-El problema de la insubmissió és molt ampli. Per mi hi ha diversos tipus d'insubmisos; i faré referència a alguns d'ells. Per exemple, l'insubmís que desitja canviar la societat a través de la insubmissió per mi té un gran valor, a més del personal perquè arrisca lluitant contra tot el sistema jurídic d'un Estat per obrir un camí a l'esperança del que ell considera un futur millor. Aquest tipus d'insubmissió, diguem-ne moral o ètica, em resulta molt interessant i crec que ha estat injuriat d'una forma injusta per molts òrgans de l'Estat. Hi ha un altre tipus d'insubmissió, el que diu <<jo no vull combatre>> refusant el militarisme de la societat, negant-se a servir a l'exèrcit i a fer la Prestació Social Substitutòria que, en definitiva, és una legitimació del servei militar. També em sembla una postura lògica i estic completament d'acord amb ell. El tercer tipus d'insubmís, que també existeix, és el que senzillament pretén eludir el servei militar. Per aquest tinc menys justificació. Però per a qualsevol d'aquests tres tipus, la solució que crec més raonable és l'aparició d'un exèrcit professional, la qual cosa eliminaria gran part d'aquest problema. Des del moment en que hi hagi unes Forces Armades que siguin, senzillament, uns professionals al servei de l'Estat i només per complir la funció de defensa militar de l'Estat i res més. Crec que l'actual legislació i el sistema de reclutament obligatori s'hauran de modificar en un termini no molt llarg.
-Les raons que ho van impulsar, em sembla a mi, formen part del que ha estat la política exterior
espanyola: seguir molt el que va fent Europa i no quedar-se enrera; buscar un forat a Europa a força de
participar en tot: a l'Euroexèrcit, a l'OTAN, ... en tot. La raó va ser dir <<formem part del
protagonisme europeu>>.
Una segona raó era, certament, netejar la imatge de les Forces Armades. És a dir, quan estan passant
per un problema de desadaptació amb la societat es diu <<enviarem allà a soldats espanyols, faran una funció
que no és la tradicional i milloraran la seva imatge davant la societat>>. Aquesta segona funció,
evidentment jo crec que l'han aconseguit.
- ... si, en part.
-Sí. Un exèrcit professional pot admetre una objecció de consciència, i s'ha produït: per exemple en l'exèrcit americà a la Guerra del Golf. Quan un professional pensa que la funció a la que es condueix és injusta té aquest dret, o hauria de tindre'l. Topa amb el Codi de justícia Militar, fins i tot dels països democràtics, però té el dret a expressar la seva objecció de consciència i dir <<jo sóc militar per defensar la meua pàtria, però no per aquesta aventura colonialista o per aquesta altra cosa>>. Això va passar a la Guerra del Golf i va ser, per mi, un dels casos més curiosos, que deixa veure que l'objecció de consciència no desapareix amb l'exèrcit professional.
-Jo vaig signar aquest manifest, conjuntament amb un general portuguès. I els dos vam fer una objecció. Vam dir: <<amb això no estem fent veure que la deserció sigui una virtut, sinó que no prendre les armes quan un poder polític va a exercir una acció injusta amb aquestes armes està legitimat>>. No vol dir que la deserció sigui un mecanisme normal, sinó un mecanisme al que es pot recórrer en casos com aquest de Iugoslàvia. El fet que no s'hagi portat a la pràctica l'acord del Parlament europeu per mi no és res de nou, doncs normalment, de la mateixa manera que passa amb l'Assemblea de les Nacions Unides, per un costat van les declaracions d'intencions i per un altre costat va el que veritablement els poders reals dels Estats permeten fer.
Aquesta entrevista va ser realitzada el 5 de novembre de 1994 dins les jornades sobre Pau i Solidaritat a Quart de Poblet (l'Horta - País Valencià).
Índex informació MOC. Índex general.