Entre els responsables de les violacions dels drets humans (desaparicions forçoses, execucions extrajudicials, tortures, etc.) comeses a Llatinoamèrica, es troben els anomenats <<esquadrons de la mort>> o grups paramilitars els membres del quals són policies i militars -que actuen fora de servei- i elements civils integrats en patrulles <<d'autodefensa>>, tots fortament armats, vestits de civil i sota ordre superior; a més, aquests grups constitueixen l'<<aparell clandestí de repressió>> perquè no estan sotmesos a la llei com l'exèrcit o la policia (encara que només sigui en teoria) (1). Els grups esmentats cometen de forma contínua i sistemàtica violacions dels drets humans mitjançant el seu lligam amb les estructures estatals i militars per participació o tolerància, de forma que es pot dir que els els grups paramilitars superen l'àmbit de fenomen aïllat i marginal per esdevenir un instrument de terror, d'intimidació i de repressió (2). Les activitats de la repressió clandestina -recolzades i fins i tot promogudes per les autoritats civils- tenen una concepció política: l'equiparació opositor polític -subversiu- enemic; així, des d'organitzacions que siguin capaces de promoure idees oposades a les oficials, fins als camperols que viuen en zones dominades per la guerrilla (i per tant considerats com a <<guerrilleros>>) poden ser víctimes dels atacs del esquadrons de la mort. La col.laboració de l'exèrcit no es limita a la formació tècnica de persones o en la presència d'agressors, perquè també hi ha proves que els militars donen els mitjans adients per a l'assoliment de les finalitats encomanades als esquadrons de la mort, finalitats desenvolupades i pensades sempre a llarg termini (3).
El caràcter militarista dels esquadrons de la mort es concreta i tambè es reprodueix, en la mancança de judicis pels actes dels seus membres, és a dir, en la impunitat total. En la majoria dels casos de desaparicions forçoses i homicides polítics, no se'n realitza cap investigació i, si n'hi ha alguna, els militars protegeixen sistemàticament els soldats, els paramilitars i els seus superiors. Els mitjans utilitzats varien d'acord amb la intensitat necessària dels cas concret. En primer lloc, es pot negar la responsabilitat dels implicats en el esdeveniments en qualificar les víctimes com a <<guerrilleros>> que van morir en combat o com a civils que van caure en enfrontaments entre l'exèrcit i la guerrilla. Si aquest instruments no assoleixen els seus objectius, el següent pas és l'obstrucció dels processos que van sorgir; per aconseguir-ho les autoritats militars es negen a donar els noms de les persones implicades. Aquesta mancança de col.laboracio a les investigacions es complica quan les possibles proves són destruïdes o falsificades. En cas que tots els anteriors capteniments hagin fracassat, s'arriba fins a l'amenaça i, fins i tot, l'assassinat dels testimonis, jutges i observadors (encara que siguin estrangers). A més, els casos de violacions dels drets humans comesos per militars o membres de la policia són jutjats en tribunals militars que absolen els acusats o retiren les acusacions.
Una altra forma d'assolir la impunitat consisteix en la participació de les autoritats civil (parlamentàries, concretament) en la redacció d'una llei d'amnistia en nom de la <<reconciliació nacional>>, i es mantenen els autors de les violacions dels drets humans en els seus llocs de responsabilitat en les forces de seguretat. D'aquesta manera, algunes nacions van fer allò que s'anomena <<borrón y cuenta nueva>> mitjançant la qual cosa les persones acusades o processades no han de comparèixer davant d'un tribunal. Si estaven empresonades, surten de la presó o la seva condemna es veu reduïda notablement. Exemples en són les amnisties promulgades a Argentina (amnisties i indults presidencials dels anys 1986, 1987, 1989, 1990), Uruguay (<<lei de caducidad>> de l'any 1986), Xile i Hondures (1991). La principal conseqüència d'aquesta impunitat és que els militars adquireixen confiança en el seu propòsit de matar perquè saben que no seran castigats i, per tant, es produeix una reincidència en les violacions dels drets humans. Aleshores, la impunitat esdevé una component estructural de la societat amb la consegüent desaparició de l'estat de dret i l'eliminació física sense obstacles de les persones considerades com a elements antisocials o indesitjables, és a dir, l'aparició del terrorisme d'estat.
|
|
Notes: