LA MÚSICA EN LA NOSTRA VIDA

Des de l'Edat Mitjana fins a la Revolució Francesa, la música fou un dels pilars fonamentals de la nostra cultura, de la nostra vida. Comprendre-la formava part de l'educació general. Avui, la música ha esdevingut un mer ornament per a decorar els vespres buits assistint a concerts i òperes, per a restablir la festivitat pública o també per a foragitar o reanimar la tranquil·litat de la solitud domèstica mitjançant les ràdios. Així, s'ha produït el cas paradoxal que, avui, tenim quantitativament molta més música que abans --gairebé ininterrompudament--, però no significa per a la nostra vida quasi res més que això: un agradable ornament!

Donem per importants coses ben diferents de les que consideraven els homes de temps més antics. Quant de poder, penes i amor van balafiar per edificar temples i catedrals, i que poc en van esmerçar per a les màquines de les comoditats! Per als homes del nostre temps, un cotxe o un avió són més importants i més valuosos que un violí, i el diagrama de connexions dels cervells electrònics és més important que una simfonia. Paguem massa car per allò que considerem còmode i necessari per viure; sense reflexionar, tirem la intensitat de la vida per l'andròmina centellejant de la comoditat -- el que hem perdut una vegada, no ho recuperarem mai més.

Aquesta transformació total del sentit de la música s'ha esdevingut amb velocitat creixent durant els darrers dos segles. Juntament amb ella va una transformació de l'actitud envers la música contemporània --i també envers l'art en general: mentre la música era un component essencial de la vida, només podia provenir del present. Era la llengua viva de l'inefable, només podia ser entesa pels contemporanis. La música transformava l'home -- l'oient, però també el músic. Sempre calia crear-la de bell nou, de la mateixa manera com els homes sempre havien de construir noves cases -- sempre la nova forma de vida un altre cop, d'acord amb la nova espiritualitat. Així, ja no es podia entendre ni fer servir la música de les generacions passades; ocasionalment, hom n'admirava l'elevada habilitat artística.

D'ençà que la música ja no es troba al bell mig de la nostra vida, tot això ha canviat: en tant que ornament, la música només ha de ser, en primer lloc, «bella». En cap cas no pot molestar, no li és permès d'esglaiar-nos. La música del present no pot satisfer aquesta exigència, ja que almenys --com qualsevol art-- reflecteix la situació espiritual del seu temps, és a dir, del present. Una polèmica sincera i sense contemplacions amb la nostra situació intel·lectual no pot ser, però, només bella; es barreja amb la nostra vida i, per tant, molesta. Així, s'ha donat el cas paradoxal que hom s'apartava de l'art del present perquè molestava, potser perquè havia de molestar. Però no es volia cap explicació, només bellesa per al descans de la vida quotidiana. Així, l'art --especialment la música-- esdevingué un mer ornament, i hom es va dirigir cap a l'art històric, la música antiga: hom hi troba la bellesa i l'harmonia que va cercant.

Penso que aquesta dedicació a la música antiga --terme amb el qual em refereixo a la música que no van crear les nostres generacions vives-- va tenir lloc a partir d'un munt de malentesos evidents. Així doncs, ja només podem fer ús de música «bella» que el nostre present no pot, manifestament, donar-nos. Mai no hi va haver una tal música només «bella». La «bellesa» és un component de tota música; només podem fer-la criteri definitori si passem per alt tots els altres components i els ignorem. Des del moment en què ja no podíem comprendre la música com a globalitat i potser tampoc ja no volíem entendre-la, ens fou possible de reduir-la a la seva bellesa i, per dir-ho així, de planxar-la. D'ençà que ja només és una ornamentació amable de la nostra vida diària, a penes ja podem comprendre la música antiga --allò que, per tant, anomenem pròpiament música-- a penes més en la seva globalitat, perquè volem planxar-la i reduir-la a allò estètic i res més. D'aquesta manera, doncs, ens trobem avui en una situació gairebé sense sortida si creiem encara en la força i el poder mudables de la música i hem de veure com la situació intel·lectual general del nostre temps ha empès la música des de la seva posició central fins a la perifèria --de ser quelcom commovedor a ser una cosa bonica. Però no ens hi podem acontentar, efectivament, quan haig de veure que la situació irrevocable del nostre art és, i jo acabaria de seguida, de fer música.

Per tant, crec amb una esperança cada cop més gran que ens adonarem aviat que no podem renunciar a la música --i la reducció insensible de què parlava és una renúncia--, que podem restituir-nos amb confiança la força i l'expressió de la música d'un Monteverdi, Bach o Mozart. Com més profundament i àmpliament ens preocupem de comprendre aquesta música, tant més veurem el que aquesta música encara és, molt més enllà de la bellesa, com ens esquinça i ens intranquil·litza amb la diversitat del seu llenguatge. Finalment, sobre la música entesa així d'un Monteverdi, Bach o Mozart, hem de considerar-la com a música del nostre present, que parla el nostre llenguatge, que és la nostra cultura i la continua. Molt d'això que la nostra època fa tan dissonant i espantós, ¿no té relació amb el fet que l'art ja no s'immisceix en la nostra vida? ¿No ens estem reduint, amb una vergonyant manca d'imaginació, al llenguatge d'allò «deïdor»?

Què hauria pensat Einstein, què hauria trobat, si no hagués tocat el violí? No són les hipòtesis audaces i imaginatives amb què ensopega només l'esperit fantàstic -- i les quals pot demostrar, aleshores, el pensador lògic?

No és cap casualitat que la reducció de la música a allò bonic --i, per això, generalment comprensible-- s'esdevingués a l'època de la Revolució Francesa. Sempre hi va haver períodes en la Història en què es va intentar simplificar la música a l'element l'emocional fins al punt que pogués esdevenir comprensible per a tothom. Cada un d'aquests intents va fracassar i va portar a una nova diversitat i complexitat. En la música només pot haver-hi intel·ligibilitat general quan se la redueix a allò elemental o bé quan tothom aprèn el llenguatge de la música.

L'intent més exitós de simplificar la música a la intel·ligibilitat general es va donar, doncs, a partir de la Revolució Francesa. Fou llavors que, per primera vegada en l'àmbit d'un gran Estat, es va intentar de posar la música al servei de les noves idees polítiques: el programa pedagògic imaginat pel Conservatoire fou la primera unificació de la nostra història musical. Encara avui, arreu del món els músics són ensinistrats per a la música europea segons aquests mètodes, i hom explica als oients --seguint els mateixos principis-- que no cal aprendre música per comprendre-la, i que el mer fet de trobar-la bella ja ho és tot. Així, tothom se sen autoritzat i capacitat a jutjar sobre el valor i la interpretació de la música --una postura que possiblement funciona per a la música postrevolucionària, però no pas, de cap manera, per a la música anterior.

Estic profundament convençut que, per a l'estabilitat de l'espiritualitat europea, és d'una importància decisiva viure amb la nostra cultura. Pel que fa a la música, això pressuposa dues activitats:

En primer lloc: cal instruir els músics segons nous mètodes --o bé segons mètodes basats en els de fa dos-cents anys. A les nostres escoles no s'aprèn la música com a llenguatge, sinó només la tècnica de fer música; l'esquelet de la tecnocràcia, sense vida.

En segon lloc: caldria repensar a fons l'educació musical general i concedir-li el lloc que ha de tenir. Així, hom veurà novament les grans obres del passat, en llur excitada i canviant diversitat. I hom esdevindrà preparat també per a allò nou.

Tots necessitem la música, sense ella no podem viure.

Nikolaus HARNONCOURT,

«Die Musik in unserem Leben»

(in Musik als Klangrede. Wege zu einem neuen Musikverständnis.

dtv/Bärenreiter, München, 1985, 1987³, pp. 9-12).