0. Justificació
"La major part dels científics solen saber sobre la
ciència poc més del que els peixos saben sobre la
hidrodinàmica". Aquesta frase, espigolada casualment en una
nota a peu de pàgina, és un dels (pocs) passatges útils que es
poden trobar entre els textos d'Imre Lakatos. Si l'addueixo ara
és per il·lustrar un fet impressionant, ben fàcil d'observar:
la manca de reflexió, entre molts col·legues, sobre la magna
empresa de construcció de la ciència, el joc infinit per
antonomàsia. No són pocs els qui la conceben com un treball amb
sentit absolut, deslligat de la reflexió sobre els seus métodes
i objectius, deslligat fins i tot del mateix subjecte humà que
la produeix i de les seves imbricacions amb l'objecte d'estudi.
Això explica per què encara hi ha qui, confiat en la puresa
immaculada i virginal dels científics, se sorprèn en sentir
parlar d'ideologies subjacents, mitologies, relacions de poder i
passions subjectives entre aquell subconjunt de la humanitat. Com
que no em deixo enganyar per aquesta concepció de la scientia
in uacuo, ja fa temps que m'interessen tots els condicionants
que emmarquen la producció del pensament i la interpretació de
la realitat; cosa que, per exemple, em va portar des dels estudis
catalanístics fins a l'estudi de la catalanística com a part
d'un discurs, amb especial èmfasi en tres camps: història de la
llengua, historiografia lingüística i sociolingüística.
És precisament sobre aquest darrer àmbit que m'agradaria
exposar unes reflexions, subalternes i gens erudites, al voltant
de com es pot construir un discurs sociolingüístic digne i
autèntic, allunyat de la pura verbositat efectista. Això
implica, també, que hem de definir l'emmarcament de la nostra
disciplina en el context metodològic i històric de la ciència
—en el context, en fi, de les aportacions a la cultura i a
la civilització. Els meus raonaments no seran els d'un
especialista en teoria de la ciència, sinó els d'un profà
interessat per esbrinar temes, qüestions, connexions,
relacions... Precisament, les coses que fan aquells que
comparteixen un dels delers més pròpiament humans: la passió
per entendre. Així, simplement, sense restriccions castrants ni llicenciatures
estèrils, sense etiquetes que suplantin les idees. Les presents
cabòries surten de la convicció profunda que, en el discurs sociolingüístic
dominant, hi alguna cosa que falla, hi ha moltes coses que
fallen, i alguns sospitem quines són. Em proposo, doncs, de
continuar post rem els raonaments d'un interessant treball
inèdit de J. Ll. Navarro, amb el qual coincidia ja abans de
conèixer-ne les idees ("La degradació de la
sociolingüística en el COU", Segon Simposi del
Professorat de Valencià, Elx, IX-1993). I si ell es dedicà
encertadament sobretot a la pars destruens, ací
intentarem escometre més a fons la pars adstruens.
1. Un punt de partida: la noció de paradigma
Un dels articles que formen el llibre Papers de
sociolingüística, de Lluís Aracil, porta el títol
—en l'original de 1974— "Sociolinguistics:
Revolution and Paradigm", i és un resum d'alguns escrits de
1971-72. En aquell text, grosso modo, Aracil tractava
d'aplicar a la jove disciplina els conceptes desenvolupats des de
ca. 1962 per T.S. Kuhn. La idea central era de situar la
sociolingüística dins la dinàmica històrica de les ciències,
tot caracteritzant el que seria el seu paradigma definitori.
Segons ell, l'objecte central d'aquesta disciplina seria l'ús
lingüístic, mentre que la Lingüística estricta seguiria
ocupant-se de l'estructura. Aquesta contraposició, seguida de
les que se'n derivarien, marcaria el perfil del paradigma
sociolingüístic, resultant d'una revolució científica
produïda a partir d'un enfocament simbiòtic i agosarat que
permetés, als estudiosos renovadors, aplicar l'anàlisi
sociològica al fet lingüístic. Heus ací el meu punt de
partida, el primer contacte amb el pensament kuhnià.
Thomas S. Kuhn és un físic i sociòleg-filòsof-historiador de
la ciència, que allà pels anys seixanta va encetar amb força
originalitat una línia interpretativa de la dinàmica històrica
de les ciències. Per resumir-ho potser amb un excés de
simplificació, el centre de les seves reflexions és la
successió d'etapes en aquesta dinàmica, a partir dels conceptes
de paradigma i revolució. En la seva primera
etapa, recollida en el llibre de 1962, Kuhn considera el
paradigma com un model o patró acceptat, que guia la recerca i
imposa una visió del món, i que consta d'exemples de resolució
d'enigmes, llibres de text fonamentals, etc. (poseu-hi tots
aquells elements que contribueixen a unificar la praxi
científica). Però el paradigma sembla ser molt més que això
en aquell primer Kuhn, ja que alguns investigadors, com Margaret
Masterman i George Ritzer, han assenyalat més de vint usos
diferents del mot en The Structure... D'altra banda, les
revolucions científiques són processos de canvi a gran escala,
on un paradigma esdevé obsolet i és ràpidament substituït per
un altre, tots dos intraduïbles entre ells: l'exemple típic
d'això és la revolució copernicana —títol, per
cert, de l'altre gran llibre kuhnià.
Kuhn va tenir un gran èxit amb les seves teories, fins al punt
que no hi ha hagut disciplina científica on els estudiosos no
intentessin aplicar les seves descripcions i conceptes. Tot i
tractar-se de teories concebudes per explicar la història de les
Ciències Naturals i Exactes, de l'hàbit de les extrapolacions
no s'han salvat ni les Ciències Socials. Tothom ha sentit,
doncs, la necessitat ineludible de trobar paradigmes i
revolucions a casa seva. Entre nosaltres, l'aplicació més
encertada d'aquests conceptes fou la d'Aracil esmentada abans,
seguida de prop recentment per Miquel Pueyo (Llengües en
contacte en la comunitat lingüística catalana, 1992), i
encertadament matisada per Ernest Querol en un treball de 1991.
N'hi ha altres lectures menys afortunades, i em callo.
Tanmateix, totes aquestes adaptacions casolanes —i excloc
d'aquest apel·latiu la d'Aracil i la de Querol— han
negligit una sèrie de qüestions fonamentals en fer la seva traducció
de Kuhn, dues de les quals voldria assenyalar en el present
treball: en primer lloc, ningú no esmenta per a res el concepte
de ciència normal i les seves implicacions respecte a la
dinàmica revolució/paradigma; i, d'altra banda, cap dels
nostres lectors més tardans de Kuhn no ha notat que el pensament
d'aquest ha passat per dues etapes diferenciades (abans vs.
després del debat amb els popperians), que és una línia
sense solució de continuïtat i que té connexions amb
investigadors anteriors, coetanis i posteriors.
La dinàmica segons la qual es desenvolupa la història de la
ciència consta, com s'ha dit, d'uns paradigmes que guien la
recerca i de revolucions científiques, durant les quals es
gesten paradigmes alternatius que després surten vencedors.
Però, en l'entremig, què hi ha? Kuhn hi reserva un concepte
bàsic: la ciència normal. Tot i que és una de les
nocions més controvertides de la teoria, tractem de donar una
imatge ni que sigui esquemàtica de la ciència normal:
consisteix en el desenvolupament i desplegament de les capacitats
heurístiques del paradigma, i imposa als científics l'activitat
de resolució de trencaclosques (puzzles). Aquesta
pràctica, guiada pel marc cognitiu que imposa el paradigma, és
l'element característic de l'activitat científica, i segueix el
model de determinats casos exemplars de resolució d'enigmes. Es
veu ben clar, doncs, que la revolució científica i la gestació
d'un paradigma impliquen també la definició d'un cert tipus de
ciència normal. Per tant, el fet d'articular un paradigma ens
aboca necessàriament a una etapa, de duració indeterminada, en
què la producció científica es limita a solucionar petites
qüestions dins l'àmbit definit i no qüestionat d'una manera de
veure la realitat. Més encara: la resolució de trencaclosques
és, generalment, l'intent d'adequar la realitat als motlles
perceptius imposats pel paradigma, de manera que es tracta de
problemes la solució dels quals ja sabem, però que
desafien les nostres eines —conceptuals o no— de
treball i la nostra habilitat com a científics. Evidentment,
aquesta qüestió no preocuparà aquells que interpreten la
comèdia dels modernos, que apliquen conceptes que no
entenen, que es troben paradigmes i altres exòtiques minúcies
per llurs butxaques foradades i menystenen línies de treball que
ni ells mateixos haurien somiat mai. Molt bé. Potser tot això,
al capdavall, els afecta més que no imaginen. Ho veurem més
endavant.
Un altre fet important és que el concepte de paradigma, en el
qual es basen les poques i deficients lectures que aquesta gent
fa de Kuhn, ha estat posteriorment abandonat per ell mateix. Cosa
que demostra, per cert, que hi ha qui cita desvergonyidament
coses que no llegeix, i es posa a blasmar els
"paradigmes" quan ja no se'n recorda ni l'autor. El turning
point que divideix en dues parts la producció de Kuhn es
dóna, segurament, en l'intens debat que va tenir lloc a Londres
en 1965, durant el Col·loqui Internacional de Filosofia de la
Ciència. Les actes d'aquell congrés, que va enfrontar Kuhn
i els popperians, van ser editades per Lakatos i Musgrave amb el
títol de Criticism and the Growth of Knowledge, i són
una bella mostra del que és un autèntic debat civilitzat
—experiència esotèrica entre nosaltres, cal dir. Hi
comptem, com a més importants, tres parlaments de Kuhn, dos de
Lakatos, una intervenció de Popper, una de Masterman i una altra
de Feyerabend (que prefigurava el seu Against Method). Els
punts fonamentals de la discussió són ben coneguts, i només en
sintetitzaré telegràficament alguns: si Kuhn defensava que el
canvi de paradigmes es produeix per disuasió i per conversió de
la comunitat científica, els popperians ho titllen
d'irracionalisme; si Kuhn defensa que la ciència normal és
subjecció al paradigma i resolució de trencaclosques, els
popperians ho qualifiquen d'acrític i dogmàtic, propugnen una
espècie de "revolució permanent" i fins i tot neguen
l'existència de ciència normal en el sentit de Kuhn; si aquest
diu que els paradigmes són intraduïbles entre ells, els
popperians addueixen que tots els llenguatges i visions del món
són més o menys traduïbles; els popperians combaten el
sociologisme i el psicologisme de Kuhn i altres, ja que per a
ells la ciència és un procés de coneixement que es troba per
damunt de les vel·leïtats humanes; etcètera. El que queda clar
és que aquell debat fou, certament, una ocasió crucial per
enfrontar dues de les escoles més potents en la teoria
contemporània de la ciència.
El xoc amb les crítiques popperianes va fer que Kuhn donés
progressivament un nou perfil a la seva teoria. El resultat més
directe fou l'epíleg de 1969 a la segona edició anglesa de The
Structure..., seguit per una formulació més directa en Second
Thoughts on Paradigms. En la seva segona etapa, Kuhn tendeix
a substituir el terme paradigma pel de matriu
disciplinar. Per contrast amb l'anterior, aquest concepte és
definit de manera una mica més clara i unívoca: la matriu
disciplinar és allò que comparteixen els membres d'una
comunitat científica per a la seva praxi, i que es compon de: a)
generalitzacions simbòliques, fòrmules a partir de les
quals es deriven les teories i es resolen els trencaclosques (p.
ex., f = m·a en la física de Newton); b) models,
paradigmes metafísics que forneixen al grup les analogies
preferides; i c) exemplars, solucions de problemes
concrets, assumides pel grup com a models per a la ciència
normal (cf. gr. parádeigma = llat. EXEMPLUM). I en
aquesta descripció del segon Kuhn hem deixar-nos en el
pap totes les seves observacions referides a les crítiques sobre
irracionalitat subjectivista, relativisme, intraductibilitat
dels paradigmes, etc. Tornant una mica enrere, em pregunto si no
hauria estat millor que M. Pueyo hagués fet una bona lectura de tot
Kuhn, abans de repetir cegament les idees que, sense tantes
pretensions i d'una manera provisional, va exposar Aracil en
l'article citat. Sense conèixer les modificacions i esmenes que
Kuhn ha anat introduint en la seva teoria, el que ell fa és
recitar superficialment algunes idees de The Structure...,
i fins i tot esbossar un programa per a la momificació
acadèmica de la Sociolingüística, tot veient peres penjades
dels oms. I Pueyo no és pas, certament, el més banal dels
autors que han citat Kuhn.
A banda això, la pífia més freqüent que se sol cometre en
extrapolar alegrement els esquemes kuhnians consisteix a aplicar
la noció de paradigma a qualsevol teoria amb una mica de
notorietat. Així, qualsevol manual ben conegut i difós,
qualsevol teoria que sembli apartar-se massa de les anteriors,
etc., són anomenats "paradigmes" per personatges que
ignoren el que volia dir Kuhn i no saben ni de què parlen. Una
espècie en procés de creixement exponencial, per cert.
2. Fama i fortuna d'una fraseologia
El lector deu estar preguntant-se, amb justícia, on està la
sociolingüística en tot això. Doncs bé: si suposem —i jo
no ho suposo, sinó que ho afirmo convençut— que la
sociolingüística és o ha de ser una disciplina
científica, veurem que la pregunta és simplement ociosa.
Sempre hi haurà, evidentment, qui segueixi pensant que eso
quiere decir, o sea, que hablamos de la disglosia y el
bilingüismo, de las encuestas de la Dirección General y...
No és per a ells que parlem, sens dubte. La Sociolingüística
és una part del discurs científic, una part que cal construir,
i això significa: un esforç ingent per definir una sèrie de
paràmetres que emmarquen l'actuació concreta; la
responsabilitat de crear una comunitat científica
efectiva; i l'articulació real d'una manera d'entendre
els fenòmens del llenguatge i la societat. Aquest àmbit
temàtic ens porta, naturalment, a considerar un lloc comú
ineludible: la interdisciplinaritat.
El concepte d'interdisciplinaritat és la versió
emfàtica i publicitària d'allò que, sense tanta solemnitat,
podríem anomenar obertura, i forma una part essencial de
la mateixa Sociolingüística; més exactament: n'és el punt de
partida. Per a alguns és, també, un element més del marketing
que pretèn vendre un determinat discurs buit i auto-redundant.
La interdisciplinaritat neix de la necessitat de compatibilitzar
àmbits científics diferents que s'auxilien i s'expliquen
mútuament, i és el caràcter obert de la realitat el que ens
imposa inevitablement aquesta necessitat. L'obertura no només
impugna —o qüestiona— un tancament, com diria
Bachelard, sinó que també construeix àmbits nous: crea ponts
(al·lusió al que H. Albert anomenava Überbrückungsproblem),
connecta punts aparentment distants i il·lumina xarxes i
imbricacions entre àmbits diversos. Podríem aprofitar una
sentència d'aquelles que ens solen arribar de segona mà
—desvirtuades, per tant, però també readaptades—, i
dir que la realitat és una; per tant, la ciència
és una. (Per cert, que també es podria dir a
l'inrevés, i no quedaria pas malament.) Si us agrada més, podeu
donar-li unes quantes voltes a una bella frase de J. Muguerza
(del pròleg a la trad. cast. de Criticism and the Growth of
Knowledge): «cada día, se afianza más la convicción de
que lo que hay son "teorías científicas" y no
ciencias». Si canvieu "teories científiques" per
"discursos disciplinats", veureu que la frase funciona,
admirablement, tant per a les Ciències de l'Esperit com
per a les Ciències de la Natura. Un dels procediments
més valuosos per exercitar l'obertura és, certament, l'analogia.
Podem entendre-la bastant bé si ens servim especialment de
l'accepció judicial del mot: "Mètode d'aplicació de la
llei per mitjà del qual una norma que regula un cas determinat
és feta extensiva a casos anàlegs no prevists". L'ús
metafòric d'aquesta definició implica, d'una banda,
l'existència d'explicacions en un camp determinat (nomotètiques
[=lleis] o no), que són extrapolades per produir o enriquir
explicacions en altres camps. Pierre Achard, que ha tractat l'ús
d'analogies biològiques en el llenguatge polític i econòmic,
ens ofereix encara una altra explicació encertada: "La
analogía es un procedimiento metafórico: establece entre dos
campos (...) una correspondencia orientada tal que se habla del
primero con palabras que hallan su sentido en el segundo. Se
trata de un procedimiento amplio que se diferencia de la
metáfora propiamente dicha en que sólo se refiere a una imagen,
incluso a una palabra: la analogía dará valor a conclusiones en
el primer campo por razonamientos sostenidos en el segundo. Por
último, es un procedimiento sometido a la existencia de
límites, a diferencia de un modelo (u homología) que gozaría
de verdadero carácter sistemático". Em deixo la
possibilitat de comparar tot això amb el que es pugui trobar
entre els escrits d'Aristòtil.
El procediment de l'analogia demana a l'estudiós, d'altra banda,
una familiarització suficient amb més d'un camp del coneixement
(entenent com a camp, òbviament, un àmbit d'estudi
convencionalment delimitat). La familiarització inclou el maneig
fluïd d'uns llenguatges determinats i uns tipus de raonaments
concrets, els de les disciplines en qüestió. Només així és
com es fa efectiva l'aplicació de models d'una disciplina en una
altra, el tràfec de models citat abans. No és difícil
de trobar-ne exemples concrets, i el mateix Kuhn n'és una
mostra, amb l'ús que fa de terminologia política aplicada a la
història de les ciències naturals. L'existència de disciplines
mixtes és un dels aspectes de l'obertura, i no és precisament
res de nou en la ciència. Les Ciències Naturals, per exemple,
han vist com el mestissatge feia néixer disciplines noves
que han acabat establint-se de manera ferma: la Bioquímica n'és
un exemple evident, delatat per la mateixa forma composta del
mot. Un cas anàleg, per cert, al de la Sociolingüística. I
tornem al nostre eix temàtic.
La praxi de l'obertura sociolingüística no ha tingut, entre
nosaltres, una forma especialment afortunada. No repetirem, ara,
la denúncia freqüent (però silenciada) en contra del que se'ns
vol vendre amb aquest nom: un succedani de sociologia unit a un
succedani de filologia. La interdisciplinaritat
sociolingüística consisteix, per a determinada gent, en una
varietat subdialectal de la dialectologia, o la degradació
de la degradació, dit per entendre'ns. Això, en el millor dels
casos; en el pitjor, es tracta de vols galàctics de la xerrameca
subliterària —descripció que coincideix, per cert, amb la
meva definició d'un best seller
"epistemològic" fonamental: la fraseologia—;
al capdavall, la fraseologia no és altra cosa que el resultat de
corrompre la terminologia. Finalment, també hi ha gent que
concep la Sociolingüística com l'activitat de col·leccionar
enquestes d'afeccionats, cosa més avorrida i mortificant encara,
una versió pseudo-sociològica de l'acumulacionisme.
No és cap atzar que les coses siguin així. Ben al contrari, és
un cas que es pot estudiar i entendre en termes de sociologia de
les institucions científiques. Només cal començar a analitzar
la comunitat científica com una societat dins la
societat, i això ens donarà una clau per començar a comprendre
les relacions de rang, poder i competència que regeixen la
ciència institucionalitzada. Llavors adquireix sentit la
utilització de termes com "propaganda" per descriure
alguns fenòmens —entre ells, evidentment, una determinada interdisciplinaritat.
És a dir: si se'n parla, si hom empra amb profusió aquest terme
per situar la recerca pròpia, és perquè el retolet ven,
perquè té un èxit gairebé comercial, perquè contribueix a
donar un cert prestigi i una imatge de modernitat als qui se
l'atribueixen. Dit això, deixem que el lector n'imagini el
sentit i les conseqüències.
Per compensar, cal proposar algun tipus d'alternativa a aquesta
situació, ni que sigui en un pla purament teòric. La
Sociolingüística dels PP.CC. és plena de gent entestada a
treballar només a base de bibliografia sociolingüística,
i en català si pot ser. Són els mateixos que només saben
emprar el mot "sociolingüística" si va seguit del
gentilici obsessiu. Evidentment, no parlo de la gent competent i
honesta, que també hi ha i molta, sinó dels nombrosos erudits esperpèntics
que viuen del bla-bla retòric. Enfront d'aquests sociolingüistes
catalinos, propugno un reciclatge per la via dels textos
clàssics i fonamentals de la sociologia i la psicologia social;
personalment, he de confessar que una línia d'estudi que
segueixo i m'apassiona és precisament aquesta: l'aplicació de
les nocions, conceptes i raonaments més útils de la sociologia
clàssica al discurs sociolingüístic. Per a algú interessat a
llegir Comte, Durkheim, Simmel, Weber, etc., no pot resultar
menys que esgarrifós de comprovar com hi ha tanta gent que
s'aplica el prefix sòcio- sense (voler) conèixer ni tan
sols els rudiments de la teoria sociològica.
Un altre punt digne de remarcar és el fet que la
Sociolingüística, bona o dolenta, ha estat moltes vegades
patrimoni d'investigadors procedents de la Lingüística i/o la
Filologia. Als PP.CC. aquest fenomen és possiblement més
exagerat que en altres àmbits; feta l'excepció d'alguns
sociòlegs i alguns historiadors, una bona part dels qui es
dediquen entre nosaltres a la Sociolingüística són/som gent de
(de)formació universitària filològica. Això no significa que
siguin els filòlegs els més apassionats per l'obertura; ben al
contrari, demostra que són ells els qui més rendibilitat
personal n'han tret. En justa correspondència, resulta
lamentable que l'altra part interessada, els sociòlegs, no hagin
dedicat esforços per la seva banda a un fet tan radicalment
social com la llengua, en singular i en plural. Ara recordo unes
remarques que feia Allen D. Grimshaw en 1968/1971, on assenyalava
que llavors els sociòlegs no havien prestat prou atenció a les
qüestions del conflicte lingüístic. L'augment de contacte i
intercanvi entre els qui treballen les dues disciplines
implicades encara és, en bona part, un desideratum que
cal acomplir, i que enriquiria enormement la cross-fertilization
que ha de produir el discurs sociolingüístic. No és pas una
invitació: és un clam.
Però la praxi real de l'obertura només seria un aspecte del
dilema essencial que ens faria tornar, cíclicament, al nostre
punt de partida: les teories de Kuhn i la seva recepció a casa
nostra.
3. Un projecte contra la propaganda, un discurs contra les
fraseologies
Actualment, qualsevol interessat per la Sociolingüística es veu
enfrontat a un magma bibliogràfic heterogeni, caracteritzat per
l'absència d'objectius comuns, la reincidència en determinats
topoi i la pul·lulació de terminologies paralitzants i
propagandístiques. L'historicisme parroquialista, tan típic
d'altres disciplines i sobretot de la Lingüística (mal
anomenada Filologia), es perpetua amplificat en una
Sociolingüística de vocació més aviat claustrofòbica. Massa
sovint, la proliferació de l'infaust retolet el converteix en
pura moneda de canvi, en una part essencial d'una imatge
pública, acadèmica i institucional. En qualsevol cas, és
gairebé inexistent la visió projectiva de crear un autèntic
discurs científic, o almenys de fer una disciplina on no
només hi hagi indisciplinats.
Si acceptàvem l'esquema teòric de Kuhn, cosa que sembla
raonable, hauríem d'admetre també la necessitat de definir una ciència
normal en el sentit que ell li dóna, i que es pot constatar
en diverses disciplines. Ja hem vist com en 1965 els popperians
criticaven la concepció de ciència normal tal com apareixia
expressada en The Structure... El perill d'una
momificació dogmàtica a l'hora d'engegar la ciència normal hi
és, realment, i una mostra d'això és la visió que Pueyo
exposa en el seu text. Aquest autor, mogut per la intenció
optimista de voler fer de la Sociolingüística una disciplina acadèmica,
recita una sèrie de punts tòpics que, segons ell, han de regir
el desplegament de la disciplina, però oblida un fet bàsic i
constatable: que precisament el principi d'institucionalització
de la Sociolingüística, en contextos burocràtics i acadèmics,
ha estat l'arma més eficaç per anorrear-la i deixar-la impotent
com a discurs. La Burocràcia i l'Acadèmia —si és que no
són el mateix— han practicat amb gran habilitat i
clarividència la cura homeopàtica, de manera que ha estat prou
canviar una mica les coses perquè les coses no canviessin gens.
I justament han estat la Burocràcia i l'Acadèmia les genitores
del carrerisme (pseudo)sociolingüístic, tot comprant una
determinada sociolingüística que paralitza la recerca i mena al
discurs de la impotència en acte.
La construcció d'una ciència normal en aquest camp es troba,
doncs, davant un dilema indefugible, i hom diria que ha d'optar
entre l'Escil·la de la prostitució burocràtica i el Caribdis
de la clandestinitat sectària a termini fix. Davant aquest
plantejament extremat, hi ha qui es preguntarà si no és
possible alguna altra via més digna. Personalment, crec que sí,
tot i que els "poders públics" prefereixin finançar
la Dialectologia del Camp de Túria o distribuir en dosis
massives els múltiples Discursos de la Demència (m'excuso per
la redundància: són la mateixa cara de la mateixa moneda).
La creativitat científica és possible i necessària, millor
dit: existeix —heus ací un bell axioma. I ens cal
creure-hi, si no volem resignar-nos a dormir totes les nits dins
un taüt (com diuen que feia el pobre Béla Lugosi). A partir
d'això, l'articulació real d'un paradigma i la construcció
d'uns estàndards d'investigació sortiran de la coordinació
entre moltes contribucions serioses, allunyades de l'oportunisme.
Quan la Sociolingüística deixi de ser la Lingüística dels filòlegs
ressentits o la font de prestigi dels xerraires, començarem
a avançar pel camí de la dignitat científica. En la disjuntiva
entre la ciència normal o l'estat pre-paradigmàtic, ens cal
optar pel paradigma, però amb el seny suficient per no convertir
la nostra disciplina en allò que la Gran Màquina voldria
aconseguir —i que, de fet, ja té. No hem d'esperar que les
Direccions Generals ens vagin dictant el camí a base de
consignes.
D'altra banda, cal també valorar el mèrit d'aquells lingüistes
que, tot i fer una forma de dialectologia sota el nom de la
Sociolingüística, han contribuït a renovar una mica el
panorama fòssil de la Lingüística estricta i estreta. Hi ha
coses que cal agrair al variacionisme de Labov e tutti quanti,
a l'etnografia de la parla, a diversos personatges i corrents;
són ells els qui han demostrat la ridiculesa dels motlles dels
lingüistes asocials, i han posat en evidència aquells
que no volien dir el que molts intuïen des de feia segles: que
la llengua és un producte de la matriu social i cultural. No
obstant, em sembla un excés imperdonable que també ells hagin
contribuït a la desvirtuació del mot
"sociolingüística", cosa que els lleva part del
mèrit que els atribuïm. Per a aquests investigadors, crec que
s'hauria d'haver reservat un nom diferent: potser el millor
hauria estat una cosa així com Nova Lingüística, terme
que els col·locaria en el lloc adient —la
Lingüística— i, al mateix temps, els atorgaria la qualitat
de renovadors. Tanmateix, és cert que això no passa de ser una
proposta llençada al buit, i bona cura que tindran ells a seguir
participant en l'ús d'una etiqueta que garanteix la publica
virtus de l'èxit.
De tota manera, fins i tot aquestes formes civilitzades de la
Lingüística cauen, en la immensa majoria dels casos, en la
fal·làcia essencialista dels estudis lingüístics: es
dóna preeminència als elements del missatge per damunt del
contingut expressat o expressable, cosa que, pel mateix preu, els
permet l'interessant avantatge de mantenir-los al marge dels
discursos que efectivament vertebren una cultura i una
civilització. (Traducció: confondre els mitjans amb els fins,
de manera que els fins desapareixen. Transcripció fonètica:
prendre el rave per les fulles.) Però donar exemples d'això
seria una forma massa cruel de fer que ells mateixos mostressin
llurs vergonyes. La llengua com a estructura se subordina
clarament a la llengua com a part d'un discurs i com a element
de les estructures socials i culturals. Si bé els
coneixements sobre l'estructura ens poden ajudar a entendre els
discursos sobre el llenguatge, amb el reduccionisme de la Lingüística
estreta el que era un coneixement subsidiari esdevé
focalitzat, de manera que tota la resta s'esfuma, i el sentit
desapareix esclafat pels seus constituents inferiors. Així és
com, per a un lingüista pur, la resta del món no
existeix. (Apèndix: caldria que el lingüista es preguntés si ell
mateix existeix...)
* * * * * * *
El present assaig ha volgut contribuir a la creació d'un debat
nou, a les antípodes de la política de bena i mordassa
que, magnànimament, ens ha dissenyat la Thought Police
que tots coneixem. D'una banda, proposo de rebutjar la
banalització a què alguns volen sotmetre determinades anàlisis
de teoria de la ciència; he mostrat, a més, la relació que
això té amb la Sociolingüística i amb un procés visible de
bastardització de les terminologies, per causes diverses.
D'altra banda, he volgut deixar clar que la Sociolingüística
pot esdevenir, encara, un discurs disciplinat i una mostra ben
positiva d'obertura. En aquesta direcció apuntava, també, la
petita anàlisi de la retòrica interdisciplinarista, que ens
mostra la importància d'unes determinades estratègies per
arribar a practicar l'apassionant exercici de les analogies i les
connexions. Un exercici, per cert, que dóna tot el seu sentit a
les ciències de l'home i la societat. La creació del pensament
científic, en totes les seves formes, exigeix d'assumir una
porció enorme de responsabilitat, sobretot en moments en
què els esforços encara demanen una veritable coordinació;
òbviament, la ciència no es fa en voz pasiva. Si heu arribat a
concloure amb mi la necessitat de construcció com a vocació-professió,
ja hauré aconseguit fer-vos arribar el meu missatge. Haureu
descobert per què el verb construir és el més freqüent
d'aquest escrit.
Espero que ningú no s'escandalitzarà de les meves afirmacions
crítiques; de vegades es fa necessari de practicar el j'accuse,
almenys per desvetllar incomoditats amb resultat positiu. Sigui
com sigui, no es tracta de ganes d'emprenyar; en casos així, hom
es pot excusar amb paraules alienes: lasciva est nobis pagina,
vita proba.
If you want to read the full text version, go to L'Horabaixa,
7 (Algemesí, 1993), or send me an e-mail!
BACK TO SOCIOLOGY
OF LANGUAGE!
BACK TO MAIN
MENU!