Agenda UV

Partint del treball de les artistas llatinoamericanes, selecionades en aquest curs, hem pogut establir una espècie de genealogia feminista de l'art que ens va a permetre visualitzar una altra Història de l'Art, a més, lluny de la perspectiva eurocèntrica i anglosaxona, en la qual el cos femení no és ni modelatge ni construït per homes des de la mirada masculina, sinó que són les pròpies artistes les que han estat capaces de poder-la revertir, d'inventar un nou llenguatge fora de l'estructura patriarcal a través de la creació de representacions en les quals el gènere no es vegi suprimit ni desmaterialitzat, sinó reivindicat i negat, al mateix temps que afirmat, qüestionat, deconstruït i reconstruït

Les seves obres es corresponen a unes imatges extremes, adjectiu aplicat a allò conegut com el més intens o elevat, l'eina del qual: el cos, té la capacitat de ferir, de suscitar, de provocar i de furgar en els nostres tabús. Unes imatges en les quals s'indaga en els límits de l'art corporal, les quals expressaven un afecte de l'ànim, de l'alegria, de la ira o del dolor. Les mateixes que a través dels seus esquinçaments interns han trencat amb l'estat de tensió que les sotmetia el patriarcat, atemptant contra els seus cossos i les seves ments a través de repetits esquemes, i amb el passat que les convertia en éssers passius i cosificats. Tot això és una irreverència, una irreverència mostrada a través de la combativitat i això significa resistència i feminisme.