Logo de la Universitat de València Logo del portal

  • Laboratori

Personatges i espais de ciència: L'Hospital General de València en els seus primers temps

Personatges i espais de ciència: L'Hospital General de València en els seus primers temps

L'Hospital General de València va nàixer el 1512 a partir d'una sentència arbitral donada per Ferran el Catòlic, en la qual s'ordenava la unificació de tots els hospitals de la ciutat de València en un de sol. Aquell hospital es va ajustar d’antuvi amb bastant exactitud als principis que havien de regir aquestes institucions, segons que requeria a l’inici del segle XVI Lluís Vives: «Done el nom d'hospitals a aquelles institucions on els malalts són mantinguts i guarits, on se sustenten un cert nombre de necessitats; on s'eduquen els infants; on es crien els fills de ningú; on es tanquen els bojos i els cecs passen la vida. Sàpiguen els regidors de la ciutat que totes aquestes cures són de la seua incumbència».

El procés d'unificació, que es va iniciar en l'últim quart del segle XV i va culminar el 1512, va ser dut a terme, fonamentalment, pel govern municipal i els regidors de l'Hospital dels Innocents. Cal tenir en compte que ambdues institucions estaven governades, al capdavall, per les mateixes persones, ço és, l'oligarquia urbana, constituïda pels "ciutadans", que controlaven políticament i econòmicament la ciutat. Aquest fet va suposar que la nova institució fóra regida per aquest grup, a través de les figures dels administradors, els diputats i el clavari de l'Hospital. No obstant això, malgrat que la unificació hospitalària es va dur a terme per l'acord municipal d’aplegar en un tots els hospitals existents en els límits de la ciutat, la nova institució va tenir una gestió, tant administrativa com econòmica, independent del Consell. A més, fins a la darreria del segle XVIII va ser, com va ocórrer també en els casos dels hospitals generals de Saragossa i Barcelona, ​​una institució pràcticament autònoma del poder reial i de l'Església.

Els hospitals unificats el 1512 van ser el dels Innocents (fundat el 1409 i destinat a l'assistència dels bojos), el de Santa Llúcia, conegut popularment com de la Reina (fundat durant el segle XIII i dependent del municipi), el d'En Clapers (erigit el 1311 a partir d'una disposició testamentària d'un ciutadà) i el de Sant Llàtzer (llatzeret erigit vers el 1240). A la ciutat hi havia uns altres quatre centres ‒l'Hospital de Pobres Sacerdots, el de Sant Antoni, el d'En Conill i el d'En Bou (aquest darrer només per a pescadors)‒, de dimensions petites i amb un assistència restringida; cap d'aquests hospitals no es va sumar a la unificació. Culminat aquest procés, la ciutat de València va passar el 1512 de tenir un sistema d'assistència de caire medieval a un altre plenament modern: l'assistència es centrava gairebé exclusivament en el nou Hospital General, que havia estat fundat, segons consta en la sentència arbitral, per acollir tot tipus de malalts: «que hui avant no hi haurà ninguna hospitalitat particular, sinó que serà Hospital General». A més, a aquest caràcter general es va afegir que havia de ser l'única institució de la ciutat de València que podia exercir funcions mèdiques assistencials: «en lo dit Spital General, e no en altra part de la dita ciutat e raballs de aquella, se tinga hospitalitat per als malats pobres». Aquest centre estava destinat, com qualsevol institució assistencial d'aquest període, a l'acollida de "pobres", és a dir, al manteniment i la cura, del cos i de l'ànima, dels estaments inferiors de la societat. També, en incorporar l'Hospital d'Innocents, va heretar la missió de descarregar les famílies del pes i el perill que suposava un familiar boig, alleujar la societat i desempallegar carrers de vagabunds orats, intentar socórrer aquests indigents i desvalguts i, quan fóra possible, guarir-los. Cal tenir en compte que al segle XVI es va iniciar el procés de separació, a partir de l'hospital medieval, de dues institucions diferenciades: l'hospital sensu stricto, destinat a l'assistència de malalts i a la recollida d'orfes, i els albergs o asils per a pobres. Tanmateix, tots dos problemes van estar, en certa mesura, molt units pel fet que ambdós eren assumptes públics dels quals es feien càrrec, no en la teoria però sí en la pràctica, les autoritats urbanes. Això en un moment en què l'estat modern estava en construcció i no havia assumit encara totes les seues futures competències. En qualsevol cas, el pas de tots aquests petits centres, majoritàriament inoperants, a un Hospital General va suposar una profunda reestructuració del sistema assistencial que, a grans trets, es va mantenir fins ben entrat el segle XIX, període en què l'Hospital es va transformar radicalment, des de l'estructura assistencial fins a la forma de govern, passant per les idees mèdiques en què basava el seu funcionament.

El govern de la institució estava en mans de quatre administradors, que eren elegits cada any. Es tractava d'un canonge de la catedral de València, dos regidors municipals (els jurats en cap pels cavallers i el dels ciutadans) i un dels deu diputats de la Confraria dels Innocents. Aquests últims exercien un fort control de tot el que hi passava, a l'Hospital General, ja que, encara que no exercien funcions concretes, un d'ells n’era l’administrador i l’altre el clavari, càrrec anual que exercia funcions de direcció, que controlava directament tota la gestió econòmica i que tenia els empleats a les seues ordres.

Interior de la Biblioteca Pública de València, on es trobava l'Hospital General
 

L'Hospital del segle XVI va quedar estructurat en una sèrie de seccions o sales, on eren atesos els malalts segons la seua malaltia. Durant el segle XVI, aquestes sales eren: la de febres, la de "mal de siment" (conegut també com morbo gallico o mal francès, una malaltia venèria) i la de "nafrats". A més, se’n van mantenir unes altres tres procedents dels hospitals unificats: la sala de "dements", que com hem indicat corresponien a l'antic Hospital dels Innocents; la d'infants expòsits ("borts"), que era la secció més important de l'Hospital de la Reina, i la de "leprosos", corresponent a l'antic llatzeret. Aquest últim va ser l'únic edifici que no va ser desallotjat, ja que la lepra es considerava una malaltia contagiosa, i es va creure convenient mantenir els malalts a l'antic llatzeret, situat als afores de la ciutat, encara que l'Hospital de Sant Llàtzer deixara d'existir com a tal i es convertira, finalment, en una secció del General. Les sales de febres, mal de “siment” i dements estaven dividides al seu torn en dependències d'homes i dones. A aquestes seccions, s’hi va afegir el 1589 la sala de convalescents, que ja funcionava com a annex a la sala de febres des d'uns anys abans.

L'Hospital General es va emplaçar al recinte de l'antic Hospital dels Innocents, situat a la part oest de la ciutat, al costat de la muralla. El 1492 s'hi havia iniciat una "obra en creu" amb l'objecte d'ampliar la capacitat assistencial de l'Hospital dels Innocents. Com el seu nom indica, es tractava d'un edifici amb planta en creu, d'acord amb els principis d'arquitectura hospitalària de l'època, que anava a ser adossat a l'antic manicomi. Aquestes obres van ser interrompudes abans de la seua finalització com a conseqüència dels problemes econòmics d'aquesta institució, i pel procés mateix d'unificació hospitalària iniciat en aquests anys. Una vegada acordada la unificació i per un període de tres anys, es van realitzar les obres necessàries per acabar el creuer i condicionar-lo com a Hospital General. L'edifici estava format per dos creuers (un dels quals inconclús, amb només dos braços), que es tocaven pels extrems en forma de doble ics. Als creuers hi havia les infermeries de febres, malalts de morbo gallico i ferits; els homes n’ocupaven la part alta, i les dones, la baixa. La resta de dependències estaven situades al voltant dels dos creuers. La sala per a dements es va mantenir a l'edifici medieval, que es trobava situat entre l'església i la muralla de la ciutat. Entre totes aquestes dependències hi havia una sèrie d'horts i patis destinats a usos tan diversos com el cultiu d'hortalisses o el cementeri.
 

Plànol de l'Hospital realitzat en 1749. Es pot apreciar la planta en creu i l'altra edifici inacabat, així com les múltiples instal·lacions
 

A la fi del segle XVI, l'hospital tenia uns 279 llits de diferent tipus, alguns dels quals estaven ocupats per més d'un malalt. A més, quan ingressaven molts pacients i no n'hi havia prou amb els llits existents era freqüent habilitar màrfegues esteses per terra a les diferents infermeries. Els bojos, però, estaven en dependències a part, separats, sense cap tipus de comunicació dels homes amb les dones. De la mateixa manera, els furiosos no convivien amb els pacífics. Els primers estaven reclosos en petites habitacions o cel·les, anomenades "gàbies". N'hi havia diverses i estaven situades unes al costat de les altres, al llarg d'un corredor, separades per envans de tova. Cada cel·la era independent i s'hi accedia per una porta de barrots de ferro que es tancava amb un cadenat. Els pacífics tenien llibertat de moviments dins de l'Hospital i, fins i tot, col·laboraven al finançament del centre, ja que podien eixir per la ciutat a demanar almoina i en determinades festes.

Pel que fa al tipus de malalts que eren atesos en aquesta institució, cal dir, com ja hem indicat, que majoritàriament pertanyien als estrats més baixos de la societat. El "pacient tipus" era un individu malalt que, o bé vivia del seu treball però la malaltia l'havia incapacitat i, per tant, es quedava sense recursos, o bé, en menor mesura, vivia de la caritat. Per exemple, a la fi del segle XVI i principi del XVII, van ser assistits en aquest centre gran quantitat d'emigrants francesos, treballadors molt poc qualificats, que no tenien un entorn familiar capaç d'atendre'ls si es posaven malalts i que, a més, es quedaven sense diners en haver de deixar la feina. Per tant, l'única solució que els quedava per subsistir o intentar curar-se era ingressar a l'Hospital. Cal tenir en compte que, per contra, l'artesanat local, a més de la família, disposava de la beneficència gremial. D'aquesta manera, la procedència geogràfica dels malalts, de la mateixa manera que el nombre d'ingressos, va ser molt heterogènia i va variar d'acord amb les diferents conjuntures demogràfiques i econòmiques. En línies generals, es pot dir que hi va haver un tendència general a l'augment d'ingressos anuals, tot i que van experimentar grans variacions, ja que això estava en relació directa amb causes conjunturals com ara epidèmies, visites del rei a la ciutat o períodes de fam a zones properes. En aquests anys es podia arribar a registrar un total de 4.000 ingressos, quan les xifres normals estaven al voltant dels 1.000 ingressos l’any. D'altra banda, tots els malalts, excepte els dements i les prostitutes del bordell, anaven a l'Hospital per voluntat pròpia, i allà eren atesos gratuïtament. En aquest cas, els bojos tornaven a ser una excepció, ja que només la seua indigència extrema i manifesta i la dels seus familiars podia exonerar-los de costejar l'estada.
 

Entrada a l'antic Hospital

 

L'Hospital atenia els malalts amb un elevat nombre d'empleats, dels quals gairebé la meitat exercien càrrecs de tipus assistencial. El personal de serveis (cuiners, forners, galliners, etc.) en representaven un terç. L'eclesiàstic va ser molt escàs fins al 1585, ja que només hi havia un vicari i un sagristà. Però, des d'aquesta data, després de la institució de quatre capellanies a partir de dos llegats testamentaris de dues dones nobles de la ciutat, l'hospital va tenir nou sacerdots empleats, un vicari, quatre confessors i altres quatre capellans no confessors. Finalment, de la burocràcia s'encarregaven els empleats dedicats a les tasques d'administració i gestió. Entre el personal assistencial hi havia tant professions cristal·litzades (els metges, els cirurgians i l'apotecari), com meres ocupacions exercides per persones sense cap mena de preparació (infermers, servicials, etc.). Aquest grup estava fortament jerarquitzat, ja que al capdavant hi havia el metge, que passava visita dues vegades al dia als malalts i donava les ordres necessàries al cirurgià, que realitzava les cures, a l'apotecari, que preparava els medicaments, i als "pares" i "mares" o caps de sala, que tenien al seu càrrec les diferents infermeries. A més, hi havia un batxiller ("vellant"), que era un estudiant de medicina que ocupava, en certa manera, les funcions de metge de guàrdia, ja que era el responsable de reconèixer els malalts quan arribaven i d'enviar-los a la sala corresponent, passava consulta diàriament amb els metges i era l'encarregat del control de les receptes que es preparaven a l'apotecaria. Tot el personal assistencial, a excepció dels metges, tenia l’obligació de residir amb les seues famílies a les dependències de la institució. Els salaris, lògicament, eren molt diversos i van oscil·lar fortament d'una època a una altra. Els que més cobraven eren els cirurgians i l’apotecari, mentre que les retribucions més baixes les cobraven els servicials de les sales. Tot el personal ingressava, a part d'un salari en diners, les anomenades racions, que eren unes quantitats en espècie de diversos productes, particularment aliments. La quantitat i tipus de ració variava en funció de la categoria i responsabilitat del càrrec.

La dieta dels malalts es basava, fonamentalment i d'acord amb el sistema alimentari valencià del moment, en pa de blat, carn de corder i pollastre, ous i vi, a més de peix durant les abstinències religioses i verdures cultivades a l'hort. Els aliments es consumien fonamentalment cuits i rostits, així com també en gran quantitat de brous ‒molt importants per als malalts segons les normes dietètiques de l'època‒ i fruita cuita. Els malalts, segons l'afecció que patiren, rebien un tractament mèdic o quirúrgic. L'Hospital disposava d'una apotecaria que s'ajustava tant a les normes del Col·legi d'Apotecaris de la ciutat, com als tractats de matèria mèdica de l'època. Tots els medicaments que hi havia a la farmàcia tenien indicacions terapèutiques precises i, en gran mesura, eren eficaços. Els bojos, considerats com a malalts, també es van beneficiar d'aquesta terapèutica. A més, es realitzaven diferents operacions quirúrgiques, tant per als ingressats com per a persones que acudien a rebre aquest tractament dels cirurgians de la institució. Finalment, durant la primavera i la tardor, s'administraven uncions mercurials com a tractament del mal francès.

L'Hospital va tenir des d'un principi una estreta relació amb l'Estudi General. D'una banda, la majoria dels metges de la institució van ser alhora catedràtics i, de l'altra, hi ha constància explícita de la utilització de l'Hospital per a l'ensenyament de la medicina. Aquest aspecte, el podem confirmar a través de la presència del batxiller, que atenia els malalts a canvi de la pràctica mèdica que obtenia, i l'existència, almenys des del 1586, al recinte hospitalari d'una "caseta de notomies", recinte on es practicaven les autòpsies, que van utilitzar els catedràtics de l'Estudi.

L'Hospital tingué una vida molt llarga (de fet continua en funcionament en l'actualitat en una altra localització). Els diferents edificis i espais ‒innumerables i ben diversos, atesa la gran activitat que s’hi desplegava per atendre i tenir cura de totes les necessitats dels malalts, com per gestionar la institució‒ es varen anar adequant a les exigències, les idees mèdiques  i els esdeveniments, de vegades tràgics, de cada moment. En l'espai que va quedar buit arran de l'enderrocament de la muralla i l'edifici principal, s'inaugurà el 1885 la Facultat de Medicina, de la qual a penes queden trets en la porta principal, fins que es va traslladar la nova facultat a Blasco Ibáñez. Avui les insignes sales de la Biblioteca Pública de Valencia aprofiten la magnificència de l'imponent edifici hospitalari construït al segle XVI. Menor sort va tenir el segon creuer, iniciat el 1586, del que només es van construir dos braços i del qual no queda res. Malauradament, solament resta dempeus el creuer del 1512, la resta ‒inclòs el creuer del 1586 i l'Hospital dels Innocents del segle XV‒ es va enderrocar a principi dels anys 60 del segle XX; és una de les poques coses que queden intactes, després de la desídia i els espolis, d'aquell conjunt arquitectònic, part indestriable de la història de la ciutat durant segles.

 

Marialuz López Terrada (INGENIO, CSIC-UPV)

Carmel Ferragud (Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència 'López Piñero'-Universitat de València)

Publicat per:
 
Aquesta pàgina web utilitza cookies pròpies i de tercers amb fins tècnics , d'anàlisi del trànsit per facilitar la inserció de continguts en xarxes socials a petició de l'usuari . Si continua navegant , considerem que accepta el seu ús . Per a més informació consulte la nostrapolítica cookies