Una solitud plena de sons

En la mort de Günter Wand

Guillem Calaforra

La nit cracoviana, gèlida, ventosa i humida, m’empara mentre escric aquestes ratlles calamo disparante. M’acompanya la solitud, i a la ràdio 2 polonesa he enxampat un concert enregistrat en directe, en agost de l’any passat, al Royal Albert Hall. He pogut sentir el segon moviment de la Inacabada de Schubert; ara s’escola, tendre i místic, criminal i revivificador, tens, trist, exiliat d’aquest món, el tercer temps de l’altra gran inacabada, la novena simfonia de Bruckner. És un concert de fa un parell d’anys, dirigit per Günter Wand a l’orquestra de la NDR. Els altaveus del meu ridícul aparell de música vomiten melodies sinuoses i acords exasperats, que fan apujar el volum dels televisors més pròxims. Ja s’ho faran, aquests primitius analfabets!

Aprofite aquestes circumstàncies, gairebé una setmana després d’haver-me assabentat. Aprofite, també, que mitja ampolla de vi hongarès m’escalfa l’estómac i em revoluciona les neurones. Només vull fer-vos saber el que em fa reflexionar la notícia. Amics meus, fa unes setmanes va morir Günter Wand, director d’orquestra.

Noranta anys, i encara dirigia concerts, el maleït! “El meu secret”, deia entre somriures sardònics, “és que sempre he dormit vuit hores”. Vell incombustible, ancià tossut de tempi increïblement lleugers i de profunditats inexplicables, per fi has deixat aquest món!

No puc deixar de recordar la meua experiència berlinesa —fugaç, com un somni—, que té tot a veure amb Günter Wand. Millor dit, té un cinquanta per cent de relació amb Wand, i un altre cinquanta per cent amb el meu creixement com a persona. Tots sabeu aquesta història. Després de “descobrir” aquell grandíssim músic, el Xavi i jo vam fer a Barcelona una audició de la seua segona gravació de la vuitena de Bruckner a RCA. Era juliol de 1998. En acabar les tres darreres notes (déus, quin final!), intoxicats per l’art suprem i pels efluvis del licor escocès, exaltats fins al cim del que permetien les nostres dèbils intel·ligències, em vaig aixecar, vaig assenyalar una notícia de Scherzo i vaig dir-li al vell amic: “Hi anem?” Günter Wand havia de dirigir el mateix programa que ara acabe d’escoltar a la ràdio, però llavors es tractava de les Berliner Festspiele. I l’orquestra havia de ser, evidentment, la Filharmònica, una de les agrupacions locals d’aquella ciutat.

Us estalviaré el racconto senil: vaig aconseguir, pels mitjans més diversos, entrades, bitllets d’avió i allotjament. Uns mesos després, sense donar crèdit al que estàvem fent, aterràvem a Berlín-Tegel. L’endemà havia previst que férem diverses coses, de les quals només una ens va monopolitzar pràcticament tota la jornada: el Pergamon-Museum. Traumatitzats per les ruïnes greges i babilòniques, tot seguit ens esperava el concert de Wand i els berlinesos. I Bruckner.

No us relataré ara el primer contacte visual amb la Philharmonie, des de fora, per dins, de totes les maneres possibles. Quants anys havíem somiat aquell edifici de Hans Scharoun! Però el ritual, amics meus, el ritual, la separació rotunda entre allò profà i allò sagrat, ho presidia tot. I mai no oblidaré aquell moment en què, després d’un implacable primer moviment de la novena de Bruckner, quan els nervis estaven a punt de defallir, mentre el gran Günter abaixava els fràgils braços d’ancià algú, darrere meu, llançava sense voler un petit sospir o bufit d’alleujament; o després, a la fi de l’obra, quan les trompes citen el principi de la setena i allarguen un acord extàtic, quan s’extingeix el so i el director abaixa a poc a poc els braços, i no se sent ni un mosquit, i l’aire és dens com una matèria sòlida i pesat com el plom, uns segons llarguíssims de silenci, potser un minut fins i tot, i Günter Wand es gira cap al public, i el públic no pot més i comença a derretir-se, i aquest grandíssim servidor de l’art entra i surt a saludar tres o quatre vegades, acompanyat pel concertino, i en aquest moment entren (què? Què? Si no ho veig no m’ho crec!) tots aquells que no havien pogut aconseguir entrada, i que a la porta de la Philharmonie exhibien cartellets amb la inscripció “SUCHE KARTE”, i l’orquestra es retira però el públic no para d’aplaudir, i al final surt el director en solitari a saludar el públic!!! Qui no haja experimentat mai el que significa “sortir de si mateix” dionisíacament amb l’art, podrà ridiculitzar el que ara us conte, trasbalsat per l’emoció mateixa del record. Però aquesta experiència no me l’ha d’explicar ningú.

I sabíem que era l’última vegada que el veuríem, tot i que en algun moment vam estar a punt de pelegrinar a Hamburg, com un parell de babaus. Ara se’ns ha mort, però el record es posa en marxa amb molta més intensitat.

Us parle de Wand des d’un altre exili que no és la novena de Bruckner, des de la patètica Polònia, i ací no tinc ni les gravacions seues, ni la voluminosa biografia (So und nicht anders), ni res de res. I a casa no puc llegir la chuleta de la meua pàgina web, tampoc. Us en parle a pèl, doncs, i sóc un sin papeles. Perdoneu-me la indocumentació. Afortunadament, no sou policies nacionals...

Günter Wand va nàixer a la mateixa Renània de Beethoven, a Wuppertal —el mateix poble que Knappertsbusch, si no vaig errat, ara fa noranta anys. Després de diverses feines secundàries, durant la Guerra va ser dels pocs que no van fer el jurament d’obediència al Reich, segons sembla. En qualsevol cas, era un dels que no tenien taques ignominioses en el seu historial. Després, va anar passant d’orquestra en orquestra, però es va centrar en la de la Ràdio de Colònia (on va fer també òpera i va donar dignitat a l’orquestra) i, finalment, en la de la NDR d’Hamburg. I així van passar anys, i dècades, sense que l’star system tinguera cap constància del seu treball ni de la seua vàlua. Fins que, aproximadament cap als anys vuitanta i noranta, amb la decadència del Reich i la mort del Führer, comença a guanyar fama de gran director. Llavors ja era un fitxatge definitiu de la RCA, per a la qual va enregistrar unes quantes coses en estudi (simfonies de Beethoven, Mozart, Brahms i Bruckner, per exemple). Llavors coneix el seu enginyer de so preferit, que si no ho recorde malament s’anomena o s’anomenava Karl-Otto Bremer. Aquest és qui millor entén la seua manera de fer, i amb ell enregistrarà moltes de les millors coses en directe: un nou cicle Bruckner amb la NDR, un nou Brahms, Mussorgski, cosetes del segle XX, en fi, de tot. Les orquestres arximultimilionàries van començar a sentir campanes, van escoltar aquelles gravacions i es van començar a interessar pel personatge. La Simfònica de Chicago el va convidar, i sembla que d’aquella ocasió fins i tot en va sortir un enregistrament. D’altres orquestres van fer el mateix, però... l’espenta definitiva va arribar amb els berlinesos. Aquests el van fer com una mena de convidat permanent. Un dels primers fruits d’aquella relació, que jo sàpiga, va ser un doble CD amb les dues darreres simfonies de Schubert, aplaudiments inclosos. Veritablement, aquell Schubert controlat i circumspecte se’ns revela, quan l’escoltem amb calma, humaníssim, tendre i desesperat, confident d’intimitats sofrides i lacerants. Tot això, sense perdre la compostura, perquè Wand entraria dins la llista dels (barroerament) anomenats “objectivistes”.

I què passa, si li agradava de ser fidel a la partitura? Amb això no feia altra cosa que demostrar la seua professionalitat i el seu respecte al creador, per damunt dels intermediaris. Wand aconseguia el que semblava impossible per als amants del tempo lento a l’estil de Giulini o Celibidache: conjuntava amb naturalitat la lleugeresa agògica amb la transparència tímbrica i la claredat en la dicció. Què més es pot demanar? Així, per exemple, aconseguia que els oïdors més reticents a la bava i les llàgrimes —secrecions corporals típicament romàntiques— començàrem a valorar i estimar Txaikovski. O ens descobria perfils inaudits i impactants en el rostre exploradíssim del Beethoven simfònic. O ens ensenyava com Brahms i el melodrama no són una combinació inevitable. Etcètera. O sobretot, sobretot, ens donava lliçons magistrals eternes de què és Bruckner, fora de la putrefacció antimusical de la famosa tradició bruckneriana —en la qual entrava, per exemple, el seu paisà.

Com que no es mamava el dit, Wand va imposar als berlinesos diverses condicions. Primera: Bruckner. Segona: hores i hores d’assaigs. La primera, bé; però la segona... ai, els assaigs! Tanmateix, van acceptar, i amb molt bon criteri. La cosa va anar bé, començant per una cinquena de Bruckner que va arribar al CD, superba, meravellosa, exercici d’artesania constructiva i de profunditat narrativa sense cap altra gravació per damunt, i al nivell dels més grans Celi, Jochum o —uf!— Furtwängler. Després va arribar la quarta, que ja venien al vestíbul de la Philharmonie quan la vam visitar el Xavi i jo: una gravació que, com em va dir un bon amic, “es pot fer d’una altra manera, si vols, però no pas millor”. La setena sembla que també ha aparegut ja —i jo, en els àmbits endarrerits en què em desenvolupe, no l’he trobada encara—, i en qualsevol cas la vam escoltar en diferit per la ràdio-2 espanyola. Finalment, què us diré de la Novena de Berlín, reproduïda pel CD i aclamada internacionalment com una cosa fora de sèrie? Ara havia començat a gravar Beethoven, una altra vegada, però la Parca ens l’ha arrabassat, tot i que tenia els seus motius. Però la gent com ell no s’hauria de morir mai —tots ho hem dit moltes vegades, no és veritat?

Günter Wand ha mort. Tinc el dubtós honor d’haver-li dedicat, fa uns anys, la primera pàgina de la refotuda Internet. Em pertany, també, la satisfacció d’haver-lo donat a conèixer als meus amics més pròxims. I en un moment de la meua vida vaig cometre l’excentricitat —la passió, la passió!— de fer un pelegrinatge per escoltar-lo ritualment, amb l’orquestra més admirada, al lloc somiat, amb la música més estimada. Ara, lluny de qualsevol mitomania o de l’adoració publicitària de l’intèrpret, em sent com si haguera mort algú conegut, com si un de la colla ens haguera abandonat definitivament. No us ocultaré que el meu ànim és el mateix que quan va traspassar aquell gran homenot, aquell ésser especial que era Menuhin; o aquell humanista que era Kurosawa; etcètera. I així tornaré a quedar-me, amb una certa amargor d’escèptic decebut, quan ens deixarà Miłosz, que tinc prop de casa; o il maestro Carlo Maria Giulini, el més estimat i admirat de tots els que es dediquen a l’art dels sons. Sí, és cert que sempre tindrem algun contemporani que mereixerà la nostra admiració, siga artista o filòsof —no és el mateix?—, siga persona cèlebre o persona que mereixeria celebritat. Sempre hi haurà algú a qui dedicar el nostre respecte més profund; però la nostra “tradició viva” desapareix. I a cada pas.

En fi, només divagava una mica sobre Günter Wand, director d’orquestra, artista que va desafiar durant tota la seua vida el Reich i l’imperi del mercat. Crec que el record, afectuós en tot cas, pagava la pena.

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi...

Nota Bene (2006): Czesław Miłosz va morir dos anys més tard d'haver escrit jo aquestes ratlles, el 14 d'agost de 2004. L'any següent el seguia el Maestro, Carlo Maria Giulini, que ens deixava el 14 de juny de 2005. La llista d'avis i pares continua acumulant baixes. I així passa la vida: cara a la mort. Dum nascitur moritur. Però hi ha una única forma, infal·lible, d'immortalitat: "on the lips of living men", com diu Samuel Butler. Per això té sentit escriure coses com aquesta.