisis clínicos (Madrid, 1927) i La salud por las aguas (Madrid, 1940), com en revistes científiques com La Farmacia Española —on va publicar el 1928 un article titulat “Depuración biológica y elaboración, por un procedimiento natural, de aguas digestivas de mesa y medicinales”—, així com en la premsa general i diaris locals, com l’article titulat “El progreso de la ciencia. Fuente de la Salud SINAÍ”, publicat en el diari suecà El Anunciador Comercial el 1929. D’altra banda, els seus filtres eren belles peces de ceràmica valenciana, i va aprofitar les gran possibilitats i qualitat de les indústries locals per a oferir diversos models de filtres Sinaí. Aquests filtres es fabricaven, quasi exclusivament, a la fàbrica de Vicente Montaner Lerma (1890-1967), una de les més grans de Manises. Tots eren de ceràmica, però els clients podien triar dins d’una gran varietat de dissenys artístics d’inspiració modernista, primitiva, neorenaixentista i, principalment, art déco. Aquestes peces, que ara es poden trobar en museus com el de Ceràmica González Martí, són un magnífic exemple material de la vinculació higienista entre la qualitat de l'aigua i la sanitat en la nostra societat.

Fig. 04 Esquema de funcionament i model final del filtre Sinaí

En la València de la postguerra, Granell també va continuar publicant alguns treballs i va col·laborar sovint amb el diari Las Provincias. Alguns dels seus articles van criticar durament els abusos dels estraperlistes que venien tota mena de productes en el mercat clandestí i volien aconseguir “amb el menor esforç, les majors remuneracions”. Altres articles van ser, fins i tot, censurats, com ara el titulat “Los cardos borriqueros en el Turia” en què va defendre, alguns anys abans de la gran riuada de 1957, que els sectors més populars pogueren mantenir alguns espais de cultiu al llit del Túria. Segons Granell, l’avantatge era doble, ja que per una banda ajudarien a subsistir algunes famílies, i, a més a més, contribuirien a mantenir més net el llit del riu. La Confederació Hidrogràfica del Xúquer va rebatre els seus arguments i fins i tot el va acusar de promoure plantacions al llit del riu sense atendre els requeriments de la guàrdia municipal. Potser a causa d’articles com aquests, Las Provincias va destacar que Granell va ser un "notable investigador... de temperament enèrgic i personalitat destacada" en el seu obituari, publicat per a recordar la seua mort al mes de novembre de l’any 1964.

Tot i que, el nom de Conrado Granell Modesto no és en els grans diccionaris de la història de la ciència, la seua biografia mostra la gran varietat d'activitats que podien ser desenvolupades per un químic en la primera meitat del segle XX i també com els científics no són aliens, moltes vegades, a les principals preocupacions socials, polítiques o econòmiques del seu entorn. El cas de Granell mostra com la seua trajectòria acadèmica va estar influïda per les seues posicions polítiques i també per les seus controvertides propostes, però sembla que també va ser capaç d'aprofitar els seus contactes i habilitats científiques per portar endavant el seu laboratori de Madrid, i, posteriorment, produir i comercialitzar amb molt d’èxit els seus coneguts filtres d’aigua.

Ignacio Suay

Centro Interuniversitário de História das Ciências e da Tecnologia (CIUHCT-UNL)

Personatges i espais de ciència es un projecte de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València que compta amb la col·laboració de l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència "López Piñero" i amb el suport de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia i del Ministeri d'Economia, Indústria i Competitivitat