És prou conegut a aquestes alçades que al llarg de la recent celebració de la Pasqua Militar el Ministre de Defensa García Vargas i altres alts càrregs militars van llençar un discurs sospitósament monocorde, de uniformitat evidentment calculada, de crítica als insubmisos - encara que sense mencionar-nos pel nostre nom-: "extravagants", "profundament insolidaris", va ser part del seu refinat llenguatge.
Aquestes declaracions han causat evident malestar en nombrossos mitjans de comunicació i altres àmbits socials, que no han estalviat en alguns casos irades crítiques. El Moviment d'Objecció de Consciència [MOC] vol fer públic que no comparteix en un sentit literal aquesta forma d'indignació davant les declaracions de la cúpula militar i el Ministre de Defensa.
En primer lloc, hi ha raons per a pensar que aquestes opinions llençades per dirigents militars i polítics no són estrictament sinceres; és a dir, que no reflectixen el seu veritable coneixement de la situació objectiva del moviment antimilitarista i la campanya d'insubmissió a l'Estat Espanyol. Haurem de creure que el Ministre de Defensa no conéix el dossier que, elaborat recentment pel Ministeri de Justícia i Interior, qualificava la insubmissió com una mena de participació política, dossier del que ens informava Diario 16 el dia 2 de gener de 1995 ?. Segons aquesta notícia, aixi mateix, [El Ministeri de Justícia i Interior] assumeix que el seu caràcter es pacífic i l'aceptació de la presó la distingueix d'altres formes il-legals de pressió. Admeteix també que els insubmisos busquen un canvi polític, la derogació d'una llei per a ells injusta o la supressió d'un exèrcit.
El superministeri reconeix així alló que tothom sabem desde molt abans, fins i tot per la via de l'experiència propia: que la desobediència civil exercida per un moviment social organitzat no només és compatible amb la democràcia, sinó que és un acte essencialment democràtic; en tant que no és l'estratègia d'un grup de pressió en defensa d'interesos privats, una defensa insolidaria de privilegis particulars: ha estat al llarg del temps i és encara avui, molt al contrari, un exercici legítim de sobirania popular, que reclama amb l'exemple la participació activa de les persones en la construcció d'allò social. "Per primera vegada, el Govern reconéix que la desobediència civil pot estar fundada en motius de consciència, pero té una finalitat darrera, política, pública, que excedeix de la consciència individual, assegura el gabinet del ministre [Belloch]" (Diario 16).
Si García Vargas i la cúpula militar conéixen, deuen conéixer, tot açò, per què diuen aquestes coses en públic?
El Ministeri de Justícia i Interior s'ha vist obligat a transigir en un tebi reconéiximent de la condició democràtica de la nostra desobediència civil (sols per a distraure del seus plans per a metamorfosar les formes de repressió carcelaria actuals pels més subtils paranys d'eliminar als insubmisos desde el punt de vista dels drets ciutadans). Defensa, com a plat fort de la Pasqua Militar, llença els seus exabrubtes envers eixos extravagants que refusen complir amb un imperatiu constitucional, contraposant-los als bons ciutadans que exercixen el seu deure i dret a servir a la societat (però no s'oblida de tritllar als prestacionistes d'objetors de conveniència en molts altres moments, principalment quan la pujada de l'objecció de consciència posa relativament en perill els plans de reclutament del seu Ministeri). Tot allò no delata més que el seu propi nerviosisme davant el que és ja avui evident, la gran incidència del moviment antimilitarista i de la campanya d'insubmissió, difícilment contestable a no ser amb arguments pobres i repressió sistemàtica (a data de avui, al voltant de 200 insubmisos empresonats); una projecció social que ens fa guanyar terreny en la finalitat de l'antimilitarisme: continuar minvant poder al militarisme i augmentant les parceles de poder i llibertat per a la societat civil, guanyades per la via d'una intervenció pública, activa i constant de les persones en la construcció d'un àmbit social i polític, mitjantçant una concepció radical de la participació democràtica.
El seu nerviosisme els duu a la contradicció constant i als insults; no n'hi ha tant de que enutjar-se: es una prova de la seua manca d'arguments i dels nostres encerts.
... I mentres ells continuen discutint si la nostra desobediència civil és més o menys
democràtica, més o menys insolidària, escamotejen el veritable debat:: què cal veritablement
defensar (la pau, el benestar social...), de què cal defensar-se (del militarisme com a projecte
social, de la resolució violenta dels conflictes, de les situacions de desigualtat i explotació...)
i com cal defensar-se (minvant poder al militarisme, tornant poder a la societat civil, ampliant
d'una forma radical les formes de participació democràtica...): en definitiva, parlem de la
necesitat de caminar cap a un món no militaritzat, cap a una societat més lliure i en pau.
MOC València - gener 1995.