Guillem Calaforra

Fragments de Dialèctica de la ironia

(València, PUV, 2006)

"El tema inicial del meu treball havia de ser la lectura que Fuster havia fet de Nietzsche, i les concordances entre tots dos. Des de feia temps, havia començat a tenir la impressió que el famós escepticisme fusterià, el seu gust per la ironia i el sarcasme, la seua afició pels moralistes francesos i la seua complexa relació amb la Il·lustració eren trets que recordaven molt i massa la figura de l’autor del Zaratustra. Però amb poc esforç em vaig adonar que aquesta connexió nietzschiana no es podia estudiar sense el context de les simpaties de Fuster pel món dels «amoralistes», un món que inclou una notable nòmina d’autors importants, des de La Rochefoucauld fins a Cioran. Són connexions, per cert, que Joaquim Espinós i jo sembla que vam començar a flairar en paral·lel, amb precedents molt respectables. Nietzsche podia continuar sent el centre d’atenció, ja que catalitzava la desconfiança (La Rochefoucauld) i, en un sentit poc acadèmic, el nihilisme marginal (Cioran). Ara bé, aquesta «tradició immoralista» s’entén millor si l’enfoquem com el corrent subterrani que, amb Nietzsche, esclata com a moviment de radicalització de la filosofia de la modernitat: la crítica de la Il·lustració feta des de dins pels seus epígons, una crítica que extrema els pressupòsits il·lustrats i desemboca, entre altres, en la «postmodernitat». De manera natural i imperceptible, el focus d’interès de les meues consideracions passà des de Nietzsche fins a les derivacions més radicals i conseqüents del sapere aude kantià. I el cas és que Fuster enllaça molt sovint amb temes i autors que els seus comentaristes han desatès sistemàticament: Weber (kantisme respecte de les ciències, politeisme moral, desencantament del món), Horkheimer / Adorno (cultura de masses, subjecte revolucionari, revisió del marxisme, crítica dels límits de la raó), Foucault (enfocament genealògic, societat disciplinària, biopoder), Cioran (desfascinació a ultrança, nihilisme no sistemàtic), Habermas (necessitat i límits de la raó comunicativa), etcètera. Tot això, és clar, si mirem un pam més enllà dels insofribles i gastadíssims llocs comuns que he esmentat, ja desproveïts de qualsevol engruna d’interès, i que fan un flac servei a la posteritat de Fuster (escepticisme de Montaigne, racionalisme i ironia de Voltaire, hedonisme de Rabelais, desemmascarament de la metafísica a l’estil de Russell o Wittgenstein, etcètera). No dic que aquests tòpics no siguen certs; senzillament partesc de la idea que, si tornem a repetir-los abúlicament, el Fuster «filòsof» se’ns evapora en un tres-i-no-res: nihil novum... Mai no he entès com és possible que molta gent, i durant tant de temps, s’hagen limitat a interpretar Fuster a base de reproduir sense dubtes unes poques indicacions que, d’altra banda, ben bé podrien ser pistes falses més que no un veritable fil d’Ariadna. O bé hi ha una espècie de por a enfrontar Fuster amb filòsofs diferents dels «canònics», o bé la crítica fusteriana no s’ha preocupat mai de buscar fora d’aquest «cànon» fusterià. Tot indica que hi ha casos d’un tipus, de l’altre, i de tots dos al mateix temps — qui té por de trobar no cerca, evidentment. No ens posem bíblics, ara.

            Però Fuster i la crítica de la modernitat, títol del projecte per al qual se’m va concedir la «Borsa d’investigació Joan Fuster», és també un tema exageradament ampli, que desborda les meues migrades forces. Fuster va escriure moltes coses, i molt disperses, i el concepte de «modernitat» s’ha entès de moltes maneres diferents. Era una manera de superposar un autor variadíssim amb un politema terriblement complex. Per això vull deixar ben clar, de bon començament, què i com analitzaré en aquest llibre. M’interessa, doncs, posar en relació l’obra fusteriana amb tot el corrent de pensament que dirigeix contra la Il·lustració la mateixa mirada freda amb què aquesta s’enfronta al món; és a dir, aquell corrent capaç de subvertir les certeses adquirides des del racionalisme setcentista, tot i sent-li al mateix temps radicalment fidel. Després de llegir i rellegir El descrèdit de la modernitat de Neus Campillo i Nietzsche y la crítica de la modernidad de Germán Cano, em vaig adonar que havia de triar uns quants autors com a base de comparació. I això vaig fer: posaré en relació amb l’assaig fusterià l’obra de Sade, Nietzsche, Weber, la Teoria Crítica (mal anomenada «Escola de Frankfurt»), Cioran i uns quants dels més «moderns» (Foucault, Lyotard, Habermas, Rorty, etc.). Com que tota tria és incompleta per definició, he de dir per endavant que conec i reconec les mancances substantives d’aquest estudi. Alguns exemples escandalosos: l’aparent absència de la idea de modernitat en Hegel i de la crítica de la tècnica en Heidegger; tampoc no negaré que Gramsci siga més important per a entendre Fuster que Horkheimer o Cioran, o que Habermas mereixeria tanta atenció com la que dedique a Sade, o més. Però d’alguna manera havia d’evitar que aquestes reflexions es convertiren en un libro de arena borgesià. Al capdavall, estic segur que els qui amb gran encert criticaran aquestes insuficiències seran capaços de corregir-les amb les seues pròpies investigacions. Entre tots ho farem tot.

L’enfocament d’aquesta Dialèctica de la ironia és doble, filològic i hermenèutic al mateix temps; d’acord amb el primer criteri, intentaré esbrinar quins d’aquests autors va llegir efectivament Fuster, i quin és el profit que en va traure. Aquesta serà la «tesi» fusteriana, i ocuparà la primera part del llibre. En aquest tram inicial predominen sobretot les comparacions, textuals i de sentit, entre els autors esmentats i l’assaig fusterià. Tot seguit, durant la segona part, proposaré una lectura hermenèutica de Fuster a través de diversos temes estudiats per la Il·lustració radical, per veure quina és la resposta del nostre assagista als reptes que plantegen els crítics de la modernitat. Aquesta serà l’«antítesi» que complementarà la secció anterior; hi donaré veu sobretot a Fuster mateix, tant com siga possible. Finalment, en la tercera secció proposaré una de les possibles «síntesis» que, al meu parer, es poden derivar «dialècticament» dels moments anteriors, amb comentaris sobre els encerts i les apories del pensament fusterià sobre la modernitat. En aquesta darrera secció es deixarà notar més la meua pròpia lectura, però sempre sobre la base dels textos pertinents. Aquesta distribució ternària és una opció formal com qualsevol altra, motivada per la comoditat d’exposició que permet, i per l’ús —més aviat metafòric— del mètode «dialèctic» clàssic. En això, com en el títol, hom deu haver sospitat que hi ha molt d’homenatge personal envers un llibre apassionant que em va marcar fa anys, la Dialèctica de la Il·lustració de Horkheimer i Adorno. No ho negaré, sinó ben al contrari. Les comparacions, certament, són ocioses, i odioses. Especiament quan ens deixen en mal lloc. Si fóra capaç d’escriure un llibre com el de Horkheimer i Adorno —o com els de Polanyi, per posar un altre cas afí—, no seria on sóc. Per això he de conformar-me a homenatjar allò que m’agrada, els autors que admire de tot cor."

(De "Epíleg col·locat, no se sap ben bé per què, al principi del llibre")

           "Fuster no explica mai de manera completament transparent el seu interès filosòfic per Sade. El pròleg a Voltaire, de 1988, és la seua declaració més explícita sobre aquesta qüestió. El caràcter ateu de Sade no és una raó prou convincent per a explicar l’atracció de Fuster cap a ell —hauria estat molt més senzill i efectiu, per exemple, recórrer a Bertrand Russell, o fins i tot a Nietzsche. En realitat, el seduïa sobretot el fet que el diví marquès representa de manera visible la perillosa paradoxa d’una Il·lustració completament coherent que, amb l’eliminació del mite, reactualitza la barbàrie. La relació que això té amb la necessitat de recuperar alguna base inamovible per a les opcions ètiques esdevé un tema cada vegada més important en l’assaig de Fuster. Potser aquesta és la clau, o una de les claus, per a entendre l’actitud del nostre assagista respecte de Sade. És ben cert que Fuster mai no arriba a mostrar un compromís amb la raó objectiva —d’arrel il·lustrada— tan radical com el que exhibeix desvergonyidament el «diví marquès». De fet, com ha recordat Antoni Riera, Fuster insisteix sovint a remarcar els límits de la raó, «el menys miserable dels dispositius humans» (1985c: 10). Però el fet de manejar una concepció «clàssica» (objectiva) de la raó, sumat al seu tradicional cartesianisme, feien que el plantejament sadià fos una opció temptadora i, en certa manera, latent. Tot plegat encaixava molt bé amb la seua desconfiança (habitualment anomenada «escepticisme») i amb el costum higiènic de desemmascarar i desmistificar qualsevol indici de pensament no racional. Una actitud típicament negativa, d’altra banda, que en el cas de Sade constitueix el combustible vital de la seua subversió."

    (De "El desflorament de la ingenuïtat. Fulletons del cul, i alguna cosa més")

    "Per tant, sembla evident que si aquest escepticisme s’ha de fer coherent amb alguna mena de compromís polític, s’ha de pagar un preu. I les opcions són dues. La primera consistiria a desproveir-lo de contingut estrictament filosòfic —com sembla que Fuster mateix fa en les entrevistes— i a acceptar-lo com una mena d’actitud ètica antidogmàtica, basada en la distància, la desconfiança i la reticència. L’altra possibilitat seria de pressuposar que aquest escepticisme té una base epistemològica forta —coherent amb un cert nihilisme que es pot flairar en l’obra fusteriana— i que, per tant, es contradiu amb tota mena de praxi política compromesa. (Això explicaria, per exemple, les invitacions de l’autor a evitar un excés de coherència.) El primer cas implicaria que les referències de Fuster al seu escepticisme s’han d’entendre en termes retòrics, com a metàfora d’una manera d’actuar i de disciplinar el pensament. En canvi, si acceptem la segona opció caldria explicar si en l’obra fusteriana hi ha un salt lògic entre l’escepticisme i el compromís, i com s’explica aquesta circumstància. Òbviament es podria argumentar que l’escepticisme com a teoria moral és també un «contingut filosòfic» i, com a tal, coherent amb el compromís respecte de determinats valors morals. L’anàlisi d’Antoni Riera sembla anar aproximadament en aquesta direcció. Però el fet de reduir l’escepticisme a l’actitud d’evitar els dogmatismes és una manera de desvirtuar la relació del concepte amb els seus sentits històrics més estrictes."

(De "L'entusiasta reticent")

"La ironia, entesa i realitzada permanentment com aquesta «manera de viure» que caracteritza l’assaig fusterià, no accepta restriccions. I és així com emmena el discurs envers un cert papalloneig nihilista entre idees, conviccions, fets i coses que mai no es perceben des de prop —ni, menys encara, des de dins. En aquest ús diguem-ne sistemàtic de la ironia es fa visible la seua naturalesa ambivalent, el seu contingut profundament «dialèctic»: com més ironia, menys possibilitat de fanatisme i d’autoengany (però més aliè ens resulta el món, i més buits ens pareixen els compromisos que la vida ens exigeix); com menys ironia, més ens impliquem en els sentits que atorguem a les nostres accions, i més intensament vivim els nostres compromisos (però més ens acostem al dogmatisme, al fanatisme i a la renúncia a la independència de criteri). Es podria dir, en oposició a aquesta «dialèctica oculta» de la ironia, que sempre resultaria possible de fer-ne una utilització moderada, com un recurs utilitzat ocasionalment per donar més eficiència retòrica al discurs: in medio virtus. Però, llavors, continuaríem dient que la ironia és consubstancial a l’obra de Fuster? Repetirem que Fuster és essencialment ironia i escepticisme però en les proporcions timorates d’aquesta aurea mediocritas?

No, evidentment. La fe de Fuster és una aposta forta, la de no deixar a recer de la ironia ni tan sols les pròpies conviccions. Fins i tot sobre la llibertat —un valor sobre el qual li trobarem pocs comentaris distanciats, irònics o escèptics— va escriure aforismes corrosius. Ell prefereix acceptar els riscs del distanciament abans que caure en els pecats d’entusiasme o de credulitat. Tret de tres o quatre conviccions, tota la resta és objecte potencial d’ironies, i només li inspira la desconfiança de l’escèptic. Però un lector metòdicament suspicaç pot aplicar la mateixa medecina a les «poques conviccions» de Fuster, o fins i tot a la globalitat del seu discurs. Un lector veritablement irònic i escèptic, distant a la manera de l’assaig fusterià, seria un exemple de com el distanciament sistemàtic inclou com a conseqüència no desitjada la debilitació de qualsevol discurs. Es pot fer una lectura de Fuster distanciada, de la seua ironia, del seu escepticisme i de les seues conviccions, i aquesta seria una opció legítimament —i radicalment— fusteriana. Si més no, tant com una certa modalitat de nihilisme il·lustrat."

(De "Profilaxi")