Observacions minúscules, notes breus de lectura, comentaris variats, la fragmentarietat superficial de la vida mateixa, què hi farem, no sempre tens ganes ni temps d'escriure un assaig, o potser aquests són condensats d'assaig o llavors d'assaig o enderrocs d'assaig o projectes que mai no esdevindran realitats plenes, fills avortats d'una facúndia verbal sense estructures ni ordre ni concert ni ganes ni res, com els paperets post-it que tires perquè ja no valen un pebrot, un-post-it-please, doncs això més o menys.
 
 
 
 

Integrals de les simfonies de Beethoven? N'hi ha centenars! N'hi ha de sobra! És cert, ho he dit mil vegades. More of the same. Quin sentit té comprar cinc CDs més, una altra gravació de les obres de sempre? Doncs sí, ara té un sentit. No us perdeu la integral de Kurt Sanderling amb la Philharmonia Orchestra, per favor. La FNAC té aquests discs EMI a un preu ridícul, de vergonya --o de privilegi, segons ho mireu. Se senten de collons de mico. I quina interpretació! Clar, Sanderling, com Wand, com tants altres, és fora del circuit all stars de mafiosos i xafamerdes, i per això no és tan conegut. "Però és bo?" Bé, comproveu-ho. No hi calen comparacions, si us dic que el tinc amb companyia de Furtwängler, Celibidache, Klemperer, Wand, Giulini i Harnoncourt. Ja està tot dit. Cristo! És així, les obres d'art són éssers vius i, com les persones, no necessiten genialitats indescriptibles que les manipulen, només volen que hom les tracte amb estima i amb respecte, i prou. Sanderling tracta Beethoven amb amor i circumspecció, una relació bella i sana, com la de la Pires i Schubert, Wand i Bruckner, Giulini i Mahler, Barbirolli i Brahms, Menuhin i Bartók, Arrau i Liszt... Escolteu per exemple la Novena, la reina de les simfonies, i ja m'ho direu. Sí, aquest és un músic més dels de la llista negra, la llista de desaparecidos, com Wand, com Swarowsky, com Gielen... Compreu aquesta integral, i m'ho agraireu. (08.05.2000)
 

Quan Blomstedt va passar pel Palau de la Música de València, fa un parell d'anys, la Setena de Bruckner que va dirigir a l'NDR (magnífica orquestra, per cert) em va semblar freda i poc compromesa, tirant a rutinària. La Sisena d'ahir amb la Gewandhaus de Leipzig, per contra, va ser un gran esdeveniment, un dels millors concerts brucknerians que he escoltat al Palau. Blomstedt va imposar un respecte absolut a les indicacions de la partitura --en done fe--, però això no va implicar fredor o asèpsia: fou constant la unió entre "vis analítica" (planificació dinàmica molt rigorosa, fraseig exquisit, riquesa tímbrica, "tempi" assenyats) i calidesa expressiva (enlluernador contrast entre el "Gesangsperiode" i els altres dos temes en el primer moviment, recolliment i profunditat gens retòriques en el segon, deliciós joc de malícia i seriositat en l'scherzo, recapitulació gloriosa en el "finale"). L'orquestra, una de les joies de l'antiga RDA, ens va oferir la reliquia d'aquest so antic centreeuropeu, de "Kapelle" germànica. Quina bellesa i quina perfecció, perfectament homologables a Berlín, Viena (pffff...), Amsterdam, Praga, Londres, Chicago, Cleveland! Esment especial mereixen l'oboè (que sabia quan vibrar i quan no) i el metall, sobretot les trompes, d'un so bellíssim i sense fisures, aptes tant per a fanfàrries exultants i per a la gràcia del trio de l'scherzo. La relació entre director
i orquestra era de complicitat absoluta, de resposta al mínim gest del pòdium.
Els qui no hi vàreu estar, ho lamente per vosaltres: us heu perdut un Bruckner de categoria. Ara convindrà veure si Blomstedt s'ho munta igual de be en els CDs. (12.05.2000)