L’antítesi del kitsch

Gustav MAHLER: Simfonia núm. 5. Orquestra Filharmònica de Viena / Pierre Boulez. Deutsche Grammophon 453 461-2 (4D).

Segons sembla, la primera obra de Mahler que Pierre Boulez va interpretar en públic fou la Quinta simfonia, a Londres i amb la BBC Symphony Orchestra, corrent l’any de 1970. Aquell curiós concert fou enregistrat, i constitueix una de les gravacions més lamentables de la discografia mahleriana (HUNTCD 718). Fa un parell d’anys, Boulez va començar a enregistrar per a la prestigiosa DGG el que es perfila ja com a possible cicle simfònic complet de Mahler, amb la Sisena (Filharmònica de Viena) i la Setena (Orquestra de Cleveland), versions que la crítica internacional va acollir amb admiració. Fa poc, ha aparegut una nova Quinta —en la mateixa casa discogràfica i amb els filharmònics vienesos—, objecte del present comentari.

Mig de broma i mig de debò, podríem considerar aquest CD com la penitència feta per aquell bunyol de 1970. I és que aquesta Quinta potser fins i tot supera les dues gravacions precedents, per molts motius. Hi veiem ben il·lustrada la concepció calidoscòpica que té Boulez de l’obra mahleriana, com a repertori extraordinari de gestos i discursos variats i fins i tot contradictoris. Per reflectir aquesta diversitat de registres, el músic francès parteix del respecte més absolut a la partitura, un respecte tossut, escrupolós —fanàtic, en el millor sentit del mot. Perquè, realment, en aquesta gravació se sent tot: passatges com el segon tema del segon moviment (cc. 74 i ss.) o la primera secció del tercer ens recorden la minuciositat maniàtica del millor Szell, per exemple.

Els tempi escollits són bastant tranquils en general, i la sonoritat global és densa i fosca, sense la brillantor d’altres versions ben conegudes. En conseqüència, la interpretació en conjunt presenta un fort matís pensarós i introspectiu, absent de les interpretacions més usuals. Es nota sobretot en els dos primers moviments, en els quals Boulez evita sistemàticament la retòrica histèrica i n’ofereix una lectura concentrada, vagament expressionista, fins i tot ascètica en alguns passatges. En el tercer moviment destaca la fluïdesa amb què Boulez es maneja pels contrasts brutals entre els diversos episodis, des dels més cantables i íntims fins als més violents i cínics. Però a partir de la segona reaparició del trio (cc. 429 i ss.) el discurs passa de l’extraordinari al sublim: Boulez desconstrueix aquest Ländler i, per la via del sarcasme, el converteix en una mena d’antítesi del vals —com La valse de Ravel, però encara amb un plus de mala llet. I aquest nivell altíssim en la interpretació es mantindrà fins al final. Vegeu, per exemple, la infinita bellesa del fraseig en el famosíssim Adagietto: sense exageracions kitsch, sense sentimentalisme buit; poques vegades ha dit tant aquesta música plena de tendresa, en la seva història discogràfica. Novament, la corda de la Filharmònica de Viena ens recorda quines són les cordes més belles, les més terriblement belles que hom puga imaginar. La simfonia es clou amb un extraordinari rondó, en el qual s’encavallen i s’entrecreuen els temes dels moviments precedents. Novament, la disparitat entre el món «popular» de les fanfàrries i la severitat escolàstica del contrapunt imitatiu apareixen contraposades sense vergonya en una interpretació que explota els contrasts per produir l’efecte irònic tan estimat per Mahler. Com el mateix Boulez va escriure en 1976, «en el món de Mahler la nostàlgia existeix, innegablement, però comparteix més o menys el seu territori amb la crítica, fins i tot amb el sarcasme». N’és un bon exemple la interpretació contundent i directa que Boulez fa d’aquest finale.

La durada de cada moviment s’acosta bastant a la que tenia l’obra sota la direcció de l’autor —recordem que el seu amic Hermann Behn va cronometrar en 1905 l’assaig final de l’obra, abans d’un concert a Hamburg. D’altra banda, la presa de so és magnífica, d’una claredat diàfana —i justifica la bona fama dels enginyers de la DGG. Entre els comentaris, es destaca un text breu de Boulez sobre l’ambivalència passat-futur de Mahler i sobre la seva vinculació a la Filharmònica de Viena. I fins i tot la presentació del disc és tot un encert estètic.

En definitiva, sembla que encara no estava tot dit pel que fa a aquesta obra. La versió de Boulez és, indubtablement, una nova referència —i caldrà sumar-la a les millors ja conegudes. Quina distància respecte d’algunes interpretacions «de joguet» (Mehta, el primer Abbado…)! L’aficionat pot optar, naturalment, per altres alternatives digníssimes, algunes d’elles referències absolutes: el segon Abbado, Barbirolli, Kubelík, Karajan, Maazel, Bernstein (DGG, també amb els filharmònics vienesos), etc. Però en pocs casos han coincidit tant una orquestra en estat de gràcia, compromesa amb l’obra en cos i ànima, i una direcció profundament clarivident. Sobretot, perquè amb aquesta gravació —i amb el seu Mahler més recent, en general— Boulez aconsegueix demostrar que emocionant no és sinònim de romàntic.