En la tradició de la prosa intel·ligent

ENRIC SÒRIA: Sermonari laic. Eds. Germania, Alzira. Col. Sagitari, núm. 2. 205 pàgs.

Deia Fuster --encara que l'afirmació no sembla gaire encertada-- que, per a ell, hi havia dues classes de música: la música i la música deliciosa. Si aplicàvem això al llibre que ens ocupa, diríem que el Sermonari laic s'assembla més aviat al segon grup. Amb aquest llibre deliciós, Enric Sòria ha aconseguit un to de lleugera amenitat que contrasta amb el del seu llibre «pròpiament dit», el dietari Mentre parlem. Si bé aquell «diari iniciàtic» es caracteritzava per l'extraordinària densitat d'idees, aquest recull d'articles ens mostra un acostament més relaxat --però igualment intens i agut-- a una no menys notable pluralitat de temes i interessos. Més que no pas un llibre miscel·lani, es tracta d'una mena de calidoscopi; és clar que aquestes característiques són imposicions ambientals, trets condicionats pel lloc i per la freqüència d'aparició dels textos.

Hi podem trobar les qüestions que interessaven l'autor durant el temps en què escrivia per a El Observador. Sòria torna sovint a les seues passions confessades, amb el complement d'altres temes d'estricta actualitat: la lectura, el cinema, la llengua i les llengües, la nació i les nacions, la ignomínia bòsnia, la literatura centreuropea, la vida literària valenciana (?)... Però també hi sura sovint, vinculat a la preocupació per les coses dels seus paisans, aquell amor fidel a la seua ciutat, València, refugi d'adopció i de vocació --un amor no correspost, em sembla.

Formalment, el Sermonari laic s'hauria d'incloure dins el conjunt heterogeni de l'assaig periodístic en forma de recull; un «gènere» (si a gènere arriba) amb una tradició recent, curta però il·lustre: recordem els Punts de meditació de Fuster o el Punt de mira de Joan Francesc ídem. Però potser seria més adequat de veure-hi una forma d'assaig rebaixat de to. Confirmaria aquesta idea el modus scribendi mateix de Sòria: una prosa hàbil, tensa, intel·ligent, amb un cert regust líric --les males llengües diuen que, de més jove, l'autor volia ser JF... Ironia i broma a banda, per molt «periodístics» que siguen aquests textos hi és evident una digníssima voluntat d'estil, que ens remet als mestres ben (re)coneguts, païts i assimilats: Maragall, Pla, Fuster, Sales, Sagarra i altres.

En oscil·lació constant entre l'ètica i l'estètica, la reflexió de Sòria sempre deixa veure una curiositat incessant, matisada per una tènue pàtina de moderat escepticisme, de ressons ben característics; tanmateix, no és infreqüent un cert to polèmic, més notori en els passatges de rerefons cívic: les polèmiques de la nostra comunitat lingüística, la guerra, l'europeisme i els tòpics «mediterranis», etcètera. Tot plegat, confirma la impressió que ens trobem davant un dels joves valors més ferms i interessants de la «literatura d'idees» en català.

El títol, tanmateix, podria haver estat més encertat. També, si de cas, podríem considerar discutibles algunes opcions lingüístiques, però això és morralla que farem bé de regalar als experts dialectòlegs...

En conjunt, el llibre és una molt recomanable bafarada d'aire fresc. En acabar de recórrer-ne les pàgines, el lector farà bé de tornar a gaudir les Goldberg-Variationen segons Gould, versió de 1981. La connexió és tota una propina, certament.