El 24 de maig de 1941, Joan Peset era afusellat al cementeri de Paterna. S’executava així una sentència que l’havia condemnat a mort un any abans. El delicte? Cap. L’excusa? "Auxilio a la rebelión". Moltes vegades m’he preguntat si aquell dia recordà que un altre 24 de maig, però trenta-un anys abans, havia guanyat la càtedra de medicina legal de Sevilla, punt de partida d’una brillant trajectòria acadèmica i professional que es va veure truncada per la violència feixista.
El seu assassinat, però, no va suposar només la seua eliminació física. Al meu parer, els seus enemics van aconseguir també la seua "mort civil" i la seua "mort intel·lectual". Per què dic açò?, doncs perquè els diferents actes de reivindicació de la figura de Peset no han transcendit gaire més enllà de l’àmbit acadèmic, i poc o res saben d’ell la majoria de valencians, malgrat que un hospital i una gran avinguda de la capital del país porten el seu nom. A més, i potser és una impressió subjectiva, sempre m’ha fet l’efecte que s’ha recordat molt la seua figura de rector de la Universitat i de diputat d’Izquierda Republicana, mort vilment pel franquisme, i massa poc la seua activitat científica i professional.
Perquè Peset fou, per damunt de tot, un científic. Això sí, un científic que entengué que ni podia ni devia mantenir-se al marge de la societat en què vivia, per la qual cosa va decidir participar activament en aquest projecte regenerador i modernitzador que va significar l’arribada de la República. I, com ho va fer? Utilitzant el seu prestigi professional i intel·lectual. Per aquesta raó, sempre que he estat convidat a parlar del professor Peset he intentat reivindicar aquesta faceta d’home de ciència, de reconeguda solvència tant en l’àmbit espanyol com europeu. D’altra banda, sóc de l’opinió que els valencians no ens podem permetre el luxe d’ignorar un personatge cabdal de la història de la nostra medicina. Som-hi doncs.
Joan Peset va nàixer a Godella el 2 de juliol de 1886 en el si d’una nissaga de metges que es remunta fins al segle XVIII. El seu besavi i el seu avi havien sigut metges. També ho va ser son pare, Vicent Peset. Aquest, doctor en medicina i en ciències químiques, havia fundat el 1888 un laboratori on desenvolupava la seua activitat professional, tasca que compatibilitzava amb la docència a la Facultat de Medicina, primer com a professor auxiliar i, des del 1892, com a catedràtic de terapèutica.
Així doncs, medicina, laboratori i docència van estar presents des d’un principi a la vida del jove Peset. No debades, el mateix any en què va finalitzar el batxillerat obtingué el títol de perit químic (1901) i començà a col·laborar en el negoci familiar. I no ens pot sorprendre que, quan va iniciar l’etapa universitària, l’orientara cap a l’obtenció d’una formació que li permetera dedicar-se a l’ensenyament d’una especialitat com la medicina legal. Amb aquesta finalitat, a més de doctorar-se en medicina (1907), ho va fer en ciències químiques (1908) i en dret (1909), sense oblidar l’obtenció d’una pensió de la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (JAE) per a especialitzar-se en anàlisi química aplicada a la medicina legal.
En efecte, Joan Peset va formar part de la primera fornada de pensionats de la JAE i, al final de novembre de 1907, viatjà cap a Wiesbaden, on inicià una estada al laboratori Fresenius, un dels centres més prestigiosos d’Europa en el camp de la química analítica. Uns quants mesos després es traslladà a París per continuar la seua formació al laboratori de toxicologia que dirigia Jules Ogier.
Però Peset anirà més enllà de l’objectiu inicial del seu viatge d’estudis: durant l’etapa parisenca aprofitarà l’ocasió per a assistir a les classes sobre autòpsies i medicina del treball que impartia el catedràtic de medicina legal Léon Thoinot, així com per a instruir-se en tècniques d’identificació criminal i en fotografia mètrica sota el mestratge d’Alphonse Bertillon.
Al final de maig de 1908, Peset tornava del seu viatge científic per Europa. Havia perfeccionat la sòlida formació de laboratori que ja tenia quan va partir. A més, l’estada en dos dels laboratoris capdavanters d’Europa li va permetre establir relacions personals i professionals amb científics d’altres països i, de pas, li va facilitar poder publicar en revistes de prestigi com l’alemanya Zeitschrift für Analytische Chemie o la francesa Annales d’Hygiène Publique et de Médecine Légale, circumstàncies que li permeteren, sens dubte, donar "visibilitat" a l’activitat científica que va desenvolupar al llarg de la seua carrera professional.
D’altra banda, els informes que havia remès mensualment a la JAE durant el seu pensionat, a més de les publicacions derivades de les seues investigacions i les avaluacions favorables dels seus mestres, li permeteren aconseguir el certificat de suficiència de la Junta, el qual facilitava l’accés al professorat universitari.
No és estrany, doncs, que amb aquest bagatge intel·lectual aconseguira la càtedra de medicina legal de Sevilla l’any 1910, amb només 24 anys. Iniciava així una carrera universitària en què el jove professor aplicarà des d’un primer moment les tècniques docents apreses durant el seu periple europeu. Convençut de la importància de l’ensenyament pràctic en una docència de qualitat, va muntar un laboratori amb tot l’instrumental ideat pel seu mestre Ogier per tal d’oferir als alumnes un aprenentatge allunyat de la simple lliçó de càtedra. Aquesta manera de fer l’acompanyarà al llarg de tota la trajectòria com a professor, tant a Sevilla com a València on, per permuta, va tornar el 1916. Així, els alumnes aprenien les diferents tècniques forenses, com la detecció de l’arsènic mitjançant l’aparell de Marsh o l’estudi de les taques de sang, alhora que assistien a autòpsies medicolegals o visitaven el manicomi per a l’estudi dels malalts mentals. I tot això acompanyat d’un tracte pròxim amb els alumnes, poc freqüent en l’època, com el fet de deixar que s’examinaren de l’assignatura per parts, en qualsevol moment i als llocs més insospitats: teatres, tramvies etc.
Nogensmenys, durant l’etapa valenciana tindrà lloc un salt qualitatiu iniciat poc abans d’abandonar Sevilla: passarà de ser docent a ser "mestre", és a dir, a crear escola. Onze tesis doctorals dirigides per ell i diversos articles publicats pels seus deixebles sota la seua orientació així ho demostren. A més, de la seua mà eixiran gran part dels catedràtics de medicina legal de les universitats espanyoles abans de la Guerra Civil. Uns es formaran amb Peset des de la seua etapa d’estudiants. Altres, ja llicenciats, acudiran al mestre des de diversos punts de l’estat per millorar la seua formació toxicològica i de laboratori abans d’opositar a càtedra. No debades Ricardo Royo-Villanova, que amb el temps seria catedràtic de l’assignatura a la Universitat Central, ja el 1925 considerava Joan Peset "nuestra principal autoridad en materia de toxicología forense".
Aquest mestratge anirà més enllà de l’àmbit universitari i s’estendrà al professional: en el si de l’Institut Provincial d’Higiene de València, dirigit per Peset, es formaran inspectors de sanitat, metges de sanitat exterior i altres professionals de la salut publica. Amb aquesta institució, reprenia Peset a València la seua activitat fora de l’àmbit universitari: la medicina de laboratori, activitat que ja havia iniciat a Sevilla el 1911 com a director del laboratori bacteriològic municipal.
L’Institut, però, serà un projecte més personal: fundat per l’inspector de sanitat Joan Torres i pel mateix Peset el 1916, tenia un contracte de serveis amb la Diputació de València mitjançant el qual es comprometia, a canvi d’una subvenció anual, a actuar com a laboratori de l’Hospital General, i també a cobrir altres necessitats de la corporació provincial en matèria d’anàlisi d’aigües o d’elaboració de vacunes, alhora que se li permetia dur a terme aquests tipus de tasques amb caràcter privat.
Pocs anys després, en morir Torres, Peset es quedarà com a únic director i, de fet, l’Institut i el laboratori fundat per son pare, Vicent Peset, es fusionaren i constituïren un sol negoci fins al 1930, any en què la Diputació li va comprar l’Institut i va rescindir el contracte. A partir d’ací, Joan Peset continuà la seua tasca professional dirigint el laboratori familiar, ampliant poc després les seues activitats a la producció i la comercialització de fàrmacs.
Sens dubte, dues coses destaquen en la feina de Peset a l’Institut: en primer lloc, la lluita contra la febre tifoide, que ja havia començat a Sevilla. En efecte, com a cap del laboratori bacteriològic d’aquesta capital fou comissionat per estudiar a París la vacuna ideada per Hyacinthe Vincent i, en tornar, comença a elaborar-la al laboratori andalús, amb la finalitat d’iniciar les primeres campanyes de vacunació per la província. Ja a València, reprengué aquesta activitat, en què és de vital importància la seua actuació durant les epidèmies que van patir a Xest (1916) i a Torrent (1917). Ens podem fer una idea de la magnitud d’aquesta tasca pel fet que fou condecorat dues vegades pel govern espanyol. I no solament això: Vincent, creador de la vacuna, es va referir a ell com l’apôtre de la vaccination, i l’any 1918 fou convidat a fer una conferència sobre la vacunació antitífica a la facultat de Medicina de París, alhora que era nomenat membre honoris causa de la Société de Thérapeutique.
No menys important fou l’activitat que dugué a terme durant l’epidèmia de grip de 1918 en aconseguir, en col·laboració amb els doctors Colvée i Rincón de Arellano, elaborar una vacuna contra el pneumococ, microorganisme que havien identificat en tots els casos més greus i que era el causant de les complicacions respiratòries de la malaltia. El seu paper en aquesta crisi sanitària també fou molt valorat entre la comunitat mèdica, com ho acredita l’opinió de Fernando Rodríguez Fornos: clínic de prestigi i catedràtic de la facultat de Medicina de València, considerava que les investigacions de Peset sobre la grip eren les que s’havien fet "con más rigor y seriedad científica" de tot l’estat, a més de ser les que estaven "más en armonia con lo que la clínica enseña".
Com es pot suposar, la seua activitat a la càtedra i al laboratori es va traduir en un considerable volum de treballs publicats, vora un centenar, tant en revistes espanyoles com estrangeres. Aquesta tasca tingué un grau d’impacte no gens menyspreable en la comunitat científica. Bona prova d’això és que molts d’aquests articles van ser ressenyats en publicacions com la francesa Bulletin de l’Académie Nationale de Médecine o l’alemanya Chemisches Zentralblatt, i citats en textos com la toxicologia química de Léon Barthe, professor de l’assignatura a Bordeus, el tractat de química toxicològica del seu mestre Ogier o el tractat de medicina legal dels espanyols Lecha Martínez i Lecha Marzo.
I sobre què publica Peset? Doncs podem diferenciar dos camps: la medicina legal, òbviament, i allò que podríem anomenar de manera genèrica medicina de laboratori, incloent-hi la immunologia i la bacteriologia. Del primer grup destacaria els treballs relacionats amb els mètodes microquímics, en els seus dos vessants: la microquímica toxicològica, orientada fonamentalment a la detecció dels alcaloides; i la microquímica medicolegal, aplicada en el camp de la criminalística a l’estudi de les taques produïdes per fluids corporals. En totes dues farà aportacions noves i mantindrà alguna polèmica científica amb altres autors, com l’italià Angelo de Dominicis, a més de ser punt de partida d’una línia d’investigació que seguiran els seus deixebles.
Pel que fa als treballs de laboratori, cal remarcar els que estan relacionats amb la febre tifoide. De la seua importància ja n’he parlat adés i no m’estendré massa. Només vull afegir que la seua tasca en aquest camp serà de les més ressenyades per altres autors, i destaca la seua proposta de substituir, almenys al País Valencià, la vacuna antitífica per una de mixta que actuara també davant la febre de Malta.
Arribats en aquest punt no puc deixar d’esmentar el seu projecte de tractat de medicina legal. La idea inicial de Peset i de l’editor Manuel Marín consistia en una obra de dos volums, d’unes sis-centes pàgines cadascun, el primer dels quals hauria d’haver eixit publicat el 1927, i el segon, l’any següent. Com és sabut, no fou així i el tractat mai no s’arribà a publicar. Les raons? Doncs sempre he pensat que a la rigorositat que es va autoimposar a l’hora de donar a conèixer un text d’aquestes característiques es va afegir l’assumpció per part de Peset de tasques de gestió a la Universitat. Tots dos factors, junt amb la seua implicació en política dificultaren la finalització del que pogué ser un dels grans tractats de medicina legal del moment.
Docència, treball, publicacions..., què més? Doncs acudeix a congressos, imparteix conferències i, el 1928, reactiva Crónica Médica. Considerada una de les millors revistes mèdiques espanyoles de l’època, entre els redactors es trobava el bo i millor de la medicina valenciana, com ara Puche, Urtubey, Rincón de Arellano, Fornos o Barcia. I un detall: des de les seues pàgines es va iniciar la publicació de l’Índice Español de Literatura Médica, reconegut com un dels primers intents a l’estat espanyol de crear un sistema d’informació bibliogràfica en ciències de la salut.
Fruit de tota aquesta tasca seran els reconeixements i l’assumpció de càrrecs institucionals. Alguns ja els he anomenat més amunt. Altres: professor honorari de l’Instituto de Medicina Legal, Psiquiatría y Toxicología de la Universitat Central; president de l’Institut Mèdic Valencià; vicepresident de la Reial Acadèmia de Medicina de València; nomenat pel govern francès Officier de l’Instruction Publique... I a la Universitat, degà de la Facultat de Medicina, vicerector i, per fi, el rectorat, no gens tranquil per cert. Es va iniciar amb l’incendi de l’edifici del carrer de la Nau, que va provocar protestes irades entre els estudiants per l’actuació negligent que tingueren les autoritats locals. Peset va haver d’utilitzar tota la seua capacitat de convicció i tot el seu esperit dialogant per a apaivagar els alumnes, i no seria l’única vegada.
Com podem veure, un perfil que ningú no gosaria titllar de revolucionari i que va posar al servei de la candidatura del Front Popular en les eleccions de 1936, on serà el candidat més votat a la circumscripció de València. Després, la guerra, on realitzarà tasques que els vencedors consideraran mereixedores del càstig més sever: comissari civil de l’exèrcit, director de l’Agrupació d’Hospitals de Castelló i director de l’Hospital Base de València, alhora que continuava atenent les ja escasses obligacions com a diputat.
En acabar la contesa, Albatera, i la Model, i els consells de guerra, i la condemna a mort amb una conferència com a prova de càrrec principal (maleïda conferència). Després, una llarga espera. Finalment, Paterna.
Per finalitzar, torne a les reflexions que feia a l’inici d’aquest article. Enguany es compleix el centenari de l’arribada de Joan Peset a la càtedra de medicina legal de València. Crec que el millor homenatge que se li pot fer és recordar qui fou, què fou: un bon home, compromès amb el seu poble. Però també un científic de nivell, la tasca del qual cal divulgar i reivindicar. Perquè ens dóna prestigi com a poble. I els valencians ho necessitem. Ara més que mai.
Felip Martínez Montsó
Departament d'Història de la Ciència i Documentació de la Universitat de València
Personatges i espais de ciència es un projecte de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València que compta amb la col·laboració de l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència "López Piñero" i amb el suport de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia i del Ministeri d'Economia, Indústria i Competitivitat
