Entre els dies 3 i 12 d'agost Vicenç Fisas, membre del Centre Unesco de Catalunya, va visitar Rwanda i els camps de refugiats al Zaire convidat per Metges sense Fronteres. Tot just acabat de tornar van tenir l'ocasió de trobar-nos amb ell perquè ens expliqués el que havia vist i les conclusions que n'havia tret.
Quina ha estat la teva missió a Rwanda ?
Ha estat un viatge de 9 dies per fer una lectura política de la situació més enllà de
l'ajut humanitari. Analitzar el marc polític; quin és; i quines expectatives de futur té. I preveure el treball humanitari i
com les organitzacions han d'incidir en l'aspecte polític per poder influir en la situació.
El viatge ha consistit en visitar els camps de refugiats de Goma (Zaire), veure com
es respirava a la capital de Rwanda, Kigali, i visitar la zona de Byumba, que ha estat tradicionalment sota
el control del Front Patriòtic Rwandès (FPR).
Què has vist ?
Fa molta impressió veure com a Rwanda, un país caracteritzat per la superpoblació, no hi ha ningú.
Hi ha una gran resistència al retorn. Aquesta resistència és deguda a dues coses: d'una banda
al terror a les forces de l'FPR, com a resultat de les seves activitats al país en els darrers anys,
que van comportar, abans de la guerra, més d'un milió de desplaçats. Paral.lelament a això hi ha el terror
que causen els mateixos extremistes hutus entre els refugiats. Els refugiats continuen dominats
en gran part, dins dels camps, pels prefectes i líders polítics responsables de matances a Rwanda. Els
milicians continuen operatius entre els refugiats. I són ells també els que impedeixen que la gent retorni.
Es dóna la situació paradoxal que el Govern de Rwanda a l'exili, l'exèrcit a l'exili i els
milicians, o siga les forces responsables del genocidi, necessiten d'aquest dos milions de refugiats
com a escut protector. Tot això s'agreuja amb la cecessitat de recollir les collites. Fins
ara el problema més greu ha estat el sanitari, però si no es procedeix a la
recol.lecció es pot presentar un problema de fam, i em de pensar que aviat vindrà l'epoca de les pluges. Hi
ha totes les condicions perquè tot el que hem vist fins ara només sigui un capítol i que en vinguin de pitjors.
Els refugiats podran ser utilitzats ara en una estratègia de guerra, però la seva mobilització també entra en aquesta lògica. L'FPR
no ha actuat d'una manera que permetés guanyar la confiança de la gent. La seva actuació ha
estat exclusivament militar i els resultats de la guerra que han guanyat en setmanes ho demostra. Ara
bé, no poden governar en un país que no hi ha ningú. No els interessa a nivell econòmic, ni a nivell
internacional, que no seran reconeguts sense la garantia pel retorn de la gent; no podran aconseguir ajut exterior...
però sobretot, tenir quatre milions de persones fora de les fronteres és una bomba que pot
esclatar en qualsevol moment. Per tant l'FPR haurà de canviar d'estratègia i possibilitar que
la gent torni.
Com valores el paper de l'ONU ?
Allà es comprova com efectivament el repte que tenim és la creació d'això que en diem la comunitat internacional.
Allà notes que no existeix. Allà ha anat a parar un immens i estraordinari esforç humanitari d'urgència, però
que no va acompanyat d'un esforç de caire més polític i estructural, que no existeix perquè les societats no han
trobat encara la manera d'articular aquest tipus de cooperació. A nivell polític comprovem com els estats no
han tingut la voluntat de tenir una presència d'observadors i cascos blaus absolutament necessària per donar
la garantia que es respectin els drets humans. Crec que en el dret internacional públic s'hauria de
contemplar el fet que en situacions de catàstrofe humana, zones de concentració com la dels camps de
refugiats s'haurien de considerar com de domini de l'ONU. Perquè una de les coses més esgarrifoses
és veure com al Zaire -un país presidit per en Mobutu, una persona cruel i despreciable, amb un
govern absolutament corromput, amb una crisi política impressionant, dos governs i dos parlaments- hi ha
una guàrdia presidencial que va als camps de refugiats, roba a la gent, viola les dones i és un
dels factors de terrorisme que s'afegeix al de l'exèrcit rwandès a l'exili. I tot això sense que
ningú ho pugui evitar.
I com es podria evitar ?
S'hauria de fer un plantejament més polític. El que és estrictament humanitari més o menys està sol.lucionat, però
en el tema polític hi ha un buit.
Però de fet hi havia presència de cascos blaus abans de la guerra ?
Hi havia els cascos blaus que vigilaven la frontera de Rwanda amb Uganda per controlar
el trànsit d'armes i de soldats. Era una força d'observadors molt petita i no va servir de res,
això reconegut per la mateixa ONU. I la prova és que a la zona l'FPR ha fet el que ha volgut.
I amb això en Clinton té la raó. Si s'ha de fer res ha de ser ben fet, amb recursos i mitjans
necessaris. Si no hi són les condicions, perquè els estats no estan responsabilitats, no es fa.
Més tard quan l'operació es va transformar en l'UNAMIR se li van donar unes missions excessives. Tenien que garantir la seguretat
de tot un país amb unes forces insuficients. Per tant si es fa alguna cosa s'ha de fer ben fet, sinó no s'ha de plantejar.
Com valores el paper de l'Estat francès a la zona ?
Això ha estat una gran enganyifa. França té una gran responsabilitat perquè ha donat
entrenament i armes a les milícies que són responsables del genocidi. Posteriorment, quan la sort de la guerra
ha estat decidida, han donat visats perquè els principals responsables de crims es poguessin refugiar a França.
Per tant era el país menys indicat per decretar una zona de protecció que no ha estat altra cosa
que una zona on els responsables de les matances s'han pogut refugiar al llarg d'un temps.
La retirada, finalment, dels francesos de la zona ha comportat l'exili de la població. Per tant ha estat
una situació artificial que ha allargat l'ocupació del territori de l'FPR. França té l'obligació
d'aclarir quin ha estat la seva responsabilitat i les persones culpables.
Quines espectatives veus tant a Rwanda com a la zona ?
Burundi té tots els simptomes de passar el mateix. Si no ha passat és perquè és tan greu
el de Rwanda que la gent ha agafat por. Però tot i així hi ha hagut milers de morts i alguns camps
de refugiats s'han hagut de tancar. El que dèiem abans sobre els observadors és d'urgència
en el cas de Burundi.
El Zaire té unes altres característiques. Allà si que hi ha interessos dels països occidentals.
La presència francesa i nordamericana a la zona s'ha d'entendre a través dels interessos
en les matèries primeres del Zaire. De fet és un país a punt d'explossionar i un dels
elements claus del trencaclosques.
Sóc una d'aquestes persones que des de fa un temps, i tal com li passa a Enzensberger -que ho explica en un llibre recent-, se sent abatuda i cansada per haver-se ficat en un camp de mines intel.lectual i moral.
Aquel camp de mines no és altra cosa que la simple observació del que passa en alguns llocs del món, com ara Rwanda. Només que t'aturis a pensar una mica, i just una miqueta més de l'estona que et provoca una emotivitat primària i natural, t'agafa l'esgarridor de la vergonya i l'impuls de fer alguna cosa que mai acabes de saber auina pot ser.
En el millor del casos, resten encara presoners i presoneres de la impotència, i ens costa d'entendre com la gent que ens envolta, al barri, al poble, a la ciutad o a la feina, no tingui tambe aquest neguit, aquest malestar, tan propi de l'individu que ja camina sobre un camp de mines.
Acaben renegant-nos a nosaltres, la gent coneguda que no ens entén, els polítics, siguin catalans, espanyols o europeos i d'aquesta merda d'Europa que s'esta intentant construir, tan egoista i insolidària, i tant d'esquena als sofriments de la resta del món.I ens fastigueja i repugna qualsevol cosa i despesa que consideren supèrflua i prescindible, i pensen que més valdria que el seu cost fos emprat per una causa justa.
Desprès veus que aquest impuls de justícia, d'equilibri, no és més que això, un impuls, l'expresion de la clarividència d'un moment de rebel.lió i de protesta, però mancat de contingut i continuïtat. Ham rebutjat la merda, però no sabem què s'ha de fer per netejar el cami.I ens tornem a inquietar, perquè anem dominats pels impulsos, però sense tenir un projecte que ens pugui guiar.
He tingut la fortuna de ser amic, durant més de vint anys, de Joaquim Vallmajó, un missioner avançat al seu temps, que fa pocs mesos va ésser assassinat a Rwanda per l'FPR, perquè coneixia massa coses i perquè disposava de la informació que ara es vol ocultar en aquest drama.
El Quim ja venia explicant el que passaria a Rwanda des de fa dos anys, amb pèls i senyals. Sabia qui organitzava les neteges ètniques i alimentava l'odi racial. I ens demanava que investiguéssim qui eren els que estaven omplint d'armes aquell petit país. No vam saber donar la resposta quan ho va demanar. Ara, però massa tard, ja ho hem descobert. Les armes les venien els de sempre, més uns quants nouvinguts en el negoci.
Més recentment també ens demanava que col-laboréssin en campanyes, a través d'Amnistia o de qui fos, per desemmascarar els organitzadors de violacions de drets humans elementals a Rwanda i Burundi i la preparació d'un genocidi a gran escala. Però sempre anem carregats de feina i preocupats per les nostres coses, i fem el que podem sense arribar als rovells de l'ou de les qüestions. I després, quan els centenars de milers de morts ens omplen la pantalla de la tele i no ens deixen sopar a gust, tornem a plorar per dins, una mica per aquesta gent que veiem sofrir, i una mica per nosaltres mateixos, tan idiotes com sempre, tan poc atents a les demandes del altres, tan escassos de força per vindicar la dignitat per a tothom.
No és normal que, a les acaballes del segle XX, vint-i-cinc anys després d'haver trepitjat la Lluna, puguin passar coses com les de Rwanda, és a dir, que hi hagi gent que prepari un genocidi, se sàpiga i ningú faci res per evitar-ho. I després del que ja hem tolerat a l'antiga Iugoslàvia, Rwanda no fa més que evidenciar el nostre fracàs com a espècie, i situa el nostre nivell d'humanitat a nivells sota zero.
Cal que reaccionem a temps i amb intel-ligència, perquè el repte que tenim és d'una gran magnitud: construir una nova manera de viure, a nivell individual i social, que suposi garantir la supervivència dels altres. Si volem un món fratern, la dignitat dels éssers humans hauria de ser una prioritat a tots els nivells, des de la conducta política fins a la política pressupostària. A l'economia familiar, tothom entén que és convenient tenir uns estalvis per a imprevistos. Per què ens costa tant fer el mateix a nivell de l'economia familiar mundial? Com podem justificar que en els pressupostos de la Generalitat, per posar només un exemple, no hi hagi partides importants destinades a les emergències de fora? Per què qualsevol festa, commemoració o espectacle, sempre es considera més important que l'ajuda humanitària?
No oblidem, de totes maneres, que aquesta ajuda tan necessària i escassa, no és més que un pedaç d'urgència. La cura de debò és més complexa i ens exigirà més compromís, més consciència i més disposició al canvi, perquè implica justícia (especialment a les relacions econòmiques i comercials), equilibri i igualtat d'oportunitats. El diàleg i la cooperació entre cultures u religions serà fonamental en aquest procés, en el qual els uns haurem de perdre privilegis perquè els altres puguin adquirir nivells de dignitat. La cura de debò també suposarà acabar amb les pràctiques absolutament perverses, com ara la de vendre armament i la de mantenir aquest negoci en el secretisme més descarat.
Per sortir del fang i del camp de mines intel.lectual i moral, hem de posar en marxa una
autèntica revolució cívica orientada a humanitzar la nostra espècie. Tenim la facultat
de conèixer coses i de pensar, i no podem defugir la responsabilitat d'actuar. Metges Sense
Fronteres ho ha sintetitzat en una frase molt significativa: "No s'aturen els genocidis
amb metges". És una qüestió d'implicació global, universal, de tothom. No serà gens fàcil,
és cert, i caldrà que en parlem una i mil vegades. Però no deixem de fer-ho amb intensitat,
perquè en el camp de mines hi som tots, i cada dia que passa és més probable que explotin i
que el mal ens arribi a nosaltres mateixos.
(Extret del diari Avui, 25 de juliol de 1994)
El conflicte actual de Rwanda no és nou. Durant l'octubre de 1990 fins agost de 1993, els tutsi i els hutu (les dues principals ètnies de Rwanda) han estat en guerra civil. La pau firmada l'agost de 1993 ha durat poc, menys d'un any. Hi ha un article firmat pel periodista Frank Smyth, titulat "Armar Rwanda: Comerç d'armes i abusos dels drets humans a la guerra de Rwanda". Aquest informe descobreix un negoci secret entre Egipte i el govern de Rwanda de 6 milions de dòlars en artilleria, mines i fusells Kalashnikow. El mateix informe proporciona detalls sobre vendes d'armes de Sudàfrica per un import de 5,9 milions de dòlars, contradint al Consell de Seguretat de les Nacions Unides que en una resolució s'oposava a l'exportació d'armes a Rwanda per part de Sudàfrica. Aquest informe conté detalls del paper jugat per França i Uganda en el conflicte.
Aquest informe posa de manifest dos elements importants. El primer, que tot i la prohibició que hi ha de vendre armes a un país en guerra, aquesta prohibició és vulnerada. El segon, el paper cada cop més important que pot jugar al Tercer Món la fabricació i comercialització d'armament lleuger produït per països en vies de desenvolupament, com en aquest cas Egipte i Sudàfrica.