Xarrar, xarrar molt, parlar pels colzes... la Trobada Internacional de la Xarxa de Solidaritat de Dones contra la guerra es un ambit de contacte entre diferents realitats, intercanvi d'experiencies, debat feminista i antimilitarista,... i tambe un espai per riure, conneixer-mos, estar juntes i xarrar sense parar...
Aquesta ha estat la IV Trobada, organitzada per Dones de Negre al petit poble de Trensjevac, a la Vojvodina (zona nord de Serbia). Entre els dies 3 i 7 d'agost, mes de 150 dones de 17 paisos (entre ells Franca, Alemanya, Estats Units, estat espanyol, Italia, Israel, ... les diferents zones de l'Ex- Iugoslavia - Croacia, Bosnia, Macedonia, Serbia, Montenegro, Eslovenia,...) ens juntarem per trencar la barrera de la guerra i parlar de la nostra politica de pau.
Dones de Negre ha impulsat aquestes trobades des de l'inici del conflicte a l'Ex-Iugoslavia al 1991, per tal de mantindre la comunicacio entre les dones de tots els territoris d'aquella zona, i el contacte i suport de dones d'altres paisos. Les trobades son part de les activitats de Dones de Negre, dins del seu esforc per convertir el rebuig a la guerra i al militarisme en accions positives. Altres activitats del grup son l'activitat editorial en diferents idiomes (llibres, revistes, ..) per donar veu a les dones contra la guerra, la xarxa de relacions alternatives, els projectes de treball amb refugiats i refugiades, el suport a desertors, la protesta publica i continuada contra la guerra, i en definitiva, l'impuls a la desobediencia civil i la deslleialtat a qualsevol identificacio imposada a la nacio, l'estat, els exercits, ...
El regim de Serbia posa dificultats a aquest grup de moltes maneres. Al llarg de la trobada ho varen fer amb la retencio d'un autobus de dones italianes, interrogatoris, detencions a dones de l'organitzacio, i les amenaces a la gent del poble de Trensjevac. Tambe amb els obstacles diplomatics que hem tingut les dones de l'estat espanyol que voliem participar a la trobada (de 22 visats solicitats, l'embaixada iugoslava a Madrit nomes en dona un; quatre dones mes ho intentaren des d'Hungria, i tambe s'afegiren problemes a la frontera...).
Les barreres que ens trobarem no deixaven lloc als dubtes: anavem a un pais en guerra. Papers a Budapest, viatges en tren, angoixa i separacio a la frontera, tornada frustrada a Budapest, mes papers, mes viatges... i per fi la trobada amb les amigues de tot arreu.
Com altres anys, els tallers son grups d'unes 15 o 20 dones on totes parlen d'un tema exposat per la coordinadora. Es tradueixen a un parell d'idiomes, per tal que participen tant dones de l'ex-Iugoslavia com dones d'altres llocs.
El primer va ser "Dones i armes, dones i militarisme". Es tractava, mes que de taller, d'una exposicio per part d'algunes dones que havien parlat previament, i en base a un document preparat per Stasa. Aquesta es la reproduccio d'aquesta introduccio, i un resum del debat posterior:
Stasa: " El militarisme no es sols produit per les forces armades i l'exercit,
sino que la societat sencera integra a la gent dins de la logica militar. Per a
mi, militaritzacio vol dir perdre el control sobre la vida propia. Afecta
particularment a les dones i a la poblacio civil. No hi han dades de com, al
llarg de la historia del patriarcat, les dones han participat a les formacions
militars. Les dones son reduides, mirades nomes com a mares, heroines o
amazones. Hi ha poques dades de com les dones han donat suport a les estructures
militaristes. Jo crec que no sols es un problema de la historia patriarcal
oficial, sino tambe es problema del moviment feminista que ignora la
participacio de les dones al militarisme, i el suport a les estructures
militaristes. Personalment crec que es un gran error, i d'aquesta manera evitem
enfrontar-mos a una gran responsabilitat. Crec que hi han algunes raons per les
que la participacio de les dones al militarisme no es tinguda en compte.
No estic d'acord amb els arguments d'una part del moviment feminista que diu
que nosaltres, com a dones, som apartades de la historia, que som lluny de la
historia patriarcal. Si volem guanyar autonomia hem de descobrir els mecanismes
que militaritzen la nostra consciancia i que poden distorsionar i militaritzar
la nostra idea d'autonomia de les dones. Quan dic que la nostra consciencia
d'emancipacio de la dona esta militaritzada vullc dir el seguent: la majoria de
democracies occidentals han adoptat part del discurs de les dones, no perque els
preocupen els drets de les dones o l'emancipacio de la dona, sino perque tenen
problemes. Hi ha una crissi de reclutament d'homes, i la tassa de natalitat ha
baixat. Aixi que voldria fer una pregunta:
-- Hi ha un eslogan al voltant de la igualtat de possibilitats que considera que
la participacio de les dones a les forces militars representa emancipacio per
les dones. Molts grups de dones -nomes en nomenare dos, la National Organization
of Women als Estats Units, i a Alemanya les revistes de dones Ema - consideren
que el servei militar es un dret i un deure de les dones. Penseu que la
participacio de les dones a les formacions militars es part dels drets de la
dona o es una trampa per a les dones?"
Per errors de la grabacio no tenim el contingut sencer del debat, pero aci van algunes intervencions:
Noemi (València): "Crec que la pregunta te que veure amb l'altra - per que les dones han ignorat la vinculacio amb el militarisme. Que els homes participen a l'exercit es la part de la militaritzacio mes visible; es el que es nota. Pero no ens adonem que la militaritzacio te moltes branques a l'escola, familia, educacio, mitjans de comunicacio,... aixi que la gent sol pensar que allo militar es cosa d'homes, i les dones no tenim que veure amb el tema. (...) Crec que una tasca important per als grups de dones es decodificar aquest llenguatge, demostrar que te molt a veure amb les nostres vides, encara que normalment no es visible (...)"
Per a Ursulla, una dona d'Alemanya, el militarisme es la forma extrema d'opresio del patriarcat. Es el seu entrenament. I per supost, una trampa per a les dones. Micky, d'Israel, veia que a le seua terra, la participacio de les dones a l'exercit, en especial per a les palestines, era vista com a fet positiu. Una intervencio polemica fou la de Rebeca.
Rebeca (Anglaterra): "Crec que les institucions militars, tal com son avui en dia, son una trampa per a les dones. I crec que els arguments del grup america o de la revista alemanya estan basats en una falsa analisi. Pero tambe crec que hem de mirar be quins son els avantatges que te l'exercit per als homes a la societat. Haver servit a l'exercit dona status i drets als homes, des d'una perspectiva de poder politic. Si no has lluitat pel teu pais, no tens veu. D'altra part, molts homes joves han adquirit alli educacio, especialment homes negres o d'oroge humil, o aquells que s'han quedat al marge del sistema educatiu. Es un lloc on adquireixen habilitats i confidents, encara que tambe es queden subjectes a la propaganda i al conformisme. (...) Greenham Common va ser, d'alguna manera, una "universitat" per a joves dones i lesbianes. Penso que les dones i homes joves necessiten un "camp d'entrenament" on tindre una experiencia d'aprenentatge de moltes coses; natacio, autodefensa, conduir, ... coses essencials com aprendre a tindre cura de si mateixes...(...) Si l'exercit es convertira en una educacio ampla en ciutadania, passaria una cosa: s'acabaria el misteri de la masculinitat del fet d'anar a l'exercit.(...)"
Ria (Belgica): "Quant al primer punt de militarisme i exercit, a Belgica els
homes tenien servei militar obligatori fins l'any passat. Des dels anys 60, es
podia triar fer un servei civil en lloc de la mili. Ara no hi tenen que anar, a
cap dels dos llocs. Podeu pensar que esta molt be, pero abans els homes podien
rebutjar el fet d'anar a l'exercit o al servei civil. Als 80 hi hagueren grans
judicis d'homes que es negaven a les dues coses. Tot es veia als diaris, i la
poblacio es veia forcada a reflexionar al voltant de l'exercit i el militarisme.
Ara han estat molt inteligents al crear un exercit professional.(...) Han
desmovilitzat als homes pacifistes. I l'exercit professional tambe deuria
preocupar-mos per altres motius (...).
Moltes dones de classe baixa, igual que passa amb els homes, a l'exercit tenen
una oportunitat de formacio, i sobre tot, de treballar, tenint en compte l'atur
actual. Si una dona no te treball, com dir-li que es una trampa, i que no vaja a
la guerra? Passa igual amb els homes. Els soldats belgues que estan amb la ONU a
l'Ex- Iugoslavia cobren 5000 DM (unes 450.000 pts al mes). Vindre a la guerra no
es sols una aventura; tambe esta ben pagat. (...).
Les dones vinculades al moviment de pau si que veuen la relacio entre dones i
militarisme, pero tenim moltes altres coses que treballar...(...)."
Stasa comentava com l'experiencia de "defensa general i autoproteccio", el sistema seguit a l'Ex- Iugoslavia, no els ha donat resultats positius, ja que ha permes la formacio d'exercits individuals. Tambe explica el que ha passat amb les dones que han anat voluntaries a l'exercit serbi: una utilitzacio als mitjans de comunicacio, amb finalitat nacionalista i propagandista, per a fomentar que els homes hi vagen amb mes motiu.
Un altre taller, el de "Genere i nacio", va comencar amb moltes preguntes previes. El grup de dones era prou gran, i cadascuna va agafar les que mes li van agradar. El fil del taller no va ser el mateix al llarg del temps que va durar, pero aquests son alguns dels aspectes que es comentaren:
Titziana (Italia) planteja les seguents preguntes:
Rina (Italia) va preguntar quin sentit li donaven les dones a la "mare patria". I tambe quina responsabilitat tenen les dones en la construccio del nacionalisme. Ella apuntava tres possibles motius pels que la dona pot donar suport al nacionalisme: per manipulacio, per germanor, pero sense controlar el seu significat, i en tercer lloc, perque realment en son responsables.
Primer algunes dones explicaren el sentit de la paraula "mare patria" o "pare patria" en la seua llengua. A Alemanya per exemple, s'ha vinculat molt temps al nazisme. A Italia es relaciona amb la importancia que se li dona al fet de ser mare, importancia que podia convertir-se en una carrega o un impediment per a les dones, pel fet de veure's reduides a aquest paper de mares, i en especial en temps de guerra. Tambe les italianes comentaven les connotacions negatives de la paraula "patria" entre la gent d'esquerres.
La postura de dones de l'estat espanyol reflectia una visio diferent del nacionalisme, vist des de Catalunya o des del Pais Valencia. Existeix un desig de defensar la cultura propia, pero aixi i tot, el nacionalisme no es suficient per motivar una lluita, degut a la seua base territorial. Ser d'un lloc no es garantia de res, i ser dona tampoc, per tant caldria trobar un altra base des de la que lluitar.
Entre dones de Serbia, com Lepa, costava trobar cap identificacio amb la nacio, perque tota referencia era negativa.
Una expressio que aparegue sovint al llarg del taller era la de preferir ser "ciutadana del mon". Marf (Estats Units) desmitificava aixo: "Als Estats Units, nou ordre mundial vol dir crear consumidors, i ser ciutadana del mon em sembla ser consumidora, les nacions mes unides per explotar millor a la gent. Veig el nacionalisme com una reaccio contra aquesta alienacio global. Necessitem una comunitat, un grup de referencia, pero crec que aquest no te per que ser una nacio, o basar-se en un territori. Els canvis poden vindre de petites comunitats (...) Tambe se li pot donar un sentit a la tecnologia utilitzada per crear conexions en un nou sentit".
Ria va contar l'extranya situacio de Belgica, un pais amb dues llengues, la flamenca i el frances, i amb problemes entre la gent de cadascuna d'aquestes zones. EL problema es creure's millor que l'altre i no respectar les minories o les majories. Alli s'utilitza la llengua per oprimir a grups, per llevar la dignitat. Tambe Piera (Italia) havia vist conflictes aixi a un viatge per Kosovo i Albania. Pero pensava que tambe hi ha cert victimisme entre les dones que creuen que se'ls lleva la seua cultura, i que es queden tancades dins del seu sentiment de pertanyenca, convertint-lo en un cercle tancat.
El debat al voltant d'una altra identitat, no territorial, va seguir amb la intervencio de Julia (Estats Units), contra la culpabilitat de la nacionalitat imposada, a favor del dret a triar amb que ens identifiquem i que ens conecta. Podem rebutjar la construccio de l'estat-nacio i cercar nous camins... En conjunt, un debat molt interessant.
L'ultim dia es planteja un taller mes intim, per dir-ho d'alguna manera, i si es que els altres no ho eren... El taller "Jo soc desobedient" va servir per explicar com les dones del moviment feminista i del moviment de pau, d'una o altra manera, som desobedients a l'estat, a la nacio, als rols imposats, a la civilitzacio. El fet d'estar a la Trobada volia dir ser desobedient, i es tractava de xarrar al voltant de les nostres desobediencies...
Van ser molt variades; les dones de territoris de l'Ex-Iugoslavia havien fet grans transgressions pel simple fet de mantenir l'amistat amb gent de diferent etnia. Slobodanka (Croacia) va ser expulsada de la Kraina per tenir relacio amb gent serbia. Ana (Serbia) conta la seua experiencia des del poble de Trensjevac "Al comencament de la guerra, la policia es va emportar al meu home... em vaig quedar amb els meus fills. Vaig decidir no desanimar-me i seguir endavant amb les coses que son importants per a mi: les amistats, gaudir de la vida... A l'abril del 92 vaig comencar al grup de resistents. 200 homes movilitzats no van voler anar a l'exercit i em vaig dedicar a donar-los suport de moltes maneres... Els tancs serbis van envoltar el nostre poble..."
Tambe impresionant va ser el testimoni de Kevsera (Macedonia). La seua desobediencia va comencar quan va acabar l'escola primaria i va decidir que volia seguir estudiant, cosa que no es possible per a les noies gitanes, que es el seu cas. La seua familia li va prohibir estudiar. "Es la tradicio patriarcal que fa que les dones no tinguem acces a l'aprenentatge. Ningu imaginava que jo seguiria estudiant, i en aquell moment vaig comencar a ser desobedient. Ho vaig aconseguir amb l'ajuda de les meues amigues, perque vaig haver de marxar de casa..." Ara Kevsera forma part d'una associacio que es diu "Organitzacio de Gitanes Desobedients".
Sentirem les desobediencies de dones d'altres paisos. Beth (Dinamarca) ens deia: "Sempre he desobeit a moltes coses; no em vaig casar, encara que si que vaig tindre fills, he viscut a una comuna, he estat a moviments d'alliberament de dones, contra les nuclears,... pero quan et fas gran et trobes un poc sola... No es dificil deobeir quan tens suport al teu costat...". Les joves i les velles, dones que han passat per la preso, les deobediencies quotidianes... un taller que ens dona molts anims, i amb el que varem riure molt...
Un acte important de la trobada es la manifestacio. Enguany posarem a la bossa el vestit negre amb el banyador i la tovallola... Abans de la protesta anarem a fer un passeig i un bany al llac Palic, envoltat d'arbres i gespa, on ningu diria que la guerra es prop... Despres, amb el negre damunt la pell, iniciarem el recorregut pels carrers de Subotica, una de les ciutats mes importants de la Vojvodina, fins la placa on ens concentravem.
Les manifestacions de Dones de Negre son impactants: tot negre, missatges en molts idiomes, grans globus negres i lila, el silenci... Un gran cercle de dones envolta un cercle de flors, i despres, de torxes enceses quan es fa de nit... alguns crits de "mir sada" (pau ara) en molts idiomes, gent del poble que s'incorpora al cercle, i per acabar, cancons...
La manifestacio va tindre com a punt negatiu la detencio d'algunes dones. Nomes arribar a la ciutat, els tancs serbis havien passat per davant de nosaltres, movilitzats cap a la frontera (aquells dies es produia l'atac croata a la Kraina, i l'ambient era tens...). Les nostres cameres havien estat massa indiscretes...
I tot el que podia quedar per dir, les conclusions, els agraiments, noves convocatories... es van quedar per a l'assemblea final. Comentarem els fets de la Kraina, i el que suposava per a les dones d'aquelles zones, les quantitats de gent refugiada... Ens explicaren tots els problemes que les autoritats serbies havien posat a la trobada, i parlarem de la necessitat de comunicacio malgrat els impediments.
Luisa (Italia) va fer un bonic resum del sentit de la Trobada: "No es tracta d'estar aqui sols en contra de la guerra, sino de construir una politica alternativa per a dones. Als tallers hem parlat molt d'aixo. Venim de diferents paisos, som de diferents edats, classes, opcio sexual, condicions... i es important que portem endavant la nostra activitat quotidiana i al mateix temps pensem globalment, tenint present la nostra relacio. Fent aixo no estem creant sols una petita xarxa de dones; estem veient un futur d'un mon diferent, una alternativa, onles dones tinguem el poder de canviar el capitalisme i el patriarcat, el sistema imperialista on uns dominen als altres. No sols estem resistint, tambe construint. (...)
El nostre esforc als nostres paisos ha de ser fer saber la veritat, intentar desmuntar la imatge que els mitjans de comunicacio donen del que esta passant aqui.(...). Tambe aconseguir ajuda per a la poblacio, i fer pressio als nostres governs contra la violencia, la guerra, el racisme,... lluitar per la nostra llibertat, i continuar en contacte...(...)".
Al final de la tarda tinguerem l'assamblea final. I les Dones de Negre tenen tant que dir que podiem haver estat hores alli, donant gracies, comentant els problemes haguts, parlant de les tasques pel proxim curs... I per la nit, festeta al Disco-Bar resistent de Trensjevac. He trobat dones boniques, fortes, punts en comu, idees, ... Ahir vaig gaudir molt dels tallers, de la conexio, del "women power" que diu Ria...
Avui l'ambient era d'adeu. Temps just per fer una entrevista a Stasa i a Bojan, i pujar al bus... Torno cap a Budapest en tren. Ja hem passat la frontera i estem fora. Aixo em feia temor, perque no es pot saber fins on arriba l'arbitrarietat de la frontera, i l'anada va ser prou dura per a mi... Viajo amb la Rebeca, dues angleses mes, i la Micky d' Israel. es mes agradable tornar acompanyada...
Estic "no se com"...Suposo que com si m'haguera buidat d'un contingut movil i bullent,... com si comencara a veure-ho tot de lluny i em preguntara "i ara que?"
...Ara, un dia de rodar per Budapest, i un altre d'aeroports, de rodar per Roma , i tornar a casa... pensar en les tasques que surten d'estos dies... que la guerra no esta lluny d'alla de València, que podem dir i fer moltes coses..."