Molt sovint, quan a l'hora d'escriure, la font de les idees s'exhaureix, és habitual recórrer als textos d'altres escriptors.
D'aquesta manera, i amb l'esperança de què alguna petita llum se'ns encengui, o bé que sorgeixi en nosaltres aquella anècdota que havíem oblidat, portarem a la memòria el fragment d'algun escriptor europeu com Flaubert o Dürrenmatt, i aconseguirem no semblar mediocres davant dels nostres lectors. Potser ens atrevim fins i tot a parafrasejar algun escriptor americà, com Faulkner o Cortázar, i d'aquesta manera estarem a l'alçada. I no cal dir que si l'autor que s'anomena és àrab o japonès, com Maalouf o Bashô, llavors tots els lectors quedaran bocabadats.
Potser per aquest motiu, a falta d'idees originals, he de recórrer avui a un amic insubmís, tancat a la presó de Pamplona. I si algú em preguntés si aquest amic és afeccionat a l'escriptura o si té alguna obra escrita, jo li contestaria que sí, que almenys a mi m'envia setmanalment una carta. Tot i això, per tal de ser breu, no m'estendré transcrivint totes les seves cartes, així que només apuntaré els paràgrafs més significatius. A la carta que precisament vaig rebre la setmana passada, em diu: "Com bé saps, aquí tinc tot el temps del món per a llegir, i aquests dies estic "devorant" l'obra Resistencia y Sumisión de Dietrich Bonhoeffer. Aquest home era un pastor protestant que, abans de ser afusellat pels nazis, escrivia entre altres coses: "En aquesta casa tan seriosa, a la que mai se sent riure -fins i tot els vigilants semblen haver-ho oblidat a causa de les seves experiències- l'exigència de l'alegria és molt gran, i un aprofita fins al fons totes les fonts interiors i exteriors d'ella". I el dia de San Fermin, l'alegria ens va arribar des de l'exterior de la presó; quan uns amics nostres van llençar el "chupinazo". Llavors el cor em va donar un bot i veritablement em vaig emocionar. Va ser una cosa increïble. De veritat, mai he viscut un començament de San Fermin com el d'aquest any."
En canvi, en una carta que em va arribar dues setmanes abans, el meu amic es trobava abatut i deprimit: "Veig tan llunyà, tan utòpic aquest canvi social amb el que somiem...Fa pocs dies em van passar un informe de no-se-quina-associació. A la primera pàgina, sobre un gràfic, apareixien aquestes línies: "L'escàndol de la realitat del món és tal, que no sembla que hi hagi molta gent interessada en conèixer-lo i menys a divulgar-lo". El gràfic que et comentava era semblant a una copa de xampany. Aquesta copa apareixia dividida en cinc parts: la superior, la part més ampla on s'aboca el xampany correspon a Occident, i és allí on es gaudeixen els sabors de la riquesa; aquesta part es sosté en les altres quatre, en aquesta base de vidre cada cop més prima i fràgil, i és aquí on es pateixen les conseqüències de la fam, en les altres quatre parts del món. Com pots veure, nosaltres vivim nedant en abundància i sostenint-nos en un món que defalleix als nostres peus... No se on es troba la solidaritat que omple les nostres boques!".
És en aquestes ocasions, quan veig al meu amic insubmís immers en les ombres de la presó, és llavors quan el veig aguditzar la seva autocrítica i quan, entre altres coses, acaba dient-me, decaigut, que el veritable enemic està a cadascun de nosaltres, i que en moltes ocasions és un militar, un policia que portem molt a dins i molt camuflat.
En relació amb aquest estat d'ànim, voldria destacar el següent fragment d'una de les seves cartes: "Com tots els caps de setmana, Miren va venir a visitar-me el diumenge i em va deixar el llibre Viaje a la marginación de Carmen Sarmiento. Era un d'aquests llibres que et posen els pèls de punta i la carn de gallina. Entre altres coses deia: "A Àfrica moren dos-cents nens de cada mil, mentre que en els països desenvolupats com Suècia o el Japó, només moren set nens de cada mil.-...- Per a evitar la mort de cinc milions de nens a l'any seria necessari dedicar a la immunització el cost de la fabricació d'una dotzena dels més sofisticats caça-bombarders del món". I et seré sincer, textos com aquest m'animen a continuar lluitant; textos com aquest i el somriure de Miren, sobretot el somriure de Miren..."
Però malgrat tenir tot el temps del món per a llegir o reflexionar, el meu amic insubmís està fart de malgastar els seus dies a l'ombra. Per aquest motiu, i tornant a citar a Dietrich Bonhoeffer em diu: "Anhelo infinitament el dia en que ja no hauré de tractar només amb pensaments i éssers imaginaris, sinó amb homes reals i amb totes les diferents tasques diàries. Serà un gran canvi per a mi".
I jo vull veure al meu amic insubmís al carrer l'abans possible, i entre tots impedir la construcció de més caça-bombarders. I vull remarcar que, encara que com he dit al començament, molt sovint les idees originals em refusen, és igual de cert que l'originalitat, de trobar-la en alguna part, la trobo en la lluita dels meus amics insubmisos.