Günter Wand és considerat com el director alemany més important. La seua categoria ha estat reconeguda molt tard. El crític cultural Jürgen Kesting es va trobar amb el músic centenari i va presenciar la

Benaurança de la vellesa

De vegades, el temps s’atura. De vegades, el present s’ompli només amb records. Aquest és el destí de la vellesa. Des de la perspectiva de la joventut, aquesta és també la maledicció de la vellesa. Qui experimentaria el que s’esdevé en una persona de 80 anys? Tanmateix hi ha vetllades, vetllades meravelloses i absolutament insòlites, en les quals el més jove de la taula és un de 83 anys, els records del qual el protegeixen tant de l’oblit com del fals tarannà conciliador.

El director d’orquestra Günter Wand té 83 anys. El fet que ara mateix acaba de suportar de bell nou un concert, el fet que ha pogut pujar les escales cap al "Fischereihafen-Restaurant" hamburguès, tot això ell ho considera un miracle. s’eixuga acuradament la comissura dels llavis, agafa un gotet amb vodka i diu: "Després dels forts trencaments a la cuixa dreta vaig pensar: ja està. S’ha acabat". Li van subjectar l’os amb grapes i el van collar, i set mesos més tard, en novembre de 1989, dirigia l’Orquestra Simfònica de Chicago.

Les darreres setmanes, amb profunda preocupació per a la seua dona ("No pot tenir cura de la seua salut"), ha dirigit onze concerts. Abans de cadascun, va fixar cinc assajos de quatre hores — per menys que això no fa res. "Una interpretació no existeix sense assajos", diu amb aquella inexorabilitat que naix del sentit de responsabilitat, i pren el segon glopet de vodka. Li’l serveixen tot just en acabar d’asseure’s. Hom sap que necessita la seua medecina contra les tremolors de la tensió interior que, després dels concerts, li dura fins ben entrada la nit.

"Tot i que vostè ha dirigit tan sovint la tercera de Brahms...?" Coneix la pregunta i interromp: "No, perquè l’he dirigida tan sovint. Perquè sé que tot pot fallar. Perquè hom no té a punt una peça si no l’ha dirigida en cinc mesos, perquè ha de treballar-hi de nou i de vegades té tots els motius per a sentir-se meravellat o per a avergonyir-se d’haver-ho fet tot malament o incorrectament".

No és tan vanitós com per emmirallar-se en una admiració que es fonamenta en la falta de mesures. Per a ell no és prou que el públic dels seus concerts els presencie com a esdeveniments sagrats. Li resulta "absolutament indiferent que hom es fixe en mi o no". Autorebaixament interessat que vol ser enaltit? "Però si hom ho fa", diu, "aleshores cal fer-ho segons la meua categoria". I hi afegeix: "No sóc jo qui ha perdut una carrera, sinó que la indústria musical m’ha perdut a mi".

Pot lamentar-se? Segons el judici de col·legues i també de compositors, és el director alemany més important del nostre temps. Wand mateix no mesura la seua categoria —reconeguda amb justícia quan ja s’havia jubilat— d’acord amb la seua fama tardana. Aquesta fama, ell l’utilitza només per treballar de manera que el resultat confirme la seua categoria.

Sí, té motius per a lamentar-se. Pot lamentar-se perquè el consideren "el difícil", només perquè no va voler adaptar-se a les comoditats de la indústria. Pot lamentar-se perquè hom vol caçar-lo com als genials corsers que es llancen a córrer sempre i a tot arreu. Pot lamentar-se perquè "les carreres són manejades i manipulades". Perquè hom despatxa com una minúcia el fet que apareix en un disc com a G. Wand i no pas amb el nom sencer. Un pledejador egoista? No el disgusta menys que escriguen "Breuer" el nom del seu enginyer de so, Bremer ("un home meravellós que entén les meues intencions perfectament"). Per a ell, això no sols atempta contra l’escrupolositat, sinó que demostra una indiferència que vulnera la decència humana.

També pot lamentar-se perquè cap crític no va prendre nota del fet que va corregir, per al seu enregistrament en directe de la tercera de Bruckner, dos compassos adulterats per un deixeble de l’autor, de manera que va organitzar amb tot el sentit la transició cap a la coda del quart moviment. O també es pot queixar perquè pot declinar una invitació fent veure que té altres obligacions, però no pas amb l’argument que justament ha d’estudiar de bell nou la partitura de la quinta de Bruckner. El que sent, llavors, és el seu motiu de pena: no ho ha fet més de quaranta mil vegades...?

No hi ha cap director que haja hagut de sol·licitar, durant tant de temps com l’antic kapellmeister de Gürzenich, d’actuar com a invitat amb la Simfònica de Chicago. Sobre les seues interpretacions de Beethoven, els melòmans dels EUA havien llegit que "serien admirades encara per les generacions futures". Havia d’interpretar la quinta de Bruckner, amb la qual es va encarar quan ja tenia 62 anys —i per exhortació del compositor i amic Bernd Alois Zimmermann ("l’obra va ser composta per a vostè"). Li van assegurar que no hi caldrien més de dos assajos, que l’orquestra podia tocar l’obra a primera vista. "Llavors potser tocaran les notes", va contestar Wand, va insistir a fer cinc assajos i llavors no va tocar l’obra tan estimada: "L’orquestra no havia tocat la quinta de Bruckner des de feia anys. Això no es pot construir en cinc assajos".

Després del concert amb la Incompleta de Schubert i la simfonia en do menor de Brahms, va dir l’oboista Ray Still: "Per què ens arriba ara, aquest home?". Admiració d’un músic de 70 anys que ha conegut tots els grans directors titulars i invitats. Havia parlat més del que s’estimen les orquestres americanes, però "sempre tenia alguna cosa a dir".

El que diu, ho diu amablement, perquè considera els músics d’orquestra com a col·legues "que saben tantes coses que jo no puc saber". Els petits errors que sempre poden passar, els corregeix —"Pot ser que haja escoltat mi bemoll en comptes de mi natural?"— amb suau afabilitat. O bé: "Podria ser que hagen entrat vostès massa aviat? O potser he atacat massa prompte?"

Wand és estimulat per un desassossec interior nascut de la passió per la professió; i se sorprèn perquè els altres se sorprenen d’aquesta exactitud amant de les subtilitats —d’això que per a ell és obvi des de fa 60 anys; del fet que abans de cada concert es torna a submergir en les partitures de Beethoven, Brahms i Bruckner.

Fa poc, seia en l’estudi de la seua casa d’Ulmitz, un poblet prop de Berna, altra vegada durant hores sobre la partitura de la sisena de Bruckner. I novament li va cridar l’atenció una nota que, en la seua orella, des de sempre havia preparat altres notes. Llavors va encarregar a Viena una còpia de l’autògraf. I, justament, la nota era incorrecta. Aleshores va sentir com "un jovenet va amollar una riallada en veu alta — i de sobte vaig adonar-me que aquell jovenet era jo".

A Berlín, on fa poc va dirigir la vuitena i la novena de Schubert, ha insistit també, naturalment, a fer cinc assajos. Després, en la Frankfurter Allgemeine Zeitung es podia llegir que amb la Filharmònica havia assolit "una actuació lleugera, flotant". S’alegra de la lloança? Més endavant, diu el comentarista que ha exorcitzat en els músics d’aquella gran orquestra "l’apassionament estereotipat del seu vibrato, el fraseig moll i amorf, la preferència anticonstructiva per la fusió sonora". En pren nota, ell? Se sent comprès pel que fa als seus objectius?

Deixa amb prudència els seus coberts al plat amb el bacallà que poc abans ha qualificat amb alegria renana d’"abjectament deliciós", i diu, pensarós: "Qui no s’alegra quan troba reconeixement pel seu treball?" Ha llegit la crítica. Fins i tot l’ha llegida molt a fons. Què l’ha molestat, doncs? "El comentarista ha captat molt exactament la manera com treballe. Però pot escriure que alguns assistents han abandonat els meus concerts amb la quinta perquè l’he dirigida de manera tan marcial?" Després d’una breu pausa diu, amb veu tan baixa que sona malament: "Simplement, no va bé. A més, no fa dotze anys des de la darrera vegada que vaig dirigir l’orquestra, sinó quinze". Llavors, d’un concert harmoniós van passar fins a les dissonàncies. La junta directiva de l’orquestra l’havia convidat a dirigir la novena simfonia de Bruckner. Després de quatre assajos, va dir que hom només pot tocar aquesta obra colossal "al fresco". La contestació que l’Orquestra Filharmònica de Berlín "mai no toca al fresco" el va fer riure. La carta amb la garantia —"Vostè tindrà els seus cinc assajos"— el va fer enrabiar. "No sóc jo qui necessita cinc assajos", diu, "els necessitem tots junts". Però ja està resolt. Ell no oblida, però no és rancuniós. Va ser el nou intendent, Ulrich Meyer-Schoellkopf, el que no va descansar fins que va fer tornar Wand; i després de cinc assajos, els músics haurien estat encantats de fer-ne tres més.

Wand acaba de concloure l’enregistrament de set simfonies de Bruckner —per tercera vegada. Es va realitzar durant els concerts de l’Orquestra Simfònica de l’NDR d’Hamburg, de la qual va ser director titular entre 1981 i 1990. Són veritables enregistraments en directe. "Per a mi, a l’estudi de gravació no hi ha cap millorament. Aquest... com es deia?... aquest retaking només és una mentida. I, com en la vida, en música la mentida és la mare de tots els vicis".

Per a Günter Wand, el record és la seua protecció —la benaurança de la vellesa. El seu passat és el seu futur. Això és possible quan el temps s’atura.

© Jürgen Kesting
Trad. Guillem Calaforra
Publicat per primera vegada en el setmanari Die Woche del 5 de maig de 1995
Prohibida la reproducció sense consentiment de l'autor