L’historiador autoconscient

Miquel Nicolás, La història de la llengua catalana: la construcció d’un discurs. València / Barcelona, IIFV / PAM

Ressenya publicada en Caràcters, núm. 4 (1998)

Els qui vam tenir la fortuna d’assaborir la tesi doctoral de Miquel Nicolás (1996) estem de sort, ara. El llibre que ara comentem és una reproducció gairebé literal d’aquell escrit acadèmic, ara amb un pròleg d’Antoni Ferrando. Les idees que hi expressa Nicolás no han perdut gens de vigència, i el resultat de la seua investigació continua sent una brillant aproximació teòrica a la tasca de l’historiador de la llengua.

Nicolás ens proposa una aproximació complexa al discurs historiogràfic. D’una banda, ens diu, cal estudiar les maneres com l’historiador aconsegueix la informació empírica, com es maneja en el món de les dades i de quina manera construeix un discurs a partir d’aquestes. En segon lloc, l’anàlisi de la historiografia revela també els continguts de consciència implícits que actuen sobre la praxi historiogràfica: les idees que té l’historiador sobre el seu objecte d’estudi, les conviccions ètiques, els valors i els afectes, els propòsits últims —pràctics— de la seua tasca científica. Finalment, l’historiador és també un especialista en la producció d’un cert tipus de textos (o inscripcions, com diu la sociologia actual de la ciència), d’acord amb unes convencions formals i de contingut que pretenen subjectar el text dins els motlles del rigor científic. Més concretament, l’historiador de la llengua dirigeix la seua mirada cap a tres fenòmens: les formes lingüístiques, els usos de les varietats lingüístiques (en l’espai, en el temps i entre els grups socials i les persones) i la consciència lingüística. Tenim, doncs, tres dimensions de l’activitat historiogràfica (metodologicoepistèmica, ideològica i textual) i tres conceptes temàtics centrals per a la història de qualsevol llengua (formes, usos i consciència). Tot el llibre està estructurat com una immensa explicació i il·lustració del que signifiquen i impliquen aquests conceptes i categories, i dels problemes teòrics i pràctics que plantegen a l’historiador reflexiu.

I el recorregut que planteja Nicolás no és pas una minúcia per a metodòlegs avorrits. Des de la justificació del terme fusterià història social de la llengua, que obri el llibre, fins a l’ús de la toponímia, el teatre d’Escalante i l’obra de Sanchis Guarner com a exemples en les pàgines finals, els raonaments i explicacions que travessen el llibre arriben a intimidar el lector a causa de l’amplitud i profunditat de lectures que revelen. Nicolás no és, precisament, cap idiota especialitzat de la filologia local. Afortunadament! De la teoria de jocs a la filosofia del llenguatge, de la semiòtica textual a la sociologia del coneixement, del materialisme històric o la teoria de sistemes a la lingüística diacrònica, el llibre mobilitza i integra una quantitat aclaparadora de recursos teòrics i de lectures ben païdes, cosa certament inusual entre nosaltres. Pàgina rere pàgina es planteja la problemàtica teòrica de l’obertura disciplinar i de la cross-fertilization entre els àmbits de discurs científic. Superant l’apel·lació hipòcrita i oportunista a la famosa interdisciplinaritat, aquest text presenta una proposta reflexiva sòlida, amb la qual la historiografia lingüística assoleix un altre nivell d’autoconsciència, com en una nova Aufhebung hegeliana...

El risc d’aquesta opció és ben evident. Cal comprendre i disculpar la lectura apressada, parcial i epidèrmica —discutible, doncs— de Mannheim, Nietzsche o Wittgenstein, posem per cas. La perfecció no és d’aquest món, certament. Però l’autor posa les cartes damunt la taula i, a mesura que avança el seu discurs, explicita els seus propis pressupòsits ideològics, amb la qual cosa no hi ha lloc per a l’engany. El seu compromís clar amb la idea de nació i amb la supervivència de la seua comunitat lingüística, o el seu marxisme melancòlic, són opcions que queden ben clares al llarg del text. Tanmateix, la seua anàlisi sobre les ideologies no arriba a qüestionar l’origen i la fonamentació no racionals d’aquests valors últims. Una bona lectura de Nietzsche i Weber hauria esta molt profitosa, en aquest aspecte. Així, hauria pogut evitar alguna que altra esllavissada: l’adoració humiliada de les ciències físiques (cf., p. ex., pàg. 75), la reducció de la literatura al dogma materialista (p. ex., pàg. 140), la típica menció despectiva —molt marxista, això sí— de la "retòrica dels drets humans" (pàg. 221), la recitació acrítica de l’equació llengua = nació (pàg. 299 i ss.), etc.

D’altra banda, la reflexió teòrica general es confon sovint amb la problemàtica específicament catalanesca, i el lector troba a faltar una major diferenciació entre ambdós "registres" de la teoria. Tot plegat, embolcallat amb el mateix to doctoral de l’escrit originari, pot transmetre en alguns moments una incòmoda sensació de feixuguesa que desmenteix les bones intencions amb què s’obri el llibre. I encara cal esmentar una falta greu de cortesia envers el lector: moltes citacions del text no apareixen en la bibliografia final. No es pot deixar desemparat el lector d’aquesta manera.

Però convé no enganyar-se amb aquestes galindaines de lector repelós. Aquest és, sens dubte, un dels llibres més intel·ligents i valuosos que ha produït fins ara això que en diuen filologia catalana. La intel·ligència, la maduresa teòrica i l’agudesa dels raonaments s’hi conjuminen harmònicament, i el resultat és digne d’atenció. Això sí: només per a lectors enciclopèdics i reflexius...

Guillem Calaforra