Fuster contra Fuster (i la literatura alemanya)

(versió esborrany)

Guillem Calaforra

Uniwersytet Jagielloński / Cracòvia

1. Els absents i els imprescindibles

            Similis similem quaeritur, estableix un famós tòpic escolàstic. «Cascun requer e vol a son senblant», traduïa Ausiàs March en un decasíl·lab magnífic. Si donem per vàlida aquesta idea, haurem d'admetre que allò bàsic és la semblança; allò derivat és la diferència, que es genera des de la identitat o des de la semblança i en depèn en un sentit negatiu, i que en qualsevol cas, d'alguna manera, s'hi sotmet. Entendre i explicar és relacionar, situar en una xarxa d'afinitats, mesurar segons allò comú, observar moviments d'atracció. Ho veiem en les nostres lectures: tendim a cercar els llibres que ens agraden, els autors que generen un discurs semblant al nostre, i deixem desatesos aquells que poden resultar-nos aliens.

            Però és prou evident que en això hi ha només mitja veritat. Sovint la diferència atrau tant com la similitud, sovint la diferència emmascara afinitats. Aquestes consideracions sobre la diferència i l’afinitat, que podrien semblar gratuïtes, ni tan sols no aspiren a insinuar del tot els viaranys per on circularà el nostre assaig. En qualsevol cas, són inevitables. I serveixen, indubtablement, per apuntar el caràcter problemàtic de l’assumpte. Un lector despreocupat diria que es tracta d’un tema impossible, sobre el qual no hi ha res a dir. Aquesta impressió no és del tot incorrecta, i d’ací la noció de «fantasmes», i en plural, que encapçala el títol de cada secció. Fantasmes, realitats incompletes, realitats que no arriben a tenir un estatus ontològic sòlid, però que tanmateix produeixen resultats efectius. Si als conceptes d’afinitat i diferència hi afegim aquesta mena de realitat dubtosa, i tot plegat ho referim a la lectura que Fuster feia de la literatura alemanya, llavors la idea serà una mica més perfilada. És així com s’entén, d’alguna manera, la referència a un famós títol de Derrida, que en part és una al·lusió lúdica i jocosa. Però només en part.

            El fet d’entrar en un tema com aquest, pràcticament absent de l’exegètica fusteriana, presenta sobretot dos perills. D’entrada, perquè tot assaig pioner, per molt modesta que siga la seua intenció inaugural, arrisca molt i projecta dubtes sobre la legitimitat de l’esforç. I en segon lloc, aquest exercici és perillós per tal com els resultats de la primera anàlisi molt probablement envelliran aviat; aquells que fins ara no hi havien pensat hi pararan esment, corregiran i augmentaran unes observacions que, en la mesura que inauguren el tema, han de ser necessàriament superficials i incompletes. Sembla cert que ningú no ha analitzat fins ara, monogràficament, la presència de la literatura alemanya en l’obra de Fuster. Òbviament, a causa de tota la problemàtica de les atraccions i les repulsions. Fuster se sentia com a casa entre els noms que tothom sap i que l’autor mateix s’ocupa de recordar a tot arreu —Montaigne, La Rochefoucauld, Voltaire, Sade, Diderot, Camus, etc. La coincidència lingüística no és casual, tot i que les diferències entre aquests autors són ben òbvies. I ací trobem una primera clau important per a la comprensió del problema. Fuster llegia els francesos i els italians en la llengua original, i es trobava a gust conreant aquesta similitud idiomàtica. La literatura alemanya, però, li era accessible només de manera indirecta, a través de traduccions espanyoles i, subsidiàriament, catalanes. Aquesta circumstància es podria comprovar materialment, sens dubte, si hi haguera disponible un catàleg complet de la biblioteca fusteriana; els llibres que la Biblioteca Valenciana té fitxats sota la signatura «Biblioteca Joan Fuster» en són una part mínima, de moment, i no permet conclusions sobre el particular. Però aquesta hipòtesi és d’una elementalitat evident. Fuster desconeixia l’alemany, i això no és cap secret; ell mateix ho deixa entendre en alguns passatges de la seua obra. Tampoc no en tenia cap obligació, evidentment.

            La relectura atenta de l’obra fusteriana des de la perspectiva de les lletres alemanyes —o, dit amb més exactitud, des del punt de vista de la presència de la literatura de llengua alemanya— dóna resultats bastant curiosos. En primer lloc, criden l’atenció les nombroses absències, que òbviament no s’han d’entendre en el sentit que Fuster no haguera llegit els autors en qüestió. Però si en coneixia l’obra, cosa bastant probable, almenys resulta sorprenent que no li inspiraren cap reflexió en particular, cap connexió, cap comparació. Els noms d'alguns autors imprescindibles com ara Lessing, Schiller o Eichendorff, Gottfried Benn o Georg Trakl, Stefan George, Karl Kraus, Kurt Tucholski, Elias Canetti o Thomas Bernhard no apareixen en cap dels assaigs fusterians, si no ens fallen les dades. No sabrem mai en quina mesura fou així per falta de traduccions o en quina mesura per falta d’interès, però sembla que Fuster es va quedar sense conrear algunes lectures amb les quals s’hauria pogut sentir ben identificat. Especialment cridanera resulta la manca de referències a un escriptor tan escandalosament afí a ell com Georg Christoph Lichtenberg. A hores d'ara no tenim indicis que Fuster hagués llegit cap obra d'aquest autor, ni els deliciosos assaigs, ni la correspondència, ni sobretot els magnífics aforismes recollits en els Llibres de nyaps (Sudelbücher). Sembla difícil d'imaginar un escriptor alemany amb qui haguera pogut congeniar millor. La major part dels llocs comuns que s'apliquen habitualment a Fuster funcionen perfectament en el cas de Lichtenberg: la ironia i l'autoironia, l'escepticisme il·lustrat, el materialisme fisicalista, una certa amargor de fons, una intel·ligència i una lucidesa d'altíssim nivell, etcètera. Seria extremament interessant de veure què n'hauria pensat Fuster, si l'haguera llegit. Perquè Lichtenberg és un detergent tan bo com Russell, el seu verb és tan brillant com el de La Rochefoucauld i excita les neurones tant com ho pot fer un Voltaire, posem per cas. Però aquest no sembla ell lloc adequat per a la història-ficció, de manera que queda apuntada la pertinença d'un eventual estudi comparatiu, per a qui en tinga la temptació.

            Però ni tan sols la barrera lingüística no li impedí de fer-se una idea de conjunt, i no gens superficial, del que és la literatura en llengua alemanya. Això cau pel seu pes —al cap i a la fi, no era un intel·lectual qualsevol, i manejava una quantitat de referències culturals molt superior a la mitjana dels escriptors de la seua època i d’aquest país. Fuster va admetre, en tres ocasions almenys, d’haver-se format inicialment en la cultura germànica. La formulació més interessant d'aquesta filiació primerenca és la que apareix en una entrevista amb Manuel Muñoz, de l'any 1982:

Yo recuerdo una anécdota, de las primeras veces que hablé con Pla, que me dijo: «Usted es un señor de formación alemana tamizada por Ortega». Claro, aquello era una definición perfecta, porque yo era un señor que me había leído cantidades considerables — si no el catálogo completo de Revista de Occidente. Desde Husserl hasta Max Scheler, es igual, todo me lo tragaba, con una voracidad propia de la época, naturalmente, y del temperamento. Y sólo un poco después comencé a descubrir a los franceses, lo que supuso un cambio importante en mi evolución ideológica. Cuando ya pude leer Voltaire, Diderot, Montaigne, mi querido Montaigne, y pude leer a los novelistas franceses del XVII, del XVIII, etcétera. Influyeron mucho, es decir, casi fue una especie de detergente de mis lecturas germánicas y me afrancesé más tarde. (Fuster 2003: 261-262)

            Observem un parell de detalls importants d'aquestes paraules. Pla descobreix insidiosament, sarcàsticament, l'origen de la formació germànica de Fuster, és a dir, les traduccions publicades per Ortega durant la primera etapa de la seua famosa revista (1923-1936). Es tracta, doncs, d'un accés mediat i parcial, guiat indirectament pel criteri del filòsof castellà. Els autors que Fuster posa com a exemples són tots filòsofs, i no deu ser per casualitat: a través de la publicació orteguiana, arribà a identificar la cultura germànica amb la producció filosòfica. Aquesta identificació va deixar una empremta duradora damunt la seua opinió sobre la literatura alemanya, com veurem després. Ho demostra la manera com contraposa aquesta formació inicial i el «descobriment» de la literatura francesa. Es refereix a un canvi en la seua evolució ideològica, a un afrancesament, que considera de manera expeditiva com un «detergent de les lectures germàniques». Atribueix als francesos, doncs, la funció amb què havia caracteritzat la figura de Bertrand Russell: detergent de metafísica, de mística, d'irracionalismes diversos. La metàfora il·luminista és ací transparent; concep la seua antiga formació germànica en termes d’intoxicació a base de metafísiques, místiques i irracionalismes, que implícitament són una mena de brutícia de l'intel·lecte, eliminable només gràcies al detergent il·lustrat.

            En un aforisme primerenc, Fuster va assajar una classificació de les literatures occidentals des del segle XIX, i les va ordenar segons la metàfora de les olors locals  que els atribuïa. En arriba a la literatura alemanya, la descripció secundària és ben curiosa: fa olor «de cerveseria mesocràtica o universitària, segons». Amb la qual cosa planteja un problema d’interpretació notable: per què aquesta «olor de cerveseria»? I «segons» què? Només ens deixa la possibilitat de fer-ne una lectura intuïtiva. El terme «cerveseria» sembla al·ludir les etíliques pretensions de profunditat que, segons el tòpic, caracteritzen la cultura burgesa alemanya; en titllar-les d’«olor de cerveseria», Fuster podria estar desproveint aquestes pretensions de l’encant del mite, tot assenyalant el caràcter morbós i plebeu que hi subjau. Un exemple elemental de genealogia nietzschiana, doncs. D’altra banda, és molt probable que amb els adjectius «mesocràtica» i «universitària» s’estiguera referint al mateix autor, a un mateix autor. En llegir la descripció fusteriana resulta absolutament inevitable la connexió immediata amb la burgesia asfixiant i decadent dels Budenbrook, amb les converses jovenívoles i saberudes dels Castorp i Ziemssen, Zeitblom i Leverkühn. Probablement, Fuster identificava en bloc la literatura alemanya després de Goethe amb el nom de Thomas Mann.

            Al final de la seua vida, en una entrevista a càrrec de Vicent Sanchis admetia haver llegit poca literatura alemanya actual. Tanmateix, sí que coneixia de primera mà alguns llibres com ara el best seller de Patrick Süsskind, El perfum (Fuster 2003: 361), o la traducció espanyola de Der Butt (El rèmol), una de les grans novel·les de Günter Grass, que va llegir amb distanciat estoïcisme mentre el paviment de València tremolava sota els tancs de Milans del Bosch (Fuster 1985a: 86). Fuster no feia exhibicionisme d’aquests coneixements, que eren més amplis del que podrien suggerir les nostres observacions inicials. És una llàstima que el primer volum del projecte d’Obra completa, una edició veritablement rigorosa i definitiva, no incloga un índex d’autors citats, perquè constituïria un bon indicador aproximatiu de la diversitat d’interessos fusterians pel que fa a la literatura germànica. Podem donar per descomptat que rebrem aquesta eina de treball juntament amb el volum final de l’edició. En qualsevol cas, els autors alemanys que hi apareixeran formaran una llista molt respectable: Kleist, els Grimm, Heine, Hölderlin, Rickert, Wagner, Zweig, Schnitzler, Rilke, Wassermann, Keller, Dehmel, Musil, Ludwig, Rothe, Werfel, Hesse, Böll, Grass, etcètera. Una llista a la qual encara hauríem d’afegir altres tipus de «literatura» (Kant, Marx, Engels, Schopenhauer, Stirner, Freud, Husserl, Scheler, Simmel, Adorno, Horkheimer, i tants altres). Però aquest aspecte, el de les obres esmentades i els autors citats, en els fons és ben poc indicatiu de res en especial. Es tracta de coneixements que podríem atribuir al repertori de qualsevol intel·lectual de primera fila com Fuster. Una altra qüestió ben diferent és amb quins escriptors mantingué Fuster un diàleg més o menys permanent, quins són els que desvetllaven en ell alguna cosa més, a banda de la curiositat professional pròpia d’un humanista. I ací la llista es redueix notablement.

            Bertolt Brecht fou un dels seus autors alemanys preferits, sense que s’interposara entre tots dos el distanciament irònic que Fuster dedicava a la majoria dels altres escriptors alemanys. En parlà poc, però sempre de manera laudatòria. No és gens estrany que un virtuós de la ironia com Fuster fóra un declarat entusiasta del concepte brechtià d’«estranyament» (Verfremdung), sovint traduït de manera equívoca com a «distanciament».^[1] Ell no sols aplica aquesta noció d'acord amb el seu sentit original, com a espectador de teatre, sinó que l’empra també a l’hora de jutjar els afers de la cosa pública: «En política, jo m’inclino per la “distanciació” brechtiana. Cosa teatral com és, interessa contemplar-la en fred, jutjar-la, discutir-la. No es pot discutir un somriure, ni un crit, ni un himne, ni una bandera...» (Fuster 1975b: 397). No era la primera vegada que es declarava aliè a himnes i banderes, però la referència a Brecht era un element nou. La lloança era molt més oberta en Contra Unamuno y los demás, on llegim:

Bertolt Brecht es, para mi, un dramaturgo del tamaño de Shakespeare. O poco menos. Le sitúo muy por encima, no digo ya de Lope o de Racine, amables máquinas de bla-bla-blá, sino también de Ibsen, de Goethe y de los libretistas de Puccini, que considero como monumentos del género. Afirmada la genial entidad de Brecht, añadiré que Brecht tampoco fue un gran «innovador». Fue un Shakespeare más —gracias a Dios—, y en eso se queda. Sus implicaciones políticas funcionan a otro nivel. Son decisivas. Como lo son, en el polo opuesto, las del no menos sugestivo pero terriblemente reaccionario monsieur Ionesco. (Fuster 1975a: 137)

El comentari afirma la genialitat de Brecht sense especificar exactament en què consisteix, però deixa ben clar que no és una qualitat subsidiària de la seua eficiència política. La qual no és poc important, però, malgrat les observacions iròniques que trobem a la Literatura catalana contemporània, on Fuster compara el teatre de Brecht amb els autos sacramentales, «pel costat de la propensió didàctica» (Fuster 1971: 398).

            L’admiració fusteriana per Brecht és més natural del que sembla. Al capdavall, la seua proverbial ironia és una variant retòrica de l’estranyament que preconitzava Brecht. En ambdós casos ens les havem amb una tàctica de manteniment de distàncies, amb aquella «adhesió incompleta» que Josep Pla reprotxava, orsianament, al seu amic meridional. Brecht presenta fenòmens socials que han d’impel·lir l’espectador a una conclusió crítica i al mateix temps compromesa; Fuster ironitza quan parla de l’adversari i quan es refereix al seu propi grup, per tal que el lector aprenga i es comprometa sense deixar-se endur per la irracionalitat de les emocions. Brecht, al marge de la seua pròpia teoria, es troba sempre dominat per aquella voluntat didàctica que li atribuïa Fuster, el qual va dedicar temps, esforç i talent a redactar els escrits de batalla més diversos. I, al cap i a la fi, si Brecht optava pels gèneres més populars (teatre, poesia moral o social, narració, article de diari) amb la intenció d’arribar a les masses, la dedicació fusteriana a l’assaig parteix d’un compromís cívic no gens abstrús ni implícit.

            La simpatia ideològica no determina el judici global de Fuster sobre cada autor, però pot tenir una influència decisiva, com veurem després. Friedrich Dürrenmatt és l’autor en llengua alemanya que amb més plaer semblava llegir Fuster entre els escriptors dels voltants dels anys seixanta lligats a allò que anomenava «literatura de la NATO» (Fuster 1971: 363) —cosa que crida l'atenció, perquè Dürrenmatt era suís. En les seues obres majors —és a dir, en els seus llibres d’assaig— el cita si més no un parell de vegades. Ja en Causar-se d’esperar (Fuster 1965: 739) recorda amb aprovació aquella frase de Ròmul el Gran en què el protagonista diu que el seu cuiner és l’home més important de l’imperi (Dürrenmatt 1948/1949: 251).[2] Fuster llegí aquella peça, molt probablement, en la traducció espanyola de Buenos Aires, de 1960, o en la francesa de 1964, el mateix any en què està datada l’anotació del seu diari. L’èmfasi fusterià sobre les conseqüències històriques d’allò aparentment irrellevant apareixia ja en les famoses consideracions del Diccionari per a ociosos sobre el «nas de Cleopatra», i la lectura de Dürrenmatt en va reblar el clau de manera afortunada. Fuster tornarà a recordar el gran escriptor suís amb ocasió de la «transició» espanyola: en les Notes d’un desficiós (Fuster 1980: 26) al·ludirà aquell sarcàstic «Partit Socialista Liberal-Conservador» que apareix en El jutge i el seu botxí.^[3] Fuster es refereix a aquella obra de Dürrenmatt sense esmentar-la pel títol, tot qualificant-la d’«una de les seues excel·lents novel·les de “lladres i serenos”», i la citació li serveix per fustigar el caràcter dessubstanciat de les conviccions polítiques vigents en aquell moment. No sols hi compten les afinitats ideològiques en sentit polític; les seues temptacions existencialistes, allà pels anys cinquanta i seixanta, encaixaven molt bé amb l’humor grotesc de Dürrenmatt, amb la seua crítica de la pèrdua de pes de l’individu en la societat contemporània. L’amarg sarcasme sobre la hipocresia social que trobem en La visita de la vella dama reapareix intacte alguns dels moments més desencantats de Fuster, com ara en aquell conegut aforisme seu: «Cada nom és un pseudònim; cada cara, una màscara; cada gest, una afectació; cada paraula, un equívoc. I en aquestes condicions, l’home és un animal social! Sí, senyors: zoon politikon» (Fuster 1968a: 236).

            Les relacions de Fuster amb la literatura alemanya se’ns apareixen presidides, de manera predominant, per la distància, per l’actitud de qui tracta amb materials d’altri, per una mena de convicció implícita sobre l’alteritat d’allò llunyà. Aquesta distància pren, en algun moment, l’aparença paradoxal d’allò immediat, com ara en aquella citació en alemany d’un famosíssim vers de Hölderlin: «“Was bleibet aber, stiften es die Dichter”. Que vol dir — diuen — : “Tot allò que perdura, ho han fundat els poetes”. Ho assegura un poeta, naturalment» (Fuster 1968a: 258). El text original^[4] apareix ací com una mena de negació de la familiaritat entre l’autor del poema i el lector de l'aforisme, una manera dràstica de posar terra entre el comentarista i allò citat. Fuster intensifica aquest distanciament amb la traducció que introdueix tot seguit, de la qual no es responsabilitza: diuen que vol dir, algú ho tradueix, no és cosa meua. I si ho assegura un poeta, com diria Fuster, ja s’ho farà. La frase que tanca l’aforisme és, precisament, el comentari fusterià, que de retop li serveix per situar-se fora del grup a què pertany Hölderlin. Dit altrament: si Hölderlin no fóra un poeta, no diria això que diu, i ho assegura algú que ja no se sent vinculat a l’espècie zoològica dels versificadors. En altres passatges, el distanciament es realitza paradoxalment a través de la citació aprovatòria; és el cas d'un altre aforisme, encapçalat també per una citació: «Tècnica. — “Oh! Més d’un òrgan de mort ha nascut d’un càlcul tranquil...” I tant, senyor Rilke!» (Fuster 1968a: 262). Si Rilke donava un sentit fisiològic a la paraula òrgan, Fuster està pensant, probablement, en alguna cosa semblant a la tecnologia militar. L'acord entre tots dos té lloc a través del comentari tàcit que insinua Fuster, com si diguera: «Més del que vostè es pensa, senyor Rilke!». Li dóna tant la raó que insinua que es queda curt i, per tant, que s'equivoca.

            Però Fuster no sols esmenta de passada, ací i allà, autors germànics que l'interessen més o menys, o dels quals ha tret alguna idea aprofitable. Hi ha una llista molt reduïda d'escriptors que, per dir-ho així, formen com una mena de minúscul «cànon fusterià de la literatura alemanya». Són aquells amb qui manté un diàleg permanent, aquells que té en compte sense parar, que són font habitual de comentaris o de comparacions. No és gens difícil d'imaginar a quins autors ens referim, perquè la llista és curta: Goethe, Nietzsche, Kafka i Mann. Deixarem el cas de Nietzsche, en aquest recorregut nostre, a causa de la seua singular posició entre la literatura i la filosofia, i perquè mereix un espai a banda, un espai que li dediquem en l’estudi que preparem per a la Càtedra Joan Fuster.

            Hem emprat fa un moment el concepte de «cànon» a propòsit d'aquests autors, i no pas de manera injustificada. A banda de les opinions que cada un d'ells li mereix com a lector expert, Fuster té clar en tot moment que són escriptors imprescindibles, indubtablement situats al capdamunt de la jerarquia literària europea —de la qual, d'altra banda, es burlarà en més d'un moment—, i que cal conèixer-los de manera inexcusable. Així, la posició predominant de Goethe en la literatura alemanya queda ben clara en diversos passatges. Fuster el considera com un dels més «espavilats» entre els intel·lectuals d'Europa Central que van admirar la civilització mediterrània (Fuster 1964: 94); li aplica els apel·latius de «monstre de Weimar» en dues ocasions (Fuster 1964: 111; Fuster 1971: 26), de «geni» en altres dues (Fuster 1968b: 223; Fuster 1985b: 174), o de «monstruoso y genial»;[5] el considera com un model de gran intel·lectual «sa», físicament i mentalment (Fuster 1969: 490). I, per si tot això fos poca cosa, serà prou recordar aquell aforisme que diu: «Shakespeare no hagué d'esforçar-se gaire per tal de ser Shakespeare, ni Goethe per tal de ser Goethe, ni Dant per tal de ser Dant. I això és una mica descoratjador» (Fuster 1968a: 232). Amb això, Fuster situa Goethe en el lloc més alt de la literatura alemanya, de manera que accepta la jerarquia tradicional. És natural, doncs, que en un altre moment en parle com un d'aquells sense els quals la cultura europea seria completament inimaginable, amb un buit descomunal (Fuster 1968b: 223). El mateix respecte li inspira la figura de Kafka, que queda situat entre les figures més insignes que l'Europa germànica d'arrel jueva ha donat a la història (Fuster 1975c: 277); en algun moment el classifica entre els escriptors «genials», caracteritzats per la «versatilitat creadora» com a «figures de primera magnitud», juntament amb Thomas Mann (Fuster 1948, Fuster 1974a). Quant a aquest darrer, Fuster no estalvia elogis. Mann és un autor que li mereix el màxim respecte: el situa en la llista dels noms del segle XX que li agraden més (2003: 233) i entre «els creadors més importants i indiscutits del moment», entre els que ens han llegat pàgines precioses de crítica literària (Fuster 1969: 471); el considera com la mesura a partir de la qual s'ha de valorar la literatura alemanya actual (2003: 361); i, al capdavall li dedica una magnífica necrològica de la qual parlarem més endavant.

2. Fantasmes de Goethe

            Però sobre aquest cànon fusterià, o sobre aquesta acceptació fusteriana del cànon, hi ha moltes observacions a fer. I cal començar pel cas de Goethe, que va ocupar l'atenció de Fuster intensament i de manera ininterrompuda. Tot bon lector de Fuster sap quina era l'actitud que li inspirava el «Júpiter de Weimar». En un article molt bonic del seu llibre Un ofici del segle, Joan Garí reporta un passatge de conversa entre Fuster i Andreu Alfaro, transmesa per aquest darrer. L'assagista li espetava, al seu amic l'escultor goethià:

            — Saps què era Goethe, ho saps, Alfaro? Un senyoret de merda. Això era.

            — I qui no és un senyoret de merda, Fuster? Qui no ho és. (Garí 1999: 67)

L'anècdota resulta si més no sorprenent, però és molt versemblant; tant, que és molt probable que ens haja arribat de manera literal. De fet, en un passatge del Diari, Fuster inclou explícitament Goethe en la llista dels «senyorets», juntament amb Ausiàs March i Percy Bysshe Shelley (Fuster 1969: 479). «Senyoret» és un terme despectiu, típic de la València rural, com bé sabem els qui som de poble i emprem la paraula en l'accepció que té en aquest diàleg. «Senyorets» són tots aquells que, propietaris rurals o burgesia urbana, han fet fortuna sense perdre els atributs més toscos i vergonyants de la seua procedència plebea i rural. Els «senyorets» no es confonen mai de la vida amb els «rics» o amb els «senyors», aquests darrers amb el matís semàntic característic d'una aristocràcia tan odiada com respectada i temuda. El senyoret sempre és, com diuen en francès, un parvenu, i com a tal és menyspreat pels qui s'han quedat baix. És un miserable empelt etnogràfic en un context en què resulta dissonant, i en el qual no sap comportar-se i exagera. Tot això, per bé que no aparega al diccionari normatiu, és cosa ben sabuda pels qui tenim una ascendència proletària de la qual no ens avergonyim. El nostre problema és, ara, com ho apliquem a Goethe. O més exactament, què hi ha darrere del fet que Fuster atribuïsca a Goethe aquest apel·latiu infame.

            Una ullada al Diccionari per a ociosos ens en dóna la clau. En l'entrada «Ordre» (Fuster 1964: 111-113), un dels fragments més brillants i suggeridors de tot el llibre, Fuster analitza una frase de Goethe que ell, de manera insegura, reprodueix així: «És preferible la injustícia al desordre». En tres pàgines escasses, el lector troba dibuixats els contorns exactes d'una reflexió que exhibeix els millors trets de Fuster com a argumentador moral. No sols hi demostra el caràcter fal·laç d'aquesta oposició, en la qual la injustícia és també una forma de desordre; Fuster no se sorprén que aquesta frase siga coherent amb el càrrec de ministre —al capdavall, els titulars del poder cerquen la seua perpetuació com a poderosos, i en això consisteix la seua idea de l'«ordre». Però, segons Fuster, allò més xocant i dolorós del cas és que ho diga tot un Goethe, que per molt que fóra ministre de Carles August de Saxònia-Weimar, al cap i a la fi era alguna cosa més. No: Goethe «era, abans d'això, molt més que això», ens diu.

            Fet aquest resum de l’argumentació fusteriana, examinem ara el text original de Goethe, i les circumstàncies en què va aparèixer aquesta frase. La trobarem, concretament, en El setge de Magúncia (Die Belagerung von Mainz), un dels escrits que formen el conjunt autobiogràfic De la meua vida (Aus meinem Leben). En l'anotació sobre els fets ocorreguts el 25 de juliol de 1793, Goethe explica que en un moment determinat, ell i el seu amic Gore eren dins d'un edifici veient com els soldats francesos es retiraven marxant regularment. En aquella hora s'havia aplegat una munió de gent a la plaça; de sobte, va aparèixer un cavaller acompanyat d'una dona i arrossegant una càrrega copiosa i ben empaquetada. Algú entre la gent va cridar que es tractava del lladregot dels arquitectes, que havia robat al deganat de la seu i hi havia calat foc. Les masses van intentar linxar-lo immediatament, però per tal d'evitar-ho hi intervingué Goethe en persona, que va discutir violentament amb alguns dels qui volien prendre's la justícia per mà pròpia. Passat l'incident, Gore va recriminar al poeta que haguera arriscat la pròpia vida per defensar un desconegut, que al cap i a la fi qui sap si podria ser un delinqüent. Entre impacient i juganer, Goethe li respongué: «Es troba en la meua natura, preferisc cometre una injustícia que suportar el desordre» (Goethe 1822: 603). La injustícia era, doncs, en aquest context, el fet de deixar lliure de càstig un hipotètic culpable; i amb el terme «desordre», Goethe es referia ací al linxament que intentaven perpetrar les masses. Entre no castigar un presumpte malfactor i permetre un linxament sense judici, Goethe opta per deixar-lo anar, encara que haja d'arriscar la seua pròpia seguretat.

            La feliç ironia d'aquesta situació consisteix en el fet que un malentès —per part de Fuster—  haja donat lloc a una reflexió tan penetrant com la que ens ofereix en el seu Diccionari. Fuster havia passat per alt el context original de la frase de Goethe, i és justament això el que li recriminava amistosament Espriu en un comentari epistolar:

Estic d'acord en el noranta-nou per cent de les coses que dieu [al Diccionari per a ociosos] i atenuaria, per semítica cautela, l'u per cent restant. Per exemple, vós sabeu que aquell tòtila de Goethe va dir allò de la injustícia i el desordre en una ocasió en què estava fortament emprenyat, i sembla que amb raó. Separar la frase del seu context és, per tant, potser una injustícia, però que es foti, perquè, si no, que s'ho hagués callat, oi? (21 de gener de 1965) (Fuster 1997: 192)

La veritat és que no sabem si Fuster coneixia el context de què parla Espriu, i el poeta mateix sembla que en té una idea més aviat vaga. Dues pàgines més endavant, el nostre assagista admet que no pot garantir l'autenticitat de les paraules de Goethe. És probable que haguera arribat a conèixer-les a través d'alguna biografia o, també, per mitjà d'alguna traducció de les Màximes i aforismes. Tanmateix, tampoc les sentències de Goethe no coincideixen amb la citació que addueix Fuster. L'aforisme que porta el número 2.81.1, de 1813 o 1814, diu: «Val més que hi haja injustícies que no evitar-les amb un mitjà injust» (Goethe 1993: 217)[6] (amb la qual cosa queda evidentment descartada la interpretació fusteriana); el número 2.87.1, d'octubre o novembre de 1821, fa així: «És millor que et passe una injustícia que no que el món estiga sense llei per això que cadascú se sotmeta a la llei» (Goethe 1993: 225; en transcrivim literalment la puntuació). En qualsevol cas, Fuster cita al final de l'article una versió alternativa de la fase goethiana, «Prefereixo la injustícia al desordre», i és això el que va entendre, és això que li serví com a motor per a la seua reflexió. La conclusió fusteriana és que «l'olímpic poeta alemany hauria de merèixer algunes reserves, per aquest cantó». Goethe havia vulnerat, segons entén Fuster, un principi tàcit de l'ètica de l'intel·lectual, el principi que obliga a prendre partit per la justícia i no pel poder establert. D'ací les reserves, és clar. Per a Fuster, Goethe es comportava com un senyoret, i no pas com un intel·lectual conscient i compromès. Per això el situava al costat de Malraux en un article, sota el rètol comú d’«intel·lectuals-polítics» (Fuster 1970).

            Però Fuster no detestava Goethe només per raons ideològiques. També el considerava incompatible amb els seus compromisos estètics i vitals. Quan intentava convèncer Carles Riba de publicar a l'editorial Alpha una versió catalana de Gargantua i Pantagruel, la resposta reticent i evasiva del poeta evocà a Fuster la imatge del seu  presumpte antagonista, és a dir, Goethe:

Potser Carles Riba, en realitat, no arribà a ser un devot de Rabelais. S'inclinava pel costat de Goethe, ell. Llàstima! Mai no arribarem a apreciar els estralls que l'admiració per Goethe ha fet en la literatura catalana contemporània. Sigui com sigui, Riba no estava «en contra» de Rabelais. (Fuster 1969: 379)

Precisament sobre la influència goethiana en els escriptors catalans contemporanis parla Fuster en diversos passatges de la seua obra. Els autors que considera sotmesos a aquesta influència són Maragall, D'Ors i Riba, especialment el primer. Segons Fuster, en Maragall hi ha una mena d'equilibri sostingut entre dues forces oposades, la de l'irracionalisme nietzschià i la de l'ordre neoclàssic, representat per Goethe. Com diu ell, en Maragall «el model mesurat de Goethe compensava i frenava els possibles excessos» (Fuster 1971: 43). Però si Maragall era, com diu l'assagista, «un goethià instintiu i hagué d'anar a parar a Goethe» (Fuster 1971: 64), no ho era només pel contrapès ordenat i serè que representaria enfront de l'arravatament anarcoide de Nietzsche. Fuster recorda en un altre moment que Goethe no sempre era «olímpic» (Fuster 1971: 115), sinó que projectava estímuls «alhora clàssics i romàntics» (Fuster 1971: 25). El nostre assagista coneixia molt bé la significació del mite fàustic en el món modern. I, d’altra banda, Goethe no sols no era rabelaisià, sinó que ni tan sols no era mediterrani: «¿Qué era Goethe sino un godo, un vándalo o un alano?» (Fuster 1973a). Fuster ho va recordar unes quantes vegades, tot partint d’una idea bastant vaga d’aquella mediterranitat que durant una certa època va estar de moda.[7] En Contra el noucentisme ens especifica que els «estralls» de la fascinació per Goethe entre els catalans consistien a desviar el mediterranisme veritable cap a una adoració goethiana, olímpica, de postal, d’un hipotètic món grec sorgit d’indigestions llibresques (Fuster 1977: 124-125).

            En l’imaginari de Fuster pesa sobretot el Goethe ordenat, burgès, fins i tot aristocràtic —tot i que era un funcionari fill de funcionari. Quan parla dels estralls que ha fet entre nosaltres l'admiració per Goethe es refereix, evidentment, a aquesta influència classicista i «olímpica». Diguem-ho en termes nietzschians: Goethe era, per a Fuster, un apol·lini de pedra picada, i aquest era un altre pecat imperdonable. Fuster fou, certament, un rabelaisià paradoxal, dionisíac en la voluntat però socràtic de fet; la seua oposició entre Rabelais i Goethe, amb una presa de partit evident a favor del francès, és incoherent amb la seua pròpia lectura de Nietzsche, amb les obres del qual mantenia una relació igualment contradictòria. I això ens trasllada cap a un tema espinós i complex, el de Fuster contra Fuster a través del mirall perplex de la literatura alemanya.

            Un dels seus aforismes diu, lacònicament: «Goethe és odiós—com una muntanya, o com un xàfec» (Fuster 1968a: 256). Sabem perfectament que Fuster no s'interessava pels paisatges, o per la naturalesa com a paisatge i com a experiència estètica. És un fet ben documentat en la seua obra, i ell mateix admet la seua poca sensibilitat en aquest punt. Els fenòmens naturals apareixen en aquest aforisme com a punt de comparació: una muntanya és odiosa perquè és un fet inert, buit d'intenció humana, perquè és un obstacle i un sinònim de pobresa material; un xàfec és odiós perquè molesta, perquè és inevitable, perquè pot provocar complicacions que queden fora del nostre control. I Goethe és tot això, segons ell. Aliè a les nostres intencions, com un fenomen natural, emprenyador, molest i inevitable —però no pas inevitable com allò que ens atrau amb força: recordem que, en «Detalls d'una decadència», Fuster es fa eco de l'opinió de Wordsworth i considera que Goethe no és líric perquè, com deia el poeta anglès, els seus versos no són prou inevitables (Fuster 1957: 120). Però sí que ho són, per a Fuster, en el sentit en què poden ser inevitables una serralada o un intens ruixat imprevist. La dinàmica d'atracció i repulsió que insinua aquest aforisme fusterià és la clau de volta de tota la seua actitud respecte de la literatura alemanya.

            Seducció i rebuig són els elements que Garí apuntava per explicar la relació de Fuster amb Goethe. No és una mala hipòtesi, certament. Si fem ús de l'utillatge conceptual freudià —al qual acudeix l'antifreudià Fuster més sovint del que sembla—, veurem que aquesta dinàmica contradictòria evoca immediatament allò que l'il·lustre i fantasiós hebreu definia com «allò amenaçador» (das Unheimliche), és a dir: «[...] no pas res de nou o d'aliè, sinó quelcom familiar a la vida anímica des de temps enrere, però que a través d'un procés de repressió n'ha estat allunyat» (Freud 1919: 264). Un Fuster antigoethià, tan antigoethià com ell fou, és un fenomen contra natura i que demana interpretació. L'antipatia per un Goethe aficionat al poder i descompromès com a intel·lectual és una explicació insuficient: no pot ser que Fuster el considerara lapidàriament «odiós» a partir d'una informació errònia i incompleta, d'un malentès banal. No pot ser que el posara implícitament en contrast amb Erasme o Mann, perquè Goethe era un esperit lliure tant com ho eren els autors que Fuster admirava. La diferència de credo estètic i vital tampoc no explica res, perquè en si mateixa és una contradicció —Fuster era tan divuitesc com Goethe, tan racionalista i tan apassionat com ell, tan europeu i tan escèptic com el mestre de Weimar. En el fons de l'aversió fusteriana hi ha, com suggereix Garí, una identificació reprimida, un desig d'allò semblant frustrat per la por d'allò conegut i amenaçador. La figura de Goethe concentra al seu voltant tota aquesta xarxa de distanciaments i contradiccions que, en el fons, configura una mena de Fuster contra Fuster.

            El cara a cara amb Goethe, una constant en la producció fusteriana, es tanca amb un text desconcertant, recollit en Sagitari: l'assaig titulat «Aniversari de Goethe» (173-174). Abans d'expressar la seua opinió, Fuster comença el seu comentari cobrint-se l'esquena i adduint l'autoritat de Lukács, la seua pròpia lectura intensa i extensa de textos i biografies, i la consideració de la influència goethiana entre nosaltres. A partir de tot això, la seua conclusió és un aforisme amb tres formes possibles: «El secret de Goethe és que era un individu que sabia cagar amb dignitat», o «cagar augustament», o «cagar imperceptiblement». El lector es queda amb el dubte de si la brofegada en qüestió s'explica realment com a exemple d'un freqüent recurs fusterià, el del determinisme fisicalista, tal com l'autor intenta argumentar en la resta del text. Però per molt que ho intente justificar Fuster, no es veu quina relació hi ha entre la genialitat de Goethe i el seu imaginari virtuosisme de latrina. Una lectura superficial del text ens podria fer sospitar que es tracta d'una de les imatges surrealistes que a Fuster tant li agradava emprar de tant en tant. Però potser l'explicació més plausible és que ens trobem davant un cas extrem de desfascinació cioraniana, una de les activitats preferides del Fuster iconoclasta. El contrast semàntic entre la genialitat i la defecació mira de crear en el lector un efecte radical de distanciament sarcàstic; el resultat humorístic d'una associació tan escatològica hauria de deixar en ridícul un Goethe entestat a fer amb singular noblesa l'acció plebea per excel·lència. Però si Sagitari és un dels millors llibres de Fuster, si no el millor, s'ha d'admetre que aquest «final de festa» no està a l'altura de les circumstàncies. Potser el nostre assagista s'aplicava el seu propi aforisme, basat en una de les sentències goethianes: «Contrafent Goethe.— No hi ha res sublim que, expressat de certa manera, no aparegui humorístic» (Fuster 1968a: 257).[8] Potser amb el seu aforisme sobre «cagar augustament» pretenia transmetre algun contingut sublim, així, en cursiva. Però la impressió que queda després de la lectura d'aquest «Aniversari de Goethe» és que entre Fuster i l'obra de Goethe hi havia una relació problemàtica, problemàtica en un sentit profund, i un tossut malentès. La hipòtesi freudiana sobre identificació i repressió ensenya les orelles, una vegada més.

3. Fantasmes de Kafka

            Aquest fenomen de la possible aparició freudiana d'allò amenaçador esdevé més visible encara quan es tracta de Kafka. Fuster li dedica un dels seus aforismes més brutals: «Llegir Kafka és una masturbació sense plaer» (Fuster 1968a: 284). Aquesta associació d'idees és d'una crueltat inaudita. Fuster buscava sempre l'expressió brillant i la sorpresa verbal, però en aquest aforisme arriba a un alt nivell de virtuosisme en la contundència lingüística. El nostre autor equipara la lectura dels textos kafkians a un acte buit, absurd, fracassat: no diu és com, sinó que és una masturbació sense sentit. Dues interpretacions semblen especialment adients, en aquest cas. La primera possibilitat és que Fuster estiga fent un joc d'humor lingüístic: llegir Kafka és allò que els valencians anomenem un fer la mà, una activitat enutjosa, una pèrdua de temps. Aquesta lectura és probable, literalment seriosa. En una de les entrevistes citades, Fuster especifica que no li agrada, entre altres, la literatura dels autors que ell anomena «metafísics». No queda clar quins són, aquests «metafísics», perquè no en dóna cap nom. Però aquest apel·latiu evoca ràpidament aquell altre aforisme que diu:

L'obra de Franz Kafka tendeix a allò que se'n deia el «conte filosòfic». Per més estrany que sembli, està en la línia de Swift i de Voltaire, i del Quixot, i de certes faules recents, tipus Brave New World. Entenent, però que els «contes filosòfics» de Kafka tenen al darrere, més que no pas una filosofia, una desolació. (Fuster 1968a: 251)

Desolació és un mot poc freqüent en la prosa fusteriana. L'única altra ocasió en què recordem haver-lo llegit és en un passatge de Babels i babilònies en què, parlant de la tristesa dels romàntics, Fuster anota irònicament: «La història dels personatges cèlebres d'aquell temps ofereix un variat repertori de desolacions, directament vinculades a la malenconia» (Fuster 1972a: 324). «Barreja de tedi i desesperança», pessimisme, «estat depressiu» i tot allò que gira al voltant d'aquest camp semàntic caracteritza, segons Fuster, una manera de viure la malenconia que a nosaltres ja ens resulta aliena. Aquesta és la desolació que atribueix a Kafka, («triste», l’anomena en un article de 1982 [Fuster 1982]), però una desolació embolcallada de filosofia.[9] Si recordem que la filosofia és per a ell la secció de la literatura on s'arraconen els grans llibres il·legibles i l'art d'agafar la vaca pels collons, la idea d'una pèrdua de temps reapareix de manera inevitable. Kafka seria tot això, en una primera hipòtesi.

            Però d’acord amb un altre esquema d'interpretació, el fet de vincular la lectura de Kafka a la masturbació és un exemple més de la iconoclàstia desfascinadora fusteriana. Ell era ben conscient de l'existència, entre els lectors de Kafka, d'una mena d'admiració devota i mitificadora que havia convertit aquell funcionari de Praga en una mena de sant laic. Culpable d'aquesta mitificació és, evidentment, tota la tasca propagandística de Max Brod, de la qual parlarem de seguida. Fuster, conscient d'aquesta admiració misticoide, liquida la sublimitat del mite mitjançant la vinculació a un acte corporal vergonyant i dolorós, el de l'onanisme frustrat. És així com expulsa el mite del seu paradís idealitzat i immaterial, per retornar-lo violentament a les misèries de la carn i del desig. Aquest rebaixament al nivell d'allò material no és només un exemple més del recurs desfascinador ja esmentat; un determinat passatge del Diari 1952-1960 ens podria servir com a indici del fet que Fuster centrava la seua atenció en les relacions entre Kafka i el cos (Fuster 1969: 433). Resulta notable que l'únic moment dels Diaris de Kafka que Fuster va citar (implícitament) siga aquell en què l'autor, com diu Fuster, s'avergonyeix del seu cos.[10] Aquella anotació kafkiana degué cridar l'atenció del nostre assagista, sens dubte. Perquè la «masturbació sense plaer» és, també, una descripció d'un cos que no es realitza ni en la sexualitat més elemental, d'un cos avergonyit i reprimit en els seus impulsos.

            El cas és que Fuster tenia en compte la seua imatge de la sexualitat de Kafka —no pas de la sexualitat en Kafka. Parlant de depravacions sexuals entre els escriptors, escriu en Contra Unamuno y los demás:

No es necesario invocar los casos de Leonardo, Miguel Ángel, Sade, Gide o Miller, o los de Victor Hugo, Poe, Kafka, Pavese. El hipogastrio cuenta mucho: mucho más que el higado, las coronarias o las meninges, a la hora de hacer literatura. La pluma forma parte del aparato genital, en una cantidad considerable de casos. (Fuster 1975a: 149)

La divisió d'aquesta llista de noms en dos blocs no ens ha de dur a engany, perquè els autors no hi apareixen ordenats segons cap criteri. Hi trobem (presumptes) homosexuals, subjectes de genitalitat desfermada i obsessiva, i casos de sexualitat frustrada, incompleta o sublimada. Tenint en compte les idees sobre Kafka dominants a l'època de Fuster, fàcilment arribarem a la conclusió que el situava en aquest darrer grup. Tothom sap, avui dia, que va ser Max Brod qui s'empescà la imatge d'un Kafka d'ascètica assexualitat, consagrat en exclusiva a la seua pròpia religió de l'escriptura; hi va contribuir la lectura simplista de les seues cartes a Felice Bauer i a Milena Jesenská, així com també algunes interpretacions com la d'aquell llibre bellíssim d'Elias Canetti, L'altre procés de Franz Kafka (Brod 1962, Canetti 1969). Però els biògrafs i intèrprets independents de Brod han anat desvetllant tot un altre Kafka, actiu als prostíbuls i constantment enganxat al cos de Dora Diamant durant la seua etapa crepuscular de Berlín, gairebé fins als darrers dies. Però Fuster treballava sobre la base d'aquest Kafka que detestava el seu cos, i que des d'aquest punt de partida morbosament neuròtic destil·lava les seues fantasies més o menys filosòfiques per tal de compensar i reproduir la seua frustració sexual. Kafka no s'agradava a si mateix, aquest és el problema de base, i per això segregà una literatura que esgarrifava Fuster. La qual cosa, de retop, planteja molts interrogants sobre el mateix Fuster. Garí, amb una punta d'orgull en defensa de Goethe, apuntava que potser tampoc Fuster no s'agradava a si mateix. Primer paral·lelisme kafkià, doncs. I podríem ben bé demanar-li, a Fuster: quin és l'origen fisiològic de la seua pròpia literatura? D'on surt aquest horror a la literatura diguem-ne filosòfica, per part del més inequívocament nietzschià dels nostres escriptors? I quina relació mantenia Fuster mateix amb el seu propi cos? Guardem-nos de trivialitzar aquesta qüestió amb al·lusions infantívolament críptiques, silencis políticament correctes o escarafalls de dubtosa virtut, que són les actituds més habituals quan es tracta d'aquest tema. La dinàmica d'atracció i repulsió que Fuster sentia per l'obra de Kafka traeix una fascinació i una certa afinitat amb la imatge que ell tenia de l'autor. Afinitat negada, certament, però que té conseqüències en el nivell del discurs.

            Tan decididament negada que el nostre assagista arriba posar-se de la banda de l’enemic, la metafísica: «Jueu per jueu, entre Spinoza i Kafka, em quedo amb Spinoza», ens diu (Fuster 1985c: 303). No hi ha dubte que, quan parla de literatura alemanya, Fuster és una sorpresa constant. Deixem ara de costat la constant reflexió fusteriana sobre els seus propis orígens jueus, que al capdavall és una altra afinitat secreta amb Kafka. L'oposició entre Spinoza i Kafka resulta difícil d'interpretar. Tots dos se separen, certament, en un punt essencial de natura teològica: la seua concepció d'allò indestructible. Spinoza divinitza la totalitat d'allò existent per tal de sentir-s'hi com a casa, perquè ell creu en l'accés a aquest omnium bonum; Kafka, en canvi, exclou allò indestructible de la nostra possibilitat d'experiència.[11] Per dir-ho amb unes categories senzilles, i de manera caricaturesca: un d'ells és un «optimista còsmic», i l'altre és un «pessimista místic». No deixa de ser curiós que Fuster prenga partit per l'optimista; aquesta admiració, la compartia amb el seu mateix entusiasme un cert escriptor alemany, que anomenava Spinoza «el nostre sant», i arribà a escriure: «Em sent molt a prop d'ell, si bé el seu esperit és molt més profund i pur que no pas el meu». Efectivament, Goethe també hauria preferit Spinoza (Goethe 1997: 551, 568), i Fuster no podia amagar els seus propis gustos goethians. La qüestió és, ací, com s'explica aquesta estranya preferència fusteriana. És prou evident que Fuster no retrocedí mai davant la clarividència més arriscada i dolorosa, i que no es va deixar ensarronar per cap fantasia d'optimisme teològic ni de panteisme —el seu optimisme és, en tot cas, tecnològic. D'altra banda, cap crític assenyat no dubta avui dia de la potència visionària del diagnòstic kafkià. Però Fuster interpretava aquesta lucidesa com l'al·lucinació d'un esperit probablement afí, però morbós. «Kafka estaba como una cabra», dirà taxativament en un article (Fuster 1973b). La contraposició amb Spinoza tindria, doncs, l'objectiu de preferir qualsevol cosa abans que el microcosmos enrarit de la literatura kafkiana. I, malgrat tot, la lucidesa de Kafka s'assembla més a la clarividència fusteriana que no pas a l'ingenu galimatias de Spinoza. I és així, per molt que Fuster mirara de mantenir les distàncies, brechtianament, respecte de l'autor d'El castell.

4. Presència de Thomas Mann

            A part de Brecht —sobre el qual, d'altra banda, ben poc va escriure—, ja hem avançat que l'altre gran escriptor alemany que a Fuster li mereix respecte és Thomas Mann. Per conèixer el fons de l'actitud fusteriana sobre Mann, fins i tot seria suficient de prendre en consideració la nota necrològica que apareix al Diari 1952-1960. En aquell text, Fuster abandona el joc de la desfascinació i empra un to al mateix temps greu i líric, amb un regust melangiós. Perquè així han de ser els homenatges pòstums, al capdavall. I es dedica sobretot a evocar la figura de Mann com a humanista, l'últim de la seua categoria que han donat les lletres europees. L'evocació fusteriana del creador de La muntanya màgica no amaga una admiració intel·lectual i humana del més alt nivell, centrada precisament en el concepte d'humanista. I, en emprar aquest terme de significat incert, Fuster entra en un terreny lliscós. Thomas Mann és un humanista pel seu compromís actiu amb determinats valors humans fonamentals, que són objectius suprems, criteris morals irrenunciables i nucli de les creences més bàsiques. En aquest context, com diu Fuster, «Un humanista és tot el contrari d'un esteta: no és l'home que toca el violí —o l'instrument que sigui— mentre Roma està cremant-se. Ell és el primer a lluitar contra els piròmans» (Fuster 1969: 451). És obvi que el nostre assagista no es refereix solament a les grans obres literàries de Mann, sinó sobretot al seu paper actiu, mitjançant emissions radiofòniques, durant la Segona Guerra Mundial i després. Allò que evoca en caracteritzar-lo com a humanista és aquesta importantíssima labor de consciència moral d'Alemanya, una tasca difícil que Mann va dur a terme amb un gran sentit de la dignitat.

            Però quina relació té aquesta manera d'entendre el concepte d'humanisme amb la que apareix en altres escrits fusterians? Ací sembla que topem amb una contradicció, però una contradicció més aparent que real. Sovint trobem en Fuster que l'humanista és «anticientífic» (Fuster 1975c: 239); i que, com diu en el mateix Diari, «[...] l'humanisme, al capdavall, es pot definir com “la doctrina que calça coturns a la vida”» (Fuster 1969: 401). Aquesta idea d'humanisme és un dels objectius fonamentals de la crítica fusteriana en L'home, mesura de totes les coses, i li dedica atacs que reapareixen més tard en les entrevistes realitzades per Júlia Blasco i Josep Lluís Blasco (Blasco Estellés 2002: 233-234, 269, 288). Aquest és el seu punt de vista absolutament predominant, i sempre que apareix la idea d'humanisme, Fuster la debel·la amb ironia desmitificadora. El concep, generalment, com aquesta hiperbòlica divinització de l'ésser humà, convertit per la fantasia dels erudits en una mena de «rei de la Creació». Es tracta d'una concepció derivada, en part, d'aquell altre humanisme tradicional, el de la devoció a les litterae humaniores, que desemboca en una mena d'al·lucinació antropològica.

            Veiem, doncs, que Fuster maneja dues accepcions del terme humanisme: una accepció de tipus ontològic, que situa la natura humana com a resultat suprem de l'evolució i que eleva l'home a l'altura d'allò diví —idea que Fuster critica de manera constant—; i una accepció de caràcter axiològic i moral, referida al compromís amb els valors humans superiors, i que és la que el nostre assagista empra en parlar de Thomas Mann. La identificació d'aquest amb «un ideal humà, només humà, generosament humà» és un homenatge insòlit per part de Fuster. La necrològica fusteriana ens el presenta com la realització crepuscular del compromís amb aquest ideal, i d'aquesta manera enllaça de manera clara amb el justament cèlebre assaig sobre Erasme. Per la seua insubornable independència enmig de les disputes de la tribu, i per la presa de partit a favor dels ideals més nobles, Mann és per a ell l'equivalent d'Erasme a l'època contemporània; ambdós textos, l'evocació d'un i la necrològica de l'altre, són inseparables i intercanviables en les seues anàlisis. Amb una diferència: que Erasme respon a paràmetres d'una altra època, però Mann és un humanista liberal i burgès. No caldrà insistir, ací, sobre la importància cabdal d'aquests dos termes en Fuster. La idea repetida arreu —especialment en les entrevistes— de Fuster com a «vell liberal tímidament d'esquerres» conté una clau molt important per a la comprensió de les posicions polítiques del nostre assagista, a més de ser la seua excusatio preferida en casos de polèmica. I seria molt interessant d'investigar sistemàticament els usos i sentits del terme burgès en l'obra fusteriana, ja que reprodueix la mateixa ambivalència d'admiració i rebuig que trobem en Marx. Però en emprar aquests qualificatius per a Mann, Fuster deixa entreveure un fenomen invers al que trobàvem en la seua relació amb Goethe, és a dir: l'admiració envers allò que hom voldria ser, l'atracció d'un ideal que es concep des de la base de la diferència. Potser és per això que Fuster no defineix mai amb rigor en quin sentit és liberal: com si intuïra que vol ser-ho, per exemple, a la manera de Mann, a qui en un altre lloc qualifica d’escriptor «de derechas [...] en la acepción más taxativa de la palabra» (Fuster 1970).[12] Potser és per això que Fuster no ataca mai radicalment la burgesia i allò burgès: perquè és una classe social que li inspira tanta fascinació com prevenció. Aquell personatge «liberal i freudanitzant» (Fuster 1972a: 293) l'atreia de manera evident.

            Si jutgem pels indicis textuals —que en aquest cas són la nostra única font d'informació—, Fuster coneixia bona part de les obres de Mann, de manera directa o indirecta: les grans novel·les, les narracions, els assaigs de crítica literària i les emissions radiofòniques. Però sembla que la seua atenció es fixava sobretot en les tres obres majors esmentades abans: Els Buddenbrook, el Doktor Faustus i, sobretot, La muntanya màgica. Entre aquestes tres predomina de manera evident la història de Hans Castorp. Fins i tot li serveix com a model del que és una gran novel·la: en un moment d'una entrevista que ja hem citat implícitament més amunt, quan li pregunten per la literatura alemanya actual diu que n'ha llegit poca, però que no hi ha un Thomas Mann; l'entrevistador intenta portar-lo cap al gran èxit de Patrick Süsskind, però Fuster el talla en sec: «El perfum és un llibre divertit. Però una cosa és un llibre divertit i una altra La muntanya màgica» (Fuster 2003: 361). En algun cas l'esmenta pel seu títol original, Der Zauberberg, i en Fuster aquest detallet no és mai un recurs estilístic trivial, ni una demostració frívola d'erudició multilingüe; ho trobem, per exemple, en l'entrada més llarga, arriscada i brillant del Diccionari per a ociosos, que no pas per atzar és l'assaig titulat «Sexe». La gran novel·la de Mann apareix citada com a exemple de fredor analítica en la descripció de l'acte sexual. Però La muntanya màgica és també per a Fuster un cas respectable —potser l'únic— de novel·la amb profunditat de contingut veritablement filosòfic. En un aforisme dels menys divulgats, el nostre assagista es dedica a glossar aquell refrany que diu, aproximadament, que «L'ociositat és la mare de tots els vicis». I ho fa establint una cadena de causes i conseqüències que amplifica els continguts d'aquella dita: del temps buit naixen les estones de conversa ociosa, la qual es pot convertir en una metafísica amateur que, si li afegim una certa dosi d'habilitat, potser esdevindrà una teoria respectable o «una imitació bastant amena de La muntanya màgica» (Fuster 2002: 316). Aquest aforisme fusterià és menys lúdic i menys innocent del que sembla a primera vista. D'una banda, l'autor hi esbossa telegràficament un exemple de genealogia a la manera de Nietzsche i Foucault, en la mesura que situa un fet «baix» i menyspreable (l'ociositat) a la base d'uns fenòmens «elevats» i prestigiosos (les teories respectables, la filosofia i la metafísica barrejades, com sol passar en Fuster). Però a banda de la connexió genealògica que insinua, aquesta «càpsula de doctrina» conté també, hàbilment dissimulats, uns quants judicis de valor. Fixem-nos que l'aura de prestigi de les «teories respectables» hi queda malmesa, tant com les converses de metafísica ociosa que llegim a La muntanya màgica. Tanmateix, la novel·la mateixa en surt il·lesa, perquè el resultat poden ser imitacions de l'obra de Mann, però les imitacions no són pas l'original. I és així com, d'una manera subtil i elegant, Fuster salva de la crema una obra que hauria pogut rebutjar per coherència implacable amb els seus principis estètics i d'acord amb la seua aversió visceral per la filosofia. Convé no oblidar que, en el text escrit amb motiu de la mort de Mann, Fuster el caracteritza amb els trets del narrador del Doktor Faustus, Serenus Zeitblom: «[...] un d'aquells humaniora germànics, escrupolosos i un bon tros pesats, sensibles i lúcids, bastant cristians en el fons, hereus del romanticisme en certa manera» (Fuster 1969: 451). Aquesta agudíssima descripció, insuperable en tots els aspectes, no sols és vàlida per a Mann i per a Zeitblom, sinó també per a La muntanya màgica en bloc i per a la literatura alemanya vista des dels ulls del nostre millor assagista. Perquè, per a ell, Mann i el Zauberberg equivalen a la literatura alemanya, o si més no a aquella que li mereixia respecte.

5. Coda

            I és per aquesta mateixa raó que qualsevol anàlisi de la literatura alemanya en l'obra de Fuster s'ha d'aturar, inevitablement, en la figura del gran narrador de Lübeck, si és que es vol anar més enllà d'un mer catàleg d'autors germànics citats pel nostre assagista. Perquè en aquesta estranya i contradictòria relació entre Fuster i la literatura alemanya, «els cridats són innombrables, però no tants són elegits», i Mann n'és el més recent. En conseqüència, la nostra anàlisi ha d'aturar-se ací. No tindria cap sentit l'especulació sobre el que hauria passat si no hi hagués hagut pel mig la barrera lingüística i la intoxicació orteguiana inicial. D'altra banda, l'actitud de Fuster respecte de les lletres alemanyes arrossega el mateix problema que la seua relació amb la filosofia, és a dir: que, per molt que alguns comentaristes s'obstinen a justificar-la amb arguments estrictament raonables, aquesta pre(in)disposició no s'explica només com un resultat de tries racionals. S'ha d'entendre com el resultat d'una confluència de factors: com a reacció i resposta contra un ambient històric molt concret, com a resultat d'uns processos psicològics molt personals, com a expressió d'unes opcions estètiques i vitals, etcètera. Però la curiositat hi és, i no pas fugissera ni superficial. Fuster devorà, mig per plaer i mig per obligació d'intel·lectual, masses ingents de literatura alemanya; més per obligació que per devoció, com ell mateix admet en algun moment:

En tanto que «lector normal» prefiero, por ejemplo, Dashiell Hammett a Faulkner y Simenon a Kafka. [...] En mis veleidades de «lector cualificado» me inclino por Faulkner y Kafka [...] y Mann. (Fuster 1974b)

D'aquesta munió de papers, uns pocs li van exigir especial atenció; i entre aquests darrers, només va mantenir un cara a cara permanent amb quatre o cinc autors. En alguns casos, els seus punts de vista estan desviats per informacions massa indirectes; en altres, el joc de reconeixement i distanciament mediatitza els resultats de la seua aproximació. No hi ha dubte que, d'alguna manera, Fuster es llegia a si mateix, com a persona, en tots aquests autors. Hi trobem a faltar una distància menys compromesa, menys forçada. Sobretot perquè, fins i tot entre contradiccions i malentesos, d'unes quantes entre aquelles lectures alemanyes van sortir alguns dels millors moments que Fuster que ens va llegar. Només un intel·lectual de raça era capaç de fer una cosa així: encertar fins i tot equivocant-se. Els qui no som com ell ja fem prou, si ens limitem a no equivocar-nos més del compte.

BIBLIOGRAFIA CITADA

Blasco Estellés, J. (2002) Joan Fuster: converses filosòfiques. València: Tres i Quatre.

Brecht, B. (1993) Kleines Organon für das Theater,dins Große kommentierte Berliner und Frankfurter Ausgabe, 23. Schriften, 3,p. 65-97. Berlín / Weimar / Frankfurt am Main: Aufbau Verlag / Suhrkamp.

Brod, M. (1962) Über Franz Kafka: Franz Kafka. Eine Biographie. Frankfurt am Main: Fischer.

Canetti, E. (1969) Der andere Prozess: Kafkas Briefe an Felice. Munic: Hanser Verlag.

Dürrenmatt, F. (1948/1949) Romulus der Große, dins Gesammelte Werke. Stücke, 1, p. 245-349. Zuric: Diogenes, 1996.

Dürrenmatt, F. (1950) Der Richter und sein Henker, dins Gesammelte Werke, 4, p. 9-117. Zuric: Diogenes.

Freud, S. (1919) Das Unheimliche, dins Studienausgabe, p. 241-274. Frankfurt am Main: Fischer Verlag, 1970.

Fuster, J. (1948): «Emil Ludwig, nacido Cohn», Verbo, novembre-desembre, p. 24-25.

Fuster, J. (1954) Quadern VIII, dins Obra completa, 1. Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, p. 753-818. Barcelona / València: Edicions 62 / Diputació de Barcelona / Universitat de València, 2002.

Fuster, J. (1957) «Tres notes marginals», dins Figures de temps. Barcelona: Selecta; dins Obres completes, IV. Assaigs, 1, p. 113-157. Barcelona: Edicions 62, ²1992.

Fuster, J. (1964) Diccionari per a ociosos. Barcelona: Editorial AC; dins Obres completes, VI. Assaigs, 2, p. 11-181. Barcelona: Edicions 62, 1991.

Fuster, J. (1965) Causar-se d'esperar. Barcelona: Editorial AC; dins Obra completa, 1. Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, p. 645-749. Barcelona / València: Edicions 62 / Diputació de Barcelona / Universitat de València, 2002.

Fuster, J. (1968a) Consells, proverbis i insolències. Barcelona: Editorial AC, dins Obra completa, 1. Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, p. 223-298. Barcelona / València: Edicions 62 / Diputació de Barcelona / Universitat de València, 2002.

Fuster, J. (1968b) Examen de consciència. Barcelona: Edicions 62.

Fuster, J. (1969) Diari 1952-1960 (Obres completes, II). Barcelona: Edicions 62; dins Obra completa, 1. Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, p. 325-644. Barcelona / València: Edicions 62 / Diputació de Barcelona / Universitat de València, 2002.

Fuster, J. (1970) «El intelectual y los políticos. Un antagonismo funcional», La Vanguardia Española, 15 de desembre.

Fuster, J. (1971) Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, ⁸1988.

Fuster, J. (1972a) Babels i babilònies. Palma de Mallorca: Editorial Moll; dins Obres completes, IV. Assaigs, 1, p. 263-389. Barcelona: Edicions 62, ²1992.

Fuster, J. (1972b) «Breve digresión sobre los ajos», Tele-eXprés, 24 d’abril.

Fuster, J. (1973a) «El mediterráneo y su postal. Descubrimientos», La Vanguardia Española, 22 de juliol.

Fuster, J. (1973b) «Una teoría de la novela. Cuestión de electricidad», La Vanguardia Española, 1 d’abril.

Fuster, J. (1974a) «De lo pintado a lo vivo», La Vanguardia Española, 10 de novembre.

Fuster, J. (1974b) «Literatura de consumo. Un pequeño Balzac», La Vanguardia Española, 10 de juliol.

Fuster, J. (1975a) Contra Unamuno y los demás. Barcelona: Península.

Fuster, J. (1975b) El món de cada dia, dins Obres completes, IV. Assaigs, 1, p. 319-415. Barcelona: Edicions 62, ²1992.

Fuster, J. (1975c) Perspectives de cultura, dins Obres completes, IV. Assaigs, 1, p. 223-280. Barcelona: Edicions 62, ²1992.

Fuster, J. (1975c) Perspectives de cultura, dins Obres completes, IV. Assaigs, 1, p. 223-280. Barcelona: Edicions 62, ²1992.

Fuster, J. (1976) «El otro poder. El pensamiento burocrático», La Vanguaria Española, 7 de març.

Fuster, J. (1980) Notes d'un desficiós.València: Almudín.

Fuster, J. (1982) «Historias de palabras», El País, 11 de juny.

Fuster, J. (1985a) Punts de meditació. València: Tres i Quatre.

Fuster, J. (1985b) Sagitari. València: Diputació de València. Reed. Alzira: Bromera, 1993.

Fuster, J. (1985c) «Poques paraules», dins Fuster 1985b: 95-109; dins Obra completa, 1. Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, p. 299-311. Barcelona / València: Edicions 62 / Diputació de Barcelona / Universitat de València, 2002.

Fuster, J. (1997) Correspondència, I. Carner, Manent, Riba, Pla, Espriu, Villalonga. València: Tres i Quatre.

Fuster, J. (2002) «D'altres judicis finals», dins Obra completa, 1. Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, p. 313-322. Barcelona / València: Edicions 62 / Diputació de Barcelona / Universitat de València.

Fuster, J. (2003) De viva veu. Entrevistes (1952-1992). Catarroja / Barcelona / Palma: Afers.

Garí, Joan (1999) Un ofici del segle. Benicull de Xúquer: 7 i Mig.

Goethe, J. W. (1822) Die Belagerung von Mainz, dins Sämtliche Werke. Briefe, Tagebücher und Gespräche. I. Abteilung, Bd. 16: Campagne in Frankreich. Belagerung von Mainz, Reiseschriften, p. 573-612. Frankfurt am Main: Deutscher Klassiker Verlag, 1994.

Goethe, J. W. (1993) Sprüche in Prosa. Sämtliche Maximen und Reflexionen, dins Sämtliche Werke. Briefe, Tagebücher und Gespräche. I. Abteilung, Bd. 13. Frankfurt am Main: Deutscher Klassiker Verlag.

Goethe, J. W. (1997) Das Erste Weimarer Jahrzehnt. Briefe, Tagebücher und Gespräche vom 7. November 1775 bis 2. September 1786, dins Sämtliche Werke. Briefe, Tagebücher und Gespräche. II. Abteilung, Bd. 2. Frankfurt am Main: Deutscher Klassiker Verlag.

Hölderlin, F. (1970) Sämtliche Werke und Briefe, Band 1. Munich: Carl Hauser Verlag, ⁵1989.

Kafka, F. (1990) Franz Kafka kritische Ausgabe. Tagebücher. Frankfurt am Main: Fischer Verlag.