Logo de la Universitat de València Logo del portal

  • Laboratori

Personatges i espais de ciència: Rafael Vilar Fiol

Personatges i espais de ciència: Rafael Vilar Fiol

Rafael Vilar Fiol

Convé dir-ho d’entrada: Rafael Vilar Fiol (1885-1971) és a hores d’ara un personatge força desconegut, en bona mida com a conseqüència de l’exili a França arran de la Guerra Civil. A partir de 1939 la seua vida va transcórrer a París, ciutat on va morir sense haver vist el final de la dictadura del general Franco. Certament, ja octogenari va tornar ocasionalment, però la destinació no fou València, sinó Madrid. Les dades que hem pogut reunir reflecteixen encara una figura parcial i fragmentària, ubicada en escenaris inconnexos i successius, que inclouen activitats, institucions i localitzacions molt diverses.

És, a més, un personatge difícil d’encabir en una classificació estàndard. De fet, no és fàcil saber quina fou la faceta principal en la seua dilatada trajectòria científica i professional. Des d’una visió miop, seria temptador –a més d’empobridor– reduir la seua biografia a alguna de les disciplines o especialitats que va cultivar al llarg dels anys: odontologia, otorinolaringologia, estomatologia o, ja jubilat, anatomia comparada i filogenètica. No obstant, sí podem afirmar que els seus interessos científics van girar al voltant de l’aparell bucodental i per extensió de tot el territori oronasofaringi. Se n’interessà tant pels vessants morfològics i fisiològics com pels patològics, diagnòstics i terapèutics, incloent-hi els quirúrgics i farmacològics.

En aquesta línia, caldria destacar les aportacions al coneixement anatòmic dels sins nasals i paranasals i, en concret, a la configuració evolutiva de l’os etmoide i la seua significació en la verticalització del crani en l’espècie humana. Tanmateix, no podem oblidar que, com a professional, Vilar Fiol fou un metge que tenia consulta oberta al públic, segons consta en els anuaris del Boletín de la Unión Sanitaria Valenciana (1920-1936). Des del 1922 al 1936 Vilar Fiol va exercir com a odontòleg i otorinolaringòleg successivament als carrers dels Drets, Pintor Sorolla, Governador Vell i Ambaixador Vic, de la ciutat de València. Més endavant, veurem que a París, va exercir com a otorinolaringòleg, primer a l’Institut Prophylactique de l’Institut Pasteur (1940-1947) i després al Dispensario Cervantes de la Creu Roja Republicana Espanyola (1948-1954).

Nascut a Gilet (el Camp de Morvedre) l’any 1885, Rafael Vilar Fiol va obtenir al juliol del 1906, ben jove per tant, el títol de llicenciat en Ciències (secció de Químiques) per la Universitat de València. Tres anys més tard, el diari Las Provincias es congratulava perquè havia assolit el grau de doctor. En paral·lel, sent encara estudiant de ciències, havia iniciat l’any 1903 la carrera de Medicina, estudis que va abandonar temporalment el 1910 quan ja tenia aprovats els tres primers cursos. Llavors, Vilar Fiol va decidir traslladar-se a Madrid, potser influït pel seu pare –Antonio Vilar Ridaura–, un acreditat cirurgià i dentista d’origen alcoià. A l’Escuela de Odontología madrilenya va aprovar Odontologia i Pròtesi dentària, dues assignatures que, juntament amb els tres primers cursos de medicina superats, li van permetre obtenir el títol d’odontòleg el 1911. Amb aquestes credencials es va traslladar a París i a Berlín, on va aprofundir en l’estudi de les infeccions bucals –especialment la piorrea alveolar– sota la direcció dels millors especialistes de l’època. A París es va formar amb el prestigiós dentista d’origen cubà Óscar Amoedo (1863-1945), que era professor de l'École Odontotechnique i expert en odontologia legal.

L’any 1924 va exposar la seua casuística, acumulada durant més de deu anys d’exercici professional, al Congreso Nacional de Odontología, celebrat a Sevilla. Aleshores va reprendre els estudis de medicina a València i va obtenir el títol de llicenciat al maig del 1927. Pel juliol de l’any següent va assolir el grau de doctor en Medicina a Madrid amb una tesi sobre les infeccions bucals, que recollia la seua experiència com a odontòleg. En aquella època assistia als congressos internacionals, tant als d’odontologia i estomatologia com als d’otorinolaringologia, preferiblement de l’àrea francòfona. De fet, el francès era la llengua vehicular dels seus treballs científics, tot i que també publicava en castellà i, en algun cas, en alemany.

A València, Rafael Vilar Fiol va mantenir una estreta relació amb l’Instituto Médico Valenciano (IMV), la degana de les associacions mèdiques de la ciutat. Així, al febrer de 1927 –abans, per tant, de concloure els estudis de medicina– va impartir una conferència sobre el càncer de boca. La premsa de l’època es referia a ell com «el eminente y doctor odontólogo Rafael Vilar Fiol», malgrat no haver acabat la carrera. I tenia raó la premsa, perquè era doctor en Ciències.

L’any següent, 1928, va ser premiat per l’IMV amb el títol de soci honorari pel seu treball «Seno maxilar en relación al sigmoides y al seno frontal», un treball que seria traduït al francès de seguida. Vilar Fiol descrivia per primera volta un conducte que comunica el si maxil·lar amb els sins etmoïdal i frontal. Aquest conducte es coneix internacionalment des d’aleshores com fosseta de Vilar Fiol, un dels pocs epònims anatòmics espanyols del segle XX. El 1929 va tornar a col·laborar amb l’IMV, però aquesta vegada compartint estrada amb Fernando Rodríguez Fornos (1883-1951), catedràtic de Patologia mèdica de la Universitat de València. La coautoria de la conferència no va ser debades, atès que el tema va girar al voltant de la relació entre les infeccions bucals i la medicina interna. En aquesta ocasió, Vilar Fiol va presentar la nova tècnica per al tractament de les infeccions bucals que preconitzava el seu col·lega i amic Alexandre Besredka (1870-1940), reconegut immunòleg de l’Institut Pasteur de París. Cal destacar que Alexander Fleming (1881-1955) estava fortament interessat pels estudis bacteriològics de Besredka relatius als llavors anomenats “antivirus”, això és, cultius de bacteris capaços de produir una immunitat local.

El 1927 Vilar Fiol va començar la seua carrera acadèmica com a professor ajudant de l’assignatura «Tècnica anatòmica» a la Facultat de Medicina de València. La promulgació de la Llei Callejo, que permetia la dotació de noves càtedres mèdiques, li va brindar l’oportunitat d’ocupar una plaça de professor d’Odontologia i de plantejar la possibilitat de fundar, a València, una escola d’odontologia al si de la Facultat de Medicina.

Amb l’adveniment de la República a l’abril de 1931, Vilar Fiol va encapçalar el projecte de fundar una escola d’odontologia a València, la iniciativa del qual partia en realitat de l’alumnat de la Facultat de Medicina organitzat al voltant de l’Asociación Profesional de Estudiantes de Odontología de Valencia. Aquesta associació estava integrada en la Federación Universitaria Escolar i estava presidida per l’alumne Cayo de Basterra.

Aleshores l’únic centre competent a tot l’Estat per concedir el títol d’odontòleg era l’Escuela de Odontología de Madrid, cosa que obligava un gran nombre d’estudiants valencians a desplaçar-s’hi. Aquesta idea tenia el suport decidit de la Universitat, la Diputació i l’Ajuntament de València, que aportaven recursos de tot tipus, humans i materials. Fins i tot, la premsa conservadora de València va aplaudir la iniciativa de Vilar Fiol. Per últim, a l’abril de 1932, el Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes va dictar una resolució contrària a la proposta, i el projecte fou bandejat de manera irrevocable. En la resolució ministerial va pesar la pressió de l’escola madrilenya, que no tenia gens d’interès a perdre alumnes, però també la dels col·legis d’odontòlegs, tant el de Madrid com el de València, que temien un increment desmesurat del nombre de professionals. Si s’haguera aprovat, l’escola valenciana hauria disposat d’uns locals, annexos a l’Hospital Provincial i a la Facultat de Medicina, amb entrada pròpia pel carrer de Quevedo, en les immediacions del carrer de Guillem de Castro.

Abandonat definitivament el projecte d’escola d’odontologia, Vilar Fiol va apostar per unes altres vies d’actuació en l’esfera pública. Per una banda, va entrar en política, una activitat que, per a ell, estigué sempre lligada a l’àmbit de la sanitat; i, per una altra, va optar per opositar i aconseguir un lloc de treball oficial. En efecte, al març de 1933 guanyava la plaça d’otorinolaringòleg al Sanatori de Fontilles (la Marina Alta), un centre especialitzat en la lluita contra la lepra. I, en esclatar la guerra, va adquirir un paper important en la gestió de la sanitat valenciana; en concret, va ocupar el càrrec de secretari general del revolucionari Comitè Sanitari Popular, la qual cosa no li va impedir que, a l’octubre de 1936, fóra nomenat director de l’esmentat sanatori.  

Pel que fa a la seua activitat política i sindical, el 1932 Vilar Fiol va ser elegit vocal de la Federació Valenciana Socialista. També durant els anys de la República va fundar i impulsar el Sindicat Mèdic de la UGT a València i província, en què va ocupar diferents càrrecs: secretari i president provincial i delegat en el Comitè Nacional. Cal recordar que el Sindicat Mèdic de la UGT havia estat fundat pel salubrista Marcelino Pascua (1897-1977), figura de reconegut prestigi internacional i primer director general de Sanitat de la República. Durant aquesta etapa Vilar Fiol va participar activament en el debat al voltant de l’assegurança social de malaltia i maternitat, tot actuant com a intermediari entre el Sindicat Mèdic i els responsables sanitaris del Govern. Això no obstant, les seues inquietuds polítiques el van dur a participar, de vegades, en debats de caire divulgatiu, i així trobem el seu nom entre els conferenciants de les jornades organitzades el 1932 per l’Ateneu de Burjassot amb el títol Ciencia y política. Tot plegat explica que, al final de la guerra, Vilar Fiol s’haguera vist obligat a exiliar-se, i que, en aquelles circumstàncies, França fóra la destinació preferent.

No hem trobat cap indici sobre el camí que va seguir Vilar Fiol per passar a França arran de la desfeta republicana de 1939. Potser, com tants valencians, se’n va anar primer a l’Alger i des d’allí va arribar a la França metropolitana; o potser va conèixer l’amarga experiència dels camps de concentració. Sabem, però, que al setembre d’aquell mateix any –l’any de les catàstrofes, com se l’ha anomenat molt encertadament– treballava ja al sanatori antituberculós de Dreux, localitat pròxima a París situada entre Normandia i l’Illa de França, i que poc després es va incorporar a l’equip facultatiu de l’Institut Prophylactique de l’Institut Pasteur, situat al núm. 36 de la rue d’Assas, on treballaria com a otorinolaringòleg fins al 1947. Els informes dels espies franquistes diuen que ho va aconseguir gràcies a les seues vinculacions amb la maçoneria, tot i que apunten que ell no era maçó. No mencionen, tanmateix, que com a científic havia mantingut unes relacions estretes amb els seus col·legues francesos, entre ells Alexandre Besredka, cap de servei de l’Institut Prophylactique, qui des de 1933 s’havia distingit per acollir nombrosos científics alemanys d’origen jueu que fugien de les lleis antisemites implantades per Hitler i els seus partidaris als països centreeuropeus.

A París, Vilar Fiol va publicar un llibre, titulat L’homme et le milieu social (Alcan, 1940), la redacció del qual havia començat a València. El va acabar just unes setmanes abans de l’esclat de la II Guerra Mundial, una guerra –segons ell– entre la civilització i la barbàrie. Prohibit durant l’ocupació nazi, el llibre fou severament criticat poc després de l’alliberament de França en La Pensée, la prestigiosa revista francesa afí al “racionalisme modern”. Des de posicions marxistes, Jean Kanapa (1921-1976) el va atacar de manera implacable perquè el considerava, a més de pretensiós, una aproximació mancada de “mètode sociològic” i sobrada d’afany moralitzador.

El 1947, en constituir-se la Casa Regional Valenciana a París, Vilar Fiol va ser nomenat membre del primer consell directiu. La Casa era una entitat moderadament valencianista presidida per Josep Castanyer i Fons (1900-1951), que va sorgir en el marc de l’exili republicà. Fou encomanada a Vilar Fiol la Vocalia d’Assistència Social, probablement en reconeixement a la seua dedicació mèdica als refugiats espanyols a l’Institut Prophylactique de l’Institut Pasteur sota l’empara de la Creu Roja. En efecte, Vilar Fiol havia estat nomenat “delegat sanitari”, per a París, del Comitè Central de la Creu Roja de la República Espanyola, que s’havia (re)constituït a Tolosa de Llenguadoc la primavera de 1945 sota la presidència de Josep Martí Feced (1890-1963), antic dirigent de la Creu Roja a Catalunya.

Significativament, al principi la delegació a París de la Creu Roja tenia la seu a l’esmentat Institut Prophylactique i, en concret, als locals del Servei d’Otorinolaringologia on treballava Vilar Fiol. Amb el consentiment del Comitè Internacional de la Creu Roja (CIRC) en la distància i l’empara directa de la Creu Roja Francesa, la Creu Roja de la República Espanyola, com ha estudiat Alicia Alted, va crear una xarxa de dispensaris, situats a diverses ciutats franceses, per tal de prestar assistència sanitària i social als milers de refugiats espanyols. Mentrestant, el règim militar de Franco aconseguia mantenir-se en el poder gràcies al suport del Regne Unit i dels Estats Units en el marc de la Guerra Freda. Als dispensaris de la Creu Roja treballaven metges, dentistes, infermeres i practicants espanyols, també exiliats com els seus pacients, amb el beneplàcit del Govern francès. La Llei Billoux, de 1945, permetia als sanitaris estrangers d’assistir els seus compatriotes en centres que proporcionaven ajuda humanitària, la qual cosa implicava, malgrat els límits marcats, un reconeixement implícit dels seus títols acadèmics i professionals. Així va nàixer també l’Hospital Varsòvia de Tolosa de Llenguadoc, un centre assistencial que avui rep el nom d’Hôpital Joseph Ducuing. La Creu Roja Republicana Espanyola va arrelar a les poblacions on hi havia colònies de refugiats espanyols. Molt debilitada després de la mort de Franco pel retorn dels exiliats i la manca de recursos, es va extingir definitivament l’any 1986 amb l’entrada d’Espanya en la Unió Europea.

Des d’un punt de vista científic, el capítol més interessant de la biografia de Vilar Fiol és sens dubte l’integrat pels seus estudis sobre la configuració dels sins nasals i paranasals i, més exactament, el procés de pneumatització creixent que experimenten aquestes estructures en el procés evolutiu dels mamífers superiors. El descobriment del conducte que comunica els sins maxil·lars amb els frontals a través de l’etmoide es remunta a 1928, com hem vist més amunt. No es tractava d’una simple curiositat anatòmica, ja que aquesta troballa tindria importants repercussions per a entendre la patogènia de les sinusitis i adoptar estratègies terapèutiques més eficaces. Jean Terracol (1883-1972), catedràtic d’otorinolaringologia de la Universitat de Montpeller, ho va advertir a la primeria dels anys trenta i va atribuir a Vilar Fiol el descobriment de l’esmentada fosseta nasal. Anys després, el 1965, Terracol reconeixeria el deute que havia contret amb Vilar Fiol i va compartir l’autoria de la monografia titulada Anatomie des fosses nasales et des cavités annexes, que va rebre l’any següent el Prix Orfila de l’Académie Nationale de Médecine de París.

En la dècada dels anys cinquanta, si fa no fa coincidint amb la seua jubilació, Vilar Fiol es va adscriure com a investigador voluntari al Muséum National d’Histoire Naturelle de París, en concret al Laboratori d’Anatomia Comparada que dirigia Jean Anthony (1915-2004). Aquesta vinculació li permeté prosseguir al llarg de quasi dues dècades els seus estudis sobre els sins nasals i paranasals i estudiar, en especial, l’anatomia comparada de l’os etmoide. Li interessava el paper de la pneumatització del crani en la verticalització dels mamífers superiors, un dels capítols més apassionants de l’evolució i, en particular, en el procés d’hominització, una línia d’investigació que Vilar Fiol havia iniciat a València i que ara, a París, afloraria de nou. Contribuïa de retruc, segurament sense pretendre-ho, a confirmar l’existència d’una tradició valenciana de científics defensors del pensament evolucionista en biologia, com ara el catedràtic d’Anatomia Pelegrí Casanova Ciurana (1849-1919) i els estudiants agrupats en l’Academia Médico-Escolar que van organitzar l’any 1909 l’homenatge a Charles Darwin.

Al desembre de l’any 1969, amb més de vuitanta anys, Vilar Fiol va entrar en contacte amb el Departamento de Paleontología de la Universidad Complutense de Madrid, invitat pel director, Bermudo Meléndez (1912-1999). Pocs mesos després, el dia 9 d’abril de 1970, va participar en un dels Coloquios de Paleontología, les actes dels quals solien publicar-se posteriorment en la revista CO-PAL. La seua intervenció va versar sobre la pneumatització cranial com a clau en el procés de verticalització en l’evolució dels mamífers. Molt probablement era la seua última aparició pública, perquè un any després ja era mort.  

 

Com hem dit a l’inici, Vilar Fiol havia nascut el 1885 a Gilet (el Camp de Morvedre). Això no obstant, cap carrer del seu poble, ni de la ciutat de València, porta el seu nom. No hi ha cap rastre, en la memòria col·lectiva, d’un personatge que va intentar fundar una escola d’estomatologia a València durant la República, que va dirigir el Sanatori de Fontilles durant la Guerra Civil, que treballà com a otorinolaringòleg a l’Institut Pasteur de París sota el jou nazi, que va reorganitzar la Creu Roja Republicana després de l’Alliberament de França i que, ja jubilat, col·laborà com a investigador voluntari amb les tasques del Muséum National d’Histoire Naturelle de París. La seua invisibilitat és tal que, malgrat la recerca biogràfica realitzada, tan sols s’ha pogut trobar un retrat seu amb unes condicions de qualitat ínfimes. El 2021 farà cinquanta anys de la seua mort. Seria un bon moment per a analitzar històricament la polièdrica figura de Vilar Fiol en tota la seua complexitat, deslliurant-la de l’oblit i la desmemòria.

Àlvar Martínez Vidal (Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero / Universitat de València)

Xavier Garcia Ferrandis (Universidad Católica de Valencia)

Imatges:
Publicat per:
 
Aquesta pàgina web utilitza cookies pròpies i de tercers amb fins tècnics , d'anàlisi del trànsit per facilitar la inserció de continguts en xarxes socials a petició de l'usuari . Si continua navegant , considerem que accepta el seu ús . Per a més informació consulte la nostrapolítica cookies