LEBRECHT, Norman: El mito del maestro. Madrid, Acento Ed., 1997. 460 pàgs. ISBN 84-483-0206-0.
La primera edició de The Maestro Myth es va publicar a Londres l’any 1991; tanmateix, aquesta traducció castellana ens l’ha fet més accessible i, justament, l’ha donat a conèixer als melòmans hispànics —molts dels quals n’ignoraven l’existència fins ara mateix. Norman Lebrecht, sociòleg, psicòleg i crític musical del Daily Telegraph londinenc, hi fa una repassada a les interioritats, vergonyes i secrets de més d’un segle de direcció d’orquestra. Sense deixar de banda els precedents, el seu recorregut històric comença sobretot amb Hans von Bülow i Arthur Nikisch, i acaba amb els professors de la generació de Simon Rattle i Esa-Pekka Salonen. Són pocs els directors importants als quals Lebrecht no dedica algun comentari al llarg d’aquestes sucosíssimes 460 pàgines. I ja en la introducció no dubta a entrar a sac en el tema amb les seves pròpies conclusions: «El “gran director” és un heroi mític […] creat artificialment amb propòsits extramusicals i sostingut per la necessitat comercial. […] Un mal director és el càstig de la vida diària d’un músic, i un de bo no és molt millor».
L’autor aposta des del principi per uns punts de vista molt radicals i arriscats, formulats de manera dissolvent: el director d’orquestra és una figura inútil i en decadència, irrellevant per a la qualitat del resultat artístic. Amb una quantitat d’informació aclaparadora i una acuïtat extraordinària, Lebrecht exposa la vida i miracles dels grans monstres del passat (de Nikisch, a Masur, passant per Mahler, Klemperer, Walter, Toscanini…). Però únicament Karajan s’emporta un capítol sencer per a ell tot sol; i amb raó, perquè el salzburguès significa un punt i a part: amb ell, la direcció d’orquestra entra de ple en la dinàmica racionalitzadora del mercat, i adopta totes característiques negatives i autodestructives que portaran la professió a l’atzucac actual. Segons l’autor, l’herència de Karajan és ben clara: el costum de situar-se fora de l’orquestra i de la comunitat a què pertany, l’ambició insadollable d’acumular diverses places multimilionàries en llocs diferents, la creació d’imperis mafiosos, el servilisme respecte del poder polític, etcètera. Al cap i a la fi, és la recerca del màxim de guanys amb el mínim d’inversió. Karajan, que es considerava a si mateix com una mena d’alter ego del Führer, va ser «creat» com a mite amb els mateixos mètodes que el nazisme féu servir per manipular la seva pròpia imatge. I el més impressionant de tot és que, de fet, el Karajan del màrqueting fou per a Alemanya el succedani de Hitler després de la Segona Guerra Mundial.
L’anomenat «cas Karajan», aliat amb el monopoli multinacional d’un obscur personatge anomenat Ronald Wilford, és a la base de les idees apocalíptiques de Lebrecht. Enfront d’aquest episodi crucial, semblen anecdòtics altres casos analitzats en el llibre, com ara les peripècies decadents del Covent Garden (de Beecham a Haitink), els casos de Bernstein i Boulez, les històries de petulància i oportunisme de la Filharmònica de Viena, etc. Més interès tenen alguns casos «anòmals» estudiats per l’informadíssim crític britànic: el dels directors anomenats «excèntrics» i el dels marginats. En el primer cas, després de desmuntar amb poques paraules el mite de Celibidache («és un showman pur i simple, amb una valenta capacitat de promoure’s a si mateix no exempta d’eficàcia»), dedica unes pàgines esplèndides a dos mestres genials, eclipsats per la seva hipersensibilitat i per la seva personalitat extremada i extravagant: Carlos Kleiber i Klaus Tennstedt. El profund respecte amb què els tracta deixa entreveure una punta de passió per la seva densa musicalitat. D’altra banda, Lebrecht no estalvia esforços per demostrar la discriminació a què el gremi dels directors sotmet els homosexuals confessos, les dones i els negres. Tampoc no se salven del foc el petit cercle de mafiosos centrat en Barenboim, Mehta i Stern, als quals dedica un altre capítol sencer.
Les ironies més punyents les reserva per als que anomena semidirectors —és a dir, els especialitzats en la música antiga i en la interpretació amb instruments d’època. Comparar Hogwood amb Karajan, Norrington amb Bernstein o Gardiner amb Toscanini sembla una mica excessiu, i el text traeix els prejudicis de l’educació tradicional i postromàntica de l’autor. Els apel·latius que els adreça són força eloqüents: «fonamentalistes», «fanàtics», «puristes»; els cantants que segueixen aquests mètodes són, segons ell, «veus en miniatura»... Aquí Lebrecht es mostra nostàlgic, enyoradís d’intèrprets ja superats com Münchinger, Marriner o Richter. L’únic que sembla merèixer-li respecte —afortunadament!— és Harnoncourt, i encara gràcies. Malgrat les vel·leïtats en què cauen els «puristes», però, cal admetre —i en aquest punt la inhibició de Lebrecht és arbitrària i molt discutible— que la interpretació historicista en general conté una dosi d’entusiasme i d’esperit de sacrifici generalment absents dels cercles «tradicionals». Amb instruments originals i fidelitat estilística, és impensable un imperi corrupte a l’estil del de Karajan i la seva perversa progènie.
Lebrecht no pot evitar de donar un vot de confiança a les generacions més joves, els que venen després d’Abbado, Mehta i Muti: Chailly, Rattle, Salonen, Welser-Möst... Sense deixar-se en el pap algunes crítiques i reticències prudents —ningú no és perfecte—, sembla que el futur de la direcció d’orquestra està lligat a la independència i al coratge d’aquesta generació emergent. Caldrà esperar per veure fins a on els porta el seu procés de maduració: els primers indicis són, realment, molt esperançadors. I més que no pas d’indicis, podem parlar ja de resultats.
Si el corleone salzburguès mereixia un apartat a banda, la mateixa ració de verí es reserva l’autor per a l’altre gran factòtum de la música clàssica, el mànager ianqui Ronald Wilford, en el capítol que clou el llibre. Wilford, empresari representant de centenars de directors, solistes i cantants, controla tots els àmbits importants de concerts i d’òpera del món. Els seus tentacles s’estenen en secret fins al poder econòmic i polític i cultural dels EUA, Europa occidental i Japó. Ningú no sap quants milions de dòlars maneja anualment la seva companyia, la Columbia Artists Management Inc. Lebrecht el fa responsable, al costat de Karajan, de la crisi de la direcció d’orquestra. Caldria veure, però, si la transformació de la vocació artística en pura mercaderia de luxe no és un resultat inevitable de la vida de l’art en la societat capitalista. Les anomenades belles arts podrien ser una pista important, certament.
Va sense dir, doncs, que aquest és un llibre valuós i molt interessant. Tanmateix, el lector adverteix a cada pas el perill de convertir el discurs en una mena de «revista del cor», un repertori de xafarderies per a la pedanteria dels erudits musicals. Si hem de jutjar les vergonyes personals dels directors d’orquestra en comptes dels resultats artístics, podem plegar. Perquè les honorables i digníssimes excepcions de Barbirolli, Giulini, Kleiber o Kubelik no serien prou per a disculpar la immensa colla de cobejosos frenètics i miserables que omplen la nòmina d’aquesta professió. Lebrecht mateix contradiu els seus postulats més radicals, quan evoca el Beethoven de Klemperer, el Txaikovski de Mravinski o el Sibelius de Rattle. El director d’orquestra no és un invent postís i prescindible. Sobretot en les obres més complexes, el bon director és la garantia de la disciplina i de la coherència global de la interpretació. Plantejar-ho com un problema de «democràcia» o «tirania» és, sens dubte, pixar fora de test. El que caldrà veure és on acaba la tendència inflacionista degenerativa, el procés autodestructiu encetat obertament per Karajan; al capdavall, potser no es tracta exactament d’una decadència, sinó de l’etapa més crítica d’un cicle. Sobre aquest punt, el llibre de Lebrecht és un toc d’alarma pertinent, si més no.
Tornem al menú de Coses de música!
Tornem al menú principal!