Logo de la Universitat de València Logo del portal

  • Laboratori

Personatges i espais de ciència: Jaume Ferran i Clua

Personatges i espais de ciència: Jaume Ferran i Clua

El 1885 s’inoculà per primera vegada en l’home una vacuna composta per bacteris vius atenuats. Aquest fet tingué lloc a València, durant una epidèmia de còlera, i va ser realitzat per Jaume Ferran i Clua. Nascut a Corbera de l’Ebre (Tarragona) l’1 de febrer de 1851, estudià Medicina a Barcelona i després d’exercir uns mesos a Pla del Penedès, es traslladà a Tortosa, on ocupà la plaça de metge titular entre 1874 i 1887, data del seu establiment definitiu a Barcelona. En la seua consulta compaginà la Medicina General amb l’Oftalmologia, la Hidroteràpia i l’Electroteràpia, a més d’ocupar diversos càrrecs administratius en algunes de les institucions de la població, sent director de l’Hospital Civil, metge-director de la Casa Provincial de Caritat, director de Sanitat Martítima del port i subdelegat del partit judicial.

Amb el seu col·laborador, l’enginyer químic Inocenci Pauli, desenvolupà una intensa i variada activitat científica i tècnica, sobre tot en el camp de la fotografia i de la telefonia. Fruit d’aquest treball conjunt fou l’establiment de la comunicació telefònica entre Tortosa i Tarragona, la distància de la qual de 84 quilòmetres fou la major coberta fins aleshores per aquest mitjà.  

A Tortosa va establir relació amb el valencià Josep Joaquim Landerer, qui havia publicat ja brillants treballs sobre Geologia i Astronomia. Ferran s’interessà pel microscopi que Landerer utilitzava en els seus estudis petrogràfics i l’encarregà que demanara un per a ell amb la finalitat de realitzar treballs histològics. En la nodrida biblioteca científica de Landerer va poder llegir les Notas que el microbiòleg Louis Pasteur publicava en Comptes Rendus de l’Acadèmia de Ciències de París i aviat s’apassionà per una disciplina encara incipient, la Microbiologia.  En el seu propi domicili montà el 1880 un petit laboratori bacteriològic i molts dels estris els fabricà personalment. Allà preparà, per primera vegada a Espanya, les vacunes contra el carboncle i el mal roig del porc que Pasteur acabava de desenvolupar i la tècnica del qual va seguir pas a pas. El propi bacteriòleg francès li proporcionà en alguna ocasió cultius de microorganismes juntament amb les instruccions per a la preparació de les vacunes.

Quan en 1884 Robert Koch descobrí el microorganisme responsable de la còlera,  Ferran començà els seus estudis sobre aquesta malaltia i la seua prevenció. En la seua opinió, la immunitat es produïa sense que el microbi s’hagués multiplicat i era deguda a l’acció a distància de substàncies elaborades pel germen, denominades diastases. Per a obtenir la profilaxi de la còlera, proposà el mateix mètode utilitzat per Pasteur per a prevenir la còlera de les gallines, és a dir, la filtració de la sang dels colèrics de manera que els microbis quedaven retinguts i es conservaven les diastases. Afirmava que la inoculació d’aquest filtrat, de virulència atenuada i graduable a voluntat, es seguiria des d’un estat refractari fins a la còlera. Aquest raonament teòric va servir a Ferran per a elaborar la seua vacuna anticolèrica que quedà plasmada en la seua Memoria sobre el parasitismo bacteriano, premiada per la Reial Acadèmica de Medicina de Madrid en 1884. Aquell mateix any, l’epidèmia de còlera havia arribat a Europa provinent de la Índia, i al mes d’agost, l’Ajuntament de Barcelona designà Ferran com a bacteriòleg d’una comissió enviada a Marsella per a estudiar la malaltia, acompanyat per Pauli. En els hospitals per a colèrics de Marsella i també de Tolon, on es comprovava l’acció del vibrió colèric acabat de descobrir per Robert Koch, Ferran fou capaç d’aïllar i cultivar aquest microorganisme. De tornada a Tortosa, emportava gèrmens vius, que aconseguí passar per la duana ocultant-los en caixes de mistos. Amb ells va prosseguir els seus estudis bacteriològics i descobrí que les injeccions subcutànies de gèrmens vius immunitzaven front a dosi mortals del mateix germen. Després de comprovar l’efecte d’aquesta nova vacuna en si mateix, o en Pauli, i en diversos familiars i amics, comunicà el seu descobriment a l’Ajuntament de Barcelona i a l’Acadèmia de Ciències de París.

Malgrat les mesures preventives adoptades, la còlera havia penetrat a Espanya en agost de 1884 per la localitat alacantina de Novelda, encara que aviat quedà dominada. No obstant això, rebrotà amb especial virulència a novembre en Beniopa, afores de Gandia. Amalio Gimeno i Manuel Candela, catedràtics de la Facultat de Medicina de València i membres de la Junta Provincial de Sanitat, van ser comissionats per acudir a la citada població, i declararen oficialment que la malaltia era la còlera asiàtica. El 31 de desembre, Amalio Gimeno acudí al laboratori de Ferran a Tortosa per a informar-se directament dels descobriments del microbiòleg català. En el transcurs d’aquesta visita, s’inoculà amb la nova vacuna anticolèrica que acabava d’experimentar Ferran.

A mitjans de març, la còlera reaparegué a la província de València, concretament a Xàtiva. Gimeno, consultat pel governador de València sobre les mesures que haurien d’adoptar-se, reclamà la presència de Ferran i defensà la utilització de la vacuna. El metge català arribà a València el 4 d’abril acompanyat del seu col·laborador Pauli i al dia següent es desplaçà a Xàtiva, on confirmà la naturalesa de la malaltia. Huit dies després es registrà el primer cas a la ciutat de València. Es tractava d’un empleat del ferrocarril contagiat a Xàtiva. En la sessió de l’Ajuntament celebrada el 15 d’abril, es demanà a l’alcalde que les mesures sanitàries no foren ostensibles, per a no alarmar la població i, fins i tot, que declarara que no s’havia donat cap cas de còlera a la capital. Durant un mes els casos pogueren ser controlats, però l’epidèmia avançava sense parar. Les mesures sanitàries aplicades resultaren ineficaces a l’ensopegar amb la poca col·laboració de la població, que continuava abocant les aigües residuals a les sèquies les aigües de les quals regaven les fruites i verdures que consumia la ciutat.

Ferran fou cridat novament a València per a que iniciara una campanya de vacunació. Instal·là el seu laboratori en la cuina d’una casa aleshores deshabitada, propietat de Manuel Candela i allà començà la seua tasca, ajudat per Pauli i per diversos metges valencians. Entre els primers inoculats figuraren la major part dels professors de la Facultat de Medicina, com Santiago Ramon i Cajal i més de dos-cents metges. El 24 d’abril es dirigí a vacunar a Alzira, juntament amb Pauli i Gimeno, qui pronuncià un discurs en l’Ajuntament explicant els beneficis de la vacuna. Es vacunaren les dues terceres parts dels habitants, començant així les vacunacions a gran escala. En aquesta població Ferran caigué malalt de paludisme i hagué de tornar a Tortosa. Una vegada refet, reprengué la campanya de vacunació a Xiva, Xest, Benifaió i moltes altres localitats, juntament amb la pròpia capital valenciana. No obstant això, la polèmica envoltà tota la campanya. Els ferranistes defensaven l’eficàcia de la vacuna, mentre els antiferranistes argumentaven que les estadístiques de Ferran no sempre eren fiables i que el líquid inoculat no produïa la còlera atenuada, sinó que augmentava la receptibilitat al germen colèric, amb la qual cosa el nombre de contagis era major.

A principis de juny el nombre de casos nous era de quatre a huit diaris, amb una mortalitat del huitanta per cent i el pànic s’apoderà de la ciutat. Les autoritats es van veure obligades a centrar els seus esforços en la capital valenciana, doncs el control del reg de les collites fou inviable davant el temor que apareguera la fam. S’augmentà la neteja dels carrers i les clavegueres, s’aïllaren els habitatges dels colèrics, s’aconsellà bullir l’aigua i es practicaren fumigacions amb desinfectants gasosos, inútils però de gran efecte en la població. L’evolució de la còlera es controlava dia a dia mitjançant l’anàlisi de l’aigua de beguda realitzat pel gabinet químic del laboratori municipal.

Durant el mes de juliol l’epidèmia augmentà sense parar, arribant a unes 500 invasions i quasi 300 morts diàries. Durant aquests dies tingué lloc un fet que els antiferranistes usaren hàbilment per a desprestigiar el metge català. Ferran inoculà les monges i els acollits en l’Asil de les Germanetes dels Pobres de València, en el qual la còlera havia causat 65 defuncions. Ferran va advertir que la vacuna era ineficaç en les persones ja envaïdes, les quals es van fer constar en el registre de vacunacions. En total es vacunaren 88 persones, 8 asilats i 80 monges, 15 de les quals tenia diarrea premonitòria. En els cinc primers dies després de la inoculació, temps necessari per a que la vacuna tinguera efecte, van caure malaltes 30 de les germanes i en van morir 16. La polèmica revifà i el Govern nomenà una comissió que, acompanyada per Ferran i Gimeno, vistià molts pobles, en la majoria dels quals l’ambient era hostil a la vacunació i tan sols es va poder vacunar a Ondara, Cambrils i Santa Pola. Malgrat que els resultats van ser plenament favorables per a la inoculació anticolèrica, la comissió (formada per metges aliens a la bacteriologia: un dissector anatòmic, un especialista en malalties venèries i un tocòleg) va emetre un dictamen negatiu, sens dubte pressionada per l’oposició a la vacuna del ministre de la Governació Francisco Romero Robledo, el successor del qual ratificà el 28 de juliol la prohibició que ningú, excepte Ferran, realitzara les inoculacions. Davant aquesta situació, el bacteriòleg es negà seguir vacunant i regressà a Tortosa. L’epidèmia, que havia començat a decréixer, es va extingir en el mes de setembre després de cobrar-se 4919 víctimes d’un total de 7084 afectats. Ferran realitzà més de trenta mil inoculacions, d’elles cinc mil a la capital, amb només 54 inoculats morts.

A les raons científiques contràries a la vacuna, es sumaren enfrontaments personals de Ferran, home de caràcter difícil, amb personalitats de la medicina sense cap preparació en el camp de la bacteriologia i que influïren en gran mesura sobre el Govern, contrari a la seua persona. Això va ser aprofitat pels partits de l’oposició, liberals i republicans, que defensaren la vacunació anticolèrica fins el punt que la població atacava o exalçava el metge català segons fos l’actitud dels seus polítics preferits. A aquesta ja enverinada polèmica es sumaren mesures sanitàries impopulars, com els cordons sanitaris, l’aïllament en llatzerets i les quarantenes, que agreujaven la delicada situació econòmica de les comarques valencianes d’aquest any, molt castigades per les gelades i les riuades. Ferran no tardà en exposar la ineficàcia d’aquestes mesures i els responsables dels mitjans de producció valencians es van adherir a la seua vacuna, última esperança d’acabar amb l’epidèmia el més aviat possible.

 

Passada la campanya de vacunació anticolèrica, Ferran començà a treballar amb la vacuna de la ràbia, posada en pràctica per Louis Pasteur aquest mateix any de 1885. Sol·licità a l’Ajuntament de Barcelona que establira un Institut de Vacunació antiràbica, tal com havia fet a París el microbiòleg francès. Proposà que en un futur l’anomenat Institut s’ocupara també de fabricar altres vacunes i de realitzar anàlisis microbiològics de l’aigua, aire i aliments. Finalment, l’Ajuntament optà dos anys després per obrir un Laboratori Microbiològic Municipal sota la direcció de Ferran. Substituí la pauta vacunal antiràbica de Pasteur, en la qual s’inoculaven dosis successives de vacuna durant 20 dies, per l’anomenat mètode supraintensiu, que només necessitava 5 dies. Igualment que Pasteur, Ferran es trobà amb que l’aplicació de la vacuna ocasionava de vegades casos de paràlisi, que li costaren fortes crítiques.

En paral·lel a les seues investigacions sobre la ràbia, Ferran s’interessà per la profilaxi de la febre tifoide i de la diftèria. En 1887 assajà per primera vegada una vacuna elaborada amb bacils tífics vius. Després de prova-la en ell mateix, l’aplicà a membres de la brigada d’obrers de les clavegueres de Barcelona. Les fortes reaccions secundàries que aquesta vacuna provocava i les nombroses crítiques que va rebre per elles l’obligaren a abandonar aquest tractament. Quatre anys més tard es declarà a Barcelona una epidèmia de febre tifoide. Ferran va remetre una carta a l’Ajuntament en la qual oferia subministrar gratuïtament a través del seu laboratori particular la vacuna que fos necessària. L’Ajuntament ni tan sols acusà rebut d’aquesta, la qual cosa reflectia la mancança de confiança en el treball de Ferran, tantes voltes rodejat de polèmica.

També causà una gran controvèrsia la utilització de la vacuna que preparà contra la diftèria. La va provar en ell, en dos dels seus fills i en els dos fills del seu amic Pere  Aldavert, futur president de la Lliga de Catalunya. Tres dels xiquets emmalaltiren greument, i el fill més petit d’Aldavert va morir. Aquesta mort i els casos de paràlisi rere l’aplicació de la vacuna antiràbica portaren a la constitució d’una Comissió de Governació davant la qual declararen els membres del Laboratori. Aquests acusaren a Ferran d’haver-se precipitat en assajar en l’home les vacunes de la ràbia i la diftèria. La Comissió acordà rebaixar el sou a Ferran, obligar-li a utilitzar el mètode de Pasteur en l’administració de la vacuna antiràbica i prohibir-li realitzar assajos de vacunes en l’home.

Quan Pierre Roux dugué a terme els primers assajos sobre la seroteràpia antidiftèrica en 1894, Ferran dirigí una memòria a l’Ajuntament en la qual exposava el cost aproximat de la fabricació d’aquest sèrum al Laboratori Municipal i els possibles ingressos que li reportaria la seua comercialització. A partir de l’any següent s’obrí el servei de seroteràpia als locals del Laboratori. Aquesta institució preparava també vacunes front a diferents epizoòties, com el carboncle i el mal roig del porc. Ferran, que ja les preparava en el seu laboratori de Tortosa, començà a produir-les a gran escala a Barcelona. Com a conseqüència d’una epidèmia del mal roig del porc a Mallorca en 1892, la Diputació Provincial acordà sol·licitar els serveis de Ferran, qui emprengué amb èxit una campanya de vacunació en l’illa.

L’esclat d’una greu epidèmia de pesta a Oporto en 1899 va fer que l’Ajuntament de Barcelona anomenara una Comissió presidida per Ferran, per a estudiar la malaltia en la ciutat portuguesa i adoptar les mesures més oportunes per a evitar la seua penetració a Espanya. El bacteriòleg català preparà i aplicà una vacuna antipestosa, que al seu retorn a Barcelona inoculà també a diversos membres del personal del laboratori. Dos d’ells, van patir una fort reacció postvacunal, per la qual cosa Ferran s’enfrontà de nou a acusacions d’imprudència, de mala pràctica per no atenuar suficientment el bacil de la pesta i de vacunar sota amenaces als mossos de la brigada encarregada de capturar gossos per al laboratori.

Necessitat de més espai davant la creixent activitat del seu laboratori particular, Ferran es traslladà en 1900 al barri barceloní de la Sagrera on obrí l’Institut de Patologia Experimental i d’Higiene, conegut com Institut Ferran. Allà mantenia un consultori, practicava inoculacions i elaborava vacunes per a la seua distribució comercial. Al poc temps començaren a aparèixer en la premsa barcelonina diversos articles molt crítics sobre la responsabilitat de Ferran en els accidents vacunals ocorreguts en el Laboratori Microbiològic Municipal, així com amb la seua gestió administrativa al front del mateix. S’al·ludia a la possible utilització dolenta del diners ingressats en pagament de les vacunes subministrades i una possible falta de ètica al coincidir els serveis que prestava en el seu laboratori privat amb els oferts pel Municipal. Fins i tot es denunciava que el sèrum diftèric sobrant en aquest últim es desviava a l’Institut Ferran.  Davant la gravetat d’aquestes acusacions, l’Ajuntament obrí un expedient administratiu que es tancà davant les explicacions de Ferran. No obstant això, les crítiques augmentaren al produir-se quatre morts per ràbia després la inoculació de la vacuna subministrada pel Laboratori Municipal. Els treballadors del centre, des del vicedirector Lluis Claramunt als mossos de laboratori, denunciaren diverses irregularitats en la gestió de Ferran i posaren de manifest el mal ambient que regnava al treball, la seua pèrdua de prestigi personal i professional i la falta d’una separació nítida entre la seua activitat pública i el seu treball privat en l’Institut de la Sagrera. Una de les veus més crítiques fou la de Ramon Turró, que dirigia la secció bacteriològica encarregada de la inspecció d’aliments. L’Ajuntament obrí un nou expedient administratiu a Ferran. El seu advocat, Juan Sol i Ortega, va fer arribar una carta a un grup de reconeguts investigadors a qui exposà la situació de Ferran i demanà la seua opinió sobre el seu treball. Personalitats de la talla de Pierre Roux i Eli Metchnikoff entre altres, destacaren la seua importància com a microbiòleg, centrant-se quasi exclusivament en els seus treballs sobre la còlera. La comissió que investigava la responsabilitat de Ferran dictaminà que aquests testimoni no permeteren calibrar el valor de la seua vacuna antiràbica- Això portà en 1905 a la seua destitució com a director del Laboratori Microbiològic Municipal, càrrec que en el que el va substituir Ramón Turró.

Apartat del seu treball com a funcionari públic, Ferran dedicà la resta de la seua vida a l’activitat privada en el seu Institut de la Sagrera. L’estudi de la tuberculosi ocupà la major part del seu temps. Ja a Tortosa s’havia interessat en el cultiu del bacil de Koch i la seua observació microscòpica. A l’utilitzar mitjans de cultiu diferents als emprats en aquest moment, observà característiques morfològiques del bacil desconegudes fins aleshores, per la qual cosa proposa un cicle evolutiu del germen tuberculós que el feia derivar d’una mutació brusca d’un bacteri sapròfit, a la que anomenà alfa, contreta per tots en la infantessa. A partir d’aquesta teoria elaborà una vacuna, anomenada anti-alfa, destinada a impedir el pas de la forma alfa, innòcua, a la forma patògena o gamma i començà la seua fabricació.  

Ferran provà per primera vegada la seua vacuna anti-alfa el 1919 a Alzira, on també havia començat la campanya de vacunació anticolèrica en terres valencianes en 1885. Ho va fer a instàncies del tisiòleg Josep Chabás, decidit partidari de les teories microbiològiques de Ferran sobre el bacil de Koch. En aquesta ocasió comptà amb el suport del director general de Sanitat Manuel Martín Salazar. Realitzà catorze mil inoculacions, sense que es produirà cap contratemps, i amb la col·laboració entusiasta de la població alzireny que recordava amb un gran èxit la vacunació contra la còlera anys enrere.

Dos anys després, realitzà una campanya de vacunació antituberculosa a Mallorca, encara que aquesta vegada alguns sectors mostraren la seua hostilitat davant la nova vacuna. Mentre realitzava aquesta campanya, es declararen en l’illa diversos casos de ràbia. Des de la premsa local es pressionà a les autoritats per a que consultaren a Ferran sobre el tractament de la malaltia i la possibilitat d’obrir a Palma de Mallorca un Institut Antiràbic semblant a l’existent a Barcelona. Ferran demanà al seu fill Joan, qui dirigia un centre privat d’aquestes característiques en la ciutat comtal, que obtinguera el material necessari per a organitzar un servei antiràbic, el muntatge del qual i l’ensinistrament del personal vacunador es va fer càrrec la Casa de Socorro de la ciutat. La polèmica originada per aquesta campanya va fer que en tornar a Barcelona, Ferran renunciara a prendre possessió de la seua plaça com a membre de la Reial Acadèmia de Medicina d’aquesta ciutat, retirant el discurs d’ingrés que ja havia lliurat a aquesta corporació.  

En 1925, la revista mèdica barcelonesa El Laboratorio organitzà una expedició formada per metges espanyols i hispanoamericans, presidida per Ferran, amb la finalitat de visitar els principals centres docents i laboratoris d’investigació alemanys, els quals realitzaren diversos actes d’homenatge a la labor científica del microbiòleg català. Dos anys després, els seu delicat estat de salut i la seua avançada edat no li van impedir acceptar una invitació del govern argentí per a presidir a Córdoba el Primer Congreso Panamericano de la Tuberculosis. Buenos Aires havia estat la primera ciutat fóra d’Espanya en la qual s’havia utilitzat amb èxit la vacuna anti-alfa.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, es va suprimir la subvenció que l’Institut Ferran rebia a canvi de subministrar la seua vacuna antituberculosa als centres de la Beneficència. Ferran demostrà amb nombroses estadístiques l’eficàcia de la seua vacuna i Francisco Murillo, director General de Sanitat, dictà una Reial Ordre en la qual es recomanava la seua aplicació als xiquets ingressats als establiments benèfics. No obstant això, la vacuna anti-alfa fou reemplaçada poc després per la vacuna BCG, que començava aleshores a introduir-se a Espanya de la ma del tisiòleg català Lluís Sayé i Sempere.

Durant la seua visita a Barcelona en maig de 1929, el rei Alfons XIII va voler conèixer Ferran, a qui va fer conèixer la seua intenció de concedir-li una condecoració o bé, un títol nobiliari, però Ferran refusà qualsevol tipus de distinció. Jaume Ferran i Clua va faltar el 22 de novembre d’aquest mateix any.

María José Báguena Cervellera

Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero

Universitat de València

Imatges:
Publicat per:
 
Aquesta pàgina web utilitza cookies pròpies i de tercers amb fins tècnics , d'anàlisi del trànsit per facilitar la inserció de continguts en xarxes socials a petició de l'usuari . Si continua navegant , considerem que accepta el seu ús . Per a més informació consulte la nostrapolítica cookies